dimecres, 7 de gener del 2009

Un propòsit d'enguany

Avui he acomplert o, millor dit, he començat a acomplir el meu particular propòsit d'any nou. Deixeu-me comentar breument aquest subgènere literari de caire cristià abans no desvetlli el designi que enguany em desviu. Es tracta d'un ritual de renovellament, lligada als credos il·lustrats de la racionalitat i la rigidesa del calendari gregorià com amb les antigues saturnals del mes de Desembre. Si per una banda la festa d'any nou és una celebració eminentment bàquica, per tal com una joia immotivada ens posseeix i la disbauxa pren l'espai públic, d'altra banda és un moment de balanç en que una certa sobrietat (no obstant coaccionada per les copes de vi, cava i licors que acompanyen el sopar) ens empeny no sols a valorar els darrers tres cents seixanta-cinc dies sinó a proposar-nos tota mena de forassenyades missions a complir en els següents tres cents i escaig a venir.
Pel que a l'humil redactor d'aquestes rampoines fa el projecte fou pronunciat quasi en secret, per por que els seus amics, moderns fins al moll de l'os, i per tant molt dellà d'aquesta mena de vicis que la gent arrelada mantenim, no el titllessin d'innocent en el moment de jurar i de pusil·lànime en el més que probable cas que la promissió fos abandonada. Us preguntareu, després de tanta aspra parrafada, quina fou la noble ofrena que vaig fer a l'esdevenir i ara mateix us ho diré: Em vaig dir que s'havia d'esmenar tanta tos i tant ofegar-se al pujar les escales per causa d'un vici tabaquista ja abandonat els estralls del qual emperò encara resten a lloc, dins els pulmons, el coll, la gola i, generalitzant, al conducte respiratori tot.
Començant, com a bon jan i personalitat mitjana del món consumista on vivim, pel que hom imagina estrictament necessària em vaig prometre unes bambes d'atletisme. Hom no pot fer esport amb unes sabates de vestir, em vaig justificar. Com que malgrat aquest monstre intangible anomenat Crisi, que sols els periodistes i altra gent de mal auguri reconeix en indicis variats i de desxifrat impossible per a els neòfits, encara guanyo una nòmina (no sense esforç), el desig d'anar reglamentàriament abillat a l'hora de complir el meu designi salutífer s'ha convertit en acció aquesta mateixa tarda. I, pel que he vist als grans i cèntrics magatzems on m'he procurat el calçat escaient, no dec ser l'únic que enguany desitja respirar millor, tenir més fons, morir més tard, que les noies es fixin en ell, que no només es fixin en ell sinó que a més...
Perdoneu: Mil excuses! M'estava desviant del prepòsit d'aquesta petita suma de fets i pensaments que, sent amable, puc anomenar article. Deia doncs que m'he fet amb unes esportives que duen un signe de color fluorescent al costat i que, segons l'etiqueta, gaudeixen de tres o quatre tecnologies registrades sota patent en la seva manufactura.

Fins aquí solen arribar els propòsits que, entre xin xin i brindis, ens fem els que encara creiem que el cap d'any és el moment de prometre's coses independentment del resultat dels tals vots. El que m'ha sorprès ha estat una fèrria determinació posterior al pas de la targeta de dèbit pel datàfon del Decathlon. He agafat el metro amb els auriculars del meu aparellet d'ema-pe-tres brunzint marranades psicodèliques que un negre va entaforar en un gravador magnètic trenta anys ha, no sé si hi deu tenir res a veure, però el cas és que just arribara a casa he dit hola al meu company de sostre, m'he calçat els enginys acabats de comprar, uns pantalons de xandall que mai a la vida havien eixit del minúscul recinte on visc, he seleccionat un disc encara més psicodèlic que l'anterior (cal que reconegui la meva afició a aquesta mena de coses) i he sortit corrents de casa. Parlo amb una literalitat absoluta: He sortit corrent. I no sols això: He seguit corrent, almenys un carrer sencer. Llavors m'he adonat que si havia de fer esport era millor fer-ho ben fet i m'he decidir per fer uns estiraments abans de seguir amb la meva sobtada i sorprenent (fins a mi i tot) predilecció pel que els anglesos i els denominen jogging, i que la resta en diem, ras i curt, córrer.
Mentre batia les meves gambades una darrere l'altre, i ho he fet una mitja hora sense parar, el meu esperit es reviscolava i hi afloraven tota mena de pensaments falsament heroics que bevien dels anuncis de material esportiu i alguna que altre colònia que he vist al llarg de la campanya nadalenca. Déu meu! Em sentia com un astronauta, embotit i suat dins un cangur, amb la música al·lucinògena i rítmica que empenyia les meves cames endavant i anorreava el pressentiment que l'endemà tindria agulletes. Fins i tot he parat en un parell d'ocasions a fer alguns estiraments. Abdominals no. El terra està massa fred per estirar-s'hi així com així, i menys la primera vegada. Fet i fet volia que l'experiència fos satisfactòria, i ho ha estat. Em sento satisfet. Ara bé, tractant-se d'un propòsit d'any nou un no pot estar segur de quant durarà. Ja ho veurem.