...

T'has despertat dins un cine. A la pantalla s'hi representava el duel entre homes uniformats d'una pel·lícula muda. La tensa música del pianista sonava massa suau per a una escena tan poc enfocada i malgrat tot misteriosa. El film no s'acabava mai però has esperat al final. En sortir havia deixat de ploure. Has tornat a peu pel carrer Corsega i entrat en una parell de botigues, només a mirar. A la cartera no hi duies ni un ral. De totes maneres, no t'ha agradat res; no haguessis comprat res. Has pres el metro a Diagonal. A l'andana una parella de rocabillys es besaven amb tendresa. Quan ha arribat al metro t'has assegut al costat de la finestra malgrat que dins el túnel a la finestra només s'hi veu la teva cara. Has obert el llibre que duies a la butxaca per a parapetar-te. Només has llegit una frase en tot el trajecte. L'has llegida fins a tres o quatre vegades però no la recordes. La parella de rockabillys s'ha assegut davant teu i s'ha estat morrejant amb delicadesa i luxúria exquisides. S'han separat quan tu baixaves. Havies de fer esforços per no mirar-los fixament. Un cop a l'estació de casa hi havia el teu company de pis que es dirigia al centre. Haguessis preferit no trobar-te'l. Ja estaves trist quan has baixat del vagó. Les escales mecàniques eren com sempre, també el carrer, el portal, la paret del replà, cada vegada més afectada per la humitat, que infla la pintura fent-ne berrugues. T'has assegut al sofà, has engegat el portàtil i t'has posat a veure vídeos porno d'Internet. T'has fet una palla i a la fi ha brollat líquid salat dels teus ulls perquè et sents massa sol.

parpelles de lletres

La nit respirava sordament com una dona embarassada quan vaig arribar a París. Quedava una hora de divendres que s'escolaria ràpida tot sopant. Suposo que no cal explicar gaire de la visita; amics, pintures i festa. Una casa ocupa de “luxe” a la rive gauche, un pis petit en un quart al costat del bulevard de Clichy, moltes llibreries...
No obstant va ser la visita d'una minsa botigueta de barri al costat de la plaça d'Abesses on em conduí la noia que m'allotjava. Era atapeïda fins a l'extrem, la que va fer les delícies d'un servidor. D'entrada duia preparada una simple pregunta de no tan simple resposta: Buscava literatura Croata, Montenegrina o Albanesa, o, en tot cas, Balcànica més enllà d'Imail Kadaré i Ivo Andric (l'accent tancat que duu sobre la cé no el col·loco perquè en el sistema d'escriptura del blog l'accent més la lletra cé es converteixen en una cé trencada). Malgrat que en un primer instant la resposta fou negativa un cartell que penjava a la sola columna de la llibreria va desllorigar un comentari nostre.
Al cartell hi deia:

Cher ami,
Il y a à la Rochelle
une vielle demoiselle
qui vient de se mettre
à l'art abstrait. Elle en
avait envie depuis long-
temps mais pensait que
c'était DEFENDU.

Gaton CHAISSAC

Arrel del comentari vam començar a parlar amb la dona. Ens va dir que ella no era la mestressa de la llibreria sinó una amiga que hi treballava de tant en tant quan aquesta havia de fer encàrrecs. Per contra, i presa per l'entusiasme que brolla de parlar amb gent que comparteix els teus gustos ens confessà que editava petites cartes postals i lamentà que l'editorial dels cartells i textos del Sr. CHAISSAC, de qui ens feu cinc cèntims de vida i obra purament autodidacta, no li permetés editar cap postal amb el seu text. Presa per l'emoció ens va regalar un llibre a cadascú i una postal. També contestà a la meva pregunta sobre el nom de la llibreria, que no havia vist en entrar o no recordava. Es deia ANIMA.
La situació havia esdevingut durant la conversa alhora deliciosa i insostenible i les presses van començar a aflorar, car cada minut de permanència era suspecte de motivar un nou regal i la dona no podia permetre's aquell luxe per bé que el moment li'l prescrigués. Jo em sentia obligat a comprar quelcom per bé que ella hagués lamentat no conèixer l'establiment tan bé com la seva propietària i no poder ajudar-me. A la fi però, en un darrer acte de gentilesa i generositat va dir-me:
Aquest l'estic llegint jo, però si t'interessa... Era un llibre de l'escriptor servo-croat Branimir Scepanovic (no escric cap dels tres accents que duu el cognom) anomenat L'estiu de la vergonya editat a L'Age de l'homme, i acte seguit tragué una altre petita novel·la del mateix autor anomenada La boca plena de terra, acabada de publicar en francès al número tres-cents de la magnífica col·lecció Motifs.
He llegit aquest darrer i m'ha semblat impressionant. En tot cas, vaig sortir de la minúscula botiga delectat per una amabilitat tan poc usual que fa de mal dir. Acabo de llegir la postal i no puc parar de repetir-me obsessivament el nom de l'editorial: Paupières de terre. Extrec un vers a l'atzar del llibre que em regalà: un rire incoercible. I somric.


**



Malgrat que no he trobat lloc al text per a anomenar-lo, i que no en puc dir res perquè no l'he llegit, deixo anotat que el llibre d'on he extret el vers del final del text, és Silence à vif de Mireille Fargier-Caruso. Ni l'editorial Paupières de terre ni la llibrería Anima tenen web, no obstant podeu accedir a certes ressenyes de la seva activitat si premeu sobre els links. Tant la imatge que acompanya aquest article com el gradient utilitzat per a el nou títol del blog pertanyen a Emil Nolde, de qui el Gran Palais ofereix una retrospectiva completa fins al gener.

Diari de viatge

Una vitàcora es construeix necessàriament amb el sentit de recorregut. La primera vitàcola de l'imaginari que compartim és la del vaixell. Allí s'hi anoten les latituds per on passa, els incidents a bord i els encontres amb d'altres vaixells, així com el que s'ha carregat i descarregat a les escales del viatge.
La vitàcola electrònica neix d'un esperit semblant que requereix un sentit de missió en la realització de la mateixa, per bé que aquesta missió sempre és externa a la vitàcola en sí. En aquest cas les comunitats de desenvolupament de software foren les pioneres en la utilització del diari com a mitjà, anotant les modificacions i problemes que el desenvolupament del projecte comporta.
La vitàcola personal, deutora d'aquesta tradició adquireix sentit sota la òptica del viatge vital; del viatge mental que du a terme amb poc o nul èxit l'habitant de la nostra societat. És doncs sota l'empara de la literatura de viatges i el diari personal mescolança impúdicament que es desenrotlla el pergamí digital que llegiu.
Amb aquesta intenció he afegit al blog un menú lateral on s'apunten els sons que estic escoltant; un menú que anirà mutant i que permet al pacient lector la possibilitat d'endinsar-se en el medi ambient de l'escriptura de la vitàcola quotidiana.