Intenta posar-te al meu lloc:
Passa sovint, als qui som despistats, que el temps se’ns escola misteriosament amb transvestismes propis de carrers estrets i matinades malaltes. Et lleves un dissabte plujós i penses: Menys mal que plou. I aquesta inconveniència cap a la resta d’homínids dels encontorns et consola davant la perspectiva de passar-te tot el dia treballant.
Adormit com una marmota esgarrapes unes monedes de l’interior de la teva caixa de cabals, de llautó, on atresores els quartos per no haver de freqüentar el banc. L’home de la teva sucursal bancària només et somriu, matusserament, a primers de més. A les postrimeríes de l’exercici mensual sol escopir-te amb fe absoluta envers la institució, davant qualsevol reclamació per la tardança d’una transferència, que l’error no és seu, que no l’han feta, en resum: que no en vol saber res de misèries.
Passes pel forn i compres dos pastes d’aquelles que duen molta xocolata per esmorzar al metro, mentre davalles dels barris de muntanya vers el centre, on s’ubica la teva feina. Entres a treballar just a l’hora; mig satisfet d’haver-hi arribat temps. L’altra meitat encara està començant, rudimentàriament i lenta, a caminar pels senders de la consciència.
Una vegada darrera de la teva taula, engegues l’ordinador i hi repenges els colzes, i el cap damunt els colzes, i et lliures uns segons a la fantasia de seguir dormint però sense deixar-te anar, perquè saps que series capaç d’adormir-te allí al mig i que et trobés qualsevol client en plena becaina i això, com suposeu, desembocaria, com imagineu, en una esbroncada o represàlia equivalent.
Sona el telèfon. A la pantalleta de l’aparell apareix el remitent de la comunicació: Departament S. Despenges amb el zel professional que imagines al treballador perfecte que mai seràs ni tens interès en ser i, tot modulant la veu per farcir-la d’amable servilitat, demanes el què. La veu d’una de les teves superiors (que, tot s’ha de dir, en alguna ocasió t’ha atret més enllà del professional) et pregunta si ets tu.
Mig enutjat però evitant que el to de veu exsudi aquesta desagradable sensació contestes que si. El que més t’ha molestat de la pregunta era la innegable suposició que hi subjeia; a saber: Que segurament no hi series o, el que és sinònim: Que segurament arribares tard.
La conversació, no obstant totes aquestes idees que et creuen el magí en estampida, segueix i no sols això: Segueix per un derroter insistentment qüestionador de la teva presència al teu lloc de treball. Com si la presència del soldat al peu del canó fos estranya, digne de dubte i reflexió.
Ella et demana si avui al matí et toca treballar i tu, ferit aquesta vegada pel fet que no conegui el teu horari, és a dir, que no s’hagi fixat en tu més que en un insípid insecte fora de la sopa, li contestes que, lògicament, avui treballes tot el dia. Amb vocació pedagògica afegeixes els teus deures amb l’empresa: El dissabte em toca tot el dia, quant no em toca el dissabte el dimarts tot el dia.
En aquest punt ella et fa una revelació que t’occeix els plans i la cordial racionalitat aplegada a dures penes en els poc més de dos quarts d’hora que duus de vigília. Avui, afirma rotundament incrèdula, no és dissabte. Avui és divendres.
Per uns instants la conversa es deté i el sentit de la teva existència amb ella. Què coi i fas allí. Què coi fas, en general. No saps què dir quan ella et pregunta què faràs. Respires un segon i et mires les estanteríes, la taula de treball, l’ordinador, i els odies sordament durant el lapse maleït que aguanta la teva ment en blanc. A empentes i rodolons, emperò, les síl•labes et surten gorja enllà i afirmen que te n’aniràs i tornaràs a la tarda per complir el teu horari normal. En certa manera esperes que sortint d’allí tot passi de cop i volta i ningú s’adoni de res. Abandones aquesta esperança tan bon punt penges el telèfon. T’adones a continuació que la veu del telèfon no ha arribat a dir-te quin era el motiu de la trucada. Potser, fantasieges, ella sabia que aniries, per error, a treballar. Potser, deixes anar encara més desbridada la teva inventiva, ha estat un engany i segueix sent dissabte.
Marxes de la feina i te’n vas, una estona, a passejar pel centre de la ciutat. Ja no tornaràs a casa; prefereixes, et dius, aprofitar el dia. Malgrat que tot al teu voltant es desenvolupa segons la taxonomia segura de la veu del telèfon com si fos realment divendres: Els estudiants fumen els cigarrets d’abans o de després de classe dant la Facultat d’Història i Filosofia, la gent va atrafegada sota la pluja amb el ritme d’un divendres, el cupó de la ONCE és pel divendres al vespre i, més concretament, dues persones a qui he preguntat m’han confirmat el consensuat parer que avui, efectivament, és divendres... Malgrat tot plegat el meu cos segueix actuant com si fos dissabte. Per a mi, encara que m’hagi de plegar a la voluntat de la majoria a efectes pràctics, avui és dissabte.
Tot això que m’ha passat i que et demanava, al començament, que visquessis des del meu lloc, com si t’hagués passat a tu, em deixa dues qüestions sobre la taula. La primera és el lligam biològic que uneix els dies i el cos, fent que aquest pugui, realment, comportar-se, fins i tot pel que fa a digestions i secrecions hormonals, de manera diferent segons els dies de la setmana. No puc dir que em sorprengui després de tenir coneixement dels estudis de Pavlov i la seva descendència però si que vull remarcar-ho aquí. El segon i més intricat problema és el següent: Per tal que tot jo estigués convençut que avui era dissabte cal, o bé haver tingut la sensació que ha transcorregut un dia més dels que efectivament ho han fet, cas en el qual caldria preguntar-se en què foren esmerçades les seves vint-i-quatre hores, amb qui i on, preguntes totes elles irresolubles. O, en una altre hipòtesi, pensar que el meu cos es capaç de saltar-se el condicionament establert i saltar d’un dia a un altre transgredint l’ordre cronològic d’aquests.
Aquesta equivocació ens duu si volem a les portes del concepte filosòfic de biopoder. Si fos un progressista opinaria que el sistema de biocontrol s’ha de millorar per tal que aquests desfalcs esdevinguin cada vegada menys freqüents. Com que no ho sóc em demano: Realment és tan potent el control físic i psíquic que els calendaris i altres formes de segmentació d’usos del temps introdueixen fins a les nostres vísceres? Podem fer-nos amos del nostre temps biològicament parlant? En tal cas, com? I, finalment: És de decuit un darrer resort d'on emergeix, inesperat, el temps que el calendari no ha aconseguit subsumir el tot?
