esgarrapades

Procrastinating everywhere

2012-02-17T19:53:00.001+01:00

Un viatge musical a través de tres versions d'una cançó popular

És quan tens dues o tres coses millors a fer, per exemple un parell de feines que hauries de tirar endavant amb dates límit que s'apropen al moment present, unes trucades que esperen el moment oportú, que curiosament les defuig com la pesta, quan un afila qualsevol pretext fins a convertir-lo en una obsessió momentània capaç d'obnubilar-nos fins al punt de creure de bona fe que el que estem fent en comptes de tot el que realment hauríem d'atendre és quelcom important, respectable, fins i tot important. Naturalment res més lluny de la realitat, però l'escapisme de les obligacions, igual com l'aplicat a cadenes, sarcòfags i peixeres tancades a pany i forrellat, és capaç de realitzar metes que semblaven impossibles a primera vista. Aquesta noble activitat ha estat batejada pels anglòfons amb el verb procastinate, que aquí traduirem amb el neologisme procrastinar. Ja de pas, comminen als factòtums de l'IEC a incloure-la a la propera edició del seu mai prou apreciat DIEC. Sigui com sigui, l'objecte de la meva darrera procrastinació seriosa, car n'hi ha de displicents, veure inocents, inofensives, i n'hi ha que em roben una quantitat d'hores tan respectable que em veig obligat a creure-les serioses per no haver de titllar-me a mi mateix de gandul bo per a res o coses encara pitjors; seguint doncs amb aquesta interminable frase que havia quedat penjada, l'objecte de la procrastinació i ara d'aquest artícle que us en presenta somerament els resultats, fou la cançó Let's Go Everywhere de Medeski, Martin & Wood, un grup nord-americà de jazz i funk amb totes les cometes que calgui posar al voltant d'aquestes etiquetes per fer entenedor que, de fet, fan el que els ve de gust i els seus gustos són variats. Usproposo que ara feu una pausa per escoltar la cançó que adjunto acontinuació i us deixeu endur per la seva proposta, que no és benbé anar a llocs tan exòtics com Timbuktú i altres tan familiarscom Barcelona, divertir-se anant pel món o volant fins a la lluna,sinó deixar-se endur per la música més enllà d'on poden dur-nosels jocs, la televisió, els deures del col·legi o qui sap què. Iaixò era precisament el que jo feia, fugir dels deures per anar aKhatum, Rangon, Cancún o Sasktaoon, un lloc lluny d'aquí. Més omenys igual que tu, que estas llegint aquestes línies enlloc de ferquelcom important, productiu, decisiu, mira aquesta lletra, mira quèet diu:

When you're tired of your toys,
And of your games, and of the television,
When you're done with chores and homework
Then it's time to make a big decision,
You might need a change of scenery,
It might be time to go
Over mountains, over oceans,
Through dark jungles down below
On an airplane, on a railroad
On a tall ship with the tide
All you need's a little music.
Howzaboutit, whaddya say you buckle
up and we go for a little ride?

[Tornada:]
Let's go everywhere man
Let's go everywhere, man
There's lots of fun out there, man
We gotta have our share, man
Get out of your chair, man
Let's go everywhere.

We'll go to
Bombay, Taipei, Mandalay, Bora Bora
Deauville, Louisville, Whoville, Glocca Morra
Havana, Montana, Savannah, Varanasi
Bermuda, Barbuda, Or Yehuda, Tallahassee
Khartoum, Rangoon, Cancun, Saskatoon
Kowloon, Cameroon, Brigadoon, to the moon

[Tornada]

Cairo, Shiloh, Moscow, Chichen Itza
Krakatoa, Shenandoah, Mauna Loa, Tower of Pisa,
Hamburg, Frankfurt, Beantown, Montecristo
Cayenne, Salt Lake, Cocoa Beach, San Francisco
Saigon, Amman, Dijon, Yokahama
Tijuana, Grand Bahama, don't forget to call your mama

[Tornada]

Xi'an, San Juan, Pusan, Sri Lanka
Chambertin, Canton, Avalon, Casablanca
Warsaw, Aqaba, Shangri-La, Transylvania
Nome, Rome, Stockholm, Lyon, Mauretania
Hong Kong, Guangdong, Haiphong, Tonga
Salamanga, Rarotonga, Cucamonga, sing-a-long-a

[Tornada]

Xanadu, Kathmandu, Timbuktu, Santiago
Tasmania, Slovenia, Rumania, Pago Pago
Sedona, Pamplona, Daytona, Patagonia
Winona, Bologna, Barcelona, Caledonia
Bangkok, Sliding Rock, Antioch, Tuba City
Sun City, Cloud City, Emerald City, ain't it pretty

[I escric la tornda de nou per si l'havíeu oblidat:]
Let's go everywhere man
Let's go everywhere, man
There's lots of fun out there, man
We gotta have our share, man
Get out of your chair, man
Let's go everywhere.

I araque saps on anem i per què hi anem, som-hi:

Quanen vaig escoltar els primers compassos, aquella veu masculina icarregosa encetant lentament una cançó força més animada, vaigtenir la seguretat que ja l'havia escoltat. Un mig minut desprésvaig saber on: en algun disc de Johnny Cash. Va ser Google qui em vacorregir en favor del títol encertat, ja que Medeski, Martin &Wood n'havien canviat lleugerament el títol, convertint en unpropòsit el que a mans del cantant de country més conegut dels EEUUeren fets del passat. Mentre uns volien anar arreu, l'altre haviaestat arreu. Alhora, en tornar a escoltar la versió de Medeski,Martin & Wood i cada vegada més que ho he fet després, nodeixen de semblar-me ben rars els cors de nens que acompanyen aquestacançó originalment cantada per homes durs que havien corregut totesles comarcals, estatals, interestatals, ferrocarrils i ferrysde continents sencers. El viatge dels primers era imaginari, productede la imaginació juganera de la mainada, la den Johnny, en canvi,era ben bé el que la introducció de la cançó deia: quelcom que licanta un viatger que fa autoestop al camioner que l'acaba de recollira la carretera de Winnemucca i, parlant per parlar, mirant al desertque se'ls obre davant li demana:

-Haviesvist mai tanta pols i sorra?

I elvell Johnny, arrogant però carregat de raó, li contesta:

-Escolta:jo he viatjat per totes i cadascuna de les carreteres del país. Heestat a tot arreu tio. Heestat a tot arreu. Hecreuat el nu desert, tio. Etc...

Aquestera el to d'I've Been Everywhere enla versió que en feia el d'Arkansas als AmericanRecordings, discs que forenpràcticament els darrers enregistraments del seu llarg viatge. Enaquesta versió hom gairebé hi creu. Havia Cash realment trepitjattos aquells llocs? És tant plausible que si no fos així seria benigual, jo seguiria pensant que sí.

I was totin' my pack along the dusty Winnemucca road,
When along came a semi with a high an' canvas-covered load.
"If you're goin' to Winnemucca, Mack, with me you can ride."
And so I climbed into the cab and then I settled down inside.
He asked me if I'd seen a road with so much dust and sand.
And I said, "Listen, I've traveled every road in this here land!"

[Tornada:]
I've been everywhere, man.
I've been everywhere, man.
Crossed the desert's bare, man.
I've breathed the mountain air, man.
Of travel I've had my share, man.
I've been everywhere.

I've been to:
Reno, Chicago, Fargo, Minnesota,
Buffalo, Toronto, Winslow, Sarasota,
Wichita, Tulsa, Ottawa, Oklahoma,
Tampa, Panama, Mattawa, La Paloma,
Bangor, Baltimore, Salvador, Amarillo,
Tocapillo, Baranquilla, and Perdilla, I'm a killer.

[Tornada]

I've been to:
Boston, Charleston, Dayton, Louisiana,
Washington, Houston, Kingston, Texarkana,
Monterey, Faraday, Santa Fe, Tallapoosa,
Glen Rock, Black Rock, Little Rock, Oskaloosa,
Tennessee to Tennesse Chicopee, Spirit Lake,
Grand Lake, Devils Lake, Crater Lake, for Pete's sake.

[Tornada]

I've been to:
Louisville, Nashville, Knoxville, Ombabika,
Schefferville, Jacksonville, Waterville, Costa Rica,
Pittsfield, Springfield, Bakersfield, Shreveport,
Hackensack, Cadillac, Fond du Lac, Davenport,
Idaho, Jellico, Argentina, Diamantina,
Pasadena, Catalina, see what I mean-a.

[Tornada]

I've been to:
Pittsburgh, Parkersburg, Gravelbourg, Colorado,
Ellensburg, Rexburg, Vicksburg, Eldorado,
Larimore, Admore, Haverstraw, Chatanika,
Chaska, Nebraska, Alaska, Opelika,
Baraboo, Waterloo, Kalamazoo, Kansas City,
Sioux City, Cedar City, Dodge City, what a pity.

[Tornada]

Finalment,obsedit per aquell veloç embarbussament, amb la ment empolsinada peldesert i reescalfada pels quilòmetres d'intempèrie, vaig fer el queprovava d'evitar amb la mateixa dèria que les serps de cascavell iels escorpins. Vaig buscar la cançó a la Viquipèdia, pou de saberinesgotable i font de perdició horària. L'enciclopèdia lliure emva innovar que, com ja temia, es tractava d'un tema sobre el ques'havien fet una munió de versions. El que no m'esperava era que laprimera versió fos australiana i, en conseqüència, llistésindrets d'aquell continent i no pas d'Amèrica del Nord. Escritaoriginalment per Geoff Mack l'any 1959, fou popularitzada tres anysmés tard per la veloç llengua i bona estrella del cantant australLucky Starr. Posteriorment trasplantada de continent pel cantantamericà de country Hank Snow, la versió del qual us ENLLAÇO enlloc d'incrustar aquí. Us proposo que n'escolteu la versió de Starr,bastant més veloç que la de Cash, per arribar gairebé al punt departida en aquesta regressió musical que estem seguint peralliberar-nos de menesters més severs.

Well, I was humpin' my bluey on the dusty Oodnadatta road,
When along came a semi with a high and canvas-covered load.
"If you're goin' to Oodnadatta, mate, um, with me you can ride."
So I climbed in the cabin and I settled down inside.
He asked me if I'd seen a road with so much dust and sand,
I said"Listen, mate, I've travelled ev'ry road in this here land."

[Tornada:]

Cos "I've been everywhere, man,
I've been everywhere, man.
'Cross the deserts bare, man;
I've breathed the mountain air, man.
Of travel I've had my share, man.
I've been ev'rywhere.

Tullamore, Seymour, Lismore, Mooloolaba,
Nambour, Maroochydore, Kilmore, Murwillumbah,
Birdsville, Emmaville, Wallaville, Cunnamulla,
Condamine, Strathpine, Proserpine, Ulladulla,
Darwin, Gin Gin, Millaquin, Muckadilla,
Wallumbilla, Boggabilla, Kumbarilla,I'm a killer.

[Tornada]
[Recitat:]"Yeah but listen here, mate, have you been to..."

I've been to
Moree, Taree, Jerilderie, Bambaroo,
Toowoomba, Gunnedah, Caringbah, Woolloomooloo,
Dalveen, Tamborine, Engadine, Jindabyne,
Lithgow, Casino, Brigalow and Narromine,
Megalong, Wyong, Tuggerawong, Wangarella,
Morella, Augathella, Brindabella, I'm the feller.

[Tornada]
[Recitat:]"Yeah, I know that, but have you been to..."

I've been to
Wollongong, Geelong, Kurrajong, Mullumbimby,
Mittagong, Molong, Grong Grong, Goondiwindi,
Yarra Yarra, Boroondara, Wallangarra, Turramurra,
Boggabri, Gundagai, Narrabri, Tibooburra,
Gulgong, Adelong, Billabong, Cabramatta,
Parramatta, Wangaratta, Coolangatta, what's it matter?

[Tornada]
[Recitat:]"Yeah, look that's fine, but how about..."

I've been to
Ettalong, Dandenong, Woodenbong, Ballarat,
Canberra, Milperra, Unanderra, Captain's Flat,
Cloncurry, River Murray, Kurri Kurri, Girraween,
Terrigal, Fingal, Stockinbingal, Collaroy and Narrabeen,
Bendigo, Dorrigo, Bangalow, Indooroopilly,
Kirribilli, Yeerongpilly, Wollondilly, don't be silly.

[Tornada]

I've been here, there, ev'rywhere, I've been ev'rywhere.

[Recitat:]"Okay, mate, you've been ev'ry place except one,
and ya don't need my help t'get there."

[So d'un cop de porta i un camió que marxa.]

Naturalmentjo no m'havia aturat aquí i havia escoltat unes quantes versions mésde la cançó, que podeu trobar amb certa facilitat buscant aYouTube, però fou aquesta versió la que em va provocar un altrefashback, aquesta vegada cap a una pel·lícula. La diccióhiperveloç de Starr em recordava de manera indeleble la lletaniapremusical dels subastadors de bestiar, especialment dels que WernerHerzog havia retratat en un dels seus estranys i impagablesreportatges que una vegada havia tingut la sort de veure a laFilmoteca. Us deixo amb aquesta lletania, si podem dir tal cosa dequelcom que avança, malgrat fer-ho de manera repetitiva, a unavelocitat esfereïdora, amb aquesta poètica mancada de sentit si noés en el context, potser l´única que correspon genuïnament alcapitalisme primitiu i dogmàtic dels estats del Sun Belt i el MigOest nord-americà.

Com que YouTube no em deixa incrustar aquest video aquí us prego que seguiu aquest ENLLAÇ per veure'l.

Jo ♥ el disc dur

2012-01-25T23:58:00.000+01:00

Els darrers 5 anys una moda anomenada streaming s'havia estès com una taca d'oli per la xarxa de xarxes, autèntica malla que subjecta el món globalitzat a lloc. Les enormes preocupacions que havia suscitat un model de comú anomenat P2P (peer to peer, és a dir, d'igual a igual) s'havien anat substituint per un model capitalístic on unes empreses de la xarxa oferien, bé de franc bé pagant, el servei d'allotjar-hi dades (i en dir dades heu de pensar en llibres, música, pel·lícules, series de TV, i tota mena de dades en general) i poder-les descarregar o bé gaudir-ne sense ni tan sols descarregar-les, ja que mitjançant reproductors allotjats al web es podien reproduir les que fossin reproduïbles, fonamentalment la música i el vídeo.

L'utopia de la ubiqüitat havia aconseguit seduir-nos, al menys a mi sí. Era utòpica però era aquí. Era utopia perquè no era enlloc (no al meu disc dur, això us ho asseguro), i era enlloc perquè era potencialment a tot arreu. Tot anava molt bé per a milions d'usuaris i especialment bé per a una sèrie d'empresaris que, com se sol dir vulgarment, s'estaven forrant a base de bé tot oferint aquesta mena de serveis. Contra el que els més apocalíptics pronòstics empresarials dels temps durs del P2P anunciàven, el modus operandi per a compartir dades que succeí al Napster, a la Mula i als Torrents, oferia un model de negoci a Internet a tothom que vulgues i sabes com muntar-lo. I no eren pocs.

Ara bé, malgrat que semblava que tant el bé comú com el capitalisme estaven salvats, una colla de dinosaures incapaços de canviar les seves pètries idees de negoci i amb dubtosa capacitat de fer-ho en cas que realment ho haguessin intentat (que no ho han fet) han decidit enfonsar el paradigma de la descàrrega directa. Tant a la RIAA com a la MPAA, i totes les empreses que cauen sota el seu enorme paraigües, no se'ls va acudir que muntar un servei tipus Megaupload podia servir-los per guanyar diners amb els bens culturals que ells consideraven que els estaven robant (malgrat ningú els privava d'ells) en ésser compartits entre usuaris. Si haguessin fet tal cosa haguéssim aconseguit: 1) Lucrar-se. 2)Contemporitzar amb els seus consumidors. 3)No crear-se mals de cap innecessaris. Enlloc d'aquesta simple i profitosa opció els molt capsigranys van optar per la típica política reaccionaria basada en tres punts: prohibir, prohibir i, en cas de dubte, remetre's al primer o al segon punt. Van gastar centenars, o potser milers, de milions de dòlars en lobbys que van imposar al govern dels EEUU, i mitjançant aquest i progressivament als governs del món, unes lleis de copyright absurdes que només els beneficien a ells i que, entre altres coses, frenen el desenvolupament científic i cultural, i per tant també econòmic, tant del seu com dels altres països que els ham fet cas. I, com a epígon d'aquesta nefasta tria, han pressionat fins a provar d'aprovar una llei absurda anomenada SOPA.
Cal notar que els empresaris que havien muntat els sistemes de descàrrega directa eren d'una generació (o dues, o tres) més joves que els carcamals de la RIAA, la MPAA i els seus sequaços de la SGAE. Això no obstant, cal que no perdem de vista el fet que els empresaris de Megaupload, Rapidshare, Wupload, Fileserve, Videobb, VideoZer, i un llarg etcètera, havien aconseguit, simplement amb l'ingeni, fet que una comunitat que compartia material entre iguals confiés en una empresa per a fer-ho mes fàcil, cedint-los el poder d'emmagatzematge. Personalitzant: malgrat haver vist quatre temporades de Big Bang Theory no en tinc ni un sol capítol al meu disc dur, ja que confiava que Megaupload els mantenia per mi i que serien accessibles sempre que ho considerés oportú. Com es pot deduir dels fets que hem llegit a la premsa, m'equivocava. Ara tornarem a aquest punt. L'important pel moment és adonar-nos que aquest empresaris havien aconseguit fer negoci en un context on ningú els necessitava, ja que els usuaris ja podien compartir lliurement els seus arxius. Com ho havien fet? Molt senzill, fent que el procés fos més fàcil, ràpid i ubiqu, sense haver de baixar res abans, que requereix previsió, sense haver de tenir un disc dur, és a dir, des de qualsevol ordinador. Amb el seu ingeni ens havien fet deixar enrere el territori del comú per passar a l'empresa, però uns altres empresaris, amb un model de negoci ancorat a començaments del segle passar els han declarat la guerra. Seria equivocat, per tant, veure-ho com un procés del capital contra el comú, no és més que una lluita del passat contra el present en el terreny del capital.

Ara tornem a Big Bang Theory, al meu disc dur i al fet que un cop caigut Megaupload em vaig adonar que no podia tornar a veure cap capítol de les divertides facècies de'n Leonard, en Sheldon i els seus amics frikis, perquè havia confiat que Megauplaod els mantenia per mi. I aquest fet m'ha fet adonar d'una segon aspecte d'aquesta estranya guerra que s'està desenvolupant en aquest no-lloc sense olors ni tacte però amb conseqüències anomenat ciberespai des que William Gibson encunyà el terme: les empreses d'emmagatzematge i compartició de dades ens havien fet abandonar el terreny del comú amb extrema facilitat. Moltes altres empreses, seduïdes per aquest mateix procés, van començar i seguiran proposant-nos que guardem les nostres dades al núvol. Fins i tot hi ha hagut gurús que han pronosticat que al futur els PC's no existiran. Només tindrem terminals d'accés a la xarxa, on hi haurà emmagatzemada i es processarà tota la informació. No es tracta sinó d'una involució cap a l'era dels mainframes i els terminals dels anys 1960 que pretén anular la revolució sociopolítica lligada a la capacitat distribuïda d'emmagatzematge i processament de dades que suposa el hardware econòmic de les computadores personals, que va propiciar el terreny del comú que anomenem P2P al llarg de les dècades de 1990 i 2000. I vol llevar-nos-la en favor del poder corporatiu de la nova generació d'empresaris, com ara Kim Schmitz, i en contra dels dinosaures que, com és natural, estan amenaçats d'extinció tant per part dels usuaris com dels nous empresaris de l'entreteniment.
Per tot això jo us exhorto a que no ens deixem perdre les unitats d'emmagatzematge que tenim, és més, que n'acumulem. Acumuleu dades! La biblioteca del comú ha de seguir creixent, i no pas a Megaupload o a un servei similar, sinó al vostre estudi, al vostre traster, al vostre garatge, a la vostra habitació. Acumuleu dades i lluiteu per elles, perquè ara el capital vol arrabassar-nos aquesta terra del comú que hem construït entre tots igual que al segle XVI arrabassà les terres comunals als camperols, llegant-los la indigència i la esclavitud. Si voleu ser culturalment sobirans, una sobirania que hem fregat amb els dits només els darrers quinze anys, una sobirania que ja gairebé és al nostre abast, no ho oblideu: no cediu mai el vostre disc dur a tercers!

[NL] La Gramàtica de la multitud - Treball i política

2011-09-07T15:18:00.003+02:00

[NL]: NOTES DE LECTURA

[…] l'acció política apareix fatalment com una duplicació supèrflua de l'experiència laboral, ja que aquesta última, tot i que de manera deformada i despòtica, va assumir certs caràcters estructurals de la primera. L'àmbit de la política, en el seu sentit estricte, calca procediments i estils que el distingeixen alhora del treball; però, atenció, els imita oferint una versió més tosca i simplista. La política ofereix una xarxa comunicativa i un contingut cognoscitiu més pobres dels que s'experimenten en l'actual procés productiu. Menys complexa que el treball però molt similar a ell, l'acció política apareix de totes maneres com a quelcom poc desitjable.

Virno, Gramàtica de la multitud, 2003.

D'un costat, ens és familiar la imatge del president del Govern com un mer administrador, amb, en principi, grans coneixements d'economia, i que parla principalment de coses com ara pressupostos, fiscalitat, i altres paràmetres econòmics de l'Estat.

D'altre banda, no ens és gens estrany el pensament que qualsevol director d'una gran companyia te un poder polític. Per exemple, a ningú se li escapa que el càrrec de Director General de La Caixa te amples connotacions polítiques i que la preparació que aquest càrrec requereix és com a mínim igual a la de President del Govern.

Ara bé, si, en una fantasia, en una mena d'experiment mental, ens demanéssim si preferim ser el president del Govern o el Director General de La Caixa, aleshores, per tal de poder decidir, si no és que ja ho sabem de bell antuvi, ens veuríem obligats a plantejar-nos algunes preguntes, com ara: qui dels dos te més poder? Qui dels dos mana sobre més gent? Qui dels dos pot aconseguir de l'altre més favors? Qui dels dos està més exposat a desgasts de tota mena? I aleshores decidir. Jo, personalment decidiria ser el Director General de La Caixa, i prenso que és una decisió compartida amb la majoria de contemporànis.

La pregunta em suscita constatar que l'opinió de Virno al respecte no està gens desencaminada és la següent: pot ser que el primat del treball sobre la política sigui efecte de la subjugació de la sobirania estatal al món empresarial, és a dir, no és més aviat que una mena d'institucions ha cooptat una altra fins al punt de manllevar-li aquella qualitat que mantenia, en principi, com a monopoli; és a dir, no pot ser que les empreses hagin obligat l'Estat a abandonar el monopoli de la decisió política, al començament per a compartir-lo i, darrerament, per a manllevar-li completament i fer-lo treballar a les seves ordres?

He de reconèixer que aquesta òptica s'allunya força de les intencions de Virno. Així tot, si el pas del poble, unió transcendent en l'Estat, a la multitud, conjunt de molts fora o abans de l'Estat pot ésser sociològicament establerta, també el pas del monopoli de la decisió política a una situació de competència en la decisió política pot ésser fàcilment constatat amb diferents dades que pertanyen al domini públic; per exemple el fet que Apple te més pressupost que els EEUU, o el fet que el poder d'obediència de Repsol dista molt de circumscriure's a les fronteres de cap Estat.

Tenint present aquest estat de coses, l'asseveració virniana que postula la primacia i enfrontament del general intellect (Marx) de la multitud front a la decadent volonté générale (Rousseu) del poble, que en un món ideal imaginat pels liberalistes del XVII seria trascendentment coincident amb la raó d'Estat, no hauria de desplaçar-se més aviat cap al bipol general intellect / voluntat corporativa? Dit d'una altra manera, la trama de complicitats linguístiques del general intellect no es veu primerament desafectada respecte de l'obediència corporativa i, només en segon lloc, respecte de l'Estat?

Si adoptem aquest punt de vista, tant materialista com el del Virno original, aleshores les utopies d'èxode només accidentalment haurien d'enfocar l'Estat com a territorialització antagonista, hauria de ser l'empresa la que fos tractada com a territorialitat hostil a desocupar. Dit planerament tot recuperant l'exemple del començament: no resulta més vital abandonar les nostres subjeccions a La Caixa que les nostres subjeccions a l'Estat? I alhora, no resulta aquesta desocupació molt més difícil, molt més radical?

Sobreviurem a la pirateria econòmica?

2011-08-10T17:07:00.003+02:00

Estic bastant fins als cacauets (no feríssim sensibilitats) d'escoltar que durant un temps vam estirar més el braç que la màniga i que, és clar, ara ho hem de pagar d'alguna manera o altra. En primer lloc jo no vaig estirar res perquè sóc d'orígens treballadors i, a més, durant l'època de l'eufòria del totxo era bastant pobre. A més, aquesta mena de comentari és el típic del catòlic viciós que, després de fer el que ell mateix pensa que no havia de fer, rep el castic amb un goig secret i masoquista.

Naturalment jo segueixo sent pobre, més o menys com abans. I a més no considero en absolut que ens hàgim d'estrènyer el cinturó. El cinturó se l'haurien d'estrènyer tota la colla de taujans que ens han emmerdat fins al coll i no només segueixen sense practicar cap mena d'austeritat sinó que a més fan xantatge a l'Estat, que ens agradi o no és qui manega els diners que ens recapta a la força, obligant-lo a retallar serveis bàsics com ara ambulatoris o hospitals. Perquè quan llegiu a la premsa que els mercats exigeixen reformes heu de tenir molt clar que els mercats no són més que una abstracció i, de fet, aquesta expressió vol dir que els inversors exigeixen reformes, que els compradors de deute exigeixen rebaixes i els empresaris cobdiciosos que encara troben molestes regulacions en el vigent desert neoliberal encara veuen ocasions per a privatitzar els guanys, i després ja socialitzaran les pèrdues. I quan em refereixo als empresaris no vull dir l'amo del bar de la cantonada, el mecànic ni qualsevol altre que regenti el seu propi negoci (aquesta equiparació és una mentida interessada), estic parlant de les persones que administren els mastodonts econòmics del país, amb les empreses de l'Ibex-35 al capdavant.

Recentment vaig veure un documental força interessant sobre el gran frau d'Enron, la caiguda del qual deixà uns 20.000 empleats al carrer. Aquesta empresa practicava tota mena d'actes vandàlics econòmics. Un dels exemples més cínics que exposava el reportatge era el següent:

Califòrnia tenia problemes amb l'energia elèctrica. Patia apagades. Enron pressionà, a través de la família Bush i del molt estimable Dick Chenney, i aconseguí que el mercat de l'energia de Califòrnia es liberalitzés. Acte seguit, i mentre explorava la legislació en busca de buits legals, comprà una companyia elèctrica californiana, si no recordo malament EFG (potser m'erro). De buits legals en trobà prous. Un cop tingué la taxació del preu de l'energia elèctrica a preu de mercat, és a dir, al preu que te a la borsa, es dedicà a frenar el funcionament de les centrals elèctriques que controlava abaixant la seva capacitat fins al 50%, amb la qual cosa les accions sobre futurs d'electricitat que ostentava pujaren de valor prop d'un 50% també, ja que la demanda elèctrica s'havia de satisfer i si el preu de l'electricitat pujava això volia dir que el bé que ells venien s'encaria i per tant estaven guanyant molts més diners per la mateixa inversió.

Un procediment semblant és el que empren els "inversors", autèntics corsaris del nostre temps, per a manipular les primes de risc del deute sobirà dels països amb problemes d'endeutament. Cal dir ensems que aquests inversors sovint són els mateixos bancs a qui els estats han hagut d'ajudar. En el cas de l'Estat espanyol per exemple, la majoria del seu deute sobirà pertany a bancs espanyols. En tot cas, aquests inversors que són els culpables que l'endeutament dels estats hagi crescut fins a nivells preocupants, per tal de guanyar més diners, es venen entre ells i de manera massiva (per no dir coordinada, que és el que penso de bo i de veres, però com que és un delicte contra la competència i no en tinc proves no ho faig) el deute d'aquests països al mercat secundari de deute sobirà. D'aquesta manera, com que el volum de vendes augmenta molt, el preu d'aquests bons cau en picat o, més ben dir, la seva rendibilitat puja en contrapicat. Naturalment, aquesta mena d'operacions es fan abans de les noves emissions de bons i tenen per objectiu que aquests s'emetin a major rendibilitat, a l'haver d'emetre's a un preu semblant al del mercat secundari de deute sobirà. Això ho hauria de saber qualsevol que llegeixi el diari.

Resumim una mica el que hem dit fins ara. Hi ha uns senyors que diuen que ens hem d'estrènyer el cinturó mentre ells no se l'estrenyen, malgrat tenir molt més marge de maniobra que nosaltres ja que les seves fortunes son astronòmicament majors. A més tenen tota mena d'opinadors a sou que repeteixen el mateix com si es tractés d'un mantra o una pregària a la Verge del Carme.

Aquests mateixos senyors, enlloc de fer fallida, van rebre molts diners de l'Estat per tal que no caiguessin, per la qual cosa van obligar a l'Estat a demanar, al seu torn, molts diners en préstec per tal de poder-los prestar diners a ells.

Aquests mateixos senyors són els que compren el deute que emet l'Estat, de manera que ells estan endeutats amb l'Estat i l'Estat està endeutat amb ells. A més, mitjançant cínics càlculs de mercat, manipulen el preu a que es ven el deute sovirà de l'Estat. Això no obstant les condicions que els oferí l'Estat eren molt millors que les condicions que ells forcen a l'Estat que els ofereixi.

Jo diria que són aquests senyors, els únics que han seguit enriquint-se malgrat tot, els que realment manen en l'actualitat. I penso que qualsevol mena d'acció en contra dels governs és inútil. Cal pensar com podem expropiar a aquests senyors que estan saquejant a l'Estat i també a nosaltres (en part a través del saqueig de l'Estat, però també a través de l'especulació sobre el preu de diferents matèries primes i productes de primera necessitat, com per exemple l'habitatge, i també amb d'altres mètodes), ja que expropiar-los és l'únic que ens retornarà part del poder que ells ens han expropiat a nosaltres i, per tant, l'únic que ens pot retornar a una certa democràcia.

Per acabar m'agradaria parlar d'aquests xicots quer cremen cotxes i cases, saquegen televisions, videojocs, telèfons mòbils i bambes. O més ben dit, m'agradaria parlar de com els mitjans els estan demonitzant, titllant d'infantils i de consumistes, de mers saquejadors sense cap visió política i de coses pitjors. Resulta curiós veure com els escriptors a sou dels saquejadors parlen d'uns altres saquejadors. Sembla que parlin dels seus amos. Pel que diuen, no els sembla normal que un saqueig en respongui un altre, que a la guerra econòmica es respongui amb l'apropiació forçosa de mercaderies. Avui he vist a David Cameron per la tele i m'ha recordat al president d'Enron, qui mentre sabia perfectament que estava extorquint l'Estat de Califòrnia simplement per tal de lucrar-se, sense cap escrúpol i amb total impunitat, declarava davant els mitjans que els problemes de Califòrnia eren de Califòrnia i que si aquesta adoptava una actitud positiva (és de suposar que de submissió als diktats d'Enron) ells eren allí per a ajudar-los. Senyores i senyors: vivim saturats de cinisme. Deixeu de creure a Antena 3, potser és millor que cremi tot.

Estem guanyant? De debó?

2011-06-15T20:10:00.006+02:00

La doble vesant de la lluita contra l'Estat ha quedat nua aquest matí. Mentre uns quants d'entre els «indignats», de qui ja ningú creu que siguin una autèntica revolució, sinó un moviment de protesta, que és el que ha estat des del començament, bé doncs, mentre alguns se sentien prou valents per afirmar, no sabem si amb o sense ironia, que estaven guanyant, no m'és difícil imaginar uns altres personatges, aquests als seus despatxos, fregant-se les mans i pensant el mateix. No en va, el que sempre ha unit anarquistes i liberals és la confrontació contra l'Estat.

Avui al matí un dels òrgans legislatius de l'Estat a Catalunya (no el principal, que és a Madrid) ha tingut seriosos problemes per mantenir un mínim funcionament normal. No em solidaritzo amb ells com ho han fet els usuaris de les etiquetes #joambelparlament i #aixino, trending topics estatals, s'ho han buscat. Així mateix, més enllà del fet que calgui condemnar la violència de certs eixelebrats per pura estratègia (no perquè la violència en sí sigui el pecat; vivim immersos en un mar de violència estructural i ningú piula res de res al respecte¹), crec que s'ha d'intentar mantenir el cap fred i veure com diferents posicionaments envoltants estan intentant arrossegar aquest moviment cada vegada més ric, dispers i, a vegades, també cada vegada menys assembleari, cap a objectius secundaris quant no de tercera categoria, tot fent desaparèixer dels ulls cansats dels manifestants els punts estratègics del sistema que, presumptivament, volen derrocar.

Quant va emergir la consigna «Ningú ens representa» érem a el vigília d'unes eleccions de les que s'havia de soscavar la legitimitat, ara aquesta consigna no deixa de ser l'expressió de la curtesa de mires de certa part del moviment i de la victòria de certa part del sistema. Els polítics, com bé s'ha expressat en centenars de textos de condemna, parlaments a les assemblees i converses de carrer, només són una colla de titelles de poders més profunds, i anònims, menys democràtics i, per acabar-ho d'adobar, hereditaris. Parlant en plata: impedir l'entrada dels diputats és un collonada comparat amb paralitzar la seu central de La Caixa o del Banco de Santander, de Ferrovial o de qualsevol altra de les grans fortunes que governen el país. Pensar altrament és enganyar-se. Creure que els polítics tenen poder és, bé d'una innocència esparverant bé d'un cinisme sibil·lí. Arribar a creure que els diputats d'un parlament sense estat tenen alguna mena de poder real és una quimera, fruit dels anys i panys d'estar a la lluna de València i les platges de Benidorm torrant-nos el cervell amb la propaganda neoliberal més edulcorada i la melodia no menys enganxosa del PP.

El joc dels indignats, amb la seva no-violència santurrona i la seva fe assembleària, sembla no entendre que des de fa segles hi ha tècniques precises per dominar una assemblea. Malgrat que no penso que la seva direcció (entesa en un sentit purament vectorial, no pas jeràrquic) estigui completament cooptada, resulta meridià que parcialment no deixa d'estar-ho. Aquesta gent sembla obviar que les seves reflexions, les seves opinions i creences, provenen dels llibres que han llegit, de la premsa que consumeixen i, per dir-ho en general, de la cultura que els ha alletat. Mantenir la convicció que la casta política (avui s'ha demostrat abastament la seva uniformitat castissa) és el mal de la democràcia, que el problema rau fonamentalment en la representativitat és un miratge que no s'allunya massa del supòsit que els polítics tenen el poder de decisió sobre la societat que el relat dels mitjans els atorga. Per acabar, no veure que un atac frontal a la democràcia liberal presenta un risc evadíssim de degenerar en un atac liberal a la democràcia genera, i ho seguirà fent en el futur, una gran quantitat de passos en fals que afavoreixen el liberalisme en detriment de la democràcia. Malgrat tot no critico que s'ataqui aquesta colla d'aprofitats, ara, tampoc em sembla l'acció més idònia.

D'altra banda, si les protestes anaven realment encaminades a impedir les retallades que consuma l'execrable pressupost perpetrat per Unió i el PP (i Convergència com a gos de presa i home de palla del govern), no s'acaba d'entendre que no s'hagi atacat (pacíficament, clar) l'ambaixada alemanya (país que deté de facto una presidència no electa de la UE que va forçar al govern Espanyol a retallar i retallar, i a collar les autonomies), la seu del govern central (que expòlia a Catalunya 22.000.000.000 € anuals, aprox), i també el parlament, per què no, per ser una colla de venuts que juguen al mateix joc que els qui els sodomitzen metafòricament, tot fent-los la viu-viu i pactant aquí i allí amb enemics teòricament eterns com qui canvia cromos al pati del col·legi (de pagament, és clar). I, sobretot, si es lluita contra la precarietat econòmica de capes cada vegada més grans de la població, no té sentit atacar institucions més aviat pobres, com la Generalitat de Catalunya, i no fer-ho amb entitats àmpliament més culpables de la situació que vivim, o fortunes que segueixen governant des del franquisme (fet que demostra que els polítics i els seus sous miserables són un problema minúscul comparat amb els alts directius i propietaris de fortunes, sovint per no dir sempre culpables de frau fiscal).

Així mateix, el fet que sigui un moviment transversal de ciutadans dificulta que s'enfronti a un altre «moviment», feu-me la gràcia d'excusar l'ús de la mateixa paraula: un moviment pendular que guia més d'un milió de persones periòdicament a les urnes. Si s'ataca el parlament s'ataca aquesta gent, això només és possible des d'un plantejament més axial que no pas transversal, és a dir, des d'un cert eix de coordenades socioeconòmiques i polítiques que necessàriament exclouen els adversaris en aquesta confrontació. La transversalitat del moviment és molt relativa i la major part del temps no travessa la diagonal. Som i no som gent qualsevol, som bàsicament el que abans s'anomenava classe treballadora i fem el que abans s'anomenava lluita de classes. L'única diferència substancial és que ja no ens circumscrivim a la fàbrica, ara la majoria tenim estudis i estem repartits una mica per tot arreu. D'altra banda, si el moviment fos realment transversal, com en certa mesura passa, el pes del liberalisme creixeria dins seu proporcionalment a la quantitat de participants acomodats que en formessin part. Sobretot, en l'entusiasme dels moments de lluita cal no oblidar una cosa molt important: tot i que estiguem igualment indignats els interessos de tots no coincideixen. Malgrat que tinguem objectius comuns els tenim per raons diferents que sortirant a flot en el futur. Cal pensar-se dues vegades si volem un moviment transversal.

NOTES:

1. Per a introduïr-se en el concepte "violència estructural" sovint també anomenada "violència sistèmica" fora bo llegir la següent referència: Slavoj Zizek, Violència, Barcelona: Columna 2009.

D'indignats a revolucionaris? [PEN2]

2011-06-06T08:27:00.000+02:00

[PEN] és una sèrie de reflexions imadures, experiments teòrics d'èxit desigual sobre el moviment del 15-M i les polititzacions posteriors.

Reprenent una de les cites de l'article anterior amb la voluntat de continuar el mateix camí enfoquem ara la subjectivació dels participants del moviment del 15-M. La cita és la següent: «No hi ha significança independent de les significacions dominants, no hi ha subjectivació independent d'un ordre establert de subjecció. Ambdues depenen de la naturalesa i de la transmissió de consignes en un camp social determinat»¹. En l'anterior esgarrapada teòrica van intentar establir que l'antagonisme radical entre les consignes «Ningú ens representa» i «Els polítics són els representants dels ciutadans», fet que creava en els entorns de la posició d'enunciació de la primera un desordre de subjectivació, Així mateix, recordàvem, bé que de manera un xic desdibuixada i al final que les circumstàncies eren el factor determinant en la realització dels actes ilocutoris, tals com excloure's d'entre els representats, que duien a terme les consignes dels indignats.

Avui recollim altra vegada aquesta cita de Deleuze i Guattari per fixar-nos en la segona part. Quan hem afirmat que a les places hi havia un desordre de subjectivació ens referíem al fet que, tal i com ens apuntava Santiago López Petit, la gent abandonava les identitats preestablertes que els subjectaven i passava a ser un mer jo-mateix que els mitjans de comunicació han intentat capturar amb més o menys èxit sota la categoria de l'indignat, categoria emperò que no ha aconseguit subsumir el forat negre identitari de les acampades en una identitat estable, ja que aquesta categoria d'indignat amb prou feines descriu un état d'ésprit dels participants del moviment.

D'una manera o altre podríem dir, inspirant-nos en Schmitt, que el que conformà en primera instància el moviment del 15-M com una entitat política fou un elevat grau de desunió respecte del sistema democràtic liberal i els seus corol·laris econòmics actuals¹. Aquest grau d'antagonisme s'ha de mantenir sense caure en paranys pactistes, que a l'anular la dissociació del sistema polític de les assemblees respecte del sistema polític de la democràcia liberal, serien capaços d'assimilar-lo a la democràcia liberal mitjançant un acostament que l'entengués com a una mera protesta, legítima i amb unes reivindicacions que es poden atendre d'una manera o altre. La importància d'aquest grau de dissociació respecte del discurs de la democràcia liberal encara no ateny emperò la radicalitat d'una subjectivació revolucionària que, tot designant unilateralment l'enemic, decidís combatre'l. Ni tans sols pot dir-se que aquesta qüestió s'hagi plantejat explícitament ni que hagi de ser la decisió correcta hores d'ara, però cal tenir present que el grau de politització del moviment serà proporcional al grau d'antagonisme que mantingui respecte del sistema de comandament efectivament establert.

Com dèiem en l'anterior trajecte, darrere del vector antagonista del moviment, que extreu la seva força de l'enfrontament contra la democràcia liberal realment existent, hi ha un vector agonista, centrat en els debats i deliberacions de les àgores construïdes a les diferents places del territori. Aquest vector és el que genera un ordre de subjectivació tant col·lectiva com individual que fonamenta el moment constituent que, a nivell polític, executa la democràcia absoluta de les places. De moment, ho repetim, és palpable que el discurs de les assemblees encara no ha donat el pas envers un ordre de subjectivació d'ordre revolucionari, mantenint-se de moment en l'escala de la indignació i la protesta. Com expressa amb nitidesa meridiana López Petit: «El problema no és si abandonem la plaça o no. El problema és si ens atrevim a passar d'indignats a revolucionaris», és a dir, el problema és si decidim dotar-nos, a través de l'ordre de subjectivació que construeix el procés d'enunciació col·lectiva que es duu a terme a les àgores, d'una subjectivitat revolucionaria.

De la mateixa manera que la consigna «Ningú ens representa» ens desubjectiva de la condició immaterial de representats pel sistema polític que aquest ens havia col·locat al damunt, altres consignes, acompanyades del context d'enunciació escaient, ens poden resubjectivar tot creant un ordre de subjectivació nou, és a dir, una nova identitat col·lectiva. Arribats aquí una de les possibilitats és construir-se una identitat revolucionària.

«En un segrest aeri –continuen Deleuze i Guattari–, l'amenaça del pirata que esgrimeix una arma és, evidentment, una acció; i el mateix ocorre amb l'execució dels ostatges, en cas que es produeixi. Però la transformació dels passatgers en ostatges, i del cos-avió en cos-presó, és una transformació incorporal instantània, una mass-media act, en el sentit que els anglosaxons parlen d'speech-act. Les consignes o els agencements d'énonciation en una societat determinada, en resum, l'ilocutori, designen aquesta relació instantània dels enunciats amb les transformacions incorporals o atributs no corporals que elles expressen»². Així mateix, més enllà de les accions que representen les cassolades, el tall d'un carrer o la mera ocupació de la plaça, és aquest speech-act massiu de les assemblees, i el net-act que l'acompanya, els que doten el vessant agonístic del moviment i les seves deliberacions amb la potència performativa necessària per a realitzar les transformacions immaterials necessàries sobre els seus participants. Hem passat de ciutadans a indignats i de representats a políticament autònoms. Cal passar ara d'indignats a revolucionaris?

NOTES

1 «La distinció política específica –escriu Schmitt–, aquella a la que poden reconduir-se totes les accions i motius polítics, és la distinció d'amic i enemic.» I més tard matisa el següent: «El sentit de la divisió amic-enemic és marcar el grau màxim d'unió o separació, d'una associació o dissociació». Carl Schmitt, Der Begriff des Politischen, Berlin: Duncker & Humbold 1987. Hi ha una traducció castellana a El concepto de lo político, Madird: Alianza editorial 1991.

2 Gilles Deleuze i Fèlix Guattari, Mille plateaux, París: Gallimard 1980. Hi ha una traducció castellana a Mil Mesetas, València: Pre-Textos 1988.

Ningú ens representa [PEN1]

2011-06-04T21:19:00.005+02:00

[PEN] és una sèrie de reflexions imadures, experiments teòrics d'èxit desigual sobre el moviment del 15-M i les polititzacions posteriors.

M'agradaria analitzar una mica una de les consignes que ha articular el moviment del 15-M: «Ningú ens representa». Aquest senzill enunciat ha colpit amb força la democràcia liberal en que encara estem immersos. Ho ha fet tot atacant un dels punts centrals de la seva divisió del treball polític entre una massa de votants i una casta de professionals del govern, que es repartien les posicions segons els resultats estadístics obtinguts cada quatre anys a través d'un sistema d'eleccions: la representació. Al rebutjar de pla el sistema de la democràcia representativa típica del liberalisme, també s'ha atacat un dels seus correlats fundacionals, a saber, que una sèrie de personatges (els representants) i d'institucions (els partits, els diaris, etcètera), acreditats per les circumstàncies, detinguin la potestat exclusiva de produir discurs polític, mentre el comú de la població es veu relegada, com a mera consumidora, a escollir entre el metro o l'autobús, entre Frudesa i Campofrio, entre el PSOE, el PP, CiU, ERC, ICV o el què sigui.

La capacitat d'aquest comú per a construir-se una posició vàlida d'enunciació de discurs polític ha estat possible en gran part a causa de l'explosió de la revolució tecnològica que, des de la dècada dels 90, està substituint el model de la impremta (que la ràdio i la televisió no han fet sinó imitar), amb una breu sèrie d'emissors i una multitud de receptors sense veu per un model interactiu on qualsevol pot emetre públicament i rebre tota mena d'informacions, i que s'ha intensificat amb la instantaneïtat d'aquestes capacitats. Així amb tot, ha estat necessari un acte molt més radical que el mer ús de les xarxes socials per tal d'aconseguir la legitimitat pública del discurs polític dels seus usuaris. Aquest acte ha estat la construcció d'àgores mitjançant l'ocupació permanent de les places públiques.

Si em permeteu faré un tomb teòric per tal d'il·lustrar la importància cabdal d'aquest fet. El 1980, Deleuze i Guattari, fent-se ressò críticament de les teories d'Austin, escrivien el següent: «La unitat elemental del llenguatge – l'enunciat – és la consigna. Més que el sentit comú, facultat que centralitzaria les informacions, s'ha de definir l'abominable facultat que consisteix en emetre, rebre i transmetre les consignes. El llenguatge ni tan sols està fet per a que es cregui en ell, sinó per a obeir i fer que s'obeeixi»¹. El postulats de Deleuze i Guattari desplaçaven el pes de la lingüística des de les teories del significat (que el feien dependre d'un referent extern) fins a la pragmàtica de la llengua, que definien com a «una política de la llengua». D'aquesta manera, els era permès adoptar una pragmàtica de la significança que supeditava els significats a l'hegemonia política. «No hi ha significança independent de les significacions dominants, no hi ha subjectivació independent d'un ordre establert de subjecció. Ambdues depenen de la naturalesa i de la transmissió de consignes en un camp social determinat».

Aquest «Ningú ens representa» ataca frontalment la consigna de la democràcia liberal «Els polítics són els representants del poble», però no sols això, mitjançant aquesta disrupció de la significança hegemònica crea un paraigües d'opacitat envers el flux de consignes sistèmiques i, amb ell, un espai de desobediència o, el que és el mateix, un desordre de subjectivació. Tal i com afirma Santiago López Petit: «No anem a la plaça que hem pres com a treballadors, ciutadans... sinó que allà deixem endarrere tota identitat»². Aquest primer moment de ruptura marca un dels vectors per on llisca tot el moviment del 15-M, el de l'antagonisme amb el sistema establert, representat amb més protagonisme que ningú per polítics i banquers. Un vector que el politòleg Raimundo Viejo estima l'ànima del moviment i sense el qual no seria possible un segon vector que acompanya aquest primer³, el vector agonista de moviment que es desenvolupa a Twitter, a les assamblees, a les comissions, etcètera.

Així amb tot, l'enunciació de la consigna «Ningú ens representa», per si mateixa, no hagués aconseguit aquesta ruptura. Són les condicions d'enunciació d'aquesta les que la doten de la potència ilocutòria necessària. Seguint a Austin⁴, podem afirmar que un enunciat performatiu no és res al marge de les circumstàncies que fan que ho sigui. I que, per tant, sense la construcció d'àgores, sense aquests escenaris de la democràcia absoluta o fora d'ells, la consigna es desdibuixa. Si avui en dia aquesta consigna te sentit més enllà de les places es deu, a l'èxit que està tenint el missatge del moviment del 15-M o, el que és el mateix, a fins a quin punt un sistema de significats alternatiu, això és, una significança antagonista, està guanyant hegemonia al si d'aquesta societat.

NOTES:

1. Gilles Deleuze i Fèlix Guattari, Mille plateaux, París: Gallimard 1980. Hi ha una traducció castellana a Mil Mesetas, València: Pre-Textos 1988.

2. John Austin, How to do things with words, Oxford: Oxford University Press 1962. Hi ha una traducció castellana a Cómo hacer cosas con palabras, Barcelona: Paidós 1971.

Per què s'ha de dissoldre l'acampada?

2011-05-31T18:57:00.002+02:00

Era un drama anunciat, com a mínim des del moment en que un portaveu de la comissió de cuina demanà als integrants de la comissió de continguts que es canviessin els llocs durant tres dies. Això s'esdevingué la nit abans de les eleccions i, segons em consta, si que s'instal·là una certa rotació entre el personal organitzador de l'acampada de Barcelona. En tot cas, aquella divisió que hi havia entre el proletariat del proletariat i l'avanguarda del proletariat, per emprar termes volgudament marxistes i, per a molts, antiquats, però que beuen amb un xic de sornegueria de la recuperació de cert llenguatge polític de la transició que s'ha efectuat a moltes acampades del país, ja era un símptoma d'una veritat geològica: el temps canvia la fesomia de les estructures, per a bé o per a mal, però inexorablement. La mateixa cosa no és igual si la fem durant dos o tres dies o durant setmanes. Simplement són coses diferents.

Ja fa 16 dies que l'acampada de Barcelona ocupa la Plaça de Catalunya. El que era espontani ja no ho és. Certs sectors dins l'acampada han acumulat poder, per exemple la comissió de continguts. Els partits polítics tradicionals estan adaptant el seu discurs per a reconduir el discurs dels "indignats" cap a l'interes propi. Així, si en primera instància fa un parell de dies que es parla dels "infiltrats" a l'acampada de Barcelona, militants (o fortament simpatitzants) de C's, UpyD d'una banda i SI i Rcat de l'altra, fet que deixa les pretensions d'apartidisme de l'acampada en una posició compromesa per més que aquestes persones actuïn a títol particular, que en tenen tot el dret, amb més distància també els altres partits estudien com aprofitar el moviment o com llençar-lo en contra dels seus enemics. Els medis de comunicació bé marginen el tema bé han aprés a adaptar el seu discurs i ja no se'ls agafa per sorpresa. I a hores d'ara, per acabar amb el més gros, seria molt innocent no creure que tres o quatre ens de seguretat de l'Estat hi tenen el nas ficat més o menys permanentment, entre ells sembla que el CNI.

Malgrat que la condició de víctimes de la brutalitat policíaca ha guanya't un enorme suport a l'acampades, que els ha permès superar amb un èxit extraordinari l'operatiu de la Champions Leage, és qüestió de temps que l'ambient vagi degenerant i es vagi dibuixant un discurs que per força anirà desagradant a més i més gent que abans els donaven suport. No serà per culpa d'unes males propostes o, en tot cas, serà independent de les propostes concretes. Es tracta de la impossible transformació d'aquest moviment de rebuig apartidista del sistema establert en un projecte de futur. Els projectes de futur són l'especialitat dels partits i, a més de dividir (ja que no tothom està d'acord amb tot etc...), són exactament el que l'acampada atacava frontalment. Malgrat tot ja s'observa una certa tendència a especialitzar el treball, una certa atrofia d'algunes comissions en benefici d'algunes altres, etc. Tot ben normal.

A més, l'acampada central de Barcelona ja ha germinat en un procés de descentralització en que s'han creat assemblees als barris i pobles. Ara és el moment que aquestes vagin guanyant pes i organitzin la lluita allà on és més efectiva: l'entorn local. És per a tot això que penso, després de donar-hi bastantes voltes, que l'acampada s'ha de dissoldre ara que encara te poder i resta invicte, ara que te un ampli suport, i ser un record que guii l'acció col·lectiva descentralitzada.

Dissoldre's no és perdre, si cal ara sabem que podem acampar on sigui. No s'ha de tenir por a l'hora de deixar endarrere aquesta experiència i caminar envers nous escenaris. Si trigue'm massa ens arrisquem, cada vegada més, que l'acampada sigui completament capturada.

Semiòtica tribal i democràcia radical

2011-05-22T20:23:00.001+02:00

La mecànica de les votacions a l'acampada de Barcelona em te fascinat des del primer moment que hi vaig posar un peu, el dijous al vespre, a l'assemblea general. Aleshores encara no s'havia refinat el sistema fins als tres símbols actuals i només es podia votar que sí o bé abstenir-se, que equivalia a votar negativament. També em va frapar el silenci amb que aquelles tres mil persones escoltaven amb tota mena de dificultats les veus, a vegades molt fines, a vegades més gruixudes i fàcils d'entendre en la distància, però sempre amb gran atenció. Entre tots fèiem callar els que xerraven tot impedint-nos escoltar què es deia i demanàvem a la gent que s'assegués a terra per tal que el só s'expandís més fàcilment per la plaça. Per aquest mateix motiu, la gent enlloc d'aplaudir, que fa molt de soroll i requereix molta estona abans no s'extingeixen els aplaudiments i es pot continuar l'assemblea, agitava les mans en l'aire com si es tractés de dues batedores de carn emocionades per les propostes revolucionàries.

El sistema de vot, però, ha estat una cosa que encara ara, malgrat usar-lo amb normalitat, em té meravellat. Inicialment em feia pensar en el Facebook. Es feia una proposició i tu hi donaves el teu vist-i-plau (el «m'agrada» del Facebook), o bé no. La densitat de braços aixecats indicava l'acceptació de la proposta. Aquest sistema obligava a les comissions a fer primer la pregunta en positiu, després en negatiu i, finalment, a demanar si algú ho vetava o bé si algú pensava que s'havia d'obrir un debat sobre la qüestió. Encara es pretenia que la gent votés amb una sola mà, fet que l'endemà ja havia quedat completament desestimat.

Després van aparèixer els altres dos símbols. El vot en contra, amb els braços en creu i els punys tancats, quiets, rígids. Aquesta oposició estàtica, de gran èpica tribal, em va agradar a l'instant. La disjuntiva era perfecte, el sí tenia el moviment agitat dels braços oberts cap al cel demanant la pluja, el no en canvi tenia la rigidesa d'una muralla humana que frena tot allò que hagi de venir. El darrer símbol, que vindria a voler dir «t'estàs enrotllant, si us plau acaba amb la teva intervenció», basat en els dos braços girant l'un sobre l'altre com en un ball yeyé però alçats per damunt del cap, com embolicant un fil o movent alguna mena de roda que fos capaç de rebobinar endavant el torn de paraula fins a la següent intervenció, no m'ha arribat a fascinar tant com els altres si bé és d'una utilitat incontestable davant aquells que, segur que involuntàriament, comencen a parlar més del compte i endarrereixen unes assambles ja de per sí llargues i denses.

Constitueix aquesta breu, bàsica i expressiva semiòtica una veritable màquina democràtica? Els que són a les comissions ja van dir el primer dia que el funcionament per comissions, subcomissions i propostes a ratificar o rebutjar eren un rollo, així ho van dir: «ja sabem que és un rollo, però si algú sap una manera millor de funcionar que vingui i la proposi. De moment això és l'únic que tenim. Som molta gent i és l'única manera que hem trobat de funcionar.» Aquest fou aproximadament el seu missatge, i tenien tota la raó. No s'ha trobat un sistema millor i s'ha de dir que aquest està funcionant raonablement bé, que ja és un resultat espectacular tenint en compte que ha sorgit d'una quasi-improvisació.

Si ens deixessin votar d'aquesta manera cada llei que aproven ells sols al parlament ja seria tota una altra cosa i, la veritat, és que amb les eines tecnològiques que tenim avui en dia això no és tan difícil. Aquesta, crec, és una de les demandes més importants per aconseguir una democràcia radical: hem d'aconseguir ratificar totes i cadascuna de les lleis que proposi el parlament. Hem de fer que el país funcioni com una assemblea.

Més enllà de la poètica tribal del silenci, l'atenció espectacular que es posa a cada parlament i els cossos votant amb grans gestos teatrals, de la sensació èpica d'ésser a la sala de màquines de la història i de l'experiència personal, coses que potser un lapse relativament petit de temps desgasti com el mar llima les roques, tot canviant-ne la forma o fins i tot fent-les desaparèixer, més enllà de tot això estic segur que l'imperatiu democràtic de la tribu ha vingut per quedar-se. Volem votar cada llei, cada disposició, cada esmena que sigui debatuda al parlament.

És cosa meva, una casualitat o només espanyolisme d'esquerres?

2011-05-21T21:15:00.000+02:00

Com era de preveure en una protesta explícitament apartidísta i oberta, constituïda en assemblea permanent i on tothom pot participar, tensions més o menys silenciades per la normalitat democràtica, un concepte que s'està esquerdant amb el desglaç del pacte constitucional de la transició, del que ja queda més aviat poca cosa i la principal virtut del qual fou simplement no ser el franquisme, han aparegut amb una certa força, si bé s'ha d'admetre que la virulència principal s'ha produït a Twitter i no pas a l'espai públic, mai més ben dit, de la Plaça de Catalunya. Parlo de la tensió entre els hashtags #spanishrevolution i #catalanrevolution al canal de l'etiqueta #acampadabcn.

La tarda del dijous no costava gens veure afirmacions contràries a la diferenciació de les protestes de Catalunya de les de la resta de l'estat. Així, per exemple, una noia piulava:

Soy super catalana, pero es que luego os quejáis de los prejuicios... Siempre tenéis que dar la nota o qué? #catalanrevolution

O bé una persona que opinava que les reivindicacions catalanes de no ésser subsumits en la suposada revolució espanyola eren una futilitat ridícula. A l'altre banda també hi havia comentaris més o menys encesos per la gran quantitat de parlaments en castellà a la Plaça Catalunya o al canal d'#acampadabcn, que, això també s'ha de fer notar, s'ha anat omplint de molts twitts en català des de la tarda de dijous, moment en que quasi tots eren en castellà. A l'altre costat també hi havia piulades amb l'aire bel·licós del nacionalisme més ètnic, com ara:

M'encanta veure els espanyols enfadats pel TT #catalanrevolution. Es retraten sols, pobres.

L'actitud de la twittaire també la retratava a ella, al menys tant com les afirmacions de la primera noia ho feien. Clarament, aquestes persones seguien pensant que això de ser català o espanyol es tracta d'una competició on cal increpar el contrincant i vanagloriar-se del més nimi avantatge moral. Tot amb tot, l'estira i arronsa remetia a la vella costum de la transició de considerar l'aspiració a un estat propi com una demanada contrarevolucionaria, suposo que per la mera entelèquia d'un suposat internacionalisme vagament marxista que, dit sigui de pas, tampoc ha estat explícitament proclamat per l'assemblea. I que, d'altra banda, seria absurd relacionar amb la impossibilitat de ser català i, en canvi, deixar inqüestionat el fet de ser espanyol. Misteris de la naturalització imperialista suposo.

Així mateix, l'assemblea de l'acampada de Barcelona no ha debatut, i fins i tot sembla que ha bandejat, la proposta de reclamar l'autodeterminació, és a dir, de fer un referèndum per l'autodeterminació del poble de Catalunya. En canvi, s'han proposat a votació moltes propostes importades de l'assemblea de la Plaça del Sol de Madrid, moltes d'elles encertades, però que delaten un cert sucursalisme que tan aviat pot anar a més com pot desaparèixer ja que tot avança molt despresa i, a dir veritat, ningú sap cap on va tot plegat.

El que resulta extravagant de tot plegat, al menys segons la meva opinió, és que un moviment suposadament a favor de la democràcia radical no vulgui muntar tota mena de referèndums, tant d'autodeterminació com de, diguem, implantació d'un sou màxim interprofessional, per mencionar una de les propostes de l'assemblea.

Si bé cal remarcar que aquesta confrontació s'ha anat atenuant al si del canal #acampadabcn, clarament per passiva, és a dir, perquè se n'ha deixat de parlar, la tensió roman instal·lada a l'ambient. A la coordinació de l'assemblea i també per part dels participants sembla imperar-hi el convenciment que si aquesta diatriba s'obrís amb totes les forces el moviment quedaria greument tocat a Catalunya. Així mateix vull recordar que malgrat la seva espectacularitat i tractar-se d'un fet inèdit, l'acampada queda molt lluny de les xifres de la mobilització a favor de l'estatut després de la decisió del constitucional o bé de la gent que votà a les consultes del 10A.

El filòsof marxista de l'escola de Frankfurt Theodor Adorno afirmà no sense raó que tot allò que se'ns apareix com a immediat, com a natural, és perquè ens arriba mediat per tendències o agents que desconeixem, ja que no existeixen les realitats immediates. Seguint la seva asseveració seria important fer una somera llista de les qüestions que s'han donat per fetes en l'assemblea sense passar pel necessari vot, com per exemple el fet que aquesta fos bilingüe o que l'etiqueta a que oficialment s'adscrivia fos #spanishrevolution i no pas #catalanrevolution, com algunes veus van demanar posteriorment sense aconseguir que es ratifiques la seva proposta. No em malentengueu, no estic especialment en contra de les decisions que s'han pres i aquesta nit tornaré a assistir a l'assemblea general perquè estic força il·lusionat amb el procés de reflexió política que implica aquest lloc on la gent, a les dues de la matinada enlloc de pensar en com fer-ho per clavar un clau parla de la natural bondat o maldat de l'home i altres temes de filosofia política. Però tot i això em fa un cert tuf de socarrim que hi hagi temes que es bandegen per sistema tot reproduint unes actituds inconscients i per això mateix mediades per altres que ens han imposat que el castellà és la llengua de la serietat i dels llibres d'assaig, que el català està bé, que és legítim, que la independència és una bona utopia però que a l'hora de fer una assemblea seriosa aquestes coses són pròpies de la mainada i que el que cal és donar suporta a la revolució, en majúscules, és a dir, a la revolució de tot Espanya.

Així mateix, cal preguntar-se què passaria si aquest moviment panespanyol aboqués l'Estat a una reforma constitucional o, més aviat, què passarà quan, tard o d'hora, s'hagi de reformar la constitució. A Madrid, l'exjutge estrella Garzón (no cal oblidar que fou un fervent antietarra i que abans dels jocs feu una notable escabetxina entre els catalanistes més radicals) està pensant a unir-se a Llamazares per fer un partit d'esquerres que capitalitzi aquest descontent. Ell o un altre, no és pixar fora de test asumir que algú altre capitalitzarà el descontent i que, si ho fa bé, tindrà la paella pel mànec per afrontar la dreta monolítica d'Espanya i forçar-la a negociar una nova constitució. Què passarà aleshores? Es confirmarà l'afirmació de Josep Pla que afirma que «el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres», o bé hi haurà una sensibilitat renovada envers la diversitat nacional i sobretot lingüística de la península ibèrica?

Part de la resposta, o més aviat un indici vague que ens pot indicar part del camí, el podem trobar a la piulada, àmpliament retwittejada el divendres, que resava com un mantra:

RT: Un discurso en Catalan en pleno SOL y no hay silbidos, hay aplausos. Señores esto es grande #acampadasol #acampadabcn” #acampadapalma

Després d'aquesta afirmació un es pregunta com deu ser la mentalitat d'aquests joves més o menys d'esquerres, és a dir, d'esquerres per convicció o bé perquè la situació econòmica els ha empés a abraçar les reivindicacions d'esquerres, tanto monta, que el fet de respectar un discurs en català els sembla un fet extraordinari. Si el català ha de ser un fet extraordinari dins d'aquesta nova espanya revolucionaria la veritat és que cal desanimar-se. Una altra lectura, menys pessimista, seria que ha començat un canvi de sensibilitat i que aquest fet anirà a més. Ara bé, tant si es tracta d'una cosa com de l'altra, una persona que reclami democràcia real ja hauria de ser conscient que un referèndum és exactament això: una pregunta a la que es pot contestar el que un vol, ben bé com a l'assemblea, on les comissions ens proposen coses i nosaltres aixequem el braç per acceptar-les, ens abstenim per rebutjar-les o bé les vetem. Això mateix però amb butlletes és el referèndum. S'hi podrà votar que sí i també que no. Democràcia real ja! Sí, per a tots els temes!

Tanta indignació revolta

2011-05-19T12:25:00.002+02:00

No és la meva intenció fer un gran, ni llarg, article de profunditat, amb reflexions filosòfiques, sociològiques, ni de cap mena. Només vull fer un somer repàs de l'abús que, des de la premsa suposadament d'esquerres s'està fent del verb indignar-se, especialment en la seva forma substantivada. Així, els indignats i indignades poblen les places, especialment la Plaça del Sol a Madrid, i la de Catalunya a Barcelona, o, com a mínim, es tracta d'aquestes les que acaparen l'atenció informativa, ja que la premsa, com de costum, és reacia de moure's de les seus capitalines on tenen les oficines. Sembla ser que el treball de camp és cosa del passat, una entelèquia que quedà en desús quan aparegué el teletip i, és clar, en temps de twitter els pocapenes que envien a cobrir les notícies amb prou feines si aixequen la vista de les pantalles dels seus telèfons mòbils o, com en diuen ara, telèfons intel·ligents, per a parlar amb els implicats en els fets noticiables que pretenen descriure amb aquella vella prostituta que serveix a tota la professió: l'objectivitat.

Aquest furor teletipista, però, no seria tan greument orb si els professionals de la informació destriessin el gra de la palla i es cuidessin un xic, ni que fos una micona de res, de mantenir una certa pluralitat de fonts que, per descomptat, dona més feina. Sospito que és per aquesta mateixa raó que desestimen aquesta opció a favor d'escriure al dictat dels interessos dels principals anunciants i grups de pressió que sostenen l'activitat propagandística de cada rotativa. En aquest cas, mentre veiem com els tabloides de dretes liberals, la Vanguardia principalment, anomenen les persones que es manifesten a l'estil àrab a les places que hem esmentat suara «els acampats» o bé «els manifestants», noms més o menys neutres a l'espera dels dictàmens que els poders fàctics tenen previst emetre amb el retard característic de la funció pública, els diaris d'esquerres s'han abocat a anomenar, amb una unanimitat que esfereeix a qualsevol amb un xic de sensibilitat per la pluralitat, «els indignats». Podem trobar exemples a l'Ara (fins a quatre notícies: 1, 2, 3, 4), a El Periódico, a Público i l'inefable periòdic de l'esquerra pesoista i guia espiritual dels esquerrans madrilenys, El País. A l'Ara fins i tot s'atreveixen a dir que les revoltes han estat inspirades pel llibre «Indigneu-vos» d'Stephan Hessel, delatant així la provinença de l'expressió que, bé perquè els periodistes d'avui dia extreuen el seu vocabulari solament dels Bestsellers que llegeixen, bé perquè, i m'inclino per aquesta opció per tal de no malpensar d'aquestes tendres criatures llançades a la professió de periodista en uns temps en que ja no serva ni gota d'ètica ni mica d'èpica, sense haver llegit més de dos o tres llibres al llarg de la carrera, els hi han obligat des de dalt, com se sol dir, sense precisar on o qui és aquest «dalt». Ara bé, en la present situació m'atreveixo a dir que hi ha grans companyies d'aquest país que no es limiten a salvar la bugada en aquest naufragi que es cova, sinó que han agafat les regnes d'una campanya altament rentable (i no em refereixo a res electoral, sinó a una campanya publicitària) a favor del seu heroi comercial del moment, el llibre que acabem de referenciar.

La veritat és que no tinc res en contra d'aquest llibre. De fet no l'he ni llegit. Però em manté garratibat la inèpcia d'un estament, altre hora anomenat el quart poder, que és incapaç de fabricar cap mena d'explicació plausible sobre què passa al nostre voltant i es limita copy-paste formules prefabricades per altri una i altra vegada fins a creure-se-les, com un mantra beatífic o un cercle viciós. A tota aquesta gent els vull dir que d'indignat només ho estic contra la seva curtesa de mires. Amb els polítics hi estic de moltes altres maneres, principalment emprenyat, cabrejat, violentat, revoltat, fart, sublevat, amotinat i, en definitiva, en guerra contra totes les seves mentides, el seu constant saqueig de la saba de la gent treballadora i la seva poca gràcia, mal gust i caràcter impertinent. Si vaig a l'acampada és perquè, amb perdó, em tenen fins als collons amb tanta merda com ens aboquen i tanta demanda d'esforç com com pregonen per sobre la Vía Augusta, no perquè m'hagi llegit un pamflet més o menys encertat d'un senyor francès. I com jo, crec que una àmplia majoria. Això de la indignació és una collonada, nosaltres volem que peti d'una vegada aquest sac de merda que anomeneu sistema.

Un determini precari

2011-03-11T18:11:00.003+01:00

Subsistim immersos, com peixos d'un aquari d'higiene dubtosa, en un estat ontològic anomenat precarietat. La precarietat de la nostra vida te a veure amb l'economia, però no és l'essencial, perquè de fet és un estat mental, una mena de desordre, depressiu i histèric alhora, fruit de les tensions inefables que ens aboquem al damunt nosaltres mateixos. Ras i curt: som nosaltres els qui hem decidit ser precaris.

Malgrat ho hagi pogut semblar, de cap manera em posiciono en un idealisme reaccionari que vindria a afirmar que, en el fons, és la ineptitud congènita o adquirida, tanto monta, la que ens col·loca a frec del llindar de pobresa, tot negant la preeminència de les bases materials de la vida que des que s'esvaí el comunisme ha deixat d'impregnar cada porus de la gent que treballa. Aquesta mena de darwinisme social el deixo pels quatre capsigranys convençuts que s'han llaurat la seva minúscula parcel·la d'èxit, entre ells i molt especialment els venedors de Tecnocasa addictes als llibres d'autoajuda que hagin ascendit darrerament. Felicitats nois! I, encara amb més entusiasme, llego aquest neoliberalisme orb, pseudocientífic només en els seus cortinatges més o menys procedents de l'estraperlo biologicista, a tots aquells que creguin que Herbert Specer és un dels fundadors de Marks & Spencer.

El que afirmo aquí, categòricament, és el següent: la decisió de subsistir en unes condicions extremes de submissió i empobriment psicològic enlloc de cremar-nos estil bonzo a les portes de la Generalitat, o fer-nos matar mentre atraquem el Corte-Inglés, duen emparellades com acòlits indestriables una sèrie de neguits autolesionistes i la frustració més severa que hagi conegut la vida urbana en segles d'existència.

No ho dic de males, jo també somric a les fotos si cal, però em sento com una caldera en ebullició que ha ultrapassat el límit, l'agulla tremolant uns graus més avall de la darrera línia indicadora d'aquest ventall de 180º consagrat a l'escalfament, ja tenyida de vermell llampant, a punt per qualsevol frec inoportú que n'esberli totes les juntures en una explosió inútil i dolorosa. La mandíbula inferior em sobresurt lleugerament i sento com incisives i ullals se m'allarguen amb un desig amb prou feines refrenable de mossegar-me els punys, pobre pal·liatiu que interposo a linstint de llençar-me d'amunt la primera dona d'aspecte acceptable i violar-la mentre li esqueixo el coll a dentegades, o això o abatre algú a cops de puny fins que el crani se li estovi o se li esquerdi. O, en una fantasia importada, tirotejar a l'atzar els innocents compradors que deambulen per Portal de l'Àngel un dia de rebaixes, com un d'aquests ianquis que han comprés el funcionament de l'intercanvi simbòlic, matant dones i nens. Molt important: sobretot dones i nens. Ho heu captat: estic de mala llet. Hiperventilo per moments, de frustració.

Per molt que ho repeteixin els diaris cada vegada que s'hi troben, tot això no és ni una salvatjada sexual ni el trastorn passatger d'una personalitat afable, és la fantasia política més freqüent que es deixa conèixer avui, una mena de substitut del desitjat control sobre la pròpia mort que jo mateix m'he arrabassat amb l'absurda decisió de malviure enlloc de morir. Aquesta no-acció és política perquè en cas contrari, en cas que fes el clic cap al costat oposat del commutador i optés per morir en un acte de guerra, m'alliberaria de sobte de tots els jous que, com a bèstia de càrrega, estiro fins a desfer-me cervicals i cervell. Aquesta no-acció és la base del que Étienne de La Bóetie anomenà servitud voluntària.

En cas de petar tot això no seria massa rellevant perquè acte seguit la palmaria. El que comptaria aleshores seria que ja no podrien gestionar la meva vida com un recurs més a través de les meves esperances, dels meus projectes de futur que tant em lliguen a aquesta inexistència als intestins merdosos del sistema (digestiu) mundial. La meva vida, mentre persistís l'atac, seria ingovernable i l'única opció que tindrien els fills de puta que intentessin parar-me els peus seria abatre'm a trets com un gos rabiós. Ja no em podrien empresonar ni a la gàbia dels anhels ni a Brians II perquè estaria resolt a dur fins al final la lògica santa de l'acció suïcida, la santedat de la qual prové d'aquesta baixada a un pla extraordinari d'empoderament provocat per la renúncia nihilista a qualsevol mena de futur i, per tant, l'assoliment de l'eternitat del present com a context temporal de les accions d'una manera anàloga a la sensació psicològica dels moments de la vida en que cometem temeritats. Aquesta temeritat extrema, que ja ha perdut la por i per tant ja s'ha d'anomenar d'una altra manera, per exemple llibertat, és el poder de que està dotat un cos aliè a la servitud. No es tracta de la mateixa llibertat que adjectiva els països lliures sinó la llibertat total, com una espurna que ens fa incandescents durant un instant i ens abrusa a continuació.

No només jo: tots nosaltres, que renunciem a la llibertat en favor de l'empresonament dels anhels, hem decidit oblidar aquesta realitat eterna, només comparable a les rialles més brusques, però aquesta possibilitat refusada perviu, inconscient, en nosaltres, com un fantasma, i ens tensa els muscles d'impaciència davant tota la merda que hem de fer passar gola avall per subsistir, per tirar endavant, sigui el què sigui el que això vulgui dir.

A mi em crispa les dents, i, no obstant, segueixo aquí. Ja fa 27 anys que aguanto aquesta mescla desesperant, i ben bé uns sis que espero el moment de viure, tot subsistint amb més o menys fortuna en la pseudovida zombi que hem acabat per anomenar, mercès als opuscles de certs estudiosos de les ciències socials, precarietat. No es tracta en cap cas de només de precarietat pressupostària, ja que els sense sostre tenen menys diners i no obstant no són precaris en l'accepció del terme que fem servir aquí. És cert que si tingués molts diners segurament no podria considerar la meva vida un vida precària. També és veritat que no ho he triat jo cobrar aquesta misèria, i que hi ha molta injustícia social, i tot el llag etcètera que caldria afegir. Però també és veritat que tant jo com qualsevol de nosaltres sap com acabar amb això, i ràpid.

L'accepció del mot a que em refereixo, i que considero la causa de la precarietat econòmica, és una precarietat nerviosa, gairebé audible, curulla de minúsculs espetecs, com les fibres internes d'una corda que suporta massa tensió, tota ella vibrant, connectada als esdeveniments que, des dels extrems llunyans, decideixen el curs d'aquesta prova de resistència.

Quan pot aguantar un pollastre de granja sota l'emetzinadora atmosfèra de les llums de galliner funcionant 24 hores els 356 dies l'any, amb una gàbia minúscula, inflat d'antibiòtics fins a la cresta? La resposta és senzilla: tant com calgui. L'únic requeriment és mesurar bé la precarietat, en aquest cas objectivable com a quantitat d'aigua, de lux, fluxos de ventilació, dosis d'antibiòtics, dosis dels farratges adients, etc. Dosificar la precarietat amb precisió experta a les poblacions governades, aquesta és la màxima, no fos cas que s'hi perdessin diners.

La precarietat, en el meu cas, cristal·litza en la ferma decisió de mossegar-me els punys o bufetejar-me a mi mateix abans que trencar-li la cara sense més al primer que se'm giri malgrat haver acumulat odi de sobra per fer petar aquest món més d'una vegada si en tingués l'ocasió. De fet, d'adolescent estava convençut que presenciaria l'apocalipsi. M'ho prenia com un autèntic honor i suposo que encara ho faig, malgrat no creure ja que es produeixi. Aleshores era presa d'un ambient mil·lenarista, ben descrit per Baudrillard, que es desinfla conforme ens allunyem de la línia vermella del tombant de segle i aquella fi del món acariciada, revers obscur d'el gran dia obrer d'emancipació total que havien perseguit alguns membres de la generació anterior, s'evapora irremissiblement, i els fills de la vaga d'esdeveniments de les dues dècades de transició mil·lenària (1990-2010, o, si atenem a la crònica sentimental de la meva vida: 1992-2011) mirem l'albada del segle amb la decepció que l'esclat nuclear que domina el firmament sigui el sol, només el sol de sempre. Fill de puta! I malgrat tot em quedo a aquest costat del teló d'acer, el costat de la servitud voluntària.

Fragments sobre ecologisme

2010-10-31T21:35:00.003+01:00

Esbossos d'alguna cosa més general pensats a la feina envoltat d'avorriment.

La forma «Humà» està patentada per poders polítics establerts que intenten convèncer-nos que es tracta de l'únic camí, de l'única forma d'existència possible d'una certa mena de primats. És un monopoli de subjectivació que es va tornant cada cop més intolerable. Conforme s'hi torna una pregunta va adquirint cada vegada més rellevància. Aquesta pregunta és: qui és l'amo del monopoli?

Fa quatre segles s'hagués respost, si es que aquesta pregunta hagués pogut tenir cap sentit aleshores, que la constitució d'un ésser humà com a humà era obra de Déu. Fa uns cinquanta anys, el pensament laic i científic hauria respost que era obra de la naturalesa. No de cap mena de racionalitat de la naturalesa ni d'un cervell panteístic de la biosfera, sinó d'un procés d'evolució que obeeix tan sols al criteri de la supervivència. Aquesta segona resposta probablement fos vertadera, per al passat i fins aleshores.

Avui dia emperò, quan el que antany s'anomenava naturalesa salvatge ha esdevingut una quimera i ja la mera naturalesa és obra humana a títol de concessió ecològica, com un gran jardí salutífer de la metròpoli global; avui dia tota externalització cap al món natural només pot ésser obra d'una innocent i colossal ignorància o bé de l'interès més mesquí.

En certa manera podem entendre el reconeixement de l'especificitat humana respecte dels animals com el reconeixement que l'home era l'única classe de ciborg sobre la capa de la terra. L'únic hibrid de màquina i organisme viu.

La base funcional de la «natura» depèn avui de la tutela ecològica dels seus mecanismes i ja no de la supervivència del més apte en un entorn no racionalitzat, per tant ja no es tracta del producte de si mateixa sinó del producte de certes tècniques de conservació mediambiental, d'aquí les cometes que limiten el mot. Així doncs, les vides particulars dels éssers vius del planeta han deixat d'una vegada per totes d'ésser simplement orgàniques per passar totes elles a ser ciborgs integrats al complex biotecnològic global.

Ja no existeix la selecció natural i, per tant, l'evolució tal i com fou descrita per Darwin s'ha de donar per acabada. Acabada però no en un sentit teleològic, sinó merament extingida, en el sentit que té aquest terme en la mateixa teoria.

En altres paraules, la natura ha desaparegut.

Els llops i els ossos van ser exterminats perquè es menjaven les ovelles. Es tractà d'una extinció de base cultural. En certes zones i molt temps després s'han alliberat ossos per tal de repoblar-les. La seva presència a l'ecosistema no respon a la seva aptitud de supervivència, com, d'altra banda, tampoc la seva extinció es devia a la seva ineptitud.

En ambdós casos respon a decisions preses per humans i que obeïen a raonaments tècnics: abans en protecció dels ramats i per tant del benefici econòmic, i ara, excloent el fet electoralment propagandístic, s'ha fet en protecció de l'habitabilitat terrestre, que requereix una biosfera raonablement en bon estat i, per tant, buscant la supervivència humana i el que ella possibilita: el benefici econòmic de les classes dirigents i el seu gaudir de la «natura».

Aquí cal remarcar que si es tractés únicament de la supervivència d'aquesta presumptuosa varietat de primats que s'autoanomenen humans, el camí més lògic i senzill seria el decreixement econòmic enlloc de la gestió tecnificada de la crisi ecològica global amb l'esperança de mantenir alhora la biosfera i el creixement econòmic perpetu. Aquesta il·lusió cobdiciosa és la que governa l'ecologisme que promouen barruts de la talla d'Al Gore.

De manera anàloga a com l'ecologisme, que ha esdevingut la filosofia política dominant, calcula tècnicament les condicions de conservació del medi ambient, un caduc humanisme, sovint camuflat sota altres noms que en delaten menys el llautó, prova de recrear una vegada i una altra les condicions de conservació d'aquesta caduca pellofa on ens empresonen: la subjectivitat moderna, és a dir; la subjectivitat humana.

Això no obstant, quan la figura de l'home s'ha vist relegada més lluny d'un mer segon pla i és el discurs sobre la vida el que plana damunt els nostres caps, es fa necessari reconèixer que tant l'ecologia com l'humanisme han començat un procés possiblement irreversible de disseny dels seus objectes respectius; un disseny de la «natura» i de l'home que ha transcendit els seus objectius originals en favor d'una tecnologia de (re)producció de vida.

Es dona el cas que textos de Fourier clarament satírics, on es parla d'anticocodrils que ajuden homes a creuar el riu enlloc de cruspir-se'ls i altres, en un principi, despropòsits semblants, s'han vist desplaçats al terreny de la descripció d'una problemàtica que ens tenalla amb una urgència total. Els humans han assumit el rol originalment reservat al seu Déu totpoderós, que havia creat la vida i la mantenia en bon funcionament tot garantint les regularitats que l'estructuren. Posteriorment, després del tosc assassinat d'aquest Déu, la tasca li fou entregada a la selecció natural, un procés cec com la justícia i fred com l'espasa de Dàmocles. Garantir aquest funcionament de la «natura» és ara una tasca humana, merament humana.

Pel que fa al cos humà, els avenços de la genètica enceten una època de neutralització de l'atzar, ergo, de neutralització del procés evolutiu natural en favor d'un nou creacionisme. Es tracta d'un creacionisme cientificotècnic i per tant, en principi, racional, però no obstant poderosament subjecte a polítiques conservadores i concepcions mítiques de la «normalitat», la «salut» mental i física, el «progrés», el «gènere»; concepcions sovint normatives que provenen del cristianisme i la seva imatge del món i de l'home.

Interrompre el procés evolutiu natural per instaurar aquest nou creacionisme és equivalent, en termes d'història natural, a extreure les vides humanes de la història per emplaçar-les dins una eternitat controlada per les empreses de fertilitat.

De la mateixa manera que Monsanto nega a les seves llavors la capacitat de fundar noves línies evolutives, forçant el blat a existir sols com a producte de la seva fabricació i controlant de manera centralitzada la reproducció de l'espècie i les seves característiques, em preocupa i crec que no ens hauríem d'estranyar massa que algun dia es proposi l'expropiació de la capacitat reproductiva d'alguns o de la totalitat dels éssers vius, principalment dels humans.

Ja fa temps que als EEUU s'apliquen penes de castració química a violadors. No és, per tant, una mera imaginació creure que, en un món on la criminalització cada vegada més abusiva de diferents grups de població és el pa de cada dia, aquest fet es pugui produir.

En cas d'una aplicació total seria sens dubte una mesura ecològica de primer ordre que, a través d'un control de natalitat extrem, seria capaç de sostenibilitzar el creixement demogràfic sinó directament de transformar-lo en decreixement, o bé en alguna mena de fixisme demogràfic controlat pels interessos de les empreses de fertilitat i els seus socis.

No crec que els àmbits que no generen negoci arribin mai a ésser expropiats de les seves facultats reproductores. Seria contraproduent voler mantenir una certa biodiversitat i, alhora, negar-li la capacitat autoreproductora (a menys que generi un gran benefici). Certes intervencions puntuals serien suficients per tal de mantenir el control d'aquestes regions no rentables de la biosfera.

Reflexió bàrbara

2010-04-26T19:50:00.008+02:00

sobre el comerç de lletra impresa amb motiu de la diada del Sant patró de Catalunya

Un intel·lectual orgànic castellà, de biografia honrosa i nom Jose Luís Sampedro, fou el protagonista del pregó de Sant Jordi celebrat el dia 22 d'Abril (podeu trobar llibres seus editats a una de les sucursals de Planeta: Destino). A banda d'ignorar que, a tall de festa major, aquesta festivitat ostentés aquesta mena de protocol, no em va sorprendre que l'encarregat d'adreçar-se a l'auditori, com sempre més o menys nodrit de les autoritats (in)competents i altres pixatinters, escollís per al seu sermó el trillat tema de la dignitat de la lletra escrita enfront de la barbàrie dels temps que vivim.

Al marge de la seva (manca d')originalitat, aquest tòpic ignora l'asseveració d'una de les personalitats més rellevants de la cultura europea del segle XX, vindicat a banda i banda de l'atlàntic i l'hemicicle: Walter Benjamin. Com va afirmar aquest senyor que va morir a Portbou perseguit per tropes imperials (en concret del III Imperi Germànic, més conegut com a III Reich) i que en altres circumstàncies queda de bon orador citar, tota obra de cultura ho és ensems i alhora de barbàrie. És a dir, la pretesa oposició entre lletra escrita i barbàrie és una il·lusió promoguda per uns estaments amb uns interessos concrets basats en unes condicions de producció donades. En aquest cas es tracta de les autoritats d'aquest país conjuntament amb les empreses que tenen a veure amb el món del llibre, amb l'interès de vendre una mercaderia anomenada “best sellers” (que d'ara en endavant naturalitzaré i, per tant, escriuré sense cometes) amb els costs d'edició corrents per a aquesta mena de mercaderia (sovint subvencionada). Un altre dia farem un qui és qui per tal que pugueu fer-vos-en una idea.

Seguint aquesta perspectiva no resulta difícil adonar-se que algunes de les barbàries més flagrants de la història s'han comès en nom de llibres sagrats, però també d'opuscles menys transcendents com el literàriament pobre Mein Kampf o d'altres best sellers de menor tirada que, sigui dit de pas, també proposaven evasions i solucions a les crisis de les seves èpoques (tots ells sovint subvencionats pels governs de torn). Sigui com fos, lluny de voler elevar un clam agreujat en contra de la importància que el gènere humà o, per a ser menys etnocentristes, que la part occidental d'aquest gènere atorga a la paraula escrita (i, després de Gutenberg, també impresa), atrocitat més aviat extrínseca als textos, m'abelliria fer una breu glossa de la barbàrie (sic) a que la mateixa festivitat de Sant Jordi dona peu.

Com a humil treballador del magatzem d'una important llibreria puc assegurar-vos que el contacte amb milers de llibres (25 palets aprox.) durant dies i dies i la posterior jornada maratoniana de venda no m'ha imbuït de la extraordinària dignitat que hom suposa a qui tracta amb ells, no m'ha fet més lliure com prometia una recent campanya institucional d'instigació a la lectura ni m'ha reportat cap coneixement extraordinari. Segurament, se m'argumentarà, no es tracta del contacte amb els llibres el que ennobleix l'ànima del bon cristià sinó la lectura atenta.

He de dir nogensmenys que en tal cas no es pot pressuposar que una diada com la que acabem de deixar endarrere ens hagués de dur res de bo (llevat l'aroma de rosa), car si una cosa em quedà ben clara després de quinze hores de feina a la Rambla dels Estudis fou que són dues coses diferents comprar llibres i llegir-los, especialment quan els clients te'n demanen per a gent que no llegeix. És que he de fer un regal i, és clar... O bé quan la seva única ambició és comprar el llibre més venut, el més venut de l'any precedent o el del presentador de tele, el futbolista o la cantant de moda. En tots aquests casos queda clar que el format (una colla de fulls relligats entre dues cobertes més o menys, però cada vegada menys dures) és superflu i que, en conseqüència, dir que els llibres o la lectura són alliberadors, ennoblidors, dignificadors, o qualsevol altre adjectiu de sufixe similar, és una mistificació que, a pesar del seu humanisme, o precisament a causa d'aquesta mania, passa per alt el fet que promocionar la lectura no és diferent de promocionar el plàtan de Canàries, i encara amb l'agreujant que no tots els llibres són de bon digerir.

Així doncs cal preguntar-se si en el fons no serà precisament la utilitat comercial d'aquesta dèria l'únic motor d'una festivitat que celebra el consum massiu i desenfrenat d'una mercaderia en concret: els llibres, dels que, per lògic afegitó, se'n canten mil excel·lències. Aleshores hom aprèn que quan als tabloides s'hi escriu que els llibreters esperen en candeletes el dia del sant patró de la nostra assolellada pàtria, s'ha de llegir que els amos de les empreses que formen el que s'anomena de manera eufemística “món del llibre” però vol dir Planeta i poca cosa més esperen enriquir-se de manera extraordinària, per sobre del que el mercat habitual de la lectura pot suportar, tot comercialitzant llibres als no lectors per mitjà d'una estratagema conjuntural basada en l'obligatorietat de regalar-ne i la prohibició de criticar-ne la lectura sota pena de ser tractat d'inculte, d'idiota o de bàrbar.

Si analitzem el gruix de les vendes que aquell dia s'efectuen a les parades que omplen els carrers de les ciutats ens serà fàcil veure que es tracta de xifres enormes quant a exemplars però minses quan a varietat de títols, i sempre subjectes a les modes del moment. Un altre dia parlarem del mecanisme que fabrica aquestes modes. Ara hem de concloure, atenent a tot el precedent, que es tracta d'una festa que més que no pas la lectura promou la uniformitat de gustos i accions.

Avui toca comprar llibres encara que no tinguem per costum llegir? Doncs en comprem. Aquesta primavera toca llegir Puntí, Bosch, Torrent o Punset? (Tots ells editats per sucursals de l'Imperi editorial de Planeta.) Doncs els llegim. Potser sigui això la llibertat de que parlen les campanyes institucionals. O tal vegada es tracti de la barbàrie de que ens havien de defensar els coneixements literaris, que ha pres forma impresa i campa solta. Una cosa és segura: qui ha fet caixa seguirà defensant l'Humanisme©, de cor o bé amb cinisme, tot per tal de no espifiar la gallina dels ous d'or. I qui no te calés que no piuli. Perquè, sigui dit entre amics amb boqueta de pinyó (que no ens escoltin els de dalt), la literatura segueix sent un domini dels rics i, és clar, més val que ens abstinguem de comentar el nostre parer doncs segurament els gustos diferirien (alto: per manca de cultiu) respecte el que ells han tingut a bé dur-nos als ulls. Cal que llegim el que se'ns ha prescrit i fem veure que ens agrada. Qualsevol cosa abans de ser titllats de bàrbars.

No obstant, davant la terrible amenaça que un oprobi semblant se'ns esllavissi damunt les testes al defensar que seria millor llegir menys i pensar un solet, investigar el que a un li agrada enlloc de fer cas als manaments sobre quin és la mar d'entretingut o enganxa a més no poder, criticar que tot és un muntatge comercial, dir que els best(millors) sellers(venedors: Con dos cojones Fonseca!) que pretenen treure'ns de la crisi provoquen greus estralls als nostres esperits malmesos, potser seria menester dur a col·lació la posició teòrica on cal situar el concepte “barbàrie”.

Som-hi: aquest terme prové dels bàrbars i designa l'acció idiosincràtica d'aquestes gents. Els bàrbars fan la barbàrie, sols que, al ser una cosa dolenta diem que la cometen per blasmar-los amb el tracte reservat als criminals. Aquests termes s'inscriuen al seu torn a l'interior de la dicotomia barbàrie/civilització, bàrbar/ciutadà, construïda per un Imperi (el Romà) en declivi per tal de separar amb un gest dràstic els bons dels altres, i usada pels posteriors Imperis (Inclòs el III Imperi Germànic) per a idèntics fins. El mot bàrbar s'emprava en origen sense sentit pejoratiu per a designar aquells estrangers que no pronunciaven bé la “r” però la seva evolució la dugué a significar aquells que s'oposen a la civilització i a la seva Cultura. Aquesta divisió fou i és una estratègia de mobilització dels agents de l'Imperi. Actualment s'empra per a diversos usos tals com justificar la tortura, les intervencions militars, descriure certs crims i empènyer la gent a la Casa del Libro. No fos cas que se'ls confongués amb indesitjables.

Ràtzia #2: Un grapat de mots sobre l'estabilitat que la gent tant tem perdre

2010-04-09T18:25:00.010+02:00

Hi ha un equilibri de forces entre una multitud de concurrents que pressiona (o estira, segons es miri) seguint els seus interessos, quan aquest equilibri cristal·litza per causa d'un temps més o menys llarg d'estabilitat en les correlacions de forces dels concurrents pren la forma d'un Estat. Com tot estat, l'Estat és passatger malgrat la majúscula acostumada.

Per figurar-nos-ho podem pensar en una ciutat assentada sobre una falla. Mentre les forces mantenen un cert equilibri, tot i que en tensió permanent, l'estat es manté i a vegades fins i tot s'enorgulleix de ser una forma eterna, una forma feta a mida de la humanitat o d'altres foteses de nen malcriat que no ha viscut mai una guerra. Quan es perd l'equilibri la falla es mou i l'Estat tal i com el concep la teoria política tradicional (digues-n'hi Weber) s'esfondra. Si concebem, en canvi, l'Estat com un estat passatger en la dinàmica de les correlacions de forces, un escenari sempre provisional immers en un procés de mutació perpetua, llavors resulta fàcil adonar-se de dos correlats.

El primer que l'esfondrament de l'Estat és només qüestió de temps, i el segon que després d'aquest esfondrament i de la lluita per la preeminència que el seguirà s'establirà un altre punt d'equilibri, és a dir, un nou estat que, potser, anomenarem altrement, però que en definitiva no deixarà de ser l'Estat.

Estat, per tant, igual a l'estat actual de les correlacions de forces més o menys cristal·litzades però en constant esdevenir.

Tot concepte de la revolució en sentit clàssic, com una mena de cursa cap a un Gran Dia D de l'emancipació només és una fantasia apocalíptica de caire cristià, no gaire diferent a qui espera tenir tots els cupons que regala el diari per atènyer la bateria de cuina promesa. D'antuvi no és ni més ni menys certa que la concepció segons la qual les revoltes de la història serien una mena de fre de mà del progrés tècnic que ens mena cap a una mena d'apocalipsi mecànic, nuclear o qualsevol altre aberració tecnològica. Resulta més difícil d'acceptar que només hi ha una lluita crua i permanent pel domini que adopta diferents estratègies discursives i estètiques bé per migrar envers posicions més favorables bé per mantenir les places fortes de la correlació de forces establerta.

En tot cas convé recordar que tot establishment s'estableix sobre la fràgil crosta que cobreix la falla. D'aquesta crosta normalment en diuen pau. Els més agosarats s'atreveixen a donar-li el nom de benestar social però ja queden ben poques orelles que se'ls creguin.

A nivell personal hom pot contribuir a estabilitzar o desestabilitzar el sistema d'equilibri, per bé que mai sabrà si realment camina envers la seva meta, ni tan sols si realment aquesta meta és seva o bé està sent manipulat per propiciar objectius de tercers. Cal saber així mateix que, fins i tot en el cas que l'assolís només hi seria uns instants, ja que aquest sistema d'equilibris en l'espai i el temps (n'hi ha que n'hi diuen història) seguiria la seva deriva d'estats pseudoestàtics dins el temps Alhora convé adonar-se que tothom qui s'absté d'apostar és jugat com a peça en el joc d'un tercer. Per a expressar-ho en llenguatge grec, podem dir que qui no te el domini de si mateix per apostar en nom propi serà mobilitzat per tercers en aquesta mateixa contesta que no és possible abandonar. Dir-ne guerra, política o vida és, al meu entendre, una elecció estètica. L'elecció radica en jugar o ser jugat.

Quan hom és apostat, com ara un treballador l'empresa del qual és venuda a uns altres propietaris (cas en el qual l'empresari venedor guanya diners venent l'estabilitat econòmica dels seus treballadors a tercers), o bé com un hipotecat morós, el risc de la hipoteca del qual és venut i revenut a asseguradores, reasseguradores, empreses de capital risc i avaladors variats, és l'estabilitat de la pròpia vida el que aquests tercers venen de nosaltres. És, per tant, l'estabilitat de la pròpia vida el que podem decidir apostar en nom propi i per a els nostres objectius sabent sempre que l'Estabilitat amb majúscula és una quimera.

Ràtzia #1: Sonen les campanes

2010-04-08T18:37:00.004+02:00

Cal entendre l'estat actual de la ciutat, el capitalisme contant i sonant de cada dia, com un sistema temporal. El capital hi circula amb una intensitat que mareja dins els moneders de criatures multilingües. Incessant, s'evapora en caixes registradores i és conduït al sistema de transaccions metafísiques que, diuen, li és propi. De tant en tant, com una ànima transmigrada, torna a l'arcaica forma d'un bitllet, d'una moneda guardada en un portamonedes, d'un xec escrit amb la ploma dels xecs importants que bleixa sota el sol esquivant dos filipins de cresta acolorida amb sengles monopatins a les mans i un grup de col·legials lionesos en viatge d'estudis.

Si enlloc de creure cegament la metafísica del diner que privilegia la mobilitat absoluta d'un món sense friccions, en definitiva un altre món diferent del nostre, mirem els efectes que té aquest culte sobre la realitat biològica que el manté podem afirmar que cada unitat monetària és un alè cristal·litzat que ens abandona. Les núpcies entre el diner i la mort no són noves.

Quants diners pot guanyar un home abans de morir? Quan diners calen per matar un home? Sospesant-les col·legeixo que la voluntat de la patronal d'abaratir costs persegueix la igualtat en les seves respostes. Assassins! I després em refredo i em dic que no m'he d'emmerdar d'aquesta manera. He de fer la meva. Faig la meva. Sona a lema publicitari però és cert: la meva és adaptar-me al mètode de la pantera rosa. Així doncs, pujo a casa i penso que la realitat és dura i el món del picapedrer.

Engego l'ordinador pensant en un llibre que no ha calgut piiiiii i dubto sobre quan de temps és possible ser pirata. Rebutjar la patent de cors que tots accepten. Temps! Deu immortal de la fam, no hi ha descans quan hom viu en un circuit imprès? Les burgeses que s'atreveixen a baixar fins aquí al centre temperen la seva ànima acariciant les perles amb l'angora que els cobreix les pitreres mentre jo els somric amb malícia tres pisos damunt. Sembla que no pugui ser però em continc, perquè l'anonimat també s'ha de negociar.

Doble platina

2010-02-09T12:39:00.002+01:00

El nostre vell conegut i bandarra reconegut per les instàncies oficials, el mateix que ja va avisar de l'imminent amenaça que la tercera edat representa per a la nostra seguretat i al qual els representants governatius van ignorar olímpicament, torna a la càrrega. En aquesta ocasió, aquest personatge que, en ocasions, es fa passar per mi, assaltarà l'escena de petit format del nostre país amb un espectacle a cavall entre la poesia, l'spoken word, el rap i la bogeria. Per anar escalfant motors, aquest espècimen barceloní ha engegat un blog on podreu llegir i escoltar els seus textos per anar obrint boca fins que no arribi l'estrena (m'ha assegurat que ja falta poc). Tan bon punt ens n'assabentem els farem arribar notícies fresques.

Cliqueu sobre la imatge.

Necessito un refugi

2010-02-06T19:09:00.003+01:00

Necessito un refugi. Un lloc tancat amb clau des de dins. Una cambra com la de'n Joseph Walser, on col·leccionar quelcom inert. Quelcom permanent, que no canvii ni se m'endugui com les emocions. Necessito un refugi al marge de la família, de la parella, a recer del meu cor. Necessito una cova on obnubilar les meves carències. Un lloc sec, sense aquesta pluja insistint amb somics esgotats. Serà construït amb maons ferms. L'interior el pintaré completament de blanc. Serà el més semblant a la mort, sense finestres. Mai hi entrarà una engruna de menjar ni de mal humor. La meva humanitat quedarà penjada com un abric en un perxa de ferro col·locada just al costat de l'entrada. Només pot passar la matèria, dirà un cartell enganxat a la fusta, massissa, de la porta. Una vegada dins seré serè com un aliatge noble. Ni la calor ni el fred m'alteraran. No resaré, ni creuré cap cosa. Restaré indiferent davant els desastres, les alegries i les vides exteriors. El passat s'esborrarà. El futur serà orb. La meva petita eternitat s'anomenarà negra nit.

Música contemporània [M]

2009-12-21T19:04:00.003+01:00

Recomano que poseu en marxa el vídeo que hi ha abaix i una vegada soni comenceu a llegir.

Aquesta tarda estava escoltant un disc d'Anthony Braxton, eminent saxofonista, compositor i filòsof nord-americà, quan se m'ha repetit com un pebrot mal digerit una anècdota que l'altre dia vaig escoltar a la ràdio. Per a ser més concret al programa «Carne Cruda» de Radio 3.
En un festival de jazz el nom del qual no vull recordar, una vegada començada un concert de música que, tot i no haver escoltat, devia ser peculiar, un home s'aixecà dempeus i, tot cridant, feu parar a la banda. Aquell acte cridà l'atenció del personal de seguretat que l'apartà i li demanà pel motiu de la seu sobtat estirabot. L'home denuncià acaloradament que allò que s'estava escoltant no era jazz sinó música contemporània. El problema era que el seu metge li havia prohibit escoltar música contemporània com qui prohibeix menjar sal, tot per a el bé de la seva salut.
Davant el poc cas que obtenia dels lògicament estupefactes organitzadors, que havien estat cridats per uns empleats de seguretat que no es veien en cor de fer front a una objecció de tal calibre teòric, feu trucar a la Guàrdia Civil que, naturalment, acudí al lloc d'autos presta a fer respectar la llei. Es tractava, efectivament, d'un frau dels organitzadors?
Primerament, la noció de la Guàrdia Civil com a policia artística pot semblar còmica i fins i tot pueril, però a l'hora de veritat, potser si els cossos de policia tinguessin brigades artístiques no ens la colarien tant com avui en dia. Sóc conscient que al mateix temps apareixeria tota una censura encoberta que fa desaconsellable la instauració d'aquests cossos d'ordre artístic. Ara bé, més d'un concurs literari i més d'una performance generarien denúncies si el públic es sabes sota l'empara de la policia en aquesta mena de casos.
D'altra banda, em sembla especialment curiosos els coneixements medico-artístics d'aquest metge que s'atreveix a bandejar tota una franja de composicions musicals per al bé de la salut del seu pacient. La meva pregunta és: Hi ha estudis especialitzats que demostren que la música contemporània és nociva per a algun grup de població sociològicament rellevant, com per exemple els hipertensos o els diabètics? I, en tal cas, la pregunta més difícil: Què es considera música contemporània? El criteri del metge en qüestió no sembla ser cronològic car el jazz, si fem cas de les dates de composició dels temes que en conformen el cànon, és una música contemporània. Aleshores, com es mesura la contemporaneïtat de la música que hom escolta?

Us abandono amb aquestes preguntes, i us desitjo un bon nadal.

"Passen y vean"

2009-11-22T21:13:00.003+01:00

Escric per tal de convidar-vos a gaudir d'una nova experiència "blocquera". Es tracta de la iniciativa d'un amic que pretén observar amb ulls crítics fragments del contingut més vist de la xarxa: la pornografia. El seu "Observatorio de porno" ja compta amb tres entrades i promet seguir publicant-ne amb una freqüència ràpida. Ja que tots en veiem, de porno, més val saber a què atenir-nos. Visiteu aquesta magnífica publicació digital AQUI.

AAAAAAAAAA!!!

2009-10-09T14:32:00.002+02:00

Diuen que als paios que tanquen en celes d'aïllament massa temps acaben donant-se cops de cap contra les parets. Sabeu per què? Doncs perquè és l'única cosa que poden fer, ja que no poden relacionar-se, ni caminar, ni suïcidar-se, ja que els han pres les coses que punxen, les que talles, i el sentit mateix de la vida.
No sé per quin motiu hem poso tan dramàtic, però si que sóc en una cela les parets de la qual no es veuen, no es toquen, no poden olorar-se. M'he llevat amb ganes de trencar-ho tot: tirar a terra l'estanteria amb els llibres, rebentar els gots que restaven sobre la taula d'ahir a la nit contra les parets, esclafar la televisió a cops de cadira, trencar miralls, i cridar mentre em rebolco pel merder de vidres trencats del terra aviam si d'aquesta manera em sento menys impotent davant la realitat objectiva que tota la destrossa la he fet jo.
De totes maneres no hi ha res a fer, potser trencar coses i prou: només cops de cap contra la paret de la cela.

Ordres superiors

2009-08-26T10:19:00.004+02:00

(REFLEXIONS MATUTINES V)

Pensareu que sóc imbècil i segurament no us faltarà raó, però heu de fer-vos càrrec de l'enorme complexitat que revesteix tota activitat matutina, sobretot de caire oficial com en el cas que ens ocupa. Vaig passar per la comissaria ahir, per tal d'assegurar-me que feien la renovació dels passaports sense cita prèvia. El modern complex burocràtic és una peixera de parets de vidre, protegida per l'adjacència més immediata a una comissaria dels mossos d'esquadra dissenyada amb amor per un arquitecte amant de les totxanes, un autèntic poeta del formigó armat que ha demostrat la seva sensibilitat privilegiada amb aquesta imponent mole que domina el carrer d'Aiguablava.
Enganxat amb cinta adhesiva per la part de dintre del vidre de l'entrada, un cartell anunciava clarament i en castellà que la renovació tant del DNI com del passaport es duia a terme, durant el mes d'agost, tant amb cita prèvia com sense la mateixa. De manera que avui, després d'una nit inusitadament dolenta, plena de voltes i voltes sobre mi mateix buscant un son que se m'escapava de la punta dels dits, m'he llevat a les vuit del matí per a poder dutxar-me, esmorzar, agafar el metro i ser allí abans de les nou del dematí, primera hora d'atenció al públic de l'oficina ministerial. Ha obert un xic tard.
Un policia nacional neulit però pilós ens ha fet passar en fila. Quan m'ha arribat el torn he declarat el meu propòsit alt i clar:
-Vinc a renovar el passaport -li he engegat.
-Cita previa?
-El cartell de l'entrada diu...
-No podemos tramitar nada sin cita previa -m'ha tallat.
-Pero allí dice que se atiende con y sin cita previa.
-Ya, .. pero cuando se llena toda la lista ya no atendemos sin cita.
-Pero...
-Yo me limito a trasmitirle una orden superior -ha sentenciat definitivament i sense violència.
Atònit per la declaració però certament tranquil·litzat que no es tractés de mala fe per part del funcionari armat, sinó de mala fe per part dels seus superiors a l'ombra, he sortit de la peixera ja amb un lleuger mal a la templa, producte de la mala nit i del viatge en va fins a la comissaria.
M'he assabentat per un pamflet que el bon funcionari m'ha lliurat amb vehemència que podia concertar la tan necessària cita per mitjà del telèfon, tot trucant a un 902 de propietat estatal. Ben pensat, deuen empescar-se els responsables de la mesura, més val guanyar quartos alhora que es presta servei al ciutadà. Anhelant solucionar el tràmit d'una vegada per totes, he marcat el número mentre caminava sota la calda incipient del dia que ¢començava. La meva sorpresa ha estat que a l'altra banda de l'auricular una màquina que havia aprés quatre frases de la llengua del regne em donava opció rere opció per a escollir; que si marca el número de DNI, que si pronuncia alt i fort la teva província, la teva ciutat, que si no t'he entès, torna-ho a repetir si us plau, i un llarg etcètera, sense que mai aparegués la possibilitat de parlar amb una persona a qui preguntar dubtes o establir un mínim contacte humà.
La màquina m'ha donat cita per a el dia trenta a les nou en punt del matí, l'únic problema l'he trobat quan en arribar a casa he volgut apuntar amb un retolador vermell la cita sobre el calendari de la cuina. El dia trenta és diumenge. El diumenge és el dia que Déu va descansar i en honor d'aquesta efemèride setmanal la comissaria i la majoria d'activitats occidentals fan festa.
Llavors he entrat a la pàgina de cita prèvia d'internet per a confirmar la cita, però tampoc hi ha manera, o sigui que n'he concertat una altre, però pel dia 7 de setembre, que era el dia més proper amb dates lliures. La tensió ve, ara mateix, d'un sol fet: Jo marxo al Marroc el dia 11, per això vull el passaport. Ara bé, tenint en compte els desenganys burocràtics que ja he sofert i, sobretot, la negativa oficial de treballar a la tarda, hores on les coses no esdevenen purs galimaties que sóc incapaç de desxifrar, creieu, pregunto, que arribaré a trepitjar sol africà?

PS. La fotografia és de la comissaria de la Pç Espanya, no de la del carrer Aiguablava, a Nou Barris, que s'esmenta al text.

Decks, EFX & 909. Richie Hawtin [M]

2009-07-21T16:37:00.007+02:00

En aquesta ocasió m'agradaria commemorar amb nostàlgia l'època de la darrera adolescència, de les primeres pastilles d'èxtasi, de l'ample mon i els llum de colors, i els cotxes de la gent que em duia amunt i avall amb bona fe i imprudència. Aquesta fou la meva manera de créixer i explorar la nit durant l'entrada del mil·lenni i és cosa sabuda per tots vosaltres.

L'aniversari que celebrem és el d'un disc que sortí just abans del tombant del segle i que marcà musicalment el rumb de la musica tecno posterior. És la música que jo vaig escoltar al principi de la meva ruta personal de festa i música electrònica. Era la mena de música que escoltava al NAN de Granollers al 2001. L'estil compacte, elegant, sense variacions, gairebé monòton si no fos per aquesta sensació cinètica... Estic temptat d'afirmar-ho però ho deixaré en possibilitat: Potser la novetat del disc i dintre del disc no ve de la variació, sinó de la repetició. La repetició quasi exacta aconsegueix que em fixi en els detalls imperceptibles en una música variada, els detalls d'equalització, les textures sonores dels samplers, la densitat dels sons, la seva duresa, la seva liquidesa o solidesa; en definitiva, el so com a matèria; no més enllà sinó més ençà de la melodia, l'harmonia i fins i tot del ritme, que és repeteix amb mètode de principi a fi del disc. Potser no us agradarà, però és història.

Descarregueu-lo AQUI.

Balanç

2009-07-08T02:58:00.006+02:00

He estat llegint les seves 625 pàgines en dos dies seguits, sis hores per dia, intentant no fer judicis de valor. He deixat fer a la prosa fàcil i a una estructura narrativa basada en el mètode del pal i la pastanaga. En aquest cas la pastanaga eren les incògnites del cas de desaparició de la Harriete Vanger, i la vida de l'extravagant Salander. Per si algú encara està despistat després d'una entrada tan obvia, només queda dir que estic parlant de Els homes que no estimaven les dones, la novel·la de l'Stieg Larsson.
Per què és un bestseller està meridianament clar: és addictiva fins al punt de privar-te d'altres activitats o induir-te a no dormir. Extremadament; exageradament. Els hams estan ben col·locats i son prou potents per anar-te arrossegant a llegir els capítols que no et venen de gust i quan ja estàs cansat per esbrinar el què amaga la novel·la.
Si és una bona novel·la no està tan clar. Certament té una estructura pensada per enganxar, però les revelacions que se'ns van administrant no causen sensació més enllà de la satisfacció de la nostra incògnita, sempre previ plantejament d'una nova incògnita. Cap dels personatges, a excepció de la hacker pseudoanorèctica i pseudoautista, amb plantejaments antipolicials divertits i una actitud bastant passota davant la vida, s'escapa en cap moment dels elements més típics de la classe mitja-alta. La tòpica lluita entre familiars d'una de les fortunes més potents del país no és ni una novetat argumental ni es revisa amb originalitat. El superheroi del periodisme econòmic, en kalle Blomkvist, té menys perspicàcia que el darrer epígon exitós de'n Holmes, el Dr. House.
La prosa és plana; va sumant les informacions en frases de poca complicació sintàctica. Tipus: Va fer allò, fa fer allò altre. Pensava en tal. Llavors fa començar a fer qual... No contemporitza amb les accions estilísticament. Realment és la tercera persona més freda que he llegit mai. Potser per això t'atrapa tant com el tabac. No dona cap satisfacció més enllà de la trama i l'estructura d'enigmes i respostes, que generen un cicle de frustració-satisfacció-frustració.
M'ho he passat bé llegint-lo, i crec que és una bona pel·lícula, i també que és una bona novel·la d'un escriptor modest i honrat. Ara bé, he arribat a d'altres conviccions. Ni és la novel·la negra de la dècada ni de l'any ni res. Em nego a creure-ho; no pel fet que llegeixi gaire novel·la negre, sinó que en tal cas el gènere estaria en crisi. El que sí que és és un bluf comercial descomunal i carn de rodalies.
A més l'editorial Columna, que ha traduït el text al català, ha estat tan amable que ha fet enquadernar el text amb cola, de manera que si el transportes gaire les pàgines és van desenganxant mentre les manipules. Suposo que van pensar que els 22,50€ que costava el bestseller més vengut per San Jordi no obligaven a fer un volum cosit i prou sòlid per aguantar un parell de lectures, perquè el lucre era massa important.
Sabeu que? Em va agradar més El Codi DaVinci.
Tot i així, he de reconèixer que és tota una experiència llegir a 52,08 pàgines per hora.

MJ ha mort...

2009-06-28T16:38:00.008+02:00

El Déu dels jueus va enviar un fill a la terra per tal que expandís la veritat del seu regne; el capitalisme també. El rei dels jueus fou Jesucrist, qui tergiversà la fúria venjativa de Javè i el convertí en un misericordiós sense caràcter. El rei dels esclaus posmoderns fou Michael Jackson. Ell va trair l'humanisme burgés i ens mostrà la veritat enfollida del món on vivim. Avui, Michael ha mort.

Em fa l'efecte que, en bona mesura, les multituds que l'estimaven quan era un atractiu negre que ballava com ningú i cantava com un posseït van començar a deplorar-lo per les seves obscenes costums. Jo no en vaig seguir mai la carrera artística. Fou precisament quan la pederàstia, l'excèntric consumisme i la manca de cura paterna que mostrà aquell documental difamatori eren en boca de tothom, quan vaig començar a interessar-me per la figura d'aquell que mai va ser home.

El recorregut del mite esquivà la posició adulta per voluntat dels seus súbdits, els qui l'elevaren i el condemnaren a seguir una via estrictament no humana de conducta. Fou nen prodigi, estrella i finalment monstre, però mai home. La seva vida servirà sens dubte d'exemple als futurs exemplars d'una espècie, la nostre, en plena descomposició intel·lectual i genètica. Però, qui ha dit que calgui restar de braços plegats davant aquest fet? Per què no accelerar aquesta extinció? Per què no fer-ho de manera festiva? Per què no canviar de raça, d'edat i de sexe per caprici? Per què no ser Michael Jackson?

Avui hem entrat solemnement i irreversible en el que tots els índexs econòmics ens anunciaven: la mort del capitalisme tal i com el coneixíem. La vida i la mort de Michael no és ni un fet anecdòtic ni una metàfora de la crisi; és la crisi mateixa. Però aquest mite no admet resurreccions, només reencarnacions quirúrgiques.

Si algun dia en faig ingressar en una clínica de cirurgia estètica pots estar segur que no ho faré per a posar-me pits, engrandir-me la polla, fer-me implantar un clítoris a l'aixella dreta ni cabells púbics sobre l'alopècic cuir capil·lar de que la genètica m'ha dotat: Demanaré que em transformin en el Michael Jackson de Thriller. Crec que aquesta és la bona nova del seu evangeli: El poder omnímode de la tecnologia occidental ens pot transformar en criatures de fantasia: Ja no cal somniar els somnis ni deixar anar discursos com Marthin Luther King, per tal de conformar-nos amb orgull del fet de ser negres, o blancs, o taronges, o pollacurts, rossos, alts, prims, grossos: El bisturí pot dibuixar en la vida real (si es que tal paraula té algun sentit hores d'ara) el que volem ser.

Ja no cal tenir cap respecte per la vida, ni fingir que ens agrada ser humans, simplement humans. En secret ja fa dècades que deplorem ser humans, merament humans. Amb les nostra farragosa ètica, el destí que li ha tocat a cadascú (ser blanc, negre, noi, noia, ...), els pares, els fills. Creieu de veres que Michael ha entaforat la seva polla en cap forat humit i fosc? De debò? Ja fa dècades que som productes fabricats ens hospitals, que ens obliguen a seguir vivint i vivint a base d'operacions, de medecines, de marcapassos, de bypass quadruples, a gaudir i frustrar-nos a base de pornografia gratuïta o de pagament, de vibradors realistes de poliestiré tamany 22 per 4, d'anuncis de iogurts amb bacteris transgènics que fan que els nostres intestins actuïn, que les nostres defenses s'activin, de drogues que ens acceleren els metabolismes com motors de combustió interna, de reallity-shows que performen amb escreix més misèria que a l'Àfrica. Tots nosaltres ja som monstres; tan monstres com Michel Jackson.

Apollinaire, POSTAL nº VIII [P]

2009-06-08T00:52:00.017+02:00

Ai les regles de sang lunar
Que inciten
I no ho sabria pas negar
M'exciten
Arengs del gran capità Cook
Formatge
Tomata en salsa olor de boc
Garnatxa
Pro prefereixo l'oloreta
Amable
Del bacallà de l'amigueta
Cardable

Poesies lliures, Apollinaire, versió de Miquel Martí Pol.
Ed. Pòrtic, Col. La Piga nº 11, Barcelona 1989.

manifest mínim per un erotisme atmosfèric

2009-05-27T02:54:00.007+02:00

Les turgències de la terra transformant-se contínuament amb la carícia del vent. Estremint-se en la disbauxa de formes. Estic parlant de núvols.
No resseguir ni més pells ni camins amb l'olfacte. Cal escoltar la brisa canicular; escassa, preciosa; una lleu distensió de la mà que estrangula.
Figures més corpòries també pertanyen al nostre erotisme: Els fulards onejant, els vestits de seda, arrapats als mugrons atents al fred.
La bafarada alitòsica de les sortides exteriors dels aires condicionats són els nostres pervertits. Els dies de tempesta les orgies.
Sensacions de contorn/baf en una forn geològic. Fiblades d'electricitat estàtica al tacte i la mirada.
Busca la fruïció inacabable del frec amb l'atmosfera.
La seva acció és el teu plaer.

No ha plogut

2009-05-21T00:50:00.006+02:00

No ha plogut. He anat a demanar la pròrroga de l'embargament però, com sempre, era a una altre oficina. El cel és cobert amb un tel que li lleva el blanc. Esblaimat i malalt, ens cobreix amb la manca d'esperança que sols els embriacs i els enamorats, en qualques ocasions, aprenem a ignorar. En tot cas, he tronat a casa i sé que em resta el jorn per endavant, car entre la Blanca i jo hi pesa una ordre temporal d'allunyament dictaminada per la presencia de l'altre, de manera que escriuré per passar el temps que em resta fins a la nit. Aleshores em faré una palla i m'estendré al jaç.

Són coneguts els símptomes de l'abandó de la vida en parella. Moltes vegades no es tracta de d'estats d'ànim nous, sinó d'estats d'ànim inadvertits per l'ocupació obsessiva de la ment en la companya. Així l'apatia. És de sobres conegut que en l'estat de matrimoni (tan se val si legal o no) abandonem les amistats i, en alguns casos, vells amics ens resulten grotescs o fins insuportables. Les situacions excitants sols ho són si estem acompanyats d'aquella persona, i en els moments de solitud els pensaments que no s'hi dediquen, brollen insípids. Naturalment, en entrar en l'estat de necessitat, quan precisament necessitaríem captar amb intensitat els moments interessants de la vida, l'atròfia de la nostra capacitat empàtica resulta dramàtica, al tenir com a únic objecte el buit.

Es el resultat d'una inversió monopolística. L'individuu passa a tenir un mercat delimitat en propietat exhaustiva, en conseqüència, no sols comença per un guany considerable en autoestima, realització sexual, capacitat organitzativa en la quotidianitat, i d'altres aspectes menors, també i fonamentalment per una promesa de més beneficis que, a l'hora de la veritat no tastarem mai perquè són inexistents. Quan el mercat es satura per excés d'atenció, impaciència per recollir guanys, requeriments ètics inassolibles, circumstàncies polítiques o els sempre temibles desacords econòmics, les relacions es deterioren fins a generar terribles pèrdues, sobretot de caire psicològic. En aquest moment, i abans els desperfectes no siguin massa estrepitosos, és quan hauríem de batre'ns en retirada.

Òbviament aquesta estratègia ideal mai es duu a la pràctica. Pendents del molt que hem invertit en l'empresa no abandonem el negoci a temps i deixem córrer les pèrdues, contraiem deutes inenarrables i fins podem arribar a hipotecar-nos.

A nivell metafísic es troba una justificació per aquesta suma estupidesa. La nostre ànima s'ha ajuntat amb una altre. En el moment de la fusió s'eixampla el volum de negoci i ens obnubilem amb unes perspectives de futur poc realistes. Més tard, quan arriben els balanços negatius en forma d'insatisfaccions i baralles, poques ganes de follar i descords a l'hora de llogar una pel·lícula, triar un restaurant o quedar amb familiars de l'altre banda, i els daltabaixos produïts per una suposat refinançament que ho havia de solucionar tot, com aquelles vacances que havien de relaxar l'ambient i només han aportat més baralles i més factures i menys ganes de seguir junts, o, en el més estrepitós dels casos, el fill que segrestarà la relació un mínim de dos anys i serà utilitzat com a arma llancívola pel membre més hàbil de la coalició; llavors serem incapaços de trobar la manera de materialitzar la tan necessària escissió que precisem.

En termes generals, abans d'embarcar-me en una relació sóc incapaç de recordar les dues normes que, racionalment, sé que són les que governaran el meu esdevenidor: 1) La inversió és a fons perdut. 2) Cap inversió amorosa té futur a llarg plaç.

La llinda del bosc

2009-05-16T05:00:00.006+02:00

Corria bosc endins. Sota la lluna plena. Va parar un alè o dos, per respirar forces. L'aroma de la molsa li tacava de sang la pell. Es va rascar amb la boca i flairà de nou la sang. El cadàver havia quedat endarrere; endarrere i avall, on s'acaba la fageda. En una cleda el va veure, i els seus ulls udolaren. L'enorme forat lluminós del cel. Calia córrer els feréstecs camins fins a travessar-lo.
S'afanyà. Trescà convertit en tromba de nit espessa. Assolí la carena. Les pedres li cremaven sota les potes tot encarant-se amb el paisatge. Fità les cases dels homes. Allí havia vessat sang. S'hi havia alimentat. S'acomiadà de casa seva.
La lluna descendia regular cap a l'encontre. Ell s'enfilava per la cresta muntanyosa, escalant cap al forat. Els homes en deien pleniluni. Ell: El pas. Ja fregava la pedra, de baix que estava. Llavors, l'home llop saltà, esvelt, la llinda fins al més enllà.

PS.Retiro el que vaig dir i continuaré amb això, bàsicament desclassificaré més que escriuré, com suggereix el Pau. També hi ajuda haver recuperat l'internet a casa.

Si defunció ve de difunt, de moribund surt moribundia?

2009-05-04T18:18:00.004+02:00

Camarades internautes!

Com els menys imbècils d'entre vosaltres (o els més llestos, que és el mateix; jo ho feia per variar de formula una mica, però veig que pot ser ofensiu) ja fa setmanes que heu notat, tinc abandonat el blog a la seva sort i, com que no ha après a escriure els articles tot sol, doncs encara guardava, fins en aquest moment, les seqüeles d'un viatge que gairebé ja he oblidat.

Si no m'he decidit abans a fer aquest pas ha estat bàsicament per mandra, i no per llàstima o falses esperances de reemprendre una activitat pseudoperiodística que ara ha agafat nous camins, per contrades més allunyades de l'onanisme i més orientades a la comunitat.

Per tant i solemnement, declaro amb un neologisme, la moribúndia d'aquest bloc. Potser algun dia retorni al mon dels vius, però probablement acabi, sense més notícia al dels morts. En tot cas, quedarà moribund, gelat, crionitzat, petrificat com un fòssil cada vegada que teclegeu la direcció acostumada, fet que no sovinteja gaire i menys que ho farà.

Sempre vostre,
Marc Montanyés

Albània

2009-03-22T17:20:00.002+01:00

Desprès de més d'una setmana d'haver tornat d'un viatge pels Balcans que comprengué visites a Bosnia-Herzegovina, Croàcia, Montenegro, Albània i Macedònia, m'adono que de l'únic dels països que sóc incapaç de fer-me una impressió unitària del que hi he vist és Albània. El caos que impera arreu del seu territori, i que és característic d'alguns països del tercer món, només conec una manera d'intentar reflectir-lo. La seva absoluta riquesa de petits esdeveniments i curiositats no sóc capaç d'emmarcar-la en una tònica o uns tòpics generals i sols el següent cens de curiositats, per força reduït, incomplet i mínim, pot servir d'orientació de quant he pogut tastar d'aquella terra propera i llunyana al mateix temps.
Creuàrem la carretera per una garita prefabricada com les de les obres després de contestar l'interrogatori que en un francès bàsic però correcte dugué a terme un vell policia del país. Havent passat, el taxista bigotut i amable que ens portava des de Ulcinj ens va oferir sense que els poguéssim rebutjar sengles cigarrets que vam encendre i fumar durant els pocs quilòmetres que mediaven entre la duana i Skodra. Amb prou feines pogueren servir-nos d'apaivagador preàmbul del què, a continuació, vam poder veure passar per davant els nostres ulls incrèduls. Ulcinj encara era part de l'Europa que coneixem.

Vaig veure cases velles i noves, destruïdes i a mig fer, venta ambulant de calçat parada damunt un Mercedez dels setanta, dones en bicicleta i abric de polypiel, gitanos barallant-se amb un ruc que no volia avançar, un cavall blanc pasturant entre les multicolors escombraries d'un petit abocador improvisat a la vora del riu, un matrimoni d'ancians trajinant dalt d'un carro amb rodes de cotxe i tracció animal, BMW's i Mercedez amb tracció a les quatre rodes d'última generació essent rentats amb mangueres d'alta pressió, un pont amb taulons que tapaven els esvorancs fatals que l'haguessin fet inutilitzable, mocadors florejats de mal gust cobrint cabelleres musulmanes, homes que duïen cornudes cabres amunt i avall, goso i gats feréstecs i ampolles i bosses de plàstic de tots els colors enganxades a les branques dels arbres a mig negar de la ribera, barrets de feltre envellit tapant l'esguard de rostres amb arrugues de preocupació i esperança, una fe geològica en Déu, una plaça amb un monument de ferro colat que representava un home rude amb gorra de llana i un cinturó col·locat en bandana ple de cartutxos per l'escopeta que mantenia a la mà mentre feia cara de males puces i ens amenaçava amb el revòlver enfundat a la cintura del pantaló i calçant botes militars, llantes de Mercedez pintades de groc, llantes de Mercedez pintades de vermell, botigues de bombones de gas, una pantalla plana i gegant que escopia publicitat sobre el carrer principal, arbres arrencats en un parc enmig de tota la terra escarbotada on uns vailets jugaven a llançar pedres, a veure qui les llançava més lluny, policies vestits de gris i militars amb viseres grana, la sempiterna oficina de cartell groc amb dues efígies de cavall d'escaquer creuades, present en totes les ciutats dels Balcans, del Raffeisen Bank, minibusos ataronjats i verds i blancs amb petits panteons penjant dels seus retrovisors i enganxats sobre els taulers, amb potes de conill, creus i inscripcions àrabs, fotos de les famílies, fragments de corall, rosaris, i tantes altres coses que no sé definir, donant voltes amb les portes obertes fins que la furgoneta s'omple amb les divuit o vint persones que hi caben, ben apretades, i marxen, sense haver tingut mai una parada, cap al seu destí, probablement Tirana, deixant endarrere mesquites i esglésies, minarets en construcció, petons de comiat entre amics enfundats en jaquetes de cuir, un vell amb un carretó per a minusvàlids que creuava la rotonda del mig de la plaça pel mateix lloc que els cotxes que es piten entre ells i al vell tant per saludar-se com per advertir-se o recriminar-se diverses accions, les motos sorolloses i carregades amb una, dos o tres persones, les bicicletes amb carretó que transporten patates, o roba, o carcasses de mòbil a l'engròs, o qualsevol altre cosa que pugueu imaginar, les eugues que tiraven de carros de fusta i de ferro, homes amb cistells plens de tabac i dolços, ocells cantors engabiats en plena activitat, el cant sedant del mudjaidí, tarongers i llimoners i parades ambulants de byrek, cotxes anglesos, amb el volant a l'inrevés, nens comprant llaminadures a través de la tanca del col·legi al tenderete que hi és adjacent, neu a les muntanyes i una dona que seu en una lleixa, al carrer, amb una balança d'estar per casa al davant que et cobra 20m leks si t'hi vols pesar.

L'art de l'espera

2009-02-19T01:53:00.011+01:00

Capítol 1: Descripció d'un funcionari

Mirava les notícies sabent que la informació pública era a la veritat com la calor a la energia: La seva forma més degenerada i inútil. Histeritzava a les masses com el sol paorós d'un migdia d'agost empeny les mosques a volar hipnotitzades, posant-se per tot, intentant fugir o buscant qui sap què. Ni elles ho saben. Així mateix, tampoc els mansos ciutadans europeus aconseguien saber per què tots aquells suposats esdeveniments els preocupaven si al cap d'una setmana eren incapaços d'esmentar més de mitja notícia de la quinzena anterior.

Desapassionadament agafà el comandament a distancia i n'acaricià la tova vora, feta de goma per tal de protegir-lo d'eventuals caigudes. No va arribar a canviar el canal. Era només aquella sensació absurda i occidental que, per bé que la sabia falsa, no podia arrencar del seu fur intern i el fascinava. Experimentava la sensació de poder que el pes del transmissor electrònic li contagiava. Saber que pots canviar de canal, si vols... Sense aixecar-te de la butaca! De totes maneres tothom sap que canviar de canal és no fer res, que a totes les cadenes posen la mateixa porqueria i els anuncis els fan a tots els canals al mateix temps. Llavors: Per què aquesta sensació reconfortant i dictatorial de poder? Ja no hi pensava: Es limitava a comprovar aquella fútil causa de satisfacció barata mentre esperava la seva trucada.

Aquesta era la seva feina: Esperar. Saber esperar és un art complex que no tothom sap ni pot exercir. No vull dir que en Michel Leireaux fos una persona passiva. Era temible i cruel, però tant la seva tècnica com el seu caràcter provenien d'un art de l'espera. No es precipitava mai. Un no pot ser impacient si vol trobar el moment oportú. Ell no ho era. La seva exigència era tan alta que no es conformava mai amb un bon moment.

Feia anys que no tenia domicili fix. Solia allotjar-se en hotels si hi havia de passar menys d'una setmana, si s'havia de mantenir al mateix emplaçament durant un període més dilatat llogava un pis segur als suburbis. Pot semblar contradictori però als suburbis hom pot desaparèixer quasi literalment de la faç de la terra. I la invisibilitat és la seguretat més duradora. Això és el que li havien ensenyat a una de les moltes acadèmies que havia trepitjat. Havia après a no ser vist si no volia, a no ser escoltat encara que parlés, a seguir sense ser seguit per carrers deserts.

Era funcionari i la seva vida, malgrat el que la gent sol pensar de la vida d'homes com Leireaux, era monòtona. Sempre seguia protocols. Seguir el lliure albir duu a cometre errors. I els errors et condueixen de dret al forat quan treballes pel govern com ho feia ell. Llogava els apartaments amb algun dels múltiples alies que tenia. No se'ls inventava a l'atzar per tal d'evitar coincidències. Tenia una llista prefabricada que havia memoritzat. Una cosa semblant a la llista que els meteoròlegs empren per anomenar els ciclons.

Sempre eren apartaments sense moblar. Hi instal·lava una televisió d'escasses polzades i un matalàs directament al terra de la sala d'estar. Al dormitori tancava la persiana o qualsevol altre enginy que li permetes d'impedir als ulls exteriors cap mena de vista de l'interior i hi desava, sempre en una cantonada allunyada de la finestra, la seva maleta negra. Només anava al dormitori quan entrava al pis per primera vegada, just després de tancar la porta amb tots els ressorts que li oferís, i no tornava a franquejar el llindar de la cambra fins després de rebre la seva trucada. Immediatament després cloïa la resta de finestres registrava els calaixos del moble de sota la pica de la cambra de bany, únic moble que persisteix fins als apartaments sense moblar. Pel que fa a aquestes costums, era tan meticulós com un xinès i més rígid que un alemany: Les executava pas per pas i tardava uns vint minuts en dur a terme el procés complet.

Pel que fa al telèfon, el canviava cada setmana i sols usava una vegada cada aparell. Sempre usava el mode prepagament per no haver de deixar cap mena de dades a la companyia. Mai no duia dones al pis. No tenia amics. A vegades llegia però mai guardava els llibres, que solia cremar una vegada llegits. Memoritzava qualsevol informació pertinent i posteriorment eliminava tots els documents possibles. L'única despesa important que mantenia i el seu taló d'Aquiles era la constant copra d'identitats noves que efectuava a diferents falsificadors d'alt nivell així com a certs alts funcionaris que li'n proporcionaven d'autèntiques.

En Leireaux era un professional. Ell solia comparar-se amb certs cirurgians. I, emulant-los, no sols treballava per a l'Estat, sinó que mantenia (això sí, en secret) una consulta privada que certs sequaços de magnats visitaven assíduament per a encarregar-li operacions variades i lucratives. Tothom sap que el sou que paga l'erari públic a un cirurgià excel·lent posa en perill la serenor econòmica necessària per a executar amb la precisió desitjada els bypass i trasplants preceptius, i que és habitual que realitzin pel seu compte i risc algunes operacions de menor calibre per mantenir una segona residència i assegurar-se una jubilació confortable. En aquest sentit Leireaux era un funcionari modèlic, doncs si bé no oferia una dedicació absoluta al bé públic, li consagrava un zel incomparable en les operacions que aquest li encomanava.

El seu nom era inventat. Ell no havia nascut Michel Leireaux sinó amb una altre nom que no m'és permès d'esmentar aquí. No obstant s'havia aficionat a creure's que era el seu nom i el protegia com a tal, per bé que era tan veritable com qualsevol dels altres que utilitzava. O potser, en el decurs d'aquella curta missió a Barcelona havia succeït quelcom que l'havia fet apreciar amb especial intensitat aquella identitat, fins a creure's mig seriosament mig caprici que era la seva original.

Un home necessita tenir una identitat. En el cas contrari acaba despersonalitzant-se i els nervis se'n ressenteixen. Es pot arribar a aguantar anys, però al final una mena d'Alzeimer prematur va corcant-te la clepsa fins a anorrear-te. Per això ens va semblar bé que volgués conservar-lo. Al cap i a la fi Leireaux no és pas lleig. A vegades em pregunto, però que va passar quan va ser allí baix, a Barcelona. Va tornar una mica canviat. No estava deprimit, ni enfonsat, ni tampoc content, però una mena d'actitud més seca, una austeritat més severa, va anar dominant-lo fins que vaig abandonar el seu contacte. Vaig pensar que era normal. La severitat ens l'ensenya la duresa de la vida. Ell s'havia passat des dels setze anys en programes d'entrenament militar de diferent indole. En tot aquest temps havia après a sentir-se lliure de decidir. A seguir les ordres tot i treballar amb independència. Ja en sabia abans també, però em sembla que fou en aquell viatge on va aprendre de debò a esperar.

Continuarà...

On va el capital a refugia-se quan surt de les caixes de caudals?

2009-02-13T01:16:00.003+01:00

Ara que la potència magnètica dels anuncis televisius i el consum en general es debilita, per la manca de material a atreure de les nostres butxaques, i els valors heroics de la moralitat i el thriller psico-sentimental de la vida s'esfondren, la preocupació per les condicions de la vida s'obre pas, de nou, fins a nosaltres.

Ens sorprenem trobant una inusitada actualitat a paraules escrites fa més d'un segle, sobre la ganduleria, la coacció i els furt que ens infligeixen els amos dels capitals i les institucions, i que ara citem per a reflexió del lector:

“ On va [el capital], doncs, a refugiar-se quan surt de les caixes de caudals? Hi ha per a ell col·locacions més avantatjoses. Anirà a alimentar els harems del sultà, a sostenir les guerres d'unes nacions contra les altres. O bé servirà per a fundar una societat d'accionistes, no per a produir res útil, sinó simplement per fer als dos o tres anys una fallida escandalosa que permeti als seus fundadors retirar-se emportant-se amb ells els milions que representen << el benefici de la idea>>. O potser els diners s'utilitzin per a construir inútils ferrocarrils al Ghotard, al Japó o al Sahara, si és precís, perquè els Rotschild, fundadors, enginyers en cap i contractistes guanyin tots els milions que vulguin ”.

Piotr Kropotkin

Ho deixo a la vostra consideració.

Salut!

FAMILIA / PATRIA / RELIGIÓ

2009-02-05T00:34:00.002+01:00

NK.MC

Un propòsit d'enguany

2009-01-07T19:53:00.004+01:00

Avui he acomplert o, millor dit, he començat a acomplir el meu particular propòsit d'any nou. Deixeu-me comentar breument aquest subgènere literari de caire cristià abans no desvetlli el designi que enguany em desviu. Es tracta d'un ritual de renovellament, lligada als credos il·lustrats de la racionalitat i la rigidesa del calendari gregorià com amb les antigues saturnals del mes de Desembre. Si per una banda la festa d'any nou és una celebració eminentment bàquica, per tal com una joia immotivada ens posseeix i la disbauxa pren l'espai públic, d'altra banda és un moment de balanç en que una certa sobrietat (no obstant coaccionada per les copes de vi, cava i licors que acompanyen el sopar) ens empeny no sols a valorar els darrers tres cents seixanta-cinc dies sinó a proposar-nos tota mena de forassenyades missions a complir en els següents tres cents i escaig a venir.
Pel que a l'humil redactor d'aquestes rampoines fa el projecte fou pronunciat quasi en secret, per por que els seus amics, moderns fins al moll de l'os, i per tant molt dellà d'aquesta mena de vicis que la gent arrelada mantenim, no el titllessin d'innocent en el moment de jurar i de pusil·lànime en el més que probable cas que la promissió fos abandonada. Us preguntareu, després de tanta aspra parrafada, quina fou la noble ofrena que vaig fer a l'esdevenir i ara mateix us ho diré: Em vaig dir que s'havia d'esmenar tanta tos i tant ofegar-se al pujar les escales per causa d'un vici tabaquista ja abandonat els estralls del qual emperò encara resten a lloc, dins els pulmons, el coll, la gola i, generalitzant, al conducte respiratori tot.
Començant, com a bon jan i personalitat mitjana del món consumista on vivim, pel que hom imagina estrictament necessària em vaig prometre unes bambes d'atletisme. Hom no pot fer esport amb unes sabates de vestir, em vaig justificar. Com que malgrat aquest monstre intangible anomenat Crisi, que sols els periodistes i altra gent de mal auguri reconeix en indicis variats i de desxifrat impossible per a els neòfits, encara guanyo una nòmina (no sense esforç), el desig d'anar reglamentàriament abillat a l'hora de complir el meu designi salutífer s'ha convertit en acció aquesta mateixa tarda. I, pel que he vist als grans i cèntrics magatzems on m'he procurat el calçat escaient, no dec ser l'únic que enguany desitja respirar millor, tenir més fons, morir més tard, que les noies es fixin en ell, que no només es fixin en ell sinó que a més...
Perdoneu: Mil excuses! M'estava desviant del prepòsit d'aquesta petita suma de fets i pensaments que, sent amable, puc anomenar article. Deia doncs que m'he fet amb unes esportives que duen un signe de color fluorescent al costat i que, segons l'etiqueta, gaudeixen de tres o quatre tecnologies registrades sota patent en la seva manufactura.

Fins aquí solen arribar els propòsits que, entre xin xin i brindis, ens fem els que encara creiem que el cap d'any és el moment de prometre's coses independentment del resultat dels tals vots. El que m'ha sorprès ha estat una fèrria determinació posterior al pas de la targeta de dèbit pel datàfon del Decathlon. He agafat el metro amb els auriculars del meu aparellet d'ema-pe-tres brunzint marranades psicodèliques que un negre va entaforar en un gravador magnètic trenta anys ha, no sé si hi deu tenir res a veure, però el cas és que just arribara a casa he dit hola al meu company de sostre, m'he calçat els enginys acabats de comprar, uns pantalons de xandall que mai a la vida havien eixit del minúscul recinte on visc, he seleccionat un disc encara més psicodèlic que l'anterior (cal que reconegui la meva afició a aquesta mena de coses) i he sortit corrents de casa. Parlo amb una literalitat absoluta: He sortit corrent. I no sols això: He seguit corrent, almenys un carrer sencer. Llavors m'he adonat que si havia de fer esport era millor fer-ho ben fet i m'he decidir per fer uns estiraments abans de seguir amb la meva sobtada i sorprenent (fins a mi i tot) predilecció pel que els anglesos i els denominen jogging, i que la resta en diem, ras i curt, córrer.
Mentre batia les meves gambades una darrere l'altre, i ho he fet una mitja hora sense parar, el meu esperit es reviscolava i hi afloraven tota mena de pensaments falsament heroics que bevien dels anuncis de material esportiu i alguna que altre colònia que he vist al llarg de la campanya nadalenca. Déu meu! Em sentia com un astronauta, embotit i suat dins un cangur, amb la música al·lucinògena i rítmica que empenyia les meves cames endavant i anorreava el pressentiment que l'endemà tindria agulletes. Fins i tot he parat en un parell d'ocasions a fer alguns estiraments. Abdominals no. El terra està massa fred per estirar-s'hi així com així, i menys la primera vegada. Fet i fet volia que l'experiència fos satisfactòria, i ho ha estat. Em sento satisfet. Ara bé, tractant-se d'un propòsit d'any nou un no pot estar segur de quant durarà. Ja ho veurem.

úka úka (honomatopeia musical)

2008-12-30T20:49:00.004+01:00

Sembla mentida però una convenció com la del canvi d'any és capaç d'afegir pressió a aquesta darrera entrada d'enguany, malgrat que, com d'habitud, no tinc ben bé res a dir. La campanya nadalenca, viscuda des d'un comerç, i la grip que em ronda i ni m'occeix definitivament ni em deixa estar m'han buidat el magí de les poques idioteses que de costum alberga i d'on extrec les idees de bomber que aquí omplen els paràgrafs.

Malgrat tot m'agradaria compartir amb vosaltres una eina que he fet per tal de veure actualitzats els posts de diferents blogs que pengen enllaços a descarregues directes de música, usualment d'àlbums sencers. Es tracta d'una pàgina feta a base de blogrolls i que es va actualitzant sola on podreu veure el títol de les entrades, la imatge que normalment és la portada del disc i un petit extracte. Consta d'una secció de música variada (jazz, del món, pop, etc.), una secció de soroll (punk, noise, hard core) i una altre de música clàssica. Així mateix també tinc la voluntat d'afegir-hi una secció amb blogs que ofereixin descàrregues de sèries de televisió i pel·lícules, espero que m'ajudeu i me'n digueu uns quants.

La pàgina es diu úka úka (onomatopeia rítmica) i us en deixo el l'enllaç

>>>>>>>>>>>AQUI<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

Bon any!

Detractors il·lustrats

2008-12-20T00:30:00.000+01:00

Estranyament s'adona aquest bog de les actualitats que assolen el país, no obstant en aquesta ocasió m'abelleix recomanar-vos el recentment aparegut segon número de la Revista de Tractors que la consolida com una flor delicada i punyent, si fa no fa com un bell i liliaci card lluçanenc; flor de fred i obaga que surt a la llum per a burxar les aspreses pàtries. Les seves complicades espines prometen clavar-se a la carn dels lectors benintencionats amb la seriositat de la bona sàtira, emprant un estil decimonònic i decadent que escarneix d'una banda les rarefaccions lingüístiques dels filòlegs nostrats i d'una altre l'abstrús colonialisme lingüístic de que adoleixen les publicacions confeccionades en la nostre llengua. Sense pèls a la ploma, els seu títol no s'empara endebades en un esplèndid joc de paraules sinó que irradia el seu doble sentit per unes pàgines d'intel·ligència comarcal i voluntat quixotescament il·lustrada.
De moment podeu trobar-la a Barcelona, a l'Heliogàbal, les llibreries Documenta i Central del raval i la fanzineria Watergate, així com a l'ecumènica ciutat de Vic, a la llibreria La Tralla.

Fideus còsmics

2008-12-18T00:02:00.004+01:00

Els arbres del pàrquing de darrera el pis s'han despullat completament. Ara són un manat de ramificacions venoses que escaven el cel en busca de nutrients. Demostren clarament que el concepte general que es té dels arbres és erroni. De fet s'alimenten del cel amb aquesta relàm durant tot el fred per donar com a fruit la terra sencera. És fàcil imaginar el planeta com el fruit gegantí d'un arbre. Veure'ls m'ha revifat tot el que en mi hi resta de l'arcaic arborícola que s'alimentava de cuques i escarabats que caçava al perillós sotabosc.
Al Fondo, a pocs carrers de la boca de metro, hi ha un bar de nom xinès que no sóc capaç de llegir. No és com la resta de bars de nom xinès que no sé llegir que hi ha a Sta. Coloma, en aquest hi fan una sopa de tallarines que ressuscita el cos i l'esperit de tanta misèria com pul·lula pels topants.
L'ambient suburbial sempre és curull de minses llibertats quotidianes. Hom es passa el dia a la plaça, fuma porros, els nens no es disculpen quan et claven una pilotada, els xinesos s'encenen l'un darrere l'altre cigarrets de tabac negre, els sih es guarneixen per anar cerimònies religioses, els moros fan negocis a les cantonades; des de venta d'estupefaents a rellotges d'or de segona ma; però el que ho fa tot simpàtic no és aquesta corrua d'activitats sinó que la gent amaga menys les seves misèries i fa menys propagandes de les seves grandeses. Els edifics no són grandiloqüents i donant pel sac a le Corbusier no hi ha dubte que duen la marca de la genuïna arquitectura realista.
La majoria d'immobles fou construït per les famílies dels murcians i els andalusos, que s'han integrat, és a dir: S'han tornat més rics i més hipòcrites. Ara les cases les hi lloguen als indis, pakistanesos, marroquins, nigerians, xinesos, i alguns d'altres.
Tot això és el que oblides mentre t'entafores tallarines bullents al pap. Els xinesos mengen amb la barbeta a un dit del líquid i engoleixen els enormes bols metàl·lics mig empenyent amb els palets mig xuclant, produint un xivarri espectacular. Llavors un s'adona que els palets xinesos són una eina que no està tan destinada a pinçar i mantenir l'aliment en alt com per llençar endins. Segurament no degluteixen per igual la clientela del bar del Fondo com els comensals de'n Den Ziao Ping, de totes maneres és forçosament diferent l'ús que es fa d'aquestes mil·lenàries eines per a menjar les càpsules sabor japoneses, alies sushi, que les sopes còsmiques xineses en bol gegant que serveixen aquí. El caldo és semitransparent, no té una composició homogènia sinó que proporciona visibilitat sols als objectes que hi floten just sota la superfície, opacant el gruix de l'aliment en una obscuritat atàvica. Quan les tallarines, amb trossos de vedella enredats, sorgeixen del fons ho fan conservant una escalfor i una substància metafísiques. Hom te la impressió d'estar engolint un univers sencer.
El Nikita és amic de la filla petita de la família que duu el bar. La mocosa deu tenir uns nou o deu anys. Són una família quasi arquetípica: Una àvia, el pare cuiner, mare ajudanta de cuina, la filla gran, que provoca un dolor d'ous immediat, porta la barra i la petita fa el gamberro i intenta travar conversa amb els clients, la majoria xinesos, sense tallar-se un pèl. Al costat de les escurabutxaques hi ha una trepa de magrebins fent negocis. Els magrebins són una gent que dedica als negocis el noranta-vuit per cent de la vida.
La nena ens havia estat ensenyant uns tazos d'aquests que regalen amb les patates fregides i que hom hi juga posant-los en pila i llençant-ne un al damunt aviam quants en pot fer saltar. Aquesta tazos però tenien unes petites escletxes a les vores i es poden enganxar els uns als altres per a construir tot de figures extravagants. Ella anava joguinejant amb aquella porqueria i ens ho anava ensenyant mentre dinàvem, però quan hem acavat ha tret un taulell de parxís i del joc de l'Oca i al final ens hem animat a fer unes partides a aquest darrer jugant, a causa de la seva manca, amb tres tazos com a fitxes. A mi m'ha tocat el de l'escut del Reial Madrid, al Nikita el d'un jugador del Reial Madrid i la mocosa ha escollit la fitxa de l'Etoo. La molt ¡X@#!!! ha acabat la primera partida en cinc tirades després d'encertar totes les oques. Les dues partides de revenja se les han endut una el Nikita i l'altre la mocosa. I jo, només després de canviar la fitxa malastruga per una d'un jugador colchonero, he pogut endur-me la partida del final. Em rigut molt. Ha estat divertit.

Fragment ple de tópics del gènere policíac col·locats l'un darrere l'altre

2008-12-08T02:10:00.006+01:00

La veritat era que em vaig acollonir un ou quan la vaig trobar morta, dins el meu llit. El que és cert és que no sabia que hi feia allí. Suposo que me la devia follar. No serveix de res follar-se una paia si després no te'n recordes. És absurd. La memòria serveix per oblidar el que et fot i recordar el que t'és car, però és una traïdora.
En calçotets vaig anar fins la cuina i em vaig rentar la cara amb aigua abundant, com si se m'hi hagués caigut algun producte d'aquests, no sé, un lleixiu o un dissolvent; una cosa d'aquestes que a l'etiqueta posa LAVESE LOS OJOS CON AGUA ABUNDANTE. Intentava eliminar una fina capa de fracàs que mutilava el meu gest. Donava voltes a la cuina. Els peus nus es repenjaven sobre les rajoles amb esglaï. Era un animal engabiat.
No tenia cap sentit intentar desfer-me del cadàver perquè son germà sabia que s'allotjava a casa meva i en conseqüència jo seria la primera visita de la llista. Em quedava l'opció d'enterrar-me a la gruta més recòndita i creuar els dits per que no em trobés, mètode que ara, a posteriori, s'ha revelat un fracàs. És clar que, llavors, ni tenia una idea millor ni gaire estona per quedar-me parat. Total: Vaig agafar i li vaig clavar un breu petó de comiat a la noia, de qui no sabia ni volia saber el nom. Em vaig entaforar uns texans bruts, una camisa, la jaqueta i una xumada de la reserva secreta de l'infern. Una ràpida llucada a la bossa de la noia em va donar tres-cents euros i una idea, potser absurda, però per primera vegada des de feia molt de temps era una idea justa, una idea de justícia.
Pensava fer el bé. Tal com sona. El Bé. Vaig regirar la calaixera del menjador amb urgència i poca habilitat i a la fi en vaig extreure el que precisava: La Vereta i un parell de condons, per si de cas. A mi, extranyament, la sang no em produïa la repulsió atàvica acostumada. De fet, el que em trasbalsava era la por al seu germà, la sang em posava a to i vaig trempar. És difícil de justificar; de fet no té justificació. Vaig trempar i vaig sortir al carrer amb la verga encara tibant.
El rellotge corria. Havia de trobar l'assassí de la noia abans que el seu germà em trobés a mi. Les cartes ja estaven donades i era segur que correria encara més sang que la de la preciosa innocent que ara descansaria al meu llit fins que algú la trobés i la cobrís de terra.
Primer havia d'anar al super. Ara tenia calers i difícilment imaginava una investigació com la que m'esperava sense unes quantes ampolles de ginebra al meu costat. De la porta de l'edifici un sortia pràcticament a la ronda de dalt. Vaig pujar una travessia fins al començament del passeig de Valldaura i em va picar el cuquet. Necessitava menjar alguna cosa si no volia desmaiar-me. Dins el form una argentina que devia estar en la quarantena em va demanar que volia amb el seu accent melindrós, però de mal humor.
Vull un dònut de xocolata.
Algo más? - Va deixar anar la meuca amb una flema desdenyosa.
No.
Un euro con veinte.
No vaig pronunciar una paraula més. Sols la seva presència em molestava ostensiblement. No sabia per què però aquella dona em queia repatània a més no poder. Les monedes van caure sobre el taulell de vidre i ni la vaig mirar. Amb una mà vaig prendre el dònut i amb l'altre el canvi abundant d'un bitllet de cinquanta que la dependenta havia escodrinyat amb desconfiança, i vaig fotre el camp.

Breu apología del perjur

2008-11-19T02:24:00.003+01:00

D'habitud hom no dona crèdit a la santedat de la paraula, sorgida en línia directa de la boca de Déu a les nostres consciències recaragolades. Si aneu a preguntar als experts més prominents us asseguraran de grat que les velles supersticions ja no valen en la època materialista en la que vivim. Si antany, convençuts de la beatífica coerció que la paraula del clergue exercia en les seves carns pecadores, feien passadores les hores sota l'efluvi de sermons, avui amb més raó són els perjurs els que són escoltats amb reverència, car atorguen la tranquil·litat a l'ànima dels homes de bé i, sobretot a les seves butxaques.
El perjur; aquest traïdor de la santedat de la paraula, soscava la veritat seguint el model d'una esponja, al final tan porós que absorbeix tota classe fluids. El perjur és l'autèntic apòstol del capitalisme mafiós que afiança els governalls sobre el territori. Mitjançant l'acció d'aquests rol social indispensable per a la sostenibilitat del nostre present, és a dir, tota la infinitud de representacions que ens expliquen què i com està passant, el present adquireix una porositat extraordinària que els homes de bé saben aprofitar per a fer circular els seus fluids monetaris i sexuals.
Una definició no metafísica del perjur és complicada i en darrera instància impossible. La més allunyada podria ser la següent: Persona que diu mentides sota jurament. Cal afegir que pot tractar-se d'un jurament eventual, com el que s'obliga en un judici, o bé un jurament permanent, que es contrau en un moment i de per vida, com un jurament professional o lligat a qualsevol altre entitat religiosa o social.
Convencionalment dir una mentida és no dir la veritat. Si provem d'esclarir el que és la veritat i sobre quins valors és fonamenta trobarem un ventall d'institucions disposades, previ pagament de la quota monetària i/o espiritual, usualment les dues, a servir de pilar a les nostres asseveracions per estrafolàries que siguin: Trobem veritats cristianes, com ara que tot el que fem en la nostra vida és observat per un ésser omnipotent d'infinita benevolència que al final dels temps ens jutjarà i podria enviar-nos a l'infern. Trobem veritats científiques, per exemple la que diu que l'univers s'expandeix i es contrau. Podem trobar veritats islàmiques, com els milers de verges que esperen els màrtirs. O veritats monetàries, una de les més esteses afirma que no hi ha duros a quatre pessetes. En fi: Podem trobar moltes veritats.
El problema essencial és la incompatibilitat que genera la convivència dels diferents sistemes veritatius, que en alguns punts són incompatibles. A l'edat mitjana era usual convertir-se religiosament per motius polítics o de supervivència i seguir professant la pròpia fe, fet que permetia cotes de d'integració social impossibles a causa de l'odi entre les ideologies diverses.
El perjur fluïdifica la societat, flexibilitzant les rigideses a que sotmeten el camp social els juraments. És tan així que la força creativa del perjuri catapulta esportistes d'elit a nous rècord de velocitat, de resistència, elevant els sostre de les capacitats humanes i conreant un entusiasme escuet del públic per l'empresa humana. És la força de la firma d'un professional; d'un metge, d'un notari, d'un pèrit, d'un forense, etcètera. El perjuri forneix un espai de veritat, no un espai opac a ella sinó en contacte amb la veritat poètica. Crea la veritat amb el simple acte de firmar-la. Crea estats de comptes, de salut, crea circumstàncies, voluntats, passats, tots ells imaginaris, que passen a ser veritat per al present.
Oscar Wilde afirmava que la boira l'havien creada el poetes de tant encolomar-li propietats. Més humils, els perjurs creen espais de llibertat quotidiana. En certa manera el perjuri redimeix el present de la violència dels juraments i els judicis. Perjurem per escapar a a presó i a l'odi dels altres, perjurem per aconseguir sexe, favors, diners; ens perjurem a nosaltres mateixos veritables fantasies, finalment, per escapar a la por. I a vegades funciona.

Sonet entre dues respostes

2008-11-14T21:55:00.000+01:00

Convertim un peix en bandera
de la profunda carència dominical,
i que esbravi el gas de la beguda
alcohòlica refugiada entre les mans.

La llum que entra a la cambra
retalla mapes de desigs canviants.
Sobre la paret tota blanca
les ombres xineses hi xisclen.

Tot és una peixera que bull.
Hi floten ulls com meduses,
ganes de fer això i allò, i allò

que com la llet, fora de l'habitació
es tallen donant lloc a agres silencis,
truites verdes i amables abandons.

NORMALITAT

2008-11-11T20:40:00.004+01:00

Un es recupera de la malaltia. Sent progressivament créixer l'escalf i la força dins els muscles de braços, cames, coll, i tots els altres també. Es diu que l'endemà ja podrà sortir al carrer i gaudir de les delícies ciutadanes de cada dia. JA PUC TORNAR A LA NORMALITAT – penso, i de sobte un no sé què m'ensorra les il·lusions que m'havia fet com inflant un globus sense esforç. El derrotisme s'empara dels meus pensaments i un servidor sent de nou el glaç niar a les fibres més secretes del seu cos. La normalitat. Què vol dir aquesta paraula?

Normalitat vol dir que avui, dia de la tornada a la normalitat, m'he aixecat a les vuit i mitja i he esmorzat, he agafat el metro mentre encara estava adormit, he baixat al cap de vint minuts d'haver-hi pujat, he sortit a la plaça Catalunya i he entrat a treballar tres minuts abans de l'hora prescriptiva. Vol dir que he treballat de deu del matí a quatre de la tarda. Vol dir que com que segueixo sent igual de despistat que sempre m'he deixat el paperam tant de la baixa com de l'alta i no els he pogut entregar a la dona de personal. Vol dir que he dinat a bar Castells i després he assistit a una classe sobre la divinitat en Plató. Vol dir que en entrar a l'aula he vist durant uns segons una de les noies més boniques del món. Vol dir que estic rebentat mentre escric aquestes línies i faig glops de vi de la terra des de casa.

La normalitat és una mena d'afecció crònica que substitueix les altres dolències que els humans patim habitualment en cas que aquestes manquin. Com a malaltissa realitat, la normalitat presenta un grau elevat d'avorriment així com una manca de creativitat que espaordirien a qualsevol infant. No obstant, éssers de costums i de lleis, els homes moderns hem aprés a cultivar-la com qui cultiva cols o remolatxa i ens inquieta la manca de regularitat en la paga de final de mes (que no cap altre cosa). De manera que celebro l'arribada d'una fatalitat tan coneguda com comú, car sóc estúpid i ja se sap: Mal de molts consol de...

La grip

2008-11-06T20:06:00.007+01:00

L'amor és com la grip, s'agafa pel carrer i s'acava al llit
(ho diuen uns rumberos)

Passions gripals i deliris
i febres i deures i moltes
velles coneixences del cole
pescades un dia al facebook.

escasseja la pesca...

...

2008-10-22T20:31:00.002+02:00

T'has despertat dins un cine. A la pantalla s'hi representava el duel entre homes uniformats d'una pel·lícula muda. La tensa música del pianista sonava massa suau per a una escena tan poc enfocada i malgrat tot misteriosa. El film no s'acabava mai però has esperat al final. En sortir havia deixat de ploure. Has tornat a peu pel carrer Corsega i entrat en una parell de botigues, només a mirar. A la cartera no hi duies ni un ral. De totes maneres, no t'ha agradat res; no haguessis comprat res. Has pres el metro a Diagonal. A l'andana una parella de rocabillys es besaven amb tendresa. Quan ha arribat al metro t'has assegut al costat de la finestra malgrat que dins el túnel a la finestra només s'hi veu la teva cara. Has obert el llibre que duies a la butxaca per a parapetar-te. Només has llegit una frase en tot el trajecte. L'has llegida fins a tres o quatre vegades però no la recordes. La parella de rockabillys s'ha assegut davant teu i s'ha estat morrejant amb delicadesa i luxúria exquisides. S'han separat quan tu baixaves. Havies de fer esforços per no mirar-los fixament. Un cop a l'estació de casa hi havia el teu company de pis que es dirigia al centre. Haguessis preferit no trobar-te'l. Ja estaves trist quan has baixat del vagó. Les escales mecàniques eren com sempre, també el carrer, el portal, la paret del replà, cada vegada més afectada per la humitat, que infla la pintura fent-ne berrugues. T'has assegut al sofà, has engegat el portàtil i t'has posat a veure vídeos porno d'Internet. T'has fet una palla i a la fi ha brollat líquid salat dels teus ulls perquè et sents massa sol.

parpelles de lletres

2008-10-08T22:19:00.011+02:00

La nit respirava sordament com una dona embarassada quan vaig arribar a París. Quedava una hora de divendres que s'escolaria ràpida tot sopant. Suposo que no cal explicar gaire de la visita; amics, pintures i festa. Una casa ocupa de “luxe” a la rive gauche, un pis petit en un quart al costat del bulevard de Clichy, moltes llibreries...
No obstant va ser la visita d'una minsa botigueta de barri al costat de la plaça d'Abesses on em conduí la noia que m'allotjava. Era atapeïda fins a l'extrem, la que va fer les delícies d'un servidor. D'entrada duia preparada una simple pregunta de no tan simple resposta: Buscava literatura Croata, Montenegrina o Albanesa, o, en tot cas, Balcànica més enllà d'Imail Kadaré i Ivo Andric (l'accent tancat que duu sobre la cé no el col·loco perquè en el sistema d'escriptura del blog l'accent més la lletra cé es converteixen en una cé trencada). Malgrat que en un primer instant la resposta fou negativa un cartell que penjava a la sola columna de la llibreria va desllorigar un comentari nostre.
Al cartell hi deia:

Cher ami,
Il y a à la Rochelle
une vielle demoiselle
qui vient de se mettre
à l'art abstrait. Elle en
avait envie depuis long-
temps mais pensait que
c'était DEFENDU.

Gaton CHAISSAC

Arrel del comentari vam començar a parlar amb la dona. Ens va dir que ella no era la mestressa de la llibreria sinó una amiga que hi treballava de tant en tant quan aquesta havia de fer encàrrecs. Per contra, i presa per l'entusiasme que brolla de parlar amb gent que comparteix els teus gustos ens confessà que editava petites cartes postals i lamentà que l'editorial dels cartells i textos del Sr. CHAISSAC, de qui ens feu cinc cèntims de vida i obra purament autodidacta, no li permetés editar cap postal amb el seu text. Presa per l'emoció ens va regalar un llibre a cadascú i una postal. També contestà a la meva pregunta sobre el nom de la llibreria, que no havia vist en entrar o no recordava. Es deia ANIMA.
La situació havia esdevingut durant la conversa alhora deliciosa i insostenible i les presses van començar a aflorar, car cada minut de permanència era suspecte de motivar un nou regal i la dona no podia permetre's aquell luxe per bé que el moment li'l prescrigués. Jo em sentia obligat a comprar quelcom per bé que ella hagués lamentat no conèixer l'establiment tan bé com la seva propietària i no poder ajudar-me. A la fi però, en un darrer acte de gentilesa i generositat va dir-me:
Aquest l'estic llegint jo, però si t'interessa... Era un llibre de l'escriptor servo-croat Branimir Scepanovic (no escric cap dels tres accents que duu el cognom) anomenat L'estiu de la vergonya editat a L'Age de l'homme, i acte seguit tragué una altre petita novel·la del mateix autor anomenada La boca plena de terra, acabada de publicar en francès al número tres-cents de la magnífica col·lecció Motifs.
He llegit aquest darrer i m'ha semblat impressionant. En tot cas, vaig sortir de la minúscula botiga delectat per una amabilitat tan poc usual que fa de mal dir. Acabo de llegir la postal i no puc parar de repetir-me obsessivament el nom de l'editorial: Paupières de terre. Extrec un vers a l'atzar del llibre que em regalà: un rire incoercible. I somric.

**

Malgrat que no he trobat lloc al text per a anomenar-lo, i que no en puc dir res perquè no l'he llegit, deixo anotat que el llibre d'on he extret el vers del final del text, és Silence à vif de Mireille Fargier-Caruso. Ni l'editorial Paupières de terre ni la llibrería Anima tenen web, no obstant podeu accedir a certes ressenyes de la seva activitat si premeu sobre els links. Tant la imatge que acompanya aquest article com el gradient utilitzat per a el nou títol del blog pertanyen a Emil Nolde, de qui el Gran Palais ofereix una retrospectiva completa fins al gener.

Diari de viatge

2008-10-08T00:57:00.004+02:00

Una vitàcora es construeix necessàriament amb el sentit de recorregut. La primera vitàcola de l'imaginari que compartim és la del vaixell. Allí s'hi anoten les latituds per on passa, els incidents a bord i els encontres amb d'altres vaixells, així com el que s'ha carregat i descarregat a les escales del viatge.
La vitàcola electrònica neix d'un esperit semblant que requereix un sentit de missió en la realització de la mateixa, per bé que aquesta missió sempre és externa a la vitàcola en sí. En aquest cas les comunitats de desenvolupament de software foren les pioneres en la utilització del diari com a mitjà, anotant les modificacions i problemes que el desenvolupament del projecte comporta.
La vitàcola personal, deutora d'aquesta tradició adquireix sentit sota la òptica del viatge vital; del viatge mental que du a terme amb poc o nul èxit l'habitant de la nostra societat. És doncs sota l'empara de la literatura de viatges i el diari personal mescolança impúdicament que es desenrotlla el pergamí digital que llegiu.
Amb aquesta intenció he afegit al blog un menú lateral on s'apunten els sons que estic escoltant; un menú que anirà mutant i que permet al pacient lector la possibilitat d'endinsar-se en el medi ambient de l'escriptura de la vitàcola quotidiana.

Oració

2008-09-29T20:35:00.005+02:00

Em faig la il•lusió, car no ho sé del cert, que en moments de desempara a la feina, i no sols; també fora d'ella, ens agradaria creure en aquell Déu que cobria amb la manta de l’esperança els seus adeptes. Potser llavors, enlloc de llastimeres peticions de conhort seríem capaços com el cap Koq, de cantar-li les quaranta malgrat ésser conscients que Ell farà sempre el que li donarà la gana. Potser és sols una il•lusió i sóc jo sol qui es sent sol. Potser jo sol cridaria, si creies que hi ha algú allí al damunt, aquesta pregaria que cava un sot al cel.

Oh, Déu!
Malgrat les pregaries amb que Et preguem
sempre perdem les nostres guerres.
Demà tornarem a lliurar una batalla
que serà realment gran.
Necessitem la Teva ajuda més que res en el mon,
I per això T’he de dir:
La batalla de demà serà dura i implacable.
No hi haurà lloc per a els nens en ella.
Per això et suplico:
No ens enviïs el teu fill.
Vine Tu en persona a ajudar-nos.

Oració del Koq, cap de la tribu dels Grikuas, abans de la batalla contra els afrikaners el 1876. Extreta del llibre de Kapuscinski, "La guerra de futbol".

A tota màquina!

2008-09-22T00:19:00.005+02:00

Un arxipèlag de l'hemisferi austral
neix dins el sòl que trepitjo.
Nòmada com jo, m'acompanya;
és la meva pàtria secreta,
de nom indesxifrable
que no coneix el bruixot.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
arcaics pirates tornats
del secà; de nou al mar.

– Capità: Us ordeno que
m'entregueu el control
de la màquina. Pont enllà
sou lliure.
El parlament l'impressiona
poc o menys que les faldilles
de palmera
de la vestimenta ritual.
No creu un mot; és un home modern.
M'he calçat la màscara
ferotge a l'ànima i ara danso
fet un brivall; escorxant cortinatges,
escopint als oficials,
vesant el vi tot bevent de tant en tant.

L'amenaço de veres:
– Faré caure galernes
embravides com teixons.
Plouran ànimes dins el brou
dels comensals i els grumets.
Correré per les cobertes nu a plaer
i, quan els vostres efeminats mariners
em trepitgin els talons,
el principal mastil faré meu,
escalant fins prop dels deus
per ser el penó vivent del casc
i menar-lo de dret al naufragi.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
sota una cridòria estrident
a la caça de belles princeses.

L'home em considera.
Encuriosit per tal torrent
de verbal espargiment
com ningú abans n'hi havia fet
desinteressat i pròdic obsequi.
– Bon home; se us veu molt embravit.
Mireu el mar – m'aconsella amb fè.
Pla com un espill,
quina serena gràcia
que dona a l'esperit;
Mireu com bressola
amb tendra audàcia
les sirenes i els dofins.

– Veig que vos no us feu ensurt
si es tracta de verbigràcia,
però us erreu ras i curt:
No sóc un bon home
i no teniu alternativa.
– I què en fareu, si es pot saber,
dels controls del transatlàntic?
On voleu anar? – Al fons del mar –
li responc, fent cara de matusser
i amb els ulls fits al radar.
– Vos no hi sou tot, home de món.
No veieu que les faldilles
no plauen gens a les filles
dels magnats que van a bord.
On és el vostre bitllet? Digueu!
On embarcàreu?

Descobrint-me l'armadura
mostro al xeic la dinamita,
que al cos porto cosida
amb esparadrap i cinta aïllant.
– No és cosa de broma – els advereteixo
– ja veuran quina cridòria,
quanta sang i poca glòria
que s'enduu si no em fa cas.
El patró, de cop, es desinfla
i fa senyal al comandant
per tal que passi com un lleó
pel cercle de foc que el bon domador
li para amb fermesa triomfal.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
arcaics caçadors otomans
amb patent de cors caducada.

– Deixeu-m'ho fer a mi – ordeno
– això de moure el control:
A TOTA MÀQUINA – els endego.
– Amb quin rumb?
Amb quin rumb? – responen a cor.
– A TOTA MÀQUINA – Crido.
– On anem? Ai Déu meu!

Miro fixament la massa
tenyida de victòria i de roig
sense poder reprimir el goig
ni les ganes d'aventura.
Les mil virolades cares
que reflexa l'oceà
em captiven avares
i no em deixen respirar.
– Quin rumb? Quin rumb?
S'impacienta la tropa.
– Senyors i senyores totes:
Rumb L'HORITZÓ!
Atrapem-lo! Ja és l'hora!

La Sagrada Família; impediment i metàfora de l'alliberament català.

2008-09-15T14:13:00.014+02:00

per Gerard Tarrés.

Avui cedim la paraula a Gerard Tarrés, polítoleg i asagista, que ens regalarà un alàlisi de la situació de l'alliberament català:

Adèu Espanya!
Joan Maragall

Certes zones de la ciutat ja s'han lliurat al poder colonial estranger, com a mínim si la conjuntura actual es perllonga seguint la voluntat de la gent que mana. No obstant, ja a l'any 1929 i probablement també amb anterioritat podien llegir-se en pàgina impresa observacions com les següents de Carles Soldevila: “Tothom fa guies a fi d'orientar els forasters (avui en diem turistes) que venen a Barcelona; n'hi ha a dotzenes, n'hi ha de totes les grandàries i de tots els colors”1. Podem sostenir en conseqüència que l'afer no s'inicià, com volen alguns catalanistes crèduls de les paraules dels respectius cacics, amb el desarrollismo i el destape franquistes, dues paraules, dit sigui de pas, que comencen amb la lletra D, fet que, a dir veritat, no té la més mínima importància. Cal establir l'aflorament de la tendència al començament del S. XX, juntament amb el noucentisme, el desenvolupament del pla Cerdà i l'esclat del catalanisme cultural i polític. El franquisme, en tot cas, hauria congelat amb violència i fam de postguerra el que ja era força viu abans de la II República.
Soldevila, emperò, no deté el discurs en la constatació d'aquest fet, sinó que desencalla de seguit un greuge comparatiu que els oriünds pateixen a Barcelona i, per extensió a la resta de ciutats atractives per a els visitants. No discutirem aquí el parer castellà procliu a associar catalanisme i queixa ni reclamarem propietat sobre cap litigi, per flagrants que ens semblin alguns fets recents. Si he utilitzat aquest concepte és per la tenacitat de la seva forja i perquè malgrat d'altres pobles no el tinguin a mà, per haver estat històricament menys estafats, el pateixen amb igualtat de condicions a cada ciutat pagada pels flaixos de les càmeres digitals.
El que denuncia l'any 1929 el llavors jove escriptor és el següent: Hi ha moltes guies de Barcelona “Però ningú no s'ocupa de guiar els barcelonins dins llur pròpia ciutat. M'ha semblat una injustícia i fins una imprudència”. Soldevila segueix l'argumentació adduint la necessitat de saber com presentar la ciutat a amics, coneguts o clients, menes de gent diferents però que en el desagradable cas de romandre, per feina o misèria, tot l'estiu a la ciutat, és probable que haguem d'acompanyar a monuments, sales de concerts o d'altres atraccions que d'habitud no freqüentem. L'articulista formula ensems el convenciment que aquesta mancança pot solucionar-se i que l'activitat dels cicerones pot esdevenir un “noble ofici que té alguna semblança amb el del pintor i del poeta, amb el del producer o el del metteur en scène2”.

Introduïts ja en l'ambició de “crear una ciutat més interessant que la que veiem cada dia en el tràfec dels nostres negocis”3, ens deurem de sobte als monuments. Les atraccions de la ciutat esdevindran els pols gravitatoris dels nostres passos, i sens dubte l'obligació jeràrquicament més elevada serà, bé per convicció bé per petició; anar a la sagrada família.
Els passos del darrer poeta nacional (segons Papasseit); el gran Maragall, també es sentien atrets sovint cap a la monumental obra gaudiniana, tot i fer-ho per motius divergents. Vint-i-tres anys abans que Soldevila es preocupés pel mètode òptim d'exhibir la ciutat, Maragall escrigué, entre d'altres texts, un article en la llengua de Castella que el burgès Diari de Barcelona li publicà el dia de Sant Josep de 1906. S'intitulava “En la Sagrada Família”4. En ell, el poeta, camuflat amb pell d'articulista, exhortava la població a visitar el temple tantost com es disculpava per l’afecció a constituir-se en peticionari de diner per a l'obra, com havia fet amb anterioritat en d'altres articles al mateix periòdic i ho a amb aquestes paraules: “Cualquier camino que hubiésemos emprendido, yo creo que habríamos venido a parar a este dichoso templo”.
La fascinació sincera del poeta impregna les frases tot i ésser robustes i foranes, emulant avant la lèttre5 la quotidiana experiència d'explicar en llengües estrangeres diverses la idiosincràsia d'aquesta o d'altres manifestacions culturals nostrades.
“Un templo que todavía está naciendo es fascinador...” declara amb convicció. De fet, malgrat l'actitud peticionària de fons que s'expressa netament en l'oració imperativa “Dad más”, haguda compte que l'obra “aguarda la caridad para hacerse visible”, tots els elogis que professa a la catedral es dirigeixen a la seva extraordinària buidor. “Hay árboles dentro del templo y pájaros que vuelan” i encara més important, “hay pobres, que es lo primero que un templo necesita”. Prossegueix d'aquesta guisa i declara a la fi que “En este templo hay más luz dentro que fuera”.
Tot i que estaria sobradament justificat no recuperaré en aquesta exposició la denuncia pel acte denigrant que l'edifici rep mans d'una colla d'arquitectes incompetents, ni reclamaré que el temple segueixi apareixent al vianant “como una gran ruina, o como un palomar” on realment volin coloms a l'alçada de es agulles i hi facin niu. Aquesta venerable causa ja l'han adoptada en Boigas i alguns amics seus, tant de l'Ateneu com dels que ha conegut en nombroses festes privades de càtering imponent.

Cap a on aniran els trets? Cap a la crítica trillada del japonès com a humanoide desposseït de sentiments? Envers una marcat deliri milenarista que pregoni el temple per seu d'un novell culte panteista que anuncií amb fervor la proximitat de l'apocalipsi? Canviaré potser de tema amb brusca cobdícia i defensaré l'actual estat de coses? Senyors; en aquesta ocasió i tenint ben present el rodolí de Carner sobre el tema6, em proposo explicar-vos, després d'aquesta recapitulació sumària dels d'alguns antecedents que hem dut a port, la relació metafòrica existent entre la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família i l'ambició d'independència política i cultural. Aquest cas particular ens arrossegarà de ben segur envers una reflexió més amplia...
Dins el manifest “CONTRA ELS POETES EN MINÚSCULA”7 Papasseit atorgà a Maragall el rang de darrer poeta nacional de Catalunya. Analitzem doncs, a mode d'advertència, un fragment de l'anteriorment citat article de Maragall: “La cuestión no está en que yo me explique mejor o peor, sino en recordar, siempre que viene al caso que nuestro espíritu está empeñado en la obra de ese templo (...)”. De primera mà sembla que el poeta recalca la seva modesta capacitat expressiva per magnificar el missatge profètic posterior que uneix inextricablement l'evolució del nostre esperit a la de l'obra. No obstant, l'excusa inicial del fragment admet àdhuc una interpretació més oculta que posteriorment es convertí en divisa del socialistes capitanejats pel seu net. A saber: És igual si m'expresso en català o en castellà, el cas és que puc parlar de l'esperit de la nació amb autoritat versemblant, i que aquest està unit al progrés del temple.
No sols els diaris es publiquen encara en castellà amb el col•laboracionisme dels poetes de torn; ara ja ni nacionals ni, a dir veritat, poetes, car els manca el romanticisme i la fe que Papasseit havia establert com a criteris per a opositar a tan elevats llaurers, sinó que l'avenç en la confecció del temple són magres i pèssims. Però la situació ha evolucionat notablement amb l'expropiació que el patronat del temple ha efectuat en nom de la bona gestió i els guanys derivats del turisme. Ara ja no es pot passejar per l'interior del temple sense ésser sancionat amb una terrible multa que anomenen entrada. Els cristians no estan d'enhorabona, els Barcelonins tampoc. No oblidem, a l'acabar el paràgraf, que els socialistes són els qui han aprovat el pas de l'arma vexatòria espanyola (AVE) just per sota el temple, arriscant-se en iniciar una aventura decostructivista que converteixi el temple, efectivament, en la ruïna que l'avi Maragall pressentia.
D'altra banda, la reacció dels coetanis de Gaudí no fou tan entusiasta com la de Maragall. L’excés en les formes arquitectòniques i el barroquisme naturalista de les ornamentacions generaren encesos debats entre els detractors de l'obra i els seus entusiastes. En qualsevol cas l'arrauxada manca de modèstia del projecte, que sols reduïa en alguns metres l'obra divina en dictamen de la fe cristiana de Gaudí, provocà en certs comentaristes com Soldevilla l'efecte que el caràcter de la població quedava marcat ad aeterno per l'ambició d'assolir explicacions per aquell fenomen que depassava amb escreix la racionalitat.
Dins les instruccions per a presentar la ciutat als forans Soldevilla imagina una escena possible: “En passar per davant de La Pedrera, somrieu amb aire resignat i senyaleu.
 Què és això? - Exclamaran els Kaufmann a cor.
 Encara no ho sabem ben bé – els podeu dir –. L'edifici té més de vint anys d'existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què dintre és...
 Però... algun objecte deu tenir?
 Naturalment, és destinat a habitació... Hi viu gent; s'hi lloguen pisos... Vol ésser, realment, una casa de lloguer... Però, ho és?
 És estrambòtic...
 És l'obre d'un arquitecte indiscutiblement genial, però d'un g molt personal. Ara, si us sembla, ens arribem a veure una altre obra seva... Sagrada Família, catedral en construcció... i donarem per acabat aquest capítol.”

L'escriptor acompanyava aquests fantasieigs amb possibles maneres d'actuar davant l'estupefacció del visitant. Què dir si no li agradava.. Què si sí... Avui, hi ha hagut importants canvis en la recepció de l'obra de Gaudí. No sols és difícil que un turista us en faci un fàstic, fins al punt que afirmacions sostingudes per Soldevila, com ara que les joves generacions no l'aprecien gaire o que cal parlar-ne “talment com qui deplora una desgràcia de família”, sonen absolutament anacròniques. No obstant el fet que la Pedrera hagi convertit en oficines i la Sagrada Família en temple absolut del turisme nipó, la pregunta segueix en peu: Algú sap què és això?
La meva tesi, que amb benevolència i niciesa regalo al lector que hagi assolit aquesta cota del text, interpreta amb fanatisme la segona part de l'asseveració maragalliana. Efectivament l'esperit català i la Sagrada Família estan compromesos com marit i muller; fins que la mort els separi. La primera part de l'argument, la d'explicar-se bé o malament, crec haver-la satisfet abastament i, pel que fa a Maragall, la bona fe s'imposa davant els ancestres, sobretot aquells que han arribat a escriure més de dos versos contundents.
Donada conta que la caritat dels adinerats autòctons és ben esquifida, motiu pel qual el temple expiatori resta i restarà inconclús, i seguint el paral•lelisme podem imaginar que la seva voluntat catalanista (que suposa un cert risc econòmic) tot i ansiejar una “casa gran” no abasta somnis catedralicis, motiu pel qual malgrat no voler caure en la reiteració em veig forçat a escriure que la independència resta i restarà inconclusa. Podem deduir confortablement d'aquests fets que la traïdoria dels catalans rics no ens permetrà assolir la independència de manera anàloga a com no feu possible la magna obra sacra de Gaudí. Si n'haguéssim de fer una divisa per a pintar en murs escriuríem “Burgesia = Ni llibertat ni salvació”. Però com que ens guia l'ànim instrucció em limitaré a delinear el cercle viciós per on corre, com un hàmster engabiat, l'esperit català:
Un: No serem independents si la Sagrada Família no s’acaba
Dos: No s’acabarà la Sagrada Família si no esdevenim independents.

Recorrent al vocabulari polític clàssic podem afirmar que els millor qualificats per combatre el cercle viciós burgès que ens atrapa són els socialistes. Cert és que després del 39 han perdut llustre i que ara semblen simples oficinistes atrafegats i cobdiciosos, però no hem de subestimar la famosa conspiració Socialista-Judeo-Masònica i les seves xarxes.
Com deia d'esquitllada més amunt potser un pervers pla socialista operi des de fa temps per desarticular la clau en doble pinça que tenalla els catalans. La solució més obvia a el problema d'un cercle viciós que té dos pols és neutralitzar-ne un. D'aquesta manera les dues oracions precedents es transformarien en:
Un: Com que hem assolit la independència donem gràcies a Déu acabant el temple.
Dos: Com que hem acabat el temple Déu, agraït, ens arregla la independència.

Malgrat que sembli que hi ha dues solucions sols una és segura: La primera. La segona, que sembla ser la més majoritària, presenta un problema greu: Encara que acabem el temple d'això de la independència als espanyols no els en convenç ni Déu. Per tant, sospito que els afanats socialistes planegen sacsejar el primer dels principis atacant, precisament un dels sos pols. Només un sotrac anímic d'escala nacional, més gran que les apagades de Barcelona o els problemes constants i dramàtics de rodalies, pot crear la necessitat suficient d'independència per què el poble surti al carrer en massa i demani el que és seu. Aquest efecte sols un esdeveniment pot produir-lo a Catalunya: L'esfondrament de la Sagrada Família.
Estic d'acord que aquest eventual succés no desembocaria en una demanda immediata de llibertat, però el desgavell d'emocions seria tan fort que rodarien caps. Primerament els dels socialistes, autèntics agents dobles catalanistes infiltrats al PSOE, que arrossegarien amb ells el partit. Posteriorment els dels traïdors burgesos. Car la turba de pobres (recordem-ho; el més important per a un temple), encegada de ràbia clamaria venjança per la desaparició del temple (recordem-ho, el més important per a un pobre). La impressió de la catedral enrunada seria un ultratge tan gran a la ciutat... El seu caràcter, místicament unit al de l'edifici, canviaria per complet i, donat que seria més necessari que mai un gest d'autoafirmació, sols la independència podria evitar que el caos anarquista tornés als carrers.
Amics socialistes, quan dieu que sou els veritables catalanistes jo us crec.
Ànims. Endavant!

Visca Catalunya Lliure!

Barcelona, a 12 de Juliol de 2008.

1 L'art d'ensenyar Barcelona, Carles Soldevilla (1929).
2 Les cursives són seves.
3 Les cursives són seves de nou.
4 En la sagrada família, Joan Maragall, al Diario de Barcelona del 19 de març de 1906.
5 Seguint amb educació l'estil cursiu de Soldevilla incloc aquest minúscul homenatge a la seva dèria. Aquesta vegada les cursives són meves.
6 Carner diu de Gaudí:
“Arma un temple a Sant Martí
que mai més no tindrà fi”
Dins l'Auca d'una resposta del senyor Gaudí, a Auques i ventalls, Josep Carner (1914).
7 Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. Joan-Salvat Papaeit (1920)

Un casquet ràpid i a casa

2008-09-10T09:44:00.004+02:00

(reflexions matutines IV)

Que s’ha de fer quan hom és en un cert estat de gràcia? Aprofitar-lo i córrer a fer el màxim sota la bona estrella. Així ho he fet i he acabat l’examen amb mitja hora d’avançada. Em pensava que duraria dues hores, al final era només una perquè el professor està cardat i l’han d’operar i ja no aguanta aquests trotes. En total hi he esmerçar dos quarts i he emplenat dos fulls, quatre cares.
Malgrat la facilitat de la pregunta (si s’ha llegit el llibre prescriptiu) sobre Kant i certs problemes que planteja en la constitució dels objectes de coneixement, els estudiants m’han entrellucat amb cara de pensar “imbècil!”, i el professor ha calmat el gest de menysteniment en descobrir l’extensió de la resposta.

Ara bé: Al marge del cas concret d’aquest matí, per què hom suposa que s’ha d’esgotar necessàriament el temps de la prova. Si ja no se t’acut res que no sigui dubtós i accessori el millor es entregar els fulls i estalviar-te la temptació de cagar-la.
I, una vegada has fet el que et pensaves que seria un examen de dues hores en mitja, pots escriure aquesta breu notícia o fer-te una palla, i a continuació tornar-te’n al llit.

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ

La jungla del Douanier Rousseau

2008-09-04T21:20:00.003+02:00

Diré el matí per dir tot el que em carda

2008-08-27T11:59:00.009+02:00

(Reflexions matutines III)

Amics i amigues; arriba el setembre amb el seu escàs devessall de plaers. Un d’ells és l’encomiable segona convocatòria universitària a la que concorren els menys astuts però més perseverants alumnes. I heus-me aquí; a la biblioteca de la universitat, vestit amb la jaqueta la darrera setmana d’agost mente, a fora, el sol brilla, els ocellets fan piu-piu i aquell sobat etcètera que de sobra coneixem. Però noi, a dins fa un fred que pela perquè l’aire cau a plom, gèlid com un alè mortal, i un servidor ja està prou encostipat; que entre el metro, el curo i la pesca marinera l’estiu ha estat ben fred i ja ni el cafè amb gel ve de gust.

Retornem emperò, després del necessari i repatani excurs precedent a l’afer que havíem tot just encetat. És època d’exàmens pels que, com jo, no van fer amb total aprofitament la temporada regular i que segurament en aquesta segona tampoc acabem de fer net. En tot cas, anem a la biblioteca i esmercem les hores del matí en realitzar els bords exercicis que els professors ens reclamen.

Avui toca, en el meu cas, refer un treball que va ser qualificat amb un escàs quatre i mig. Jo no pretenc que sigui una tesi brillant ni un assaig de bandera. Un aprovat em serveix. I penso: Cony, si només he de pujar mig punt. Vinga home que això està fet! Però la realitat és diferent, car corregir és encara més avorrit que escriure, i ja no es tracta que la matèria en qüestió (l’ascens de la matemàtica teòrica en les societats alfabetitzades de l’hel·lenisme) em sembli d’un interès limitat, sinó més aviat que el procediment necessari per dur endavant la tasca s’assembla força a regirar els vòmits d’un malalt per trobar què li ha fet mal. I, de fons, un sord menyspreu em dicta: Se me’n fot què li ha fet mal! Però l’he de reprimir, perquè el treball m’és igual però la nota la necessito.

Total, que estic aquí, escrivint al bloc després d’un parell d’hores de treball, esperant que escriure quelcom no enverinat mortalment amb l’estultícia tecnocràtica que exigeix el professor com a estil de redacció del treball em rescabali els gambals, doncs entre la filosofia de la ciència i la ressaca em tenen content!

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI

AAAA

2008-08-13T17:57:00.006+02:00

*///+*
kiloprim
>ÇçÇç:>
∙)(.∙)(.

.Ä∙
¿∙!
>∙<
,.,.,.,

~.~∙~.~.~∙~.
[[]>]>--------------------->
>+<:∙:+
~\~(.(((∙)!

*

INSECTE

2008-08-08T17:45:00.006+02:00

No vull rallar-vos més del compte ni haver d’explicar-vos veritats com ara que la lectura dels poemes d’aquest senyor m’ha arrencat exclamacions de joia, peruqè el primer uns desencisaria i el segón no arribaríeu a creure-ho. Deixo, per tant, un simple poema davant els vostres ulls per que valoreu per vosaltres mateixos:

INSECTE

Em mires com un entomòleg
Mira un insècte
Clavat en una agulla.
En veritat sóc l’insècte,
Però vivent:
Menjant i copulant
Per sobreviure.
No hi ha temps
Per aturar-me a contemplar
les formes que s’assemblen a la meva.
Tot és irreversible:
viure i morir.
S’em complica,
Però, l’afany: he de saber què sóc,
on vaig, per què?
Massa preguntes
per intentar contestar-les
en vol rasant, tot fressa d’èlitres,
brevíssim, sobre l’aigua.

Joan Vinyoli

Podeu trobar l’obra completa d’aquest senyor a Labutxaca per uns 10€.
Malauradament el programa d'esdició del blog s'ha menjat l'espai buit que feia que certs versos, trencats, comencèsin amb retard

No us ha passat mai... ?

2008-08-07T20:27:00.001+02:00

No us ha passat mai que, sense haver trencat plat ni tocat sou, teniu la impressió que heu d’anar amb sigil en les accions més insignificants? Talment com si el mon fiscalitzes els vostres gests en busca de càrrecs contra la vostra persona? Llavors us comporteu com amics de conxorxa, com amotinats secrets en presència dels homes de confiança del capità. Qui sap-lo…

Aquest pensament impertinent es resisteix a dissoldre’s com caldria en la monotonia gris del quotidià. És un pensament absurd; ho sé, però malgrat tot, prou astut per sobreviure’m dins el cap.

No sé si us ha passat mai...

Textualisme casolà

2008-08-01T20:23:00.004+02:00

ACUDIT
NACIONAL

..............
Ç.............
...Ç..........
......Ç.......
..........Ç...
............C.
...........~C.
...........~..
...........~..
N........~....
...N.....~....
......N..~....
..........N~..
..........Ñ...
......Ñ.......
..Ñ...........
Ñ.............
................
......fi.......

*

Aquesta i d'altres poesies textualistes apareixeran properament en un volum anomenat Safari.

Anem a pams...

2008-07-24T22:48:00.002+02:00

Anem a pams: L’altre dia vaig veure en un dels estants d’una llibreria del centre una edició recent del text “L’art d’ensenyar Barcelona”, que Carles Soldevila publicà l’any 1929 detectant una necessitat creixent de la ciutat: La de ser ensenyada, mostrada, venguda com una obra d’art. No en va Soldevila exclama que aquesta mena d’acció del cicerone pot esdevenir “un noble ofici que té alguna semblança amb el de pintor i del poeta, amb el producer o el metteur en scène”.

El text em va fer gràcia i vaig prendre de la pila un exemplar, al qual vaig donar una giragonsa a fi i efecte de veure’n el preu. Llavors arribà l’esglai de les dues xifres: 10€ per un fulletó de seixanta pàgines!

He, necessàriament, d’irrompre amb una lleu digressió encaminada a execrar la recent política editorial de la publicació d’opuscles mínims a preus de llibre. Comprenc a la perfecció la motivació crematística de les tals publicacions, essent la relació de benefici per pàgina que n’extreuen els editors fins tres vegades superior a la d’un volum gruixut.

Heus aquí les xifres de la comparativa, que qualsevol, bé per malfiança del que un servidor exposa bé per passatemps matemàtic, pot corroborar de manera senzilla:

El volum anomenat “Fulls de dietari. Una antología” consta de 441 pàgines i costa 20€, cada pàgina val, en conseqüència, 0.04535€. La novel·la “Fanny”, tot un clàssic de les lletres catalanes contemporànies, consta, en l’edició de 62, de 152 pàgines i costa 11.50€, cada pàgina val, en conseqüència, 0.07566€. En darrer lloc observem el preu per pàgina de l’edició que llibres de l’Índex fa de “L’art d’ensenyar Barcelona”. Consta de 60 pàgines i costa 10€, amb el que surt un preu per pàgina de 1,66667€.

Veiem com els editors, enlloc de publicar d’altres texts oblidats de l’autor prefereixen agafar un breu i, mitjançant una bella coberta, fer negoci del bo. Car tothom sap que la literatura no convé als pobres, car elaboren idees desavinents i es frustren al descobrir hàbits elevats.

Malgrat el mal negoci que feia vaig acabar per comprar el fulletó corromput per una minsa paga doble que feia poc m’havia estat feta efectiva. Vaig desar-lo dins la bossa de cartró i el metro em dugué túnel amunt fins a Valldaura, on es dreça modest l’edifici on visc.

Quan vaig extreure de la bossa em meu magre festí per examinar-lo amb deteniment i, si s’esqueia, encetar-ne una lectura ràpida, vaig descobrir que un notable de la ciutat hi ha via estampat un pròleg interessat i partidista, sobretot partidista, signat per Xavier Tries. Per si els incauts no sabesin qui és el personatge ell mateix se’ns descriu en tercera persona com segueix: “Xavier Tries és candidat de CIU a l’Ajuntament de Barcelona. Barceloni que gaudeix passejant i ensenyant la seva ciutat, Xavier Tries compta amb una sòlida carrera professional i política, com a metge-pediatra i com a Conseller de Sanitat i de la Presidència de la Generalitat després. Es presenta a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007, amb l’objectiu de convertir-se en el nou alcalde de Barcelona”.

No cal ni dir que tal pamflet electoral dins el pròleg d’un llibre pretesament literari no s’escau. En toto cas les sorpreses que el sotsdit llibre de Soldevvila em produí no s’acabaren amb la fulgurant presentació de’n Xavier. Però com que vaig mancat de temps demà o passat ja us ho explicaré.

Servidor;

Llibres de vell

2008-07-17T20:19:00.000+02:00

Toca encaminar-se a una llibreria de vell. Remenar a les piles de pàgines com al mercat de Canovelles malgrat que hi manqui la gitana de torn que crida allò de “Vinga Maríes! Al remeneo!”.
Toca, però, enlloc de deixar-se endur per la intuïció de cadascú, cercar un llibre curt, sorprenent i franc. Un llibre escrit en contra de la complaença que empeny filòsofs i escriptors a agafar la ploma, a aporrejar el teclat.
Hom pot esgrimir que l’escriptura no és complaent per quant no és conforma amb el buit i trama explicacions, reals o fictícies, sobre el mon. No obstant, no s’ha de confondre la mandra i la complaença.
Ben cert és que al sofà, amb una cervesa a la ma i la tele engegada poca necessitat literària experimenta el cos. Però en situacions de manca d’alcohol i de ficció, quan ens adonem que la realitat apreta i que no saben com prendre’ns-ho, llavors escriure una bona tirallonga d’explicacions pot ser crucial per a poder dormir plans a la nit, quan el monstres ixen de les ombres. Aquesta és, precisament, la feina dels filòsofs segons Clement Rosset. Us recomano que busqueu aquest llibre a les llibreries de vell, car de nous, no en fabriquen (en castellà no, en català tampoc).

En Castellà: El principio de crueldad, Clement Rosset. Ed. Pre-Textos 2002. EAN: 9788487101977. Descatalogat (de moment).

En Francés: Le pricnipe de cruauté, Clement Rosset, Ed. Gallimard. EAN: 9782707311801 Disponible.

Maledicció

2008-07-15T14:24:00.001+02:00

(reflexions matutines)
Uaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!! Maleits siguin! Tots els marcuians que pululen, s'arroseguen, babegen, demanen, palppen, parlen, es despertein i aconsellen, Maleïts tots els vius i els morts que se'n van sense donar mai les gràcies.

Lectures d'estiu: Filosofía profana

2008-07-05T10:00:00.000+02:00

Estic d'acord amb les dues opinions generals que diuen, primer que la filosofia és farragosa, i segon que a l'estiu cal envoltar-se de coses lleugeres. A primera vista, doncs, la lectura filosòfica sembla haver de relegar-se lluny de l'estiu, preferntment a l'hivern o, com a molt d'hora, cap a començament de tardor. No obstant certs títols atrauen la mirada fins i tot a l'estiuejant més enfervorit.
No és freqüent, però a vegades els filòsofs dirigeixen la mirada fora del recinte dels propis sistemes per tractar de dilucidar aspectes de la vida humana més quotidiana. Sovint s'ha considerat aquests assaigs obres menors. A vegades fins i tot els mateixos autors s'han avergonyit d'elles i alguns, com Kant, les han publicades sota pseudònim. No obstant és innat en l'home relaxar-se i abandonar a estones l'heroisme de les obres atemporals per incidir en la realitat dels seus contemporanis, de manera anàloga a com els sermons, tot i pertànyer a la pràctica religiosa canvien el rigor de les demostracions teològiques pels consells i les opinions del dia a dia. I... Què no poden aquestes agudes mirades sobre una matèria tan viva!
Aquesta mena de filosofia de gènere, limitada d'una banda per l'assaig de Montaigne i d'altre per la boutade o broma intel·lectual de De Quincey, antecessora dels "How to" i els llibres d'autoajuda moderns tant com de les entrades enciclopèdiques, obre un fabulós catàleg de temes on sempre pot amagar-s'hi la sorpresa. Per ventura la filosofia actual no és, en certa manera, filosofia profana?

Per veure una bibliografía no exhaustiva pitgeu AQUÍ.

Per veure algunes portades d'aquesta selecció, elaborada per a La Central, AQUÍ

El rei sol

2008-07-04T19:38:00.001+02:00

(asumptes de família)

El mar com una taca d'oli; planísim. Dins una canoa inflable i equipat amb un flotador d'aneguet em deixo endur, tot contemplant les altures amb expressió contrariada. El mar brilla amb un deix celest, com si l'aigua fos vaporosa. La cara de fascinació abstreta brilla, en certa manera, dins el requadre, com una mena de sol. Potser tots els nens tenen aquesta mena de cara-de-sol, potser per això tenen el un poder d'atracció tan gran. Tothom mira els nens; a l'autobús, al carrer, a la platja, com si les expressions del semblant dels infants fos un punt de fuga per on fugir del seu mon adult. Un punt d'escapatòria al que es deuen i que denoten amb els apel·latius amb que tracten els petits.
El meu rei o el meu sol, el rei de la casa; mots que havia escoltat tantes vegades, quan era petit, i que en créixer es feren cada vegada menys freqüents, fins a restar en la memòria tan dèbils com el record dels somnis a migdia. Sé que la meva avia em deia el meu rei o fins i tot, ... em fa una mica de vergonya dir-ho, el meu reietó, però tot i així no acaba, per a mi, de ser quelcom real que afecti la meva existència.
He estat un monarca seguit amb devoció; un astre. Sé que deus pensar que peco d'immodèstia però si recordes una mica la teva infància t'adonaràs que tu també has estat una deessa. Tots hem estat monarques d'un regne on governa el més petit de la casa. Intueixo en la fotografia l'aire carnavalesc d'aquesta comitiva reial. Un portador de mans envellides per les llengües de l'astre empeny la canoa imperial. No pujo de rang sinó per a dir que de nen tot l'univers era a conquerir.
Créixer no és altre cosa que ésser destronat i assegut en una cadira, com la gent vulgar. L'altre record que la instantània m'evoca és més un compost de coses que m'han explicat que una vivència, o sigui que ben fàcilment podria ser titllat de simple literatura.
La que em va ensenyar a nedar fou la meva avia materna, la iaia pili, i ho feu al mar. M'aguantava amb les mans com si fos una safata per tal que no m'enfonsés i, mentrestant, donava voltes com uns cavallets. La sensació devia ser prou emocionant perquè li vaig agafar afició i, mica en mica, em va anar subjectant amb menys força fins que ja ho vaig poder fer sol, i en anar fent-me gran somiar que esdevindria un tritó.

Aquesta entrada ha estat reciclada pràcticament sense modificacions. Va aparèixer per primera vegada al blog ínitim "La nuvolosa qualitat dels somnis" ara fa un any. En record de les motivacions d'aquell blog, tot i estar-ne lluny, el publico de nou.

Pensar en dejú

2008-07-02T11:29:00.003+02:00

(reflexions matutines II)

Surts de casa massa d’hora pels teus propòsits. Ni tan sols es tracta d’una malaltissa recaiguda vers el credo secular dels refranys. Un motiu molt més prosaic t’ha empès al carrer: Ha vingut el lampista. T’has hagut de llevar i obrir-li la porta. Això ha estat a les nou. Ha tallat l’aigua. Ha començat a picar contra la paret amb una escarpa per obrir forat i accedir als conductes de plom que ha de substituir amb tubs de coure. Quan has sortit al carrer t’has adonat d’una cosa.
No has esmorzar. Res de res: Ni un mos. Les frases que aconsegueixes articular son senzilles i palmàries, caient com el cops de martell sobre les teves orelles adormides. Tan se val i puges al metro, baixes al centre i et refugies en una d’aquestes estances urbanes que donen cabuda als desemparats:
Oh biblioteques! Oh Universitats! Les vostres sales són calentones a l’hivern i fresquetes a l’estiu... Bé, ja n’hi ha prou de lloances.
Notes el teu estómac buit, massa buit. Però ja et trobes davant de la pantalla. La sala d’ordinadors, desacostumadament buida, indica l’arribada de les vacances.
Durant uns segons t’atures i espies la buidor de la sala, les cares dels pocs que ens hi estem sonen a turista, no a estudiant dels que normalment l’omplen a vessar. I, motivat per aquesta escolta de l’entorn reflexiones uns segons sobre el que Deleuze anomena índexs. Aquestes petites variacions que ens donen idea de desplaçament en el temps. Senyals que ens situen dins un calendari que actua fora del cicle setmanal i que s’utilitzen abastament al cinema. Intentes omplir-te d’ells, amarar-te’n fins al moll de l’os però segueixes tenint gana.
Llavors el curs de la teva reflexió gira bruscament i es topa amb la piràmide de Maslow. La seva ombra allargada sumeix la sala en una penombra vaporosa. La planta és tan imponent que les arestes, al principi, amb prou feines sembla que ascendeixin. I de cop tota ella, amb els diferents pisos (que algú ha pintat de diferents colors per mor d’una fàcil comprensió), es transforma en un croissant de xocolata acabat de fer.
T’adones aleshores de la idea rectora d’aquesta divagació matutina: Reflexionar en dejú esmola el pensament metafísic, però tu prefereixes pensar amb la panxa plena.

Per anar a les
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI

Vermell, taronja i groc

2008-06-27T18:12:00.000+02:00

Cap mena d’interès em lligat intrínsecament als esforços de la gent per entomar la fins fa tres dies monstruosa crisi econòmica a base de futbol. D’altra banda, no em sento lliga a cap bandera i molt menys la espanyola. Per últim, el futbol no és cap dels meus ocis de manera que no tenia cap mena d’interès a parlar de l’esdeveniment esportiu que aquests dies s’està duen a terme a Àustria i que tots coneixeu de grat o per força. De fet, ni tan sols en el campionat de lliga segueixo ni simpatitzo amb cap equip.
Com dic, fins fa poc creia que no era de la meva incumbència. El fet que ni el futbol ni Espanya m’afeccionin no era motiu suficient per posicionar-me en contra del pueril patriotisme que infecta la nostra població, ans al contrari; el silenci semblava la millor via d’expressar el meu rebuig, però malgrat haver esmerçat un gran esforç en mantenir la calma, lamentablement no n’he estat capaç.
No són només les constants alenades de patriotisme espanyol tipus A por ellos.. , Podemos... , o el que sigui. Ni tan sols les extenses notícies sobre les nimietats de la vida vienesa dels campions que han de defensar l’honor de la real persona i els seus fidels súbdits davant d’Europa, tan versades en tòpics trillats que en degustar-les un lleu gust a regurgitat em provoca espasmes al dit gros, que canvia automàticament d’emissora en una resposta adaptativa envers l’entorn hostil. Ha estat sobretot l’ambient del bar el que m’ha inflat les gònades fins a l’extrem d’escriure aquestes línies de venjança. Un ja no pot emborratxar-se aliè a l’espectacle de la testosterona nacional.

El primer que caldria, em dic, és recordar que malgrat que els faci la impressió de guanyar alguna cosa el plural emprat a tort i a dret pels presentadors televisius, ensems els catalans (sobretot en Cuní), no està ni de lluny justificat. Però ben mirat no és el seny ni la racionalitat el que pesa en el meu ànim, sinó la sorda ràbia davant de tanta estultícia.
La cosa hagués queda en una anècdota més aviat pobre de continguts si, com tenia per bona costum, la selecció espanyola hagués fet un paper modest. Ara, però, el mal ja està fet. Tan se val que perdi la final com que la guanyi, els comentaris al respecte s’estendran insuportablement durant setmanes.
He decidit, per sentir-me millor davant la situació fins ara esbossada, recordar els homes que han arrabassat l’èxit al sentiment patriòtic en anteriors ocasions, i jo no he estat l’únic. A aquests va dedicat el blog que amb tantes explicacions prèvies us presento. S’intitula Herois i, per manca d’una selecció pròpia; una selecció catalana capaç, al menys en el els somnis de l’autor, de jugar contra Espanya i guanyar-la, aquest recluta una variopinta i força completa selecció d’esportistes forans de diferents disciplines que han fet les seves delícies.
La meva mentalitat no és la seva. A mi les seleccions em són igual, preferiria, de fet, que no n’hi hagués. En una segona opció, si imaginem un test hipotètic, preferiria veure la selecció catalana jugant a nivell internacional. Em sembla obvi que, en aquest segon cas em semblaria que guanyar a Espanya no és un objectiu primari, sinó conquerir el campionat. Com que, de totes maneres, sols es tracta de fantasies i l’enutjosa realitat és que la selecció espanyola m’amarga les estones de bar, les notícies i, en resum; la tranquil·litat. Per tant comparteixo l’ànim ofensiu del blog que us recomano. Per tot plegar, si us plau, pitgeu AQUI.

La imatge correspón al cuadre Vermell, tronja i groc de Mark Rothko. La cual ningú va voler comprar en una recent subasta celebrada a Sotheby's. Per saver-ne més pitja AQUI.

Aires de família

2008-06-23T18:40:00.000+02:00

Una breu costatació m'obliga a explicar-vos aquest aire de família que em lliga a certes persones. Deixo de veure-les, de sentir la seva presència com la necessària abundància d'aire respirable. Però, tan vont punt les retrobo, la familiaritat és idèntica, la comoditat en el tracte absoluta. Es trcta, crec, d'un cert aire de família, com aquell de que parla Wittgensetein en les seves investigacióins filosófiques. Semblances indescriptibles però efectives. Què fa que la gent d'una família s'assembli; certs gestos, certs traços en la fisonomía, però si ens hi fixem atentament cap nas, cap orella, cap decepció es marca en dos rostres d'igual manera.
es tracta d'unes semblances que ens uneixen, potser arrelades al passat però també en llunyanes esperançes que no podem formular en paraules. En qualsevol cas, en assemblem en la familiaritat amb què ens tractem en retrobar-nos, com si durant tot aquest temps haguéssim estat, tot i incomunicats, junts.

Parlem del temps: Una benvinguda a l'estiu

2008-06-20T18:21:00.000+02:00

Fa dos dies que una realitat palmària s’imposa amb vehemència: L’estiu ha arribat. Calor, sol i poca roba en són i els símptomes i m’agraden.
D’antuvi vaig sentir una lleu tristor, pròpia de l’adéu a la primavera. La pèrdua d’aquella temperatura tan agradable que et permet posar-te tot just un jerseiet o una jaqueta fina i que molts no dubten (per exemple la meva àvia) en qualificar d’ideal.
No obstant, aquesta calor es rebaixa a la nit com el whisky en abraçar els glaçons, i la fresca es presta a passejades noctàmbules per indrets insospitats, especialment les nits de lluna plena com aquestes darreres.
He de confessar, per si algun despistat encara ho ignorava, que són noctàmbul per instint. Quan m llevo al matí o, si pot ser, al migdia, em sento espès com un brou que em deixar bullir massa estona i on ja s’han desfet les patates; qui s’hagi oblidat olles al foc sabrà de què parlo.

Ahir, per exemple, vaig sortir a fer una copa amb un amic i al voltant de mitjanit vaig tornar a casa. Pel camí m’havia trucat la meva companya de pis avisant-me que no tenia claus i, per tant, en arribar al pis no vaig fer cap al llit sinó que vaig apoltronar-me al sofà i, primer una pàgina per veure què tal, després una altre perquè vé al darrere, vaig llegir tota la introducció de L’ange de l’histoire, de Sthepan Moses. La meva companya encara no havia arribat i la vaig trucar.
La resposta va ser interrogativa: Venim amb uns amics, digué amb l’accent marcadament napolità que la caracteritza, i anirem al laberint. Vols venir? Obviament la resposta va ser que si.
Després de fer el laberint, pujar al palauet que hi ha damunt el turó on s’assenta el parc, i comentar amb profusió l’espectacularitat de la lluna, ens vam passar tres quarts d’hora buscant pel laberint la bellota que un d’ells hi havia perdut. No la vam trobar.
Vam eixir del parc saltant una tanca diferent a la d’entrada i encongint-nos per tal que el vigilant de seguretat no advertís la nostra presència. I en acabat, just al final, al costat del velòdrom, ens vam asseure al costat de la monumental poesia de Brossa a descansar.
Els signes tipogràfics hi estan disseminats per terra: ( ) , ¿ , ! , ; : [ ], ? , etcètera. Al final el colofó: Al centre d’uns bancs una gegantina A.

Sens dubte ahir succeïren aquest seguit de coses. També és possible, i com a mínim entretingut, fer una lectura poètica del fenomen. El signes de puntuació, d’exclamació escampats sobre la gespa com caigudes estrelles d’un entramat de text. I aquella A, governadora insadollable de l’ordre alfabètic de les coses un copet a l’esquena. El text governa el món tan efectivament com els pastissets ensucren l’existència dels golosos. El fil d’Ariadna guià la successió fortuïta dels esdeveniments i no sols la nostra entrada, sortida i morada del laberint, tot inaugurant l’estiu. Els signes solts, escampats pel mon com presagis cecs i sords es deixen llegir: Són presagis optimistes sobre curs del nou estiu.

Pausa per exèmens

2008-06-18T15:49:00.000+02:00

Prego que exuseu la demora en la publicació de noves entrades. Pel moment els examens i la feina m'impedeixen escriure tan seguit com abans. Atentament, etcètera, etcètera...

petites poètiques de paper pintat

2008-06-06T15:53:00.000+02:00

Sovint els lectors oblidem la màgia del paper, oblidem que no sols les lletres ens enamoren; també la textura i l’olor d’entre les pàgines; de llençol net. Els més petits no ometen mai l’observació (atenta o irada) de totes aquestes qualitats i, habitualment, els llibres il·lustrats queden confinats a aquestes edats en que el dibuix i el color prímen sobre la narrativa. No obstant és la il·lusió que neix de la sorpresa del format, del color, de tocar un paper i notar la carícia de la cel·lulosa, el que podem recuperar fins demà a les 9’30 de la nit al festival de llibre il·lustrat “Como Pedro por mi casa”.
Allí es poden veure les extraordinàries poètiques de paper pintat del japonès Katsumi Komagata, una extraordinària col·lecció de jocs amb l’ull i el paper, amb el color i la forma. Totes unes vacances minúscules i portàtils. Si podeu aneu a veure-ho.

el festival te una web molt maca i poc més

¿...?

2008-06-04T20:59:00.000+02:00

Aquesta entrada és una excusa, com suposo que haguéssiu pensat encara que no ho declarés amb franquesa. Però no és sols una excusa, també està motivada per la curiositat. Digueu-me, si us plau, comptats lectors d’aquesta bitàcola, quines qualitats penseu que ha de tenir un investigador carismàtic de novel·la negra.
Per vint-i-cinc pessetes...

Maitines

2008-05-27T18:02:00.003+02:00

(reflexions matutines I)

El matí desvetlla sensacions innombrables i execrables a parts iguals. Si hom treballa en una botiga s’adona que els clients matutins els caracteritza una voluntat manifesta d’aprofitament del dia.
Aquesta voluntat s’allunya perillosament de la inocuïtat que hom li atorga més per ignorància que per experiència. Que una persona, jove o gran, estrangera o nostrada tan se val, s’aixequí amb aquest rampell aprofitador a mi m’hauria de ser igual. Ara bé: Quan aquest aprofitament requereix complicades recerques bibliogràfiques i se m’imposa amb la mala educació característica dels imbècils que es pensen que m’he llevat per somriure’ls mentre m’exigeixen un reguitzell d’esforçades accions sense usar ni per casualitat la formula “si us plau”.
S’imposa la sensació, al cap de poc minuts, que el profit que extreuen aquests matiners em constarà la salut. En un parell d’hores el meu estat d’agitació nerviosa (ara en diuen estrès) adquireix proporcions descomunals.

A tota aquesta gent li aconsello una cosa: Emborratxeu-vos força la nit abans si es que pel matí no treballeu ni feu res de profit, car d’aquesta faisó us llevareu tard i amb ressaca i no vindreu a fotre’m enlaire les comptades hores que em separen del dinar.

Per anar a les
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI

Guantades poètiques

2008-05-24T11:51:00.000+02:00

Contra les celebracións

2008-05-16T17:58:00.000+02:00

De sobra és sabut que cada persona, cada ciutat i cada nació, tenen dies del calendari tenyits de color vermell. En una significació immediata i no metafòrica em refereixo al vermell amb que els dies festius s’inscriuen al calendari per denotar que són d’una altre mena que els dies de cada dia, malauradament feiners. En una segona significació, tan extensa que gairebé dona cops de colze a la primera, aquests dies solen estar vinculats a la sang, bé a la sang de la guerra bé a la sang uterina. Cal no oblidar, abans de prosseguir aquesta breu exposició, que els noms de les criatures era imposat antany pel prelat de torn segons el sant del dia, de manera que el jorn natalici quedava inextrincablement unit a l’essència del nadó, qui lluïa la data de naixement com a denominador del seu ésser.

Una analogia d’aquesta mena d’actes màgics que pretenen (i a vegades aconsegueixen) transmutar els cossos en qui actuen no costa de veure en el cos social. Les festivitats nacionals (4 de Juliol, 12 d’Octubre, 11 de Setembre), emulant els aniversaris individuals, s’esforcen en renovellar les condicions anímiques d’aquell naixement o d’aquella mort, talment com si cada 4 de Juliol els EE UU aconseguissin de nou, per primer cop, la independència.

L’estratègia de reinversió en valors passats, com per exemple la mateixa noció de jo (de jo mateix, per a ser més precisos), fa que aquesta suposada persona, sempre la mateixa, ens atrapi de nou amb les seves obligacions i traïcions: En resum, amb els compromisos del passat que ens obliga a acceptar, de nou, com a propis. De ben segur que exagero la importància de l’aniversari en si mateix i se’m podria objectar amb facilitat sospitosa que ningú, en bufar les espelmes, contrau més compromisos que un dia qualsevol. Però enlloc d’observar aquesta obvietat com a refutadora de la meva tesi cal, més aviat, veure-la com una lleu confirmació del que afirmo.

Cadascun dels nostres dies és creuat per una infinitud de petits aniversaris dels quals la festa nacional és prototip. Són concatenats en una lògica de la repetició, o més aviat de la represa. Cada vegada que el cigarret s’encén de nou i ens arranca el somriure satisfet es reprenen les intenses relacions emocionals i financeres que ens vinculen a les empreses tabaqueres i el seu model de negoci. Cada vegada que notem l’aliança el matrimoni es torna a fer present amb un nou sí d’igual faisó que en observar l’estàtua del bon rei s’afirmava de nou la seva voluntat sobirana. Aquests milers de renovellaments, de represes d’actes antics són les minúscules partícules de la nostra identitat em temo. Una reflexió de Burroughs al voltant de l’addició a l’heroïna, un dels lligams identitats entre persona i acció més potents que poden experimentar-se, discorria en el sentit que l’addicte no ho era tant a la substància (física i comptable) com a la parafernàlia, al ritual d’injectar-se i tots els seus objectes màgics associats, als gestos precisos una i mil vegades represos amb l’objectiu d’aconseguir el mateix fi.

Aquesta sacralització de la represa que amaga l’espernça de fer reneixer un esdeveniment passat és potser, com pensa Derrida, la condició mateixa per a que poguem anomenar tal o qual accións i reaccións passades amb el nom d’esdeveniments. Una opinió tal amb prou feines amaga el deute ideológic que manté amb le cristianisme. La convicció que hi subjau és la següent: La vida de Crist haguera estat indiferent per a nosaltres sense l’evangeli; l’expansió de la bona nova del seu naiexement, vida, martiri i ressurecció.
Si assumim que així fos ens hauríem de preocupar a continuació de la operació simbolica que Crist efectuà i que nosáltres renovem, fins els ateus, diverses vegades a l’any. La seva crucificció no només ens dona prop d’una setmana de vacances, també preten lliurar-nos de totes les culpes. Aquesta mena de d’irresponsabilitat que ens imposa no serà rebatuda fins a la ilustració. Desgraciadament emperò, l’esforç contestatari ilustrat no aconseguirà doblegar la tendència cristiana a la irresponsabilitat.
D’altra banda l’esglèsia ha estat un model represiu de primer ordre, com difícilment pot oblidar-se avui i, a la pràctica, aquesta innocència ha estat exiliada solament a l’esfèra trascendent. Actuant d’aquesta guisa ens ha fet addictes al mon trascendent on podem romandre innocents i esser repetitivament perdonats per cadascún des nostres delictes.

Tornant a ls fixació temporal de la represa de l’ajusticiament d’aquest fanàtic ampliament adorat, ens ha de quadr clar que mai deixarem endarrere la mediocre innocència cristiana, als ajusticiaments de gent per definició incapaços d’ésser culpables, i en el pla personal seguirem sent nosaltres mateixos i el poc que ens en desviem durant un any sacrificat per complet a l’exigent ritual del treball serà reblat simbolicament el dia que ens reconeixem diferents sols en la xifra que acompanya el bnostre nom.

Intuïció temporal

2008-05-09T12:43:00.000+02:00

Intenta posar-te al meu lloc:
Passa sovint, als qui som despistats, que el temps se’ns escola misteriosament amb transvestismes propis de carrers estrets i matinades malaltes. Et lleves un dissabte plujós i penses: Menys mal que plou. I aquesta inconveniència cap a la resta d’homínids dels encontorns et consola davant la perspectiva de passar-te tot el dia treballant.
Adormit com una marmota esgarrapes unes monedes de l’interior de la teva caixa de cabals, de llautó, on atresores els quartos per no haver de freqüentar el banc. L’home de la teva sucursal bancària només et somriu, matusserament, a primers de més. A les postrimeríes de l’exercici mensual sol escopir-te amb fe absoluta envers la institució, davant qualsevol reclamació per la tardança d’una transferència, que l’error no és seu, que no l’han feta, en resum: que no en vol saber res de misèries.

Passes pel forn i compres dos pastes d’aquelles que duen molta xocolata per esmorzar al metro, mentre davalles dels barris de muntanya vers el centre, on s’ubica la teva feina. Entres a treballar just a l’hora; mig satisfet d’haver-hi arribat temps. L’altra meitat encara està començant, rudimentàriament i lenta, a caminar pels senders de la consciència.
Una vegada darrera de la teva taula, engegues l’ordinador i hi repenges els colzes, i el cap damunt els colzes, i et lliures uns segons a la fantasia de seguir dormint però sense deixar-te anar, perquè saps que series capaç d’adormir-te allí al mig i que et trobés qualsevol client en plena becaina i això, com suposeu, desembocaria, com imagineu, en una esbroncada o represàlia equivalent.
Sona el telèfon. A la pantalleta de l’aparell apareix el remitent de la comunicació: Departament S. Despenges amb el zel professional que imagines al treballador perfecte que mai seràs ni tens interès en ser i, tot modulant la veu per farcir-la d’amable servilitat, demanes el què. La veu d’una de les teves superiors (que, tot s’ha de dir, en alguna ocasió t’ha atret més enllà del professional) et pregunta si ets tu.
Mig enutjat però evitant que el to de veu exsudi aquesta desagradable sensació contestes que si. El que més t’ha molestat de la pregunta era la innegable suposició que hi subjeia; a saber: Que segurament no hi series o, el que és sinònim: Que segurament arribares tard.
La conversació, no obstant totes aquestes idees que et creuen el magí en estampida, segueix i no sols això: Segueix per un derroter insistentment qüestionador de la teva presència al teu lloc de treball. Com si la presència del soldat al peu del canó fos estranya, digne de dubte i reflexió.
Ella et demana si avui al matí et toca treballar i tu, ferit aquesta vegada pel fet que no conegui el teu horari, és a dir, que no s’hagi fixat en tu més que en un insípid insecte fora de la sopa, li contestes que, lògicament, avui treballes tot el dia. Amb vocació pedagògica afegeixes els teus deures amb l’empresa: El dissabte em toca tot el dia, quant no em toca el dissabte el dimarts tot el dia.

En aquest punt ella et fa una revelació que t’occeix els plans i la cordial racionalitat aplegada a dures penes en els poc més de dos quarts d’hora que duus de vigília. Avui, afirma rotundament incrèdula, no és dissabte. Avui és divendres.
Per uns instants la conversa es deté i el sentit de la teva existència amb ella. Què coi i fas allí. Què coi fas, en general. No saps què dir quan ella et pregunta què faràs. Respires un segon i et mires les estanteríes, la taula de treball, l’ordinador, i els odies sordament durant el lapse maleït que aguanta la teva ment en blanc. A empentes i rodolons, emperò, les síl•labes et surten gorja enllà i afirmen que te n’aniràs i tornaràs a la tarda per complir el teu horari normal. En certa manera esperes que sortint d’allí tot passi de cop i volta i ningú s’adoni de res. Abandones aquesta esperança tan bon punt penges el telèfon. T’adones a continuació que la veu del telèfon no ha arribat a dir-te quin era el motiu de la trucada. Potser, fantasieges, ella sabia que aniries, per error, a treballar. Potser, deixes anar encara més desbridada la teva inventiva, ha estat un engany i segueix sent dissabte.

Marxes de la feina i te’n vas, una estona, a passejar pel centre de la ciutat. Ja no tornaràs a casa; prefereixes, et dius, aprofitar el dia. Malgrat que tot al teu voltant es desenvolupa segons la taxonomia segura de la veu del telèfon com si fos realment divendres: Els estudiants fumen els cigarrets d’abans o de després de classe dant la Facultat d’Història i Filosofia, la gent va atrafegada sota la pluja amb el ritme d’un divendres, el cupó de la ONCE és pel divendres al vespre i, més concretament, dues persones a qui he preguntat m’han confirmat el consensuat parer que avui, efectivament, és divendres... Malgrat tot plegat el meu cos segueix actuant com si fos dissabte. Per a mi, encara que m’hagi de plegar a la voluntat de la majoria a efectes pràctics, avui és dissabte.
Tot això que m’ha passat i que et demanava, al començament, que visquessis des del meu lloc, com si t’hagués passat a tu, em deixa dues qüestions sobre la taula. La primera és el lligam biològic que uneix els dies i el cos, fent que aquest pugui, realment, comportar-se, fins i tot pel que fa a digestions i secrecions hormonals, de manera diferent segons els dies de la setmana. No puc dir que em sorprengui després de tenir coneixement dels estudis de Pavlov i la seva descendència però si que vull remarcar-ho aquí. El segon i més intricat problema és el següent: Per tal que tot jo estigués convençut que avui era dissabte cal, o bé haver tingut la sensació que ha transcorregut un dia més dels que efectivament ho han fet, cas en el qual caldria preguntar-se en què foren esmerçades les seves vint-i-quatre hores, amb qui i on, preguntes totes elles irresolubles. O, en una altre hipòtesi, pensar que el meu cos es capaç de saltar-se el condicionament establert i saltar d’un dia a un altre transgredint l’ordre cronològic d’aquests.
Aquesta equivocació ens duu si volem a les portes del concepte filosòfic de biopoder. Si fos un progressista opinaria que el sistema de biocontrol s’ha de millorar per tal que aquests desfalcs esdevinguin cada vegada menys freqüents. Com que no ho sóc em demano: Realment és tan potent el control físic i psíquic que els calendaris i altres formes de segmentació d’usos del temps introdueixen fins a les nostres vísceres? Podem fer-nos amos del nostre temps biològicament parlant? En tal cas, com? I, finalment: És de decuit un darrer resort d'on emergeix, inesperat, el temps que el calendari no ha aconseguit subsumir el tot?

Ritual

2008-04-30T20:24:00.000+02:00

>

.
.

Vull corre’m a la llengua
D’un gripau lleig
Com un pecat,
Com un gerro
De porcellana escapçada
Que he comprat als encants.

La seva boca grossa,
Grotesca a força de raucs,
Es desencaixa sota la lluna
Desinflada, que somieja
Desastres accelerats
Amb pols d’estel fugaç.

Ningú a la vista, pensa
La via confosa, congelada, convertida
En catenària biològica
De la por, de l’hivern.

Vull encendre foc
Fregant el meu cos
Amb paper d’estrassa.
No gemegaré, si s’escau
Que la sang taca l’alfombra
Extremadament cara
Del rebedor.

A contracor,
Recolliré els cossos morts
I furgaré dins les butxaques,
En busca de llibrets atrotinats
I monedes,
i fotos velles
De les seves filles,
Per masturbar-me en un futur
Gens llunyà,
Al carrer solitari,
Dins un cine o fora,
En un aparcament anònim,
Trepitjant la línia
Que limita
Les parcel·les.

Faré escampar als meus
Servents gràcils i mal
Educats tones de safrà.
Me n’untaré una poció,
Per tenir el poder,
De les pells maltractades.
Ansiejo els cardenals
De sotanes occides,
I mala reputació.

El ritual començarà aviat,
Tan bon punt les esquerdes del deler
remetin cartes d’enyorança barata,
de pel·lícula americana,
de sèrie B,
de seriositat marcada
per l’amenaça termonuclear.

Escopiu a la cara de les adolescents
Que surten encara amb
les cares banyades
per l’emoció de la xona aigualida
pel torç d’una estrella, humana
profana
drogada,
d’un que millor que estigues mort.
Perseguiu les faldilles pudents
D’arnes
D’armari
De vella confosa quan un li entafora
Ben grossa la polla d’infant.

Les ànimes dels rocs
Reclamen la gaubança
Dement sota del roig
Firmament d’esglésies
Cremades.
Esbarjo de mansos
Deixats anar
Pixant pluja àcida
I roderes de ponts
Fets a dones, a cotxes,
A cases ocupades per la nit
Infecte d’escarabat i puça
I turmell malferit al saltar,
Escalant el mur abrasiu d’una
antiga finca buida.

Hem engegat de nou les torxes.
Les cares pintades
Fan patxoca per salvatges propòsits
Com ho són els nostres.
Les venes et bullen quan escoltes
Les reiterades sagues de redobles
I els plors del nen
Abandonat i petit i sol i pobret
Que deixen a l’estacada les ganes
De viure de la mare,
Massa jove
Massa bella
Meuca bona
Del conte de fades que implora
Clemència: Oh Déu meu!
Fins quant el crits
S’adreçaran al cel?

Una polla, una cova:
El buit a l’infern de la jupa
De cuir, envellida per quilometres
A peu de polígon sense mai haver
Trepitjat, l’innoble sol sota el fum
De la fàbrica.
Picant
El guix de paret al metall,
Encenent la despesa de cos.
Pintant
Al terra el cercle d’esputs
Que em separa de la comèdia.

Puja el volum: Raneres d’imbècil.
Ho escoltes? T’han engiponat
I d’aquesta potser no en surtis.
De nou la banda
Sonora
D’aquest despropòsit
filmat que cobreix de fracàs
Les vísceres més íntimes
Dels amics que se’n van.

Mor Hoffman, l'inventor de l'LSD

2008-04-30T20:15:00.000+02:00

Enllaç a la notícia de Vilaweb: PITJA AQUÍ

Contra la metafísica

2008-04-29T13:31:00.000+02:00

La lògica de les commemoracions rau ancorada a la metafísica, si es que a tan vaporosa rancúnia poden lligar-s’hi raonaments sòlids. L’aniversari del que ja ha passat convulsiona el present inoculant-hi esmorteïts simulacres d’esdeveniments passats. Enguany ha arribat el torn al Maig del 68 i tant els detractors com els esquerrans en duen la boca plena.
S’han editat o reeditat nombrosos llibres sobre els fets que, en forma de textos i fotografies, construiran una reescenificació controlada de la revolució a la manera com les caixes de música ho fan amb les cançons d’èxit: Una mica descompassades i amb una sonoritat metàl·lica i falsa. D’altra banda, a ningú escapa que els antics revolucionaris, que actualment exploten importants parcel·les de poder es penjaran les medalles al temps que, actuant com una vacuna, les minses evocacions revolucionàries ens tornaran immunes als enunciats maximalistes del maig francès.
El primer pas per observar el fenomen més enllà de l’obvia percepció del lucre editorial que aquesta campanya d’anàmnesi col·lectiva suposa, és ser capaços d’entendre que les motivacions actuals de les dretes i les esquerres (o, si ho preferiu, dels conservadors i dels progressistes) són bàsicament d’acord en alabar no sols el mite del PROGRÉS, també la (vella) metafísica del món vertader.
Pretendre, com molt bé explica en Schiffer, l’existència d’un mon vertader del qual som exiliats implica immediatament la no-acceptació de la vida present com a la veritable o la bona, el que demostra cert ressentiment contra la vida. En segona instància aquesta mena de pseudoidees fantasmagòriques ens recorden el mite d’Adam i Eva, expulsats del paradís a causa del pecat original. En tercer lloc, la desvaloració del present, que serà titllat pels cristians de seu del pecat, i pels debordistes com a mera fantasmagoria espectacular, condueix a una creixent necessitat de dur el regne de Déu, aquest més enllà veritable i perdut, a la terra. Aquestes vel·leïtats gnòstiques que Debord disfressa sota una retòrica encotillada a l’estil marxista i, tal com aquest, anomena el fi (en el sentit de telos) de la História. Es aquesta denigració del moment present la que cometen les celebracions de les revolucions passades, si cap encara més miserablement, car enlloc de fer-ho en nom del futur efectuen l’estafa en nom d’un passat que afirmen sempre va ser millor, i per demostrar-ho editen llibres il·lustrats de gran format i preu exagerat.

L’econòmic llibre que recomano a continuació és una bona dosi de pensament reaccionari: Una reacció clara a les doctrines ortodoxes del marxisme espectacular de Debord; intel·lectual que ha estat celebrat per les esquerres els darrers quaranta anys. L’accent del llibre replica la òptica debordiana des d’un pensament nihilista i, al mateix temps, conservador.
Tot i no combregar amb les opinions de l’autor cal reconèixer a aquest pamflet, no sols la concisió del títol; Contra Debord, sinó sobretot la continència amb que desarticula el profund ressentiment d’aquest intel·lectual de segona, la senzillesa de les exposicions i la brevetat. Crec no equivocar-me si afirmo que és una de les millors opcions per desempallegar-se de les molestes hagiografies acrítiques que comencen a inundar l’espai.
Avui, dir que Debord era un fanàtic del ressentiment i que odiava la vida, pot semblar excessiu, fora de lloc; per a segons quins sectaris fins i tot pot semblar sacríleg. És precisament el que Schiffter: Atacar l’ídol amb la màxima virulència de que és capaç i amb un cert estil gens desagradable.

Contra Debord, Frédéric Schiffer, Ed. Melusina [sic],
ISBN: 9788493421427.
http://www.melusina.com/

magma

2008-04-26T13:49:00.000+02:00

Per moments esdevinc un vermell
extintor d'una empresa
subterrània.
Em pregunten pel meu nom.
Aquest abric, responc,
es diu primavera.

(...)
foses roques pesants sota l'escorça
a atmosfères de pressió
lluitant per sortir,
somnis de continent,
àgil desfalc de terra
lluitant per desfer
la tirànica quietud:
Llobrecs racons relliscosos
buits de matalassos,
plens d'òxid sota la pluja
i un ionqui
es gira, sense somriure mai
a la càmara.
Sóc jo disgreat en tumult
disconèx de paraules
lluitant per sortir,
a migdia, despert sota el sol,
remenant averanys vertebrats
amb forquilles oscades
sota l'orella.

Certa toponímia sensitiva.

2008-04-24T19:50:00.000+02:00

>

La introspecció està francament passada de moda. La gent vol ser i s'esforça en mostrar-se social, extrovertida i amaga els girs envers la interioritat. En parlar d'interioritat no em refereixo, com podría malentendre's, a les idees (més o menys absurdes) que ens poblen el cap; parlo de l'aprenentatge dels estats interiors a través de l'existència.
Sovint desatenem el cos i, acte seguit, ens hi enfadem per la seva manca d'obediència i la impotència de no saber què ens passa. Es precisament la manca de saver sobre ell el que ens denega un poder ansiejat (el poder sobre el nostre cos) i, dit sigui de pas, detentat a nivell impersonal per una llarga comparsa d'experts: Metges, psicólegs, mestres, etc.
Sovint no prenem consciència del cos fins que aquest es veu alterat per malaltíes, lesións o drogues, que transmuten el nostre domini sobre el substrat que acull les intensitats i accions que considerem (de manera justificada o no) nostres.
Una d'aquestes situacións, em semblava lligada al que anomenem resacao, en tot cas, a l'endemà d'una festa grossa. Es tracta de la lenta exaustivitat a l'hora d'aixecar pesos, la slow motion amb que les nostres cames pujen les escales. Requerim veure cantitats ingents d'aigua, com si el cos hagués oblidat el règim energètic habitual i passés a funcionar altrement; amb altres capacitats i altres requeriments. Amb una sensibilitat extrema notem la duresa del vidre, la rugositat de la fusta, la flonjor malaltissa dels coixins,... Sembla talment que algún daemon nocturn ens hagi canviat l'aparell sensitiu per un model aliè, qui sap si alienígena.
Una afirmació d'Spinoza que convé recordar per dotar d'autoritat aquest modest artícle: "Ningú sap el que pot un cos." Tot i que habitualment ens arrepenjem en la certesa a sota veu que ens assegura que travessem una batzegada, que ens trovam momentaniament malament i que l'endemà ens trovarem millor. Però el cert és que aquesta sensibilitat exacervada em (potser ENS) fascina.
Després de la Diada, en la que vaig treballar tot el sant dia (15h seguides), avui m'he llevat sentint-me exactament igual que en aquelles ocasions i he descobert que l'estat sensitiu que em seduia no estava produït per la quantitat més o menys ingent de drogues i son, sinó per l'exhaustiu cansament de cada múscul, de cada nervi; també el simpàtic. Aquest esgotament, barrejat amb una dinàmica vital que impossa el moviment, perpetuu; a qualsevol preu, era la recepta de la sensivilitat lleugera, d'un altre món, dels ascetes.

Properament, en un altre artícle, parlaré negativament de l'ascetisme: Properament parlaré de Nietzsche. De moment m'acomiado amb l'alè eteri, que flota enllà com una exhalació tranquila i agraïda que resa: Per fí exhaust; per fí la mort.

Sobre demora i universitat.

2008-04-17T19:39:00.000+02:00

>

De nou estem preocupats pel futur de l'augusta institució medieval que anomenem Universitat. El caracter d'aquesta institució com a indret és potser el que en desapareixer irrita intel·lectuals i humanistes, i també aquells qui s'hi refugiaven amb l'espernça de no fer res.
M'explicaré millor: La universitat solia ser un indret, un lloc mental i físic bressol de l'intercanvi intel·lectual i espiritual d'aquells qui es distingien de la plebe pels seus coneixements, que sovint eren molts. Aquest intercanvi, doncs, es produïa al sí de la institució, dins l'edifici o a la biblioteca o als passadissos, o a les aules també. Actualment, però, les universitats es dissenyen com a allò que els antropòlegs han anomenat no-llocs. Hom hi va, fa el que ha de fer, i se'n torna. Aquestes activitats no han mutat més del que la bibliografía universitaría i els seus interprets (els professors), ho han fet. El canvi substancial ha estat i serà encara més en el futur la perdua de la demora. Aquesta és la característica principal dels indrets: Acollir la demora.
Una vegada ens hem adonat que la perdua de la demora és el que ens incomoda podre'm comprendre de seguit les perdues de valor de la Cultura acadèmica i el que, grosso modo, anomenarem Tradició. Pose'm un exemple: El trasllat de les facultats de filosofía i de geografía i história de la Universitatd de Barcelona. En ell, no sols els va utilitzar la institució universitaria per a realitzar els plans urbanístics extremament lucratius que havien planificat els qui governen el país; no sols es va ensorrar el pintoresc futurisme dels antics edificis del C/ Baldiri Reixach en favor d'un parc científic que, en forma de "col·laboració" empresarial, produeix beneficis en els àmbits del prestigi i el diner; no sols han eliminat en el nou edifici qualsevol racó confortable i han situat l'entrada sota el ciment de l'edifici, de manera que mai hi toca el sol i ningú hi demora per parlar, per...
També és la demora en la intitució la que desapareix, a causa dels inexistents programes de beques d'aquest país, que impossibiliten somiar-se doctorant o investigador per falta de possibilitats realistes de mantenir-se (els estudiants també menge, també beuen, també dormen, també follen...). Es fon la demora en els llibres i creixen, en canvi, les bibliografíes atapeïdes que no tenen en compte el temps necessàri per a llegir-les.
És a dir: Se'ns demana que llegim en diagonal, que fullegem. Se'ns demana que pensem en la feina que farem la resta de la nostra vida, ètapa de la vida que els ideólegs actuals solen situar després dels estudis universitaris, els màsters que pagarem per aconseguir aquell lloc de treball, aquell esclavatge que a força de consells i trucatges considerem el millor que mai tindrem.

Com combatre aquesta tendéncia? O potser més aviat caldría plantejar-se: Cal combatre aquesa tendéncia? O més aviat cal abandonar aquesta institució forana a la nostra classe i ideals, car, com ja vaig escandir en el primer dels artícles sobre el futur de la universitat, aquesta sempre ha estat una dispensadora de mérits i privilègis per a els fills de l'aristocràcia i la burgesía.
Hem estat enganyats. L'accés de la classe mitjana a la universitat fou el preàmbul del que avui presenciem. Així doncs; podem, en rigor, enfrontar-nos a la tendéncia que la nostra massa ha engegat com a massa crítica?
No proposaré, deprés d'haver dibuixat somerament l'orografía d'una part del problema, cap mena de solució mesiànica ni pagana. Senzillament no la tinc, però cal intituir, més enllà de les institucions, un criteri capaç d'evaluar la qualitat dels espais, mentals, discursius o físics, on es pretengui efectuar l'aprenentatge. Aquest criteri és la capacitat d'acollida de la demora. Han de ser llocs i discursos on un pugui entretenir-s'hi. (tenir-s'hi entre, /entre les seves parets, entre les seves pàgines, etc./)I, potser, quedar-se amb la voluntat de demorar els altres.

Literatura per a un dilluns: Violència sense gènere

2008-04-14T17:50:00.001+02:00

>

Algú hauría de recomanar-nos un llibre per a passar els dies com aquest dilluns. Un llibre llegible sense cap, amb a a penes ulls. Les seves pàgines hauríen de passar com la boira llisca a les finestres d'un cotxe. Ens sentim exàustos i encara somiem, perquè ni el despertadpr, ni la dutxa ni el dinar, ni haver vingut a treballar poden interrompre el flux imprecís de desig que ens travessa lentament. cacarejo aquestes araules per no faltar a la cita, per no adormir-me en l'intent.
Imagino que avui, lúnic que sería capaç de llegir és l'esquela furibunda d'un home defenestrat pel seu marit: Violència sense gènere; violència degenerada.
No tinc temps de tonteríes: Tota violència de gènere és una violència menor, unua violència perseguida d'un apel·latiu que la suavitza, la justifica, que l'englova dins una lógica comprensible. Necessitem llibres que xèrrin de la violència degenerada, és a dir, aquella que assalta la realitat amb la contundència imprevista dels cops gratuïts. Necessitem una literatura que sigui violència, que brolli de la ràbia de l'instant de repós robat, que brolli de la joia excelsa de la barra d'alumini a les costelles d'algú; no d'una dona, o d'un home, o d'un gos, o a un moble o una paret: Car cadascúna d'eixes coses tenen gent que les blasma i les odïa.
Necessitem una literatura violenta que a tots ens inpiri la por i el respecte, i el furor de les clarianes esblaimades de l'holocaust qüotidià del dilluns a la feina.

Odiem qui ens empeny vers el fang, i també les lectures que ens empenyen vers el fang. Odiem els mediocres, i també les lectures mediocres. Odiem els dilluns i també volem pàgines embafadores; núvols de cotó-fluix i primavera: Paraules que flotin, alienes a la gravetat.

Sinceritat i indecència

2008-04-12T12:44:00.000+02:00

>

La inseparable companya de la sinceritat és la indecència. No l'acompanya a primera vista però és questió de temps, és a dir; si ets sincer prou temps acabes sent indecent al mateix temps.
La sinceritat, aquesta suposada virtud que a tothom incomoda fins al punt que una sinceritat radical serà titllada en tot moment de mentida o follia, és atribuida habitualment als nens i als borratxos. Aquesta taxonomía esquiva un tercer arquetip social que d'alguna manera també hi pertany. Si els nens i els borratxos són sincers (i per tant indecents) és perquè les seves preguntes i respostes cauen fora del terreny de joc formal i moral dels adults. Igualment, les meuques, al ser desterrades de la societat formal i moral, acusades tothora de portar malalties i desgràcies a les cases de bé. I sobretot de corrompre els homes.
Justament per ser fora de la dignitat i el civisme oficials, les putes parlen sense pels a la llengua i s'expresen, en aquest llibre clàssic, amb paraules d'avui.

"Converses de meuques", Llucià de Samòsata, Ed. Adesiara.
LLuicià de Samòsata (120 - 185 dc aprox ), renegat de la segona sofística que es dedicà a la sàtira. D'altres títols seus: História de Lluci o l'home que es convertí en ruc, Diàlegs de déus i El Gall, entre d'altres.

De la segura extinció dels dinosaures

2008-04-09T19:33:00.000+02:00

>

"Un forani ben entrenat percep allò que l'autòcton no veu" digué la conferenciant per a convèncer els dinosaures que la seva ceguera és natural, inevitable; en darrera instància entranyable. Els dinosaures són fàcils de convencer, sobretot quan, entre ells, discuteixen la seva grandesa. Que en sóm de grans, ... oi? O i tant! Sóm Fantàstics!.
Els dinosaures estàn destinats a extingir-se com una foguera massa insípida. En darrera instància ho saben fins i tot ells, però malden per oblidar-ho estarrufant-se i inflant-se. Somrient-se per compromís els uns als altres, segellen l'acta de defunció del seu futur raquític.
Això no és ni una advertència ni una amenaça. És la llei de la selva.
Ni dinosaures ni vaques sagrades; microvis, virus, i cadenes d'ADN deslligades.
La vella guàrdia té els dies comptats.

Publicitat filosófica

2008-04-07T20:51:00.000+02:00

>

Ja fa temps que els anuncis han perdut la qualitat de les notícies però originariament havíen d’acomplir la funció d’informar la gent de l'aparició de nous productes al mercat. Aquesta aparició era interpretada, a causa de l'objectiu publicitari, com una bona nova per a els compradors. D'aquí bé que pugui interpretar-se el llenguatge publicitari com un llenguatge evangèlic: L'expansió de la bona nova. I, al mateix temps, gràcies a una lógica d'enunciats reversibles, que els evangelis puguin ésser interpretats en clau publicitaría. L'anunci del producte més impressionant de la história s'anomenà: Déu, ésls seus efectes miraculosos: Salvació.
Partint d'un convenciment anàleg (potser més matitzat però amb el mateix fons) Sloterdijk encara una lectura amb un marcat to economico-lingüistic de l'obra de Nietzsche, sota el pretext que Nietzsche, ell mateix, considerava la seva obra un cinqué evangeli.

Un bon llibre i curt.

"Sobre la mejora de la buena nueva" Sloterdijk, Ed. Siruela

Crónica d'una xerrada sobre el futur de la universitat.

2008-04-03T19:43:00.000+02:00

Una colla d'humanistes desfassats intenten repensar la universitat, sense adonar-se, que l'home, com Foucault anuncià a la fi d"Els mots i les coses", ha desaparegut. Una dona que es vanta darrera el micrófon d'haver fet tot el que pot fer-se al camp editorial, proclama una cita de Barthes que diu el següent: "La universitat és el lloc on es troben, no els qui ensenyen i els qui aprenen, sino els qui aprenen entre ells". La noció de comunitat requereix els homes? És aquesta confiança en la companyonia, tot ignoran que les "Humanitats" ja no són possibles, aquesta evocació nostàlgica d'una tradició morta, la que encara conmociona el públic. Aquí, a la llibrería, jo no veig extenses cartes als amics, com Sloterdijk defineix l'esperit de la literatura humanista; malgrat que alguns dels llibres així es vulguin. Sols veig tecnologíes simbóliques i cognitives a mans d'una aristocrácia embrutida que prova de mantenir la posissió i la compostura.
Obviament no menystinc el drama de la universitat, ni dubto que la reforma anomenada de Bolonya serà perjudicial per a els alumnes menys adinerats. Aquests, a qui s'impedirà a la pràctica estudiar, car no els serà possible compaginar el treball i els estudis. Però entenc que fins i tot en el cas que el famos plà de Bolonya calés fins els ossos de la universitat i, en conseqüència, s'esclavitzés els estudiants com a obrers de l'ofici d'escriure i produïr coneixement, aquest canvi no suposa, com els ponents preconen amb estil salmatí i preocupacions del segle passat, un canvi real de l'estatut universitari. Aquesta seguirà éssent una dispensadora d'honors i privilegis (obviament amb repercussió económica).
Els antics aristocrates s'exclamen amb dramatisme per la perdua dels seus privilègis en mans dels nous adalids de les tecnologíes infomatives digitalitzades i numériques. "Bolonya es el fin" exclama una dona que, escandalitzada, reconeix que a les seves classes de literatura ja no hi ha alumnes. "Los clássicos ya no se leen, ya no se editan, ya no se venden." No sé si és una pena o no.
L'únic que sé, amics, és que no em desperten cap simpatía ni els nous tecnócrates ni els vells lectors cervantins, embogits els uns pel seu concepte d'home i els altres de benefici i de progrés.

Bibliografía filosofía profana

1970-07-05T14:00:00.001+01:00

Gombrowicz, Witold
Curs de filosofia en sis hores i quart

Edicions 62, Barcelona, 1997
92 pàgs.
Isbn:84-297-4271-9

******

Scheler, Max
Esencia y formas de la simpatía

Sígueme, Salamanca, 2005
349 pàgs.
Isbn:84-301-1539-0

******

Russell, Bertrand
Elogio de la ociosidad y otros ensayos

Edhasa, Barcelona, 2000
251 pàgs.
Isbn:84-350-2707-4

******

Bettetini, Maria
Breve historia de la mentira

Cátedra, Madrid, 2002
130 pàgs.
Isbn:84-376-2009-0

******

Thoreau, Henry David
Passejades

Olañeta, Palma de Mallorca,
Isbn:84-7651-681-9

******

Kant, Immanuel
Ensayo sobre las enfermedades de la cabeza

Pròleg de Agustín Béjar Trancón
Visor, Madrid, 2001
91 pàgs., Paper
Isbn:84-7774-653-2

******

Dinouart, Abate
El arte de callar

Siruela, Madrid, 1999
115 pàgs.
Isbn:84-7844-449-1

******

Jabès, Edmond
Pequeño libro de la subversión fuera de sospecha

Trotta, Madrid, 2008
80 pàgs., Paper
Isbn:84-8164-961-9

******

Ovidi
L´art d´estimar

Pròleg de Teresa Puig
Magrana, Barcelona, 2000
145 pàgs.
Isbn:84-8264-261-8

*******

Schopenhauer, Arthur
L´art de tenir sempre raó

Empúries, Barcelona, 2005
110 pàgs.
Isbn:84-9787-099-9

******

de Séchelles, Hérault
Teoria de l´ambició

Pròleg de Estudi i notes de Joan Verdegal
Brosquil, sca, 2006
221 pàgs., Paper
Isbn:84-9795-139-5

******

Accetto, Torquato
La disimulación honesta

Pròleg de Sebastian Torres
El cuenco de plata, Buenos Aires, 2005
156 pàgs.
Isbn:987-1228-08-2

*******

Augé, Marc
Eloge de la bicyclette

Payot, París, 2008
93 pàgs.
Isbn:2-228-90301-9

******

Voltaire
Candide

Gallimard, París, 2002
220 pàgs.
Isbn:2-07-041375-6

******