Una perspectiva pessimista

De la segona part del documental d'Adam Curtis All Watched Over Machines by Loving Grace, anomenada The Use and Abuse of Vegatational Concepts, que considero estretament lligada a l'injustament poc llegit assaig  L’hypothèse cybernétique dels Tiqqun per raons que especificaré més endavant, n'extrec la següent reflexió sobre el decreixement. 

L'any 1972 el Club de Roma publicà el llibre The Limits of Growth, un llibre neomaltussià que explicava les idees cibernètiques de Jay W. Forrester sobre el media ambient —una simplificació computacional que considera la natura una màquina d'equilibri—, entre cometes confirmades per un informe del MIT, que n'havia calculat les implicacions a través de la computació dels seus models. L'opuscle es convertí en un bestseller i transformà els paràmetres del debat mediambiental. Sota l'ègida d'aquest document, l'ONU celebrà aquell mateix any la conferència d'Estocolm, on s'emplaçà els estats membres a concebre el món com un sistema on la sobirania independent i irresponsable de 120 estats, cadascun pel seu compte, conduiria el món —que es concebia com una enorme nau espacial— al col·lapse.

Això no obstant, la sobirania compartida que proposava la ONU en pos de l'equilibri —i per tant en contra del creixement perpetu—, no incloïa cap intenció de canvi social. Es plantejava simplement congelar la història i mantenir-la en equilibri; econòmic, social, mediambiental, etc. Per tant, proposava instaurar aquell fi de la història que Fukuyama va creure efectuat el 1992: un final on el capitalisme havia aconseguit per mitjà de la hipòtesi cibernètica esdevenir part del sistema-món juntament amb la natura, i per tant esser considerat natural al seu temps.

L'oposició dels Tiqqun a una revolució cibernètica —i, què és el 15M and so forth sinó això mateix?—, que ells consideren tan sols una mutació més del capitalisme, incapaç, per molt que tendeixi a una democràcia més radical, de canviar veritablement de model, és en molts sentits hereva de les protestes que els ecologistes d'esquerres menaren fora del palau de congressos per denunciar que el pretès equilibri desterrava tota idea d'anivellament social.

Avui en dia el projecte d'equilibri sembla haver fracassat. Les causes probablement siguin la incapacitat de les classes dirigents per renunciar al creixement —al creixent enriquiment. Les polítiques de sobirania compartida, en gran mesura hipòcrites, com els repetits fracassos en l'aprovació i compliment del protocol de Kyoto demostren, no han estat més que un desenvolupament imperial més. Així mateix, la idea inicial d'equilibri ha estat substituïda per la de creixement sostenible, que molts experts desacrediten per impossible donades les capacitats del planeta. Tot això ens situa davant el projecte, defensat cada vegada per més teòrics i activistes, del decreixement.

Això no obstant, faríem bé de preparar-nos per l'assumpció sistèmica d'aquest procés. En certa manera, el camí cap a la precarietat que ja hem començat és un procés de decreixement. Segurament l'únic decreixement que el sistema de la cobdícia pugui tolerar. Les advertències de The Limits of Growth eren en gran mesura una ampliació de camp respecte a les advertències quasi apocalíptiques expressades per Paul Elrich, el 1968, a The population Bomb (L'explosió demogràfica), on alertava de la imminent sobrepoblació i els problemes que se'n derivaven. Enfrontats a un problema de sobrepoblació, sembla que els comandants de la nau hagin decidit un estrangulament programat de les capes inferiors de la població que en limitarà l'esperança de vida a la baixa —per manca d'accés a una alimentació suficient i manca d'accés a serveis mèdics adequats— i segurament conduirà a més guerres —ja veurem si d'extermini— sota les coartades ideològiques del Lebensraum. Les que ja empren actualment els EEUU i probablement també de noves.

Mentrestant, a les poblacions dels països rics se'ls imposaran els ideals d'austeritat, estalvi i sobrietat individuals del decreixement, sense incloure mai —com ja el 1972 no ho foren— dinàmiques d'igualació social. Alhora, s'incrementarà la bretxa entre els dos grups bàsics d'humans: els dirigents i la resta. Aquest procés ja ha començat. L'historiador Josep Fontana en situa el començament precisament als anys setanta, l'anomena La Gran Divergència coincidint amb l'economista i Premi Nobel Paul Krugman. Els primers gaudiran d'una esperança de vida com més va més llarga, així com els beneficis d'una eugenèsia liberal. Els altres, com més va més reduïts a formes de vida neomedievals, esdevindrem, a la llarga, poc menys que una espècie diferent, si no quan a base biològica quan a consideració social. Serem els nous negres d'aquest món.

El decreixement és inevitable, però el primer que decreixerà —ja ho està fent— seran les classes mitjanes; aquell miratge de benestar que proporcionà pau social als comandants de la nau. Com diu Fontana en una entrevista a El Periódico, l'única manera de revertir el procés és que la por canviï de bàndol, és a dir, el terrorisme. Ara bé, no crec que el poble dels EEUU, que ara per ara és l'únic que ho podria fer, es llenci en massa a la contestació del pla mestre de l'Imperi. De fet penso que la dinàmica és irreversible.