De la segona part del documental d'Adam Curtis All Watched Over Machines by Loving Grace,
anomenada The Use and Abuse of Vegatational Concepts,
que considero estretament lligada a l'injustament poc llegit assaig L’hypothèse cybernétique dels
Tiqqun per raons que especificaré més endavant, n'extrec la següent reflexió sobre el decreixement.
L'any 1972 el
Club de Roma publicà el llibre The Limits of Growth,
un llibre neomaltussià que explicava les idees cibernètiques de Jay W. Forrester sobre el media ambient —una simplificació computacional
que considera la natura una màquina d'equilibri—, entre cometes
confirmades per un informe del MIT, que n'havia calculat les
implicacions a través de la computació dels seus models. L'opuscle
es convertí en un bestseller
i transformà els paràmetres del debat mediambiental. Sota l'ègida
d'aquest document, l'ONU celebrà aquell mateix any la conferència
d'Estocolm, on s'emplaçà els estats membres a concebre el món com
un sistema on la sobirania independent i irresponsable de 120 estats,
cadascun pel seu compte, conduiria el món —que es concebia com una
enorme nau espacial— al col·lapse.
Això no obstant,
la sobirania compartida que proposava la ONU en pos de l'equilibri —i
per tant en contra del creixement perpetu—, no incloïa cap
intenció de canvi social. Es plantejava simplement congelar la
història i mantenir-la en equilibri; econòmic, social,
mediambiental, etc. Per tant, proposava instaurar aquell fi de la
història que Fukuyama va creure efectuat el 1992: un final on el
capitalisme havia aconseguit per mitjà de la hipòtesi cibernètica
esdevenir part del sistema-món juntament amb la natura, i per tant
esser considerat natural al seu temps.
L'oposició dels
Tiqqun a una revolució cibernètica —i, què és el 15M and
so forth sinó això mateix?—,
que ells consideren tan sols una mutació més del capitalisme,
incapaç, per molt que tendeixi a una democràcia més radical, de
canviar veritablement de model, és en molts sentits hereva de les
protestes que els ecologistes d'esquerres menaren fora del palau de
congressos per denunciar que el pretès equilibri desterrava tota
idea d'anivellament social.
Avui en dia el
projecte d'equilibri sembla haver fracassat. Les causes probablement
siguin la incapacitat de les classes dirigents per renunciar al
creixement —al creixent enriquiment. Les polítiques de sobirania
compartida, en gran mesura hipòcrites, com els repetits fracassos en
l'aprovació i compliment del protocol de Kyoto demostren, no han
estat més que un desenvolupament imperial més. Així mateix, la
idea inicial d'equilibri ha estat substituïda per la de creixement
sostenible, que molts experts desacrediten per impossible donades les
capacitats del planeta. Tot això ens situa davant el projecte,
defensat cada vegada per més teòrics i activistes, del
decreixement.
Això no obstant,
faríem bé de preparar-nos per l'assumpció sistèmica d'aquest
procés. En certa manera, el camí cap a la precarietat que ja hem
començat és un procés de decreixement. Segurament l'únic
decreixement que el sistema de la cobdícia pugui tolerar. Les
advertències de The Limits of Growth eren
en gran mesura una ampliació de camp respecte a les advertències
quasi apocalíptiques expressades per Paul Elrich, el 1968, a The
population Bomb (L'explosió
demogràfica), on alertava de la imminent sobrepoblació i els
problemes que se'n derivaven. Enfrontats a un problema de
sobrepoblació, sembla que els comandants de la nau hagin decidit un
estrangulament programat de les capes inferiors de la població que
en limitarà l'esperança de vida a la baixa —per manca d'accés a
una alimentació suficient i manca d'accés a serveis mèdics
adequats— i segurament conduirà a més guerres —ja veurem si
d'extermini— sota les coartades ideològiques del Lebensraum.
Les que ja empren actualment els
EEUU i probablement també de noves.
Mentrestant, a
les poblacions dels països rics se'ls imposaran els ideals
d'austeritat, estalvi i sobrietat individuals del decreixement, sense
incloure mai —com ja el 1972 no ho foren— dinàmiques d'igualació
social. Alhora, s'incrementarà la bretxa entre els dos grups bàsics
d'humans: els dirigents i la resta. Aquest procés ja ha començat.
L'historiador Josep Fontana en situa el començament precisament als
anys setanta, l'anomena La Gran Divergència coincidint amb l'economista i Premi Nobel Paul Krugman.
Els primers gaudiran d'una esperança de vida com més va més
llarga, així com els beneficis d'una eugenèsia liberal. Els altres,
com més va més reduïts a formes de vida neomedievals, esdevindrem,
a la llarga, poc menys que una espècie diferent, si no quan a base
biològica quan a consideració social. Serem els nous negres
d'aquest món.
El decreixement
és inevitable, però el primer que decreixerà —ja ho està fent—
seran les classes mitjanes; aquell miratge de benestar que
proporcionà pau social als comandants de la nau. Com diu Fontana en
una entrevista a El Periódico, l'única manera de revertir el procés
és que la por canviï de bàndol, és a dir, el terrorisme. Ara bé,
no crec que el poble dels EEUU, que ara per ara és l'únic que ho
podria fer, es llenci en massa a la contestació del pla mestre de
l'Imperi. De fet penso que la dinàmica és irreversible.
