dimecres, 26 d’agost del 2009

Ordres superiors

(REFLEXIONS MATUTINES V)

















Pensareu que sóc imbècil i segurament no us faltarà raó, però heu de fer-vos càrrec de l'enorme complexitat que revesteix tota activitat matutina, sobretot de caire oficial com en el cas que ens ocupa. Vaig passar per la comissaria ahir, per tal d'assegurar-me que feien la renovació dels passaports sense cita prèvia. El modern complex burocràtic és una peixera de parets de vidre, protegida per l'adjacència més immediata a una comissaria dels mossos d'esquadra dissenyada amb amor per un arquitecte amant de les totxanes, un autèntic poeta del formigó armat que ha demostrat la seva sensibilitat privilegiada amb aquesta imponent mole que domina el carrer d'Aiguablava.
Enganxat amb cinta adhesiva per la part de dintre del vidre de l'entrada, un cartell anunciava clarament i en castellà que la renovació tant del DNI com del passaport es duia a terme, durant el mes d'agost, tant amb cita prèvia com sense la mateixa. De manera que avui, després d'una nit inusitadament dolenta, plena de voltes i voltes sobre mi mateix buscant un son que se m'escapava de la punta dels dits, m'he llevat a les vuit del matí per a poder dutxar-me, esmorzar, agafar el metro i ser allí abans de les nou del dematí, primera hora d'atenció al públic de l'oficina ministerial. Ha obert un xic tard.
Un policia nacional neulit però pilós ens ha fet passar en fila. Quan m'ha arribat el torn he declarat el meu propòsit alt i clar:
-Vinc a renovar el passaport -li he engegat.
-Cita previa?
-El cartell de l'entrada diu...
-No podemos tramitar nada sin cita previa -m'ha tallat.
-Pero allí dice que se atiende con y sin cita previa.
-Ya, .. pero cuando se llena toda la lista ya no atendemos sin cita.
-Pero...
-Yo me limito a trasmitirle una orden superior -ha sentenciat definitivament i sense violència.
Atònit per la declaració però certament tranquil·litzat que no es tractés de mala fe per part del funcionari armat, sinó de mala fe per part dels seus superiors a l'ombra, he sortit de la peixera ja amb un lleuger mal a la templa, producte de la mala nit i del viatge en va fins a la comissaria.
M'he assabentat per un pamflet que el bon funcionari m'ha lliurat amb vehemència que podia concertar la tan necessària cita per mitjà del telèfon, tot trucant a un 902 de propietat estatal. Ben pensat, deuen empescar-se els responsables de la mesura, més val guanyar quartos alhora que es presta servei al ciutadà. Anhelant solucionar el tràmit d'una vegada per totes, he marcat el número mentre caminava sota la calda incipient del dia que ¢començava. La meva sorpresa ha estat que a l'altra banda de l'auricular una màquina que havia aprés quatre frases de la llengua del regne em donava opció rere opció per a escollir; que si marca el número de DNI, que si pronuncia alt i fort la teva província, la teva ciutat, que si no t'he entès, torna-ho a repetir si us plau, i un llarg etcètera, sense que mai aparegués la possibilitat de parlar amb una persona a qui preguntar dubtes o establir un mínim contacte humà.
La màquina m'ha donat cita per a el dia trenta a les nou en punt del matí, l'únic problema l'he trobat quan en arribar a casa he volgut apuntar amb un retolador vermell la cita sobre el calendari de la cuina. El dia trenta és diumenge. El diumenge és el dia que Déu va descansar i en honor d'aquesta efemèride setmanal la comissaria i la majoria d'activitats occidentals fan festa.
Llavors he entrat a la pàgina de cita prèvia d'internet per a confirmar la cita, però tampoc hi ha manera, o sigui que n'he concertat una altre, però pel dia 7 de setembre, que era el dia més proper amb dates lliures. La tensió ve, ara mateix, d'un sol fet: Jo marxo al Marroc el dia 11, per això vull el passaport. Ara bé, tenint en compte els desenganys burocràtics que ja he sofert i, sobretot, la negativa oficial de treballar a la tarda, hores on les coses no esdevenen purs galimaties que sóc incapaç de desxifrar, creieu, pregunto, que arribaré a trepitjar sol africà?



PS. La fotografia és de la comissaria de la Pç Espanya, no de la del carrer Aiguablava, a Nou Barris, que s'esmenta al text.