Un es recupera de la malaltia. Sent progressivament créixer l'escalf i la força dins els muscles de braços, cames, coll, i tots els altres també. Es diu que l'endemà ja podrà sortir al carrer i gaudir de les delícies ciutadanes de cada dia. JA PUC TORNAR A LA NORMALITAT – penso, i de sobte un no sé què m'ensorra les il·lusions que m'havia fet com inflant un globus sense esforç. El derrotisme s'empara dels meus pensaments i un servidor sent de nou el glaç niar a les fibres més secretes del seu cos. La normalitat. Què vol dir aquesta paraula?
Normalitat vol dir que avui, dia de la tornada a la normalitat, m'he aixecat a les vuit i mitja i he esmorzat, he agafat el metro mentre encara estava adormit, he baixat al cap de vint minuts d'haver-hi pujat, he sortit a la plaça Catalunya i he entrat a treballar tres minuts abans de l'hora prescriptiva. Vol dir que he treballat de deu del matí a quatre de la tarda. Vol dir que com que segueixo sent igual de despistat que sempre m'he deixat el paperam tant de la baixa com de l'alta i no els he pogut entregar a la dona de personal. Vol dir que he dinat a bar Castells i després he assistit a una classe sobre la divinitat en Plató. Vol dir que en entrar a l'aula he vist durant uns segons una de les noies més boniques del món. Vol dir que estic rebentat mentre escric aquestes línies i faig glops de vi de la terra des de casa.
La normalitat és una mena d'afecció crònica que substitueix les altres dolències que els humans patim habitualment en cas que aquestes manquin. Com a malaltissa realitat, la normalitat presenta un grau elevat d'avorriment així com una manca de creativitat que espaordirien a qualsevol infant. No obstant, éssers de costums i de lleis, els homes moderns hem aprés a cultivar-la com qui cultiva cols o remolatxa i ens inquieta la manca de regularitat en la paga de final de mes (que no cap altre cosa). De manera que celebro l'arribada d'una fatalitat tan coneguda com comú, car sóc estúpid i ja se sap: Mal de molts consol de...
