Ritual

>

.
.

Vull corre’m a la llengua
D’un gripau lleig
Com un pecat,
Com un gerro
De porcellana escapçada
Que he comprat als encants.

La seva boca grossa,
Grotesca a força de raucs,
Es desencaixa sota la lluna
Desinflada, que somieja
Desastres accelerats
Amb pols d’estel fugaç.

Ningú a la vista, pensa
La via confosa, congelada, convertida
En catenària biològica
De la por, de l’hivern.

Vull encendre foc
Fregant el meu cos
Amb paper d’estrassa.
No gemegaré, si s’escau
Que la sang taca l’alfombra
Extremadament cara
Del rebedor.

A contracor,
Recolliré els cossos morts
I furgaré dins les butxaques,
En busca de llibrets atrotinats
I monedes,
i fotos velles
De les seves filles,
Per masturbar-me en un futur
Gens llunyà,
Al carrer solitari,
Dins un cine o fora,
En un aparcament anònim,
Trepitjant la línia
Que limita
Les parcel·les.

Faré escampar als meus
Servents gràcils i mal
Educats tones de safrà.
Me n’untaré una poció,
Per tenir el poder,
De les pells maltractades.
Ansiejo els cardenals
De sotanes occides,
I mala reputació.

El ritual començarà aviat,
Tan bon punt les esquerdes del deler
remetin cartes d’enyorança barata,
de pel·lícula americana,
de sèrie B,
de seriositat marcada
per l’amenaça termonuclear.

Escopiu a la cara de les adolescents
Que surten encara amb
les cares banyades
per l’emoció de la xona aigualida
pel torç d’una estrella, humana
profana
drogada,
d’un que millor que estigues mort.
Perseguiu les faldilles pudents
D’arnes
D’armari
De vella confosa quan un li entafora
Ben grossa la polla d’infant.

Les ànimes dels rocs
Reclamen la gaubança
Dement sota del roig
Firmament d’esglésies
Cremades.
Esbarjo de mansos
Deixats anar
Pixant pluja àcida
I roderes de ponts
Fets a dones, a cotxes,
A cases ocupades per la nit
Infecte d’escarabat i puça
I turmell malferit al saltar,
Escalant el mur abrasiu d’una
antiga finca buida.

Hem engegat de nou les torxes.
Les cares pintades
Fan patxoca per salvatges propòsits
Com ho són els nostres.
Les venes et bullen quan escoltes
Les reiterades sagues de redobles
I els plors del nen
Abandonat i petit i sol i pobret
Que deixen a l’estacada les ganes
De viure de la mare,
Massa jove
Massa bella
Meuca bona
Del conte de fades que implora
Clemència: Oh Déu meu!
Fins quant el crits
S’adreçaran al cel?

Una polla, una cova:
El buit a l’infern de la jupa
De cuir, envellida per quilometres
A peu de polígon sense mai haver
Trepitjat, l’innoble sol sota el fum
De la fàbrica.
Picant
El guix de paret al metall,
Encenent la despesa de cos.
Pintant
Al terra el cercle d’esputs
Que em separa de la comèdia.

Puja el volum: Raneres d’imbècil.
Ho escoltes? T’han engiponat
I d’aquesta potser no en surtis.
De nou la banda
Sonora
D’aquest despropòsit
filmat que cobreix de fracàs
Les vísceres més íntimes
Dels amics que se’n van.

Mor Hoffman, l'inventor de l'LSD

Enllaç a la notícia de Vilaweb: PITJA AQUÍ

Contra la metafísica

La lògica de les commemoracions rau ancorada a la metafísica, si es que a tan vaporosa rancúnia poden lligar-s’hi raonaments sòlids. L’aniversari del que ja ha passat convulsiona el present inoculant-hi esmorteïts simulacres d’esdeveniments passats. Enguany ha arribat el torn al Maig del 68 i tant els detractors com els esquerrans en duen la boca plena.
S’han editat o reeditat nombrosos llibres sobre els fets que, en forma de textos i fotografies, construiran una reescenificació controlada de la revolució a la manera com les caixes de música ho fan amb les cançons d’èxit: Una mica descompassades i amb una sonoritat metàl·lica i falsa. D’altra banda, a ningú escapa que els antics revolucionaris, que actualment exploten importants parcel·les de poder es penjaran les medalles al temps que, actuant com una vacuna, les minses evocacions revolucionàries ens tornaran immunes als enunciats maximalistes del maig francès.
El primer pas per observar el fenomen més enllà de l’obvia percepció del lucre editorial que aquesta campanya d’anàmnesi col·lectiva suposa, és ser capaços d’entendre que les motivacions actuals de les dretes i les esquerres (o, si ho preferiu, dels conservadors i dels progressistes) són bàsicament d’acord en alabar no sols el mite del PROGRÉS, també la (vella) metafísica del món vertader.
Pretendre, com molt bé explica en Schiffer, l’existència d’un mon vertader del qual som exiliats implica immediatament la no-acceptació de la vida present com a la veritable o la bona, el que demostra cert ressentiment contra la vida. En segona instància aquesta mena de pseudoidees fantasmagòriques ens recorden el mite d’Adam i Eva, expulsats del paradís a causa del pecat original. En tercer lloc, la desvaloració del present, que serà titllat pels cristians de seu del pecat, i pels debordistes com a mera fantasmagoria espectacular, condueix a una creixent necessitat de dur el regne de Déu, aquest més enllà veritable i perdut, a la terra. Aquestes vel·leïtats gnòstiques que Debord disfressa sota una retòrica encotillada a l’estil marxista i, tal com aquest, anomena el fi (en el sentit de telos) de la História. Es aquesta denigració del moment present la que cometen les celebracions de les revolucions passades, si cap encara més miserablement, car enlloc de fer-ho en nom del futur efectuen l’estafa en nom d’un passat que afirmen sempre va ser millor, i per demostrar-ho editen llibres il·lustrats de gran format i preu exagerat.

L’econòmic llibre que recomano a continuació és una bona dosi de pensament reaccionari: Una reacció clara a les doctrines ortodoxes del marxisme espectacular de Debord; intel·lectual que ha estat celebrat per les esquerres els darrers quaranta anys. L’accent del llibre replica la òptica debordiana des d’un pensament nihilista i, al mateix temps, conservador.
Tot i no combregar amb les opinions de l’autor cal reconèixer a aquest pamflet, no sols la concisió del títol; Contra Debord, sinó sobretot la continència amb que desarticula el profund ressentiment d’aquest intel·lectual de segona, la senzillesa de les exposicions i la brevetat. Crec no equivocar-me si afirmo que és una de les millors opcions per desempallegar-se de les molestes hagiografies acrítiques que comencen a inundar l’espai.
Avui, dir que Debord era un fanàtic del ressentiment i que odiava la vida, pot semblar excessiu, fora de lloc; per a segons quins sectaris fins i tot pot semblar sacríleg. És precisament el que Schiffter: Atacar l’ídol amb la màxima virulència de que és capaç i amb un cert estil gens desagradable.

Contra Debord, Frédéric Schiffer, Ed. Melusina [sic],
ISBN: 9788493421427.
http://www.melusina.com/

magma

Per moments esdevinc un vermell
extintor d'una empresa
subterrània.
Em pregunten pel meu nom.
Aquest abric, responc,
es diu primavera.

(...)
foses roques pesants sota l'escorça
a atmosfères de pressió
lluitant per sortir,
somnis de continent,
àgil desfalc de terra
lluitant per desfer
la tirànica quietud:
Llobrecs racons relliscosos
buits de matalassos,
plens d'òxid sota la pluja
i un ionqui
es gira, sense somriure mai
a la càmara.
Sóc jo disgreat en tumult
disconèx de paraules
lluitant per sortir,
a migdia, despert sota el sol,
remenant averanys vertebrats
amb forquilles oscades
sota l'orella.

Certa toponímia sensitiva.

>

La introspecció està francament passada de moda. La gent vol ser i s'esforça en mostrar-se social, extrovertida i amaga els girs envers la interioritat. En parlar d'interioritat no em refereixo, com podría malentendre's, a les idees (més o menys absurdes) que ens poblen el cap; parlo de l'aprenentatge dels estats interiors a través de l'existència.
Sovint desatenem el cos i, acte seguit, ens hi enfadem per la seva manca d'obediència i la impotència de no saber què ens passa. Es precisament la manca de saver sobre ell el que ens denega un poder ansiejat (el poder sobre el nostre cos) i, dit sigui de pas, detentat a nivell impersonal per una llarga comparsa d'experts: Metges, psicólegs, mestres, etc.
Sovint no prenem consciència del cos fins que aquest es veu alterat per malaltíes, lesións o drogues, que transmuten el nostre domini sobre el substrat que acull les intensitats i accions que considerem (de manera justificada o no) nostres.
Una d'aquestes situacións, em semblava lligada al que anomenem resacao, en tot cas, a l'endemà d'una festa grossa. Es tracta de la lenta exaustivitat a l'hora d'aixecar pesos, la slow motion amb que les nostres cames pujen les escales. Requerim veure cantitats ingents d'aigua, com si el cos hagués oblidat el règim energètic habitual i passés a funcionar altrement; amb altres capacitats i altres requeriments. Amb una sensibilitat extrema notem la duresa del vidre, la rugositat de la fusta, la flonjor malaltissa dels coixins,... Sembla talment que algún daemon nocturn ens hagi canviat l'aparell sensitiu per un model aliè, qui sap si alienígena.
Una afirmació d'Spinoza que convé recordar per dotar d'autoritat aquest modest artícle: "Ningú sap el que pot un cos." Tot i que habitualment ens arrepenjem en la certesa a sota veu que ens assegura que travessem una batzegada, que ens trovam momentaniament malament i que l'endemà ens trovarem millor. Però el cert és que aquesta sensibilitat exacervada em (potser ENS) fascina.
Després de la Diada, en la que vaig treballar tot el sant dia (15h seguides), avui m'he llevat sentint-me exactament igual que en aquelles ocasions i he descobert que l'estat sensitiu que em seduia no estava produït per la quantitat més o menys ingent de drogues i son, sinó per l'exhaustiu cansament de cada múscul, de cada nervi; també el simpàtic. Aquest esgotament, barrejat amb una dinàmica vital que impossa el moviment, perpetuu; a qualsevol preu, era la recepta de la sensivilitat lleugera, d'un altre món, dels ascetes.

Properament, en un altre artícle, parlaré negativament de l'ascetisme: Properament parlaré de Nietzsche. De moment m'acomiado amb l'alè eteri, que flota enllà com una exhalació tranquila i agraïda que resa: Per fí exhaust; per fí la mort.

Sobre demora i universitat.

>

De nou estem preocupats pel futur de l'augusta institució medieval que anomenem Universitat. El caracter d'aquesta institució com a indret és potser el que en desapareixer irrita intel·lectuals i humanistes, i també aquells qui s'hi refugiaven amb l'espernça de no fer res.
M'explicaré millor: La universitat solia ser un indret, un lloc mental i físic bressol de l'intercanvi intel·lectual i espiritual d'aquells qui es distingien de la plebe pels seus coneixements, que sovint eren molts. Aquest intercanvi, doncs, es produïa al sí de la institució, dins l'edifici o a la biblioteca o als passadissos, o a les aules també. Actualment, però, les universitats es dissenyen com a allò que els antropòlegs han anomenat no-llocs. Hom hi va, fa el que ha de fer, i se'n torna. Aquestes activitats no han mutat més del que la bibliografía universitaría i els seus interprets (els professors), ho han fet. El canvi substancial ha estat i serà encara més en el futur la perdua de la demora. Aquesta és la característica principal dels indrets: Acollir la demora.
Una vegada ens hem adonat que la perdua de la demora és el que ens incomoda podre'm comprendre de seguit les perdues de valor de la Cultura acadèmica i el que, grosso modo, anomenarem Tradició. Pose'm un exemple: El trasllat de les facultats de filosofía i de geografía i história de la Universitatd de Barcelona. En ell, no sols els va utilitzar la institució universitaria per a realitzar els plans urbanístics extremament lucratius que havien planificat els qui governen el país; no sols es va ensorrar el pintoresc futurisme dels antics edificis del C/ Baldiri Reixach en favor d'un parc científic que, en forma de "col·laboració" empresarial, produeix beneficis en els àmbits del prestigi i el diner; no sols han eliminat en el nou edifici qualsevol racó confortable i han situat l'entrada sota el ciment de l'edifici, de manera que mai hi toca el sol i ningú hi demora per parlar, per...
També és la demora en la intitució la que desapareix, a causa dels inexistents programes de beques d'aquest país, que impossibiliten somiar-se doctorant o investigador per falta de possibilitats realistes de mantenir-se (els estudiants també menge, també beuen, també dormen, també follen...). Es fon la demora en els llibres i creixen, en canvi, les bibliografíes atapeïdes que no tenen en compte el temps necessàri per a llegir-les.
És a dir: Se'ns demana que llegim en diagonal, que fullegem. Se'ns demana que pensem en la feina que farem la resta de la nostra vida, ètapa de la vida que els ideólegs actuals solen situar després dels estudis universitaris, els màsters que pagarem per aconseguir aquell lloc de treball, aquell esclavatge que a força de consells i trucatges considerem el millor que mai tindrem.

Com combatre aquesta tendéncia? O potser més aviat caldría plantejar-se: Cal combatre aquesa tendéncia? O més aviat cal abandonar aquesta institució forana a la nostra classe i ideals, car, com ja vaig escandir en el primer dels artícles sobre el futur de la universitat, aquesta sempre ha estat una dispensadora de mérits i privilègis per a els fills de l'aristocràcia i la burgesía.
Hem estat enganyats. L'accés de la classe mitjana a la universitat fou el preàmbul del que avui presenciem. Així doncs; podem, en rigor, enfrontar-nos a la tendéncia que la nostra massa ha engegat com a massa crítica?
No proposaré, deprés d'haver dibuixat somerament l'orografía d'una part del problema, cap mena de solució mesiànica ni pagana. Senzillament no la tinc, però cal intituir, més enllà de les institucions, un criteri capaç d'evaluar la qualitat dels espais, mentals, discursius o físics, on es pretengui efectuar l'aprenentatge. Aquest criteri és la capacitat d'acollida de la demora. Han de ser llocs i discursos on un pugui entretenir-s'hi. (tenir-s'hi entre, /entre les seves parets, entre les seves pàgines, etc./)I, potser, quedar-se amb la voluntat de demorar els altres.

Literatura per a un dilluns: Violència sense gènere

>

Algú hauría de recomanar-nos un llibre per a passar els dies com aquest dilluns. Un llibre llegible sense cap, amb a a penes ulls. Les seves pàgines hauríen de passar com la boira llisca a les finestres d'un cotxe. Ens sentim exàustos i encara somiem, perquè ni el despertadpr, ni la dutxa ni el dinar, ni haver vingut a treballar poden interrompre el flux imprecís de desig que ens travessa lentament. cacarejo aquestes araules per no faltar a la cita, per no adormir-me en l'intent.
Imagino que avui, lúnic que sería capaç de llegir és l'esquela furibunda d'un home defenestrat pel seu marit: Violència sense gènere; violència degenerada.
No tinc temps de tonteríes: Tota violència de gènere és una violència menor, unua violència perseguida d'un apel·latiu que la suavitza, la justifica, que l'englova dins una lógica comprensible. Necessitem llibres que xèrrin de la violència degenerada, és a dir, aquella que assalta la realitat amb la contundència imprevista dels cops gratuïts. Necessitem una literatura que sigui violència, que brolli de la ràbia de l'instant de repós robat, que brolli de la joia excelsa de la barra d'alumini a les costelles d'algú; no d'una dona, o d'un home, o d'un gos, o a un moble o una paret: Car cadascúna d'eixes coses tenen gent que les blasma i les odïa.
Necessitem una literatura violenta que a tots ens inpiri la por i el respecte, i el furor de les clarianes esblaimades de l'holocaust qüotidià del dilluns a la feina.

Odiem qui ens empeny vers el fang, i també les lectures que ens empenyen vers el fang. Odiem els mediocres, i també les lectures mediocres. Odiem els dilluns i també volem pàgines embafadores; núvols de cotó-fluix i primavera: Paraules que flotin, alienes a la gravetat.

Sinceritat i indecència

>

La inseparable companya de la sinceritat és la indecència. No l'acompanya a primera vista però és questió de temps, és a dir; si ets sincer prou temps acabes sent indecent al mateix temps.
La sinceritat, aquesta suposada virtud que a tothom incomoda fins al punt que una sinceritat radical serà titllada en tot moment de mentida o follia, és atribuida habitualment als nens i als borratxos. Aquesta taxonomía esquiva un tercer arquetip social que d'alguna manera també hi pertany. Si els nens i els borratxos són sincers (i per tant indecents) és perquè les seves preguntes i respostes cauen fora del terreny de joc formal i moral dels adults. Igualment, les meuques, al ser desterrades de la societat formal i moral, acusades tothora de portar malalties i desgràcies a les cases de bé. I sobretot de corrompre els homes.
Justament per ser fora de la dignitat i el civisme oficials, les putes parlen sense pels a la llengua i s'expresen, en aquest llibre clàssic, amb paraules d'avui.

"Converses de meuques", Llucià de Samòsata, Ed. Adesiara.
LLuicià de Samòsata (120 - 185 dc aprox ), renegat de la segona sofística que es dedicà a la sàtira. D'altres títols seus: História de Lluci o l'home que es convertí en ruc, Diàlegs de déus i El Gall, entre d'altres.

De la segura extinció dels dinosaures

>

"Un forani ben entrenat percep allò que l'autòcton no veu" digué la conferenciant per a convèncer els dinosaures que la seva ceguera és natural, inevitable; en darrera instància entranyable. Els dinosaures són fàcils de convencer, sobretot quan, entre ells, discuteixen la seva grandesa. Que en sóm de grans, ... oi? O i tant! Sóm Fantàstics!.
Els dinosaures estàn destinats a extingir-se com una foguera massa insípida. En darrera instància ho saben fins i tot ells, però malden per oblidar-ho estarrufant-se i inflant-se. Somrient-se per compromís els uns als altres, segellen l'acta de defunció del seu futur raquític.
Això no és ni una advertència ni una amenaça. És la llei de la selva.
Ni dinosaures ni vaques sagrades; microvis, virus, i cadenes d'ADN deslligades.
La vella guàrdia té els dies comptats.

Publicitat filosófica

>

Ja fa temps que els anuncis han perdut la qualitat de les notícies però originariament havíen d’acomplir la funció d’informar la gent de l'aparició de nous productes al mercat. Aquesta aparició era interpretada, a causa de l'objectiu publicitari, com una bona nova per a els compradors. D'aquí bé que pugui interpretar-se el llenguatge publicitari com un llenguatge evangèlic: L'expansió de la bona nova. I, al mateix temps, gràcies a una lógica d'enunciats reversibles, que els evangelis puguin ésser interpretats en clau publicitaría. L'anunci del producte més impressionant de la história s'anomenà: Déu, ésls seus efectes miraculosos: Salvació.
Partint d'un convenciment anàleg (potser més matitzat però amb el mateix fons) Sloterdijk encara una lectura amb un marcat to economico-lingüistic de l'obra de Nietzsche, sota el pretext que Nietzsche, ell mateix, considerava la seva obra un cinqué evangeli.

Un bon llibre i curt.

"Sobre la mejora de la buena nueva" Sloterdijk, Ed. Siruela

Crónica d'una xerrada sobre el futur de la universitat.

Una colla d'humanistes desfassats intenten repensar la universitat, sense adonar-se, que l'home, com Foucault anuncià a la fi d"Els mots i les coses", ha desaparegut. Una dona que es vanta darrera el micrófon d'haver fet tot el que pot fer-se al camp editorial, proclama una cita de Barthes que diu el següent: "La universitat és el lloc on es troben, no els qui ensenyen i els qui aprenen, sino els qui aprenen entre ells". La noció de comunitat requereix els homes? És aquesta confiança en la companyonia, tot ignoran que les "Humanitats" ja no són possibles, aquesta evocació nostàlgica d'una tradició morta, la que encara conmociona el públic. Aquí, a la llibrería, jo no veig extenses cartes als amics, com Sloterdijk defineix l'esperit de la literatura humanista; malgrat que alguns dels llibres així es vulguin. Sols veig tecnologíes simbóliques i cognitives a mans d'una aristocrácia embrutida que prova de mantenir la posissió i la compostura.
Obviament no menystinc el drama de la universitat, ni dubto que la reforma anomenada de Bolonya serà perjudicial per a els alumnes menys adinerats. Aquests, a qui s'impedirà a la pràctica estudiar, car no els serà possible compaginar el treball i els estudis. Però entenc que fins i tot en el cas que el famos plà de Bolonya calés fins els ossos de la universitat i, en conseqüència, s'esclavitzés els estudiants com a obrers de l'ofici d'escriure i produïr coneixement, aquest canvi no suposa, com els ponents preconen amb estil salmatí i preocupacions del segle passat, un canvi real de l'estatut universitari. Aquesta seguirà éssent una dispensadora d'honors i privilegis (obviament amb repercussió económica).
Els antics aristocrates s'exclamen amb dramatisme per la perdua dels seus privilègis en mans dels nous adalids de les tecnologíes infomatives digitalitzades i numériques. "Bolonya es el fin" exclama una dona que, escandalitzada, reconeix que a les seves classes de literatura ja no hi ha alumnes. "Los clássicos ya no se leen, ya no se editan, ya no se venden." No sé si és una pena o no.
L'únic que sé, amics, és que no em desperten cap simpatía ni els nous tecnócrates ni els vells lectors cervantins, embogits els uns pel seu concepte d'home i els altres de benefici i de progrés.