divendres, 27 de juny del 2008

Vermell, taronja i groc


Cap mena d’interès em lligat intrínsecament als esforços de la gent per entomar la fins fa tres dies monstruosa crisi econòmica a base de futbol. D’altra banda, no em sento lliga a cap bandera i molt menys la espanyola. Per últim, el futbol no és cap dels meus ocis de manera que no tenia cap mena d’interès a parlar de l’esdeveniment esportiu que aquests dies s’està duen a terme a Àustria i que tots coneixeu de grat o per força. De fet, ni tan sols en el campionat de lliga segueixo ni simpatitzo amb cap equip.
Com dic, fins fa poc creia que no era de la meva incumbència. El fet que ni el futbol ni Espanya m’afeccionin no era motiu suficient per posicionar-me en contra del pueril patriotisme que infecta la nostra població, ans al contrari; el silenci semblava la millor via d’expressar el meu rebuig, però malgrat haver esmerçat un gran esforç en mantenir la calma, lamentablement no n’he estat capaç.
No són només les constants alenades de patriotisme espanyol tipus A por ellos.. , Podemos... , o el que sigui. Ni tan sols les extenses notícies sobre les nimietats de la vida vienesa dels campions que han de defensar l’honor de la real persona i els seus fidels súbdits davant d’Europa, tan versades en tòpics trillats que en degustar-les un lleu gust a regurgitat em provoca espasmes al dit gros, que canvia automàticament d’emissora en una resposta adaptativa envers l’entorn hostil. Ha estat sobretot l’ambient del bar el que m’ha inflat les gònades fins a l’extrem d’escriure aquestes línies de venjança. Un ja no pot emborratxar-se aliè a l’espectacle de la testosterona nacional.

El primer que caldria, em dic, és recordar que malgrat que els faci la impressió de guanyar alguna cosa el plural emprat a tort i a dret pels presentadors televisius, ensems els catalans (sobretot en Cuní), no està ni de lluny justificat. Però ben mirat no és el seny ni la racionalitat el que pesa en el meu ànim, sinó la sorda ràbia davant de tanta estultícia.
La cosa hagués queda en una anècdota més aviat pobre de continguts si, com tenia per bona costum, la selecció espanyola hagués fet un paper modest. Ara, però, el mal ja està fet. Tan se val que perdi la final com que la guanyi, els comentaris al respecte s’estendran insuportablement durant setmanes.
He decidit, per sentir-me millor davant la situació fins ara esbossada, recordar els homes que han arrabassat l’èxit al sentiment patriòtic en anteriors ocasions, i jo no he estat l’únic. A aquests va dedicat el blog que amb tantes explicacions prèvies us presento. S’intitula Herois i, per manca d’una selecció pròpia; una selecció catalana capaç, al menys en el els somnis de l’autor, de jugar contra Espanya i guanyar-la, aquest recluta una variopinta i força completa selecció d’esportistes forans de diferents disciplines que han fet les seves delícies.
La meva mentalitat no és la seva. A mi les seleccions em són igual, preferiria, de fet, que no n’hi hagués. En una segona opció, si imaginem un test hipotètic, preferiria veure la selecció catalana jugant a nivell internacional. Em sembla obvi que, en aquest segon cas em semblaria que guanyar a Espanya no és un objectiu primari, sinó conquerir el campionat. Com que, de totes maneres, sols es tracta de fantasies i l’enutjosa realitat és que la selecció espanyola m’amarga les estones de bar, les notícies i, en resum; la tranquil·litat. Per tant comparteixo l’ànim ofensiu del blog que us recomano. Per tot plegar, si us plau, pitgeu AQUI.

La imatge correspón al cuadre Vermell, tronja i groc de Mark Rothko. La cual ningú va voler comprar en una recent subasta celebrada a Sotheby's. Per saver-ne més pitja AQUI.

dilluns, 23 de juny del 2008

Aires de família



Una breu costatació m'obliga a explicar-vos aquest aire de família que em lliga a certes persones. Deixo de veure-les, de sentir la seva presència com la necessària abundància d'aire respirable. Però, tan vont punt les retrobo, la familiaritat és idèntica, la comoditat en el tracte absoluta. Es trcta, crec, d'un cert aire de família, com aquell de que parla Wittgensetein en les seves investigacióins filosófiques. Semblances indescriptibles però efectives. Què fa que la gent d'una família s'assembli; certs gestos, certs traços en la fisonomía, però si ens hi fixem atentament cap nas, cap orella, cap decepció es marca en dos rostres d'igual manera.
es tracta d'unes semblances que ens uneixen, potser arrelades al passat però també en llunyanes esperançes que no podem formular en paraules. En qualsevol cas, en assemblem en la familiaritat amb què ens tractem en retrobar-nos, com si durant tot aquest temps haguéssim estat, tot i incomunicats, junts.

divendres, 20 de juny del 2008

Parlem del temps: Una benvinguda a l'estiu



Fa dos dies que una realitat palmària s’imposa amb vehemència: L’estiu ha arribat. Calor, sol i poca roba en són i els símptomes i m’agraden.
D’antuvi vaig sentir una lleu tristor, pròpia de l’adéu a la primavera. La pèrdua d’aquella temperatura tan agradable que et permet posar-te tot just un jerseiet o una jaqueta fina i que molts no dubten (per exemple la meva àvia) en qualificar d’ideal.
No obstant, aquesta calor es rebaixa a la nit com el whisky en abraçar els glaçons, i la fresca es presta a passejades noctàmbules per indrets insospitats, especialment les nits de lluna plena com aquestes darreres.
He de confessar, per si algun despistat encara ho ignorava, que són noctàmbul per instint. Quan m llevo al matí o, si pot ser, al migdia, em sento espès com un brou que em deixar bullir massa estona i on ja s’han desfet les patates; qui s’hagi oblidat olles al foc sabrà de què parlo.

Ahir, per exemple, vaig sortir a fer una copa amb un amic i al voltant de mitjanit vaig tornar a casa. Pel camí m’havia trucat la meva companya de pis avisant-me que no tenia claus i, per tant, en arribar al pis no vaig fer cap al llit sinó que vaig apoltronar-me al sofà i, primer una pàgina per veure què tal, després una altre perquè vé al darrere, vaig llegir tota la introducció de L’ange de l’histoire, de Sthepan Moses. La meva companya encara no havia arribat i la vaig trucar.
La resposta va ser interrogativa: Venim amb uns amics, digué amb l’accent marcadament napolità que la caracteritza, i anirem al laberint. Vols venir? Obviament la resposta va ser que si.
Després de fer el laberint, pujar al palauet que hi ha damunt el turó on s’assenta el parc, i comentar amb profusió l’espectacularitat de la lluna, ens vam passar tres quarts d’hora buscant pel laberint la bellota que un d’ells hi havia perdut. No la vam trobar.
Vam eixir del parc saltant una tanca diferent a la d’entrada i encongint-nos per tal que el vigilant de seguretat no advertís la nostra presència. I en acabat, just al final, al costat del velòdrom, ens vam asseure al costat de la monumental poesia de Brossa a descansar.
Els signes tipogràfics hi estan disseminats per terra: ( ) , ¿ , ! , ; : [ ], ? , etcètera. Al final el colofó: Al centre d’uns bancs una gegantina A.

Sens dubte ahir succeïren aquest seguit de coses. També és possible, i com a mínim entretingut, fer una lectura poètica del fenomen. El signes de puntuació, d’exclamació escampats sobre la gespa com caigudes estrelles d’un entramat de text. I aquella A, governadora insadollable de l’ordre alfabètic de les coses un copet a l’esquena. El text governa el món tan efectivament com els pastissets ensucren l’existència dels golosos. El fil d’Ariadna guià la successió fortuïta dels esdeveniments i no sols la nostra entrada, sortida i morada del laberint, tot inaugurant l’estiu. Els signes solts, escampats pel mon com presagis cecs i sords es deixen llegir: Són presagis optimistes sobre curs del nou estiu.

dimecres, 18 de juny del 2008

Pausa per exèmens


Prego que exuseu la demora en la publicació de noves entrades. Pel moment els examens i la feina m'impedeixen escriure tan seguit com abans. Atentament, etcètera, etcètera...

divendres, 6 de juny del 2008

petites poètiques de paper pintat


Sovint els lectors oblidem la màgia del paper, oblidem que no sols les lletres ens enamoren; també la textura i l’olor d’entre les pàgines; de llençol net. Els més petits no ometen mai l’observació (atenta o irada) de totes aquestes qualitats i, habitualment, els llibres il·lustrats queden confinats a aquestes edats en que el dibuix i el color prímen sobre la narrativa. No obstant és la il·lusió que neix de la sorpresa del format, del color, de tocar un paper i notar la carícia de la cel·lulosa, el que podem recuperar fins demà a les 9’30 de la nit al festival de llibre il·lustrat “Como Pedro por mi casa”.
Allí es poden veure les extraordinàries poètiques de paper pintat del japonès Katsumi Komagata, una extraordinària col·lecció de jocs amb l’ull i el paper, amb el color i la forma. Totes unes vacances minúscules i portàtils. Si podeu aneu a veure-ho.

el festival te una web molt maca i poc més

dimecres, 4 de juny del 2008

¿...?


Aquesta entrada és una excusa, com suposo que haguéssiu pensat encara que no ho declarés amb franquesa. Però no és sols una excusa, també està motivada per la curiositat. Digueu-me, si us plau, comptats lectors d’aquesta bitàcola, quines qualitats penseu que ha de tenir un investigador carismàtic de novel·la negra.
Per vint-i-cinc pessetes...