Diuen que als paios que tanquen en celes d'aïllament massa temps acaben donant-se cops de cap contra les parets. Sabeu per què? Doncs perquè és l'única cosa que poden fer, ja que no poden relacionar-se, ni caminar, ni suïcidar-se, ja que els han pres les coses que punxen, les que talles, i el sentit mateix de la vida.
No sé per quin motiu hem poso tan dramàtic, però si que sóc en una cela les parets de la qual no es veuen, no es toquen, no poden olorar-se. M'he llevat amb ganes de trencar-ho tot: tirar a terra l'estanteria amb els llibres, rebentar els gots que restaven sobre la taula d'ahir a la nit contra les parets, esclafar la televisió a cops de cadira, trencar miralls, i cridar mentre em rebolco pel merder de vidres trencats del terra aviam si d'aquesta manera em sento menys impotent davant la realitat objectiva que tota la destrossa la he fet jo.
De totes maneres no hi ha res a fer, potser trencar coses i prou: només cops de cap contra la paret de la cela.
