"Il faudrait raser la Sorbonne et mettre Chris Marker à sa place."
Henri Michaux
—Quatre a un euro! Quatre a un euro! —anunciava el gitano, tot agitant un paquet ple d'encenedors de coloraines a la sortida del metro.
L'última vegada que havia trepitjat Fondo eren cinc a un euro, pensà en Bogart. Deu ser cosa de la pujada de l'IVA. Bogart no era el seu nom de veritat, però per respecte al seu anonimat l'anomenarem així, fent broma amb el tret elemental de la seva vestimenta: una gavardina llarga, gairebé fins als peus. Aquella vestimenta antiquada i el que hi hagués a l'interior caminaven amb el pas decidit de qui sap on va. Travessaven la placeta del metro, on grups d'homes de diferents ètnies asiàtiques la feien petar. Entomàren el carrer Mozart amb moltes ganes, però dues travessies més tard la forta pendent del carrer ja n'havia moderat la marxa.
El personatge seguí trescant gairebé fins a assolir el cim d'aquell turó que separava el barri de Fondo de la resta de Badalona. Poc abans d'arribar a la piscina municipal, però ensumant-ne ja els bafs de clor, s'encarà a la porta esmerilada d'uns baixos. Des d'una finestra propera, una senyora més aviat grassa se'l mirà amb curiositat. Quines pintes més rares, va pensar la Conxita, que rondava la cinquantena i tenia una olla de llenties al foc, fent xup-xup. De la finestra estant podia veure'n aquell barret ridícul i aquella gavardina grisosa de l'any de la picor.
Dins la gavardina hi havia l'home, o el que fos. Els mutàgens havien afectat els teixits a més velocitat que el llenguatge. Per què seguim anomenant-los homes? Tant se val. Dins la gavardina l'angoixa i aquella picor al dits que senten els col·leccionistes. Ell no ho era, però sabia reconèixer-la tan bon punt apareixia. Les informacions importants sempre duien problemes, però alhora aquella ansietat gairebé eròtica i aquella coïssor estranya a tot el cos, com una dosi d'heroïna antiga desfermant-se per tot el sistema.
El local no tenia cartell. Una pintada a pinzell, al costat de la porta adjacent, anunciava en àrab que es tractava de la finca d'en Hong Bao. Qui era en Hong Bao? Ni idea. El carrer tenia el mateix aire displicent que tants d'altres a Fondo, però la proximitat al cim del turó el feia respirar un aire gairebé en condicions. La persiana del local era oberta i la porta segurament també, però per respecte esperà que li obríssim.
Va entrar i tot dient hola a mitja veu. Els ulls ametllats que li havien obert s'afanyaren a tornar rere l'aparador. Un cop a lloc el van seguir amb mandra mentre Bogart gastava un llarg parell de minuts remenant guies telefòniques londinenques de mitjans del XX, provant de dissimular la frisança desbridada que sentia per dintre. Es tractava d'una sala fosca amb les parets d'un verd quirúrgic i esgrogueït. El taulell en delatava l'anterior condició de carnisseria. Encara hi restava una inscripció en àrab que anunciava costelles de xai halal a un preu mòdic. Dels ganxos de la paret enrajolada hi penjaven ara tot un estoc de documents i llistes de l'època de les impressores de paper de rotlle i tipografia monoespaiada. La resta del local no eren sinó caixes plenes de paperam cobertes de pols, poca llum i un silenci estranyament humit, fins i tot per ser a Barcelona. La comèdia seguí fins que l'altre client que hi havia pul·lulant com una ànima en pena entre les piles de paper tocà el dos, havent preguntat abans quelcom inaudible al dependent. Aleshores Bogart va dirigir-se al taulell.
—Esteu segur del què m'heu dit? —trabucà a l'asiàtic que regentava el negoci.
—Ep, ep... Aquí no venem seguretat sinó documents antics.
Bogart observà l'entorn de nou. Quelcom havia canviat, però... què? No, ell no sabia el què, però n'estava segur: un canvi imperceptible s'havia produït al local, com si aquest hagués migrat d'una atmosfera a una altra lleugerament diferent. Una diferència de l'orde de 10-20, no més, però un canvi important nogensmenys. Àdhuc hi detectà una subtil flaire a baclavà que no havia identificat en entrar, però aquella novetat no suscità una alarma equiparable al canvi d'atmosfera, que l'havia arribat a desorientar per uns instants. Estabilitzat de nou a la dimensió present exposà netament el motiu de llur presència a l'antiquari.
—Però està segur que es tracta d'una cinta perduda de Marker?
—Bastant segur. Els plans... els talls... el tema...
—Aleshores està muntada?
—No ben bé. Son plans de gravació, però es nota que ja n'havia descartat els clarament sobrers.
—Plans, plans! No em vingui amb aquestes collonades de crític cinematogràfic. Segur que pot aconseguir un grapat de fel·lacions si va amb aquestes històries a qualsevol escola de cinema, però jo no sóc cinèfil sinó historiador dels gats.
L'asiàtic s'enretirà mig pas enrere. Ara la distància era d'un metre ben bo entre ell i la vitrina de carnisseria que el distanciava dels clients. La il·luminació, que entrava íntegrament a través de la porta de vidre esmerilat farcia l'expressió curiosa dels seus llavis humitejats amb un relleu més acusat, poc menys que un descarat efecte de Photoshop.
—I digui'm senyor historiador dels gats —contraatacà el botiguer, que no estava per aguantar aquella mena d'estirabots—: els seus estudis atreuen gaire a les mosses.
—Això són figues d'un altre paner. No em vulgui desviar del tema: com sap que és un Marker autèntic i no una mera imitació?
—Pel preu, pel risc que ha corregut qui me l'ha portat i, sobretot, pel gat.
—Quin gat, d'això no me n'havia comentat res per telèfon?
—Potser a aquestes alçades vostè creu que es pot tenir una conversa seriosa per telèfon. Sento discrepar. Si es pensa que és l'únic que busca Markers l'erra de mig a mig. Si l'he avisat a vostè i no a la mitja dotzena de compradors que fan cua ha estat perquè sempre paga bé i sé que no és...
No va acabar la frase. Una dona esquifida, vestida a l'estil japonès, es capbussà a la botiga sense pudor. En veure el dependent li demanà quelcom en japonès, i ell va contestar-li negativament i en anglès, precisant-li que no era pas japonès sinó coreà ell, i que no, no venien documents del XIX. El paper és massa car senyora, això ho deixem per als rics. Naturalment era mentida, però la cinta de Marker cremava a les mans d'en Chang Beng Morris i necessitava foragitar la dona per seguir negociant amb Bogart, que mentrestant s'havia fixat que la botiga no tenia ordinador. Era una absència assenyalada, però en el món en que es movien els traficants de dades l'excentricitat no era un tret remarcable, ans l'autèntica normalitat.
Per descomptat que no hi havia mitja dotzena de persones interessada en la cinta de Marker. En aquella època ja gairebé ningú recordava qui era Marker que, d'altra banda mai havia estat un cineasta popular. Era, i sempre havia estat, quelcom específic, objecte de cobdícies expertes. Com a molt dues o tres persones en tenien col·leccions apreciables i desitjaven alimentar-les amb més material. Potser sí que n'hi havia algun més d'interessat, algun ric que col·leccionava per amuntegar però sense coneixements sobre la matèria ni ànsies de possessió més enllà del fanfarroneig, o algun artista esnob que volgués donar-se-les de connoisseur, però per a arribar-hi primer havien de saber que existia el document i estava segur que el senyor Chang actuava amb totes les precaucions acostumades: l'havia fet investigar abans de presentar-s'hi personalment.
Tots aquells escarafalls no havien estat sinó les marques de sortida de la negociació. Quan la dona guillà en Chang va abaixar la persiana del carrer justificant-ho amb l'excusa que així no els molestarien. Vestia uns texans i una camisa de franel·la ataronjada, com si visqués al camp. No semblava antiquari ni un freak de la informàtica, i la seva presència al Caire era sospitosa en si mateixa. Aquest cúmul de circumstàncies era precisament el que li atorgava credibilitat com a traficant de dades obsoletes i molt probablement no es tractava sinó d'una màscara més del senyor Benítez, antic nom del marxant abans no hagué de fugir de Nova York foragitat per una trama mafiosa que Bogart no havia arribat a desxifrar.
Acabà de baixar la persiana i es quedà uns instants adaptant els seus ulls a l'obscuritat, aprofitant l'avinentesa per apamar l'historiador dels gats amb l'esguard sever d'un bòfia inflexible després de descobrir-vos una quantitat risible de droga en una butxaca del pantaló. L'únic que el distancià d'aquesta imatge que se li havia disparat amb notable fresa d'èlitres fou que no li ordenà baixar del cotxe. Ara bé, no li estalvià un sobresalt quan afirmà:
—Sé que vostè és un gat —li etzibà amb aquell to de veu fàcil.
—I què? —es feu l'orni el perfectament conscient Bogart.
—Ja deu saber que se'ls busca i extermina arreu, especialment en aquestes terres inflamades d'odi religiós irredempt.
El sol es filtrava a través de les escletxes de la persiana aclucada. La llum interior hauria resultat insuficient per a un humà, però no pas per Bogart. Benítez devia dur implants, rumià l'historiador, apuntant-se el detall al seu quadern de notes mental. La pols es deixava paladejar com una marea de temps caient sobre llur gavardina envellida mentre lluitava per mantenir el nivell de conversa i no veure's absorbit pels secrets d'aquella estança closa i les aromes que amagava.
—Conec prou la mediterrània per saber que això que diu és veritat —reconegué seguint la tècnica del reculer pour mieux sauter—. Ara bé, àdhuc els falsos asiàtics com vostè han de mantenir el nom de l'hospitalitat ben alt si no volen veure llurs negocis defallir sota el pes de les enraonies.
—Discurseja amb traça. No sembla un gat —i escoltar-ho li proporcionà la seguretat que havia anul·lat l'amenaça. Se sentí satisfet de la feina ben feta, que havia consistit bàsicament a descobrir quatre draps bruts del fals asiàtic. Ara era el moment de treure'ls a la llum.
—Estalviï's les consideracions supèrflues senyor Benítez. És aquest oi el seu veritable nom? El que utilitzava abans de la cirurgia i els empelts? Deixi's d'orgues doncs. Parli'm del gat que surt al vídeo.
En Benítez no va dir ni que sí ni que no. Era ell, és clar. Haguera estat superflu refusar-s'hi amb tossuderia numantina. Fet i fet, una identitat diferent no afeblia llurs possibilitats de negociació. De bell nou i amb paciència, examinava la fila que feia aquell gat enfundat dins una gavardina, ara amb una nova llum, com si l'estatura d'aquell diguem-ne home s'hagués magnificat. I mentre era sotmès a examen Bogart va perdre la posició uns segons i es trobà en una cambra sense finestres on totes les parets eren cobertes per pesants cortinatges de vellut vermell brodades d'or a les faldes. La mena de telons encimbellats pròpis d'un gran teatre d'òpera. Olor a pols del segle XVI i sensació de set. Nua per complet de qualsevol peça de mobiliari, la sala constava tan sols d'una peça de ceràmica d'estil egipci col·locada sobre el terra al centre exacte de la cambra. Era completament negre excepte a la cara, on duia una màscara carnavalesca i daurada que ressonava amb l'estil de la Commedia dell'Arte. Aquell sincretisme estilístic anorreà llur primera impressió, tendent a considerar la peça provinent del baix imperi egipci. De cop i volta era de nou a la botiga. El fals asiàtic n'escrutava l'esguard perdut. Quan estigué segur que la breu excursió mística d'aquell ésser quasi humà havia finalitzat i Bogart tornava a ser allí en cos i ànima, i de nou atent a la conversa, aleshores Benítez feu arrencar la moviola de les explicacions.
—El vídeo és una entrevista a un vell. És un rus que va sobreviure al gulag. La major part del temps parla de la mena de coses rares que agradaven a Marker. La imatge ens el presenta davant d'una llibreria plena de volums en francès, presumptament casa de Marker. Però el que en determina l'autoritat és que en un moment el gat del propi Marker passa per darrere l'entrevistat.
—I què?
—Doncs que és el mateix gat del curt Cat Listening to Music.
—De quant és el vídeo, segons vostè?
—Crec que era una de les gravacions que quedaren excloses de l'A Grind Without a Cat, una de les primeres gravacions.
—Poc probable. Le fond de l'air est rouge és un muntatge en base a imatges d'arxiu.
Aquell intercanvi de cultismes només tenia per objectiu demostrar-se mútuament que ambdós eren qui deien ser. Els dos títols responien de la mateixa obra, l'un en la versió anglesa i l'altre en l'original. Si hom hagués preguntat a qualsevol dels dos per què no anaven al gra, hagués hagut d'atendre una llarga defensa de la mitja dotzena de motius pels quals era imperatiu procedir a través de tots aquells meandres.
—Com vulgui, si vol truco un altre comprador —s'impacientà fictíciament el fals asiàtic.
—Esperi. De quin any creu que és la gravació?
—Del 1959 o principis dels seixanta. Examinant els títols de la llibreria que apareix al fons no en trobarà cap posterior a 1959. A més, la temàtica de l'entrevista podria ser l'origen de La jetée.
—Aleshores per què afirma que la gravació estava destinada a formar part de Le fond de l'air?
—Bé doncs. A l'inici l'entrevistat fa un comentari que ens permet pensar que Marker li ha demanat d'entrevistar-lo per a un reportatge sobre l'estalinisme.
—Podria ser un pretext. A més, Le fond de l'air no tracta específicament l'estalinisme i vostè ho sap perfectament. I per afegitó el Cat Listening to Music és molt posterior. Molt posterior —repetí per a si mateix, en un to de veu misteriós per inaudible.
—Com vulgui senyor Bogart. Vostè és historiador dels gats i jo no. Jo sóc un humil antiquari de documents al qual li agradaria saber d'una vegada si està interessat a comprar el vídeo o no. Per cert, està en Beta. Suposo que era una copia destinada a la pròpia reflexió del director.
L'intercanvi de referències l'havia deixat ben situat per la negociació econòmica. Tota la corrua d'escarafalls demostrava fefaentment que no era un passerell, ans un expert, i sobretot que no pagaria un preu abusiu. Havia estat el senyor Beng, o, si ho preferiu, Benítez, qui s'havia posat en contacte amb ell malgrat no haver-hi tingut tractes amb anterioritat. Li havia confessat que una font que preferia mantenir l'anonimat li l'havia aconsellat com a comprador preferent. Qui devia ser la font anònima? Això ja era una altra història. Bogart es sentia preparat i va llençar-s'hi:
—Això del Beta no és cap problema per a mi. Disposo dels aparells adients. Quan en demana?
—Tant.
—Tant? Això és una barbaritat. La meitat.
—Ni parlar-ne. Tant.
—Tant.
—No no, com a mínim tant.
—Va bé. Accepto.
Després de l'intercanvi de diners va rebre una sobre encoixinat amb la cinta. No era necessari comprovar res, ja que sabia com enviar el fals asiàtic a criar malves i també que el botiguer sabia que ell ho sabia. Perdoneu l'embarbussament.
Va col·locar el paquet dins una bossa de tela que duia dins la gavardina, penjant dessota llur aixella dreta, com si es tractés de la funda d'una arma de foc. Aleshores va mirar en Beng-Benítez per darrera vegada i li'n donà les gràcies. El fals asiàtic no va dir res, només acotà un xic el bust per denotar aquiescència, i amb allò considerà finalitzada la transacció, es dirigí a la persiana i la hi badà de nou com si es tractés de la boca flamígera d'un castell medieval. Bgart ataüllà l'exterior amb precaució, quedant enlluernat per la profusió lumínica que regurgitaven les blanques parets emblanquinades de les cases del carrer. Necessitava fotre el camp i ràpid, era possible que li volguessin robar el material allà fora.
Va sortir al carrer Mozart de nou. Va mirar a dreta i esquerra: ni una ànima. Érem al pic del migdia. Imagineu-vos-el: barret, gavardina, com en una pel·lícula dels anys vint; ulleres de sol, un maletí a la mà dreta, sabates de cuir, mitjons negres. Fins i tot enmig del bigarrat ètnic del barri badaloní la seva era una fila estrafolària. Començà a davallar l'empinada pendent amb l'ai al cor. Li calia arribar a la parada de metro. Els sis sentits alerta. Quan, de cop, un ciclomotor emanat del no res li passà a frec. Zas! Una entrebada i s'acabava de quedar sense maletí.
—Merda! —s'exclamà amb poc convenciment. Pur teatre.
Encara trigaran uns minuts en adonar-se que dins el maletí només hi ha quatre paperots sense valor, pensà. La cinta la duia dins l'abric. Calia fer-se fonedís tan depresa com sigués possible. Arrencà a córrer pendent avall. Corria amb una elegància inusitada en un humà. Va córrer, dos, tres carrers, però en arribar al quart, a només dues illes de l'anhelada boca de metro, escoltà un soroll que el previngué de creuar. Altre cop la Vespino. Es camuflà en un portal mentre, parant l'orella, pogué escoltar com dos nanos es discutien en xinés. Un argumentava que ja devia haver assolit un lloc segur, mentre l'altre, que duia la veu cantant, s'hi negava en rodó. Cal seguir buscant-lo: no pot endur-se els documents. Bogart somrigué, murri, i, acte seguit, miolà. Els joves xinesos es van quedar glaçats un segon abans de donar un cop de gas i treure el cap per la boca del carrer. Ningú. Aparentment ningú. Però de cop un d'ells es va esfondrar. El seu company s'ajupí per veure-li la cara. Estava esvaït però tenia pols. Al coll un breu dard assenyalava la causa d'aquell sobtat defalliment.
—Cony de gats! —reprimí entre dents el jove xinès mentre s'alçava de nou, ara completament en guàrdia, i treia del seu cinturó una estrella argentada.
En posició de combat; les cames separades, els braços en alt, un xuriquen a la mà, els ulls afinats per percebre el mes lleu moviment d'aire i les oïdes obertes a nivells estratosfèrics. I devia pressentir alguna cosa, perquè de sobte girà el coll amb la mateixa velocitat mecànica d'un pinçà i llençà l'estrella de ganivetes amb tota llur força i precisió, gambant a tota màquina en direcció a l'enemic.
Clavada a la paret, l'estrella ninja guardava un bri de gavardina esqueixada: havia fallat de molt poc. Aleshores sentí les passes, apressades, carrer avall. Va girar la moto en rodó i va accelerar al màxim. Era contra direcció i se li'n fotia. La gavardina corria un centenar de metres més avall. La moto va haver d'esquivar una nena que creuava el carrer amb un xupa-xup a la mà. Si hi hagués hagut caixes de fruita al carrer probablement se les hagués endut per davant. Malgrat tot en Bogart era massa lluny. No podia atrapar-lo. Ja havia girat a l'esquerra, abandonant el carrer i entrant al petit passeig que condueix al metro. El xinès accelerà a fons fins al cap del carrer. Derrapà sense fanfarroneria i abandonà la moto: corrent cap al metro a tota llet. Tot i així encara era massa lluny. Aleshores parà en sec. Va treure una pipa del cinto, apuntà bé, respirant l'aroma a fideus i col bullida que emanava un local proper, i premé el gallet. Bang!
El barri es va estremir en sentir aquell soroll terrible, però la bala no va abatre el fugitiu sinó el desafortunat venedor d'encenedors a quatre a un euro. Hi havia un devessall d'encenedors multicolors escampats per terra, com les restes de confeti d'una festa infantil d'aniversari orlant el cos trèmul del pobre gitano. Primer no el va socórrer ningú: colpits pel desconcert del tret i encara temerosos per les pròpies vides, els vianants havien enganxat llurs cossos contra les parets. Alguns s'havien ajupit o s'havien quedat com estaquirots, congelats com estàtues humanes, mentre d'altres havien arrencat a córrer. Només uns vint o trenta segons després, mentre en Bogart ja era a l'andana, insistint a mirar amb impaciència el marcador electrònic que encara li augurava dos minuts d'espera abans no aparegués el comboi; només després d'aquells segons tan fins, tothom mut, a l'expectativa d'un nou atac; només aleshores quatre o cinc curiosos s'atansaren al pobre gitano, que patia greus convulsions al terra, just davant les escales de la boca de metro, mentre la gent que n'eixia seguia a la seva, sense saber què passava, i amb cara de desconcert esquivaven el ferit i seguien amb les seves vides. El paio de la ONCE va trucar a una ambulància.
Havia escapat. Un cop dins el metro en va estar segur. Ara bé: el seguien? Impossible de saber. Continuava viu però. Va haver de donar unes quantes voltes per assegurar-se que els eventuals perseguidors, dels quals no podia saber del cert que existissin, li perdien la petja. Tota precaució era poca. Finalment, al cap d'un parell d'hores, penetrava dins el portal de casa seva.
