Cap mena d’interès em lligat intrínsecament als esforços de la gent per entomar la fins fa tres dies monstruosa crisi econòmica a base de futbol. D’altra banda, no em sento lliga a cap bandera i molt menys la espanyola. Per últim, el futbol no és cap dels meus ocis de manera que no tenia cap mena d’interès a parlar de l’esdeveniment esportiu que aquests dies s’està duen a terme a Àustria i que tots coneixeu de grat o per força. De fet, ni tan sols en el campionat de lliga segueixo ni simpatitzo amb cap equip.
Com dic, fins fa poc creia que no era de la meva incumbència. El fet que ni el futbol ni Espanya m’afeccionin no era motiu suficient per posicionar-me en contra del pueril patriotisme que infecta la nostra població, ans al contrari; el silenci semblava la millor via d’expressar el meu rebuig, però malgrat haver esmerçat un gran esforç en mantenir la calma, lamentablement no n’he estat capaç.
No són només les constants alenades de patriotisme espanyol tipus A por ellos.. , Podemos... , o el que sigui. Ni tan sols les extenses notícies sobre les nimietats de la vida vienesa dels campions que han de defensar l’honor de la real persona i els seus fidels súbdits davant d’Europa, tan versades en tòpics trillats que en degustar-les un lleu gust a regurgitat em provoca espasmes al dit gros, que canvia automàticament d’emissora en una resposta adaptativa envers l’entorn hostil. Ha estat sobretot l’ambient del bar el que m’ha inflat les gònades fins a l’extrem d’escriure aquestes línies de venjança. Un ja no pot emborratxar-se aliè a l’espectacle de la testosterona nacional.
El primer que caldria, em dic, és recordar que malgrat que els faci la impressió de guanyar alguna cosa el plural emprat a tort i a dret pels presentadors televisius, ensems els catalans (sobretot en Cuní), no està ni de lluny justificat. Però ben mirat no és el seny ni la racionalitat el que pesa en el meu ànim, sinó la sorda ràbia davant de tanta estultícia.
La cosa hagués queda en una anècdota més aviat pobre de continguts si, com tenia per bona costum, la selecció espanyola hagués fet un paper modest. Ara, però, el mal ja està fet. Tan se val que perdi la final com que la guanyi, els comentaris al respecte s’estendran insuportablement durant setmanes.
He decidit, per sentir-me millor davant la situació fins ara esbossada, recordar els homes que han arrabassat l’èxit al sentiment patriòtic en anteriors ocasions, i jo no he estat l’únic. A aquests va dedicat el blog que amb tantes explicacions prèvies us presento. S’intitula Herois i, per manca d’una selecció pròpia; una selecció catalana capaç, al menys en el els somnis de l’autor, de jugar contra Espanya i guanyar-la, aquest recluta una variopinta i força completa selecció d’esportistes forans de diferents disciplines que han fet les seves delícies.
La meva mentalitat no és la seva. A mi les seleccions em són igual, preferiria, de fet, que no n’hi hagués. En una segona opció, si imaginem un test hipotètic, preferiria veure la selecció catalana jugant a nivell internacional. Em sembla obvi que, en aquest segon cas em semblaria que guanyar a Espanya no és un objectiu primari, sinó conquerir el campionat. Com que, de totes maneres, sols es tracta de fantasies i l’enutjosa realitat és que la selecció espanyola m’amarga les estones de bar, les notícies i, en resum; la tranquil·litat. Per tant comparteixo l’ànim ofensiu del blog que us recomano. Per tot plegar, si us plau, pitgeu AQUI.
La imatge correspón al cuadre Vermell, tronja i groc de Mark Rothko. La cual ningú va voler comprar en una recent subasta celebrada a Sotheby's. Per saver-ne més pitja AQUI.
