De sobra és sabut que cada persona, cada ciutat i cada nació, tenen dies del calendari tenyits de color vermell. En una significació immediata i no metafòrica em refereixo al vermell amb que els dies festius s’inscriuen al calendari per denotar que són d’una altre mena que els dies de cada dia, malauradament feiners. En una segona significació, tan extensa que gairebé dona cops de colze a la primera, aquests dies solen estar vinculats a la sang, bé a la sang de la guerra bé a la sang uterina. Cal no oblidar, abans de prosseguir aquesta breu exposició, que els noms de les criatures era imposat antany pel prelat de torn segons el sant del dia, de manera que el jorn natalici quedava inextrincablement unit a l’essència del nadó, qui lluïa la data de naixement com a denominador del seu ésser.
Una analogia d’aquesta mena d’actes màgics que pretenen (i a vegades aconsegueixen) transmutar els cossos en qui actuen no costa de veure en el cos social. Les festivitats nacionals (4 de Juliol, 12 d’Octubre, 11 de Setembre), emulant els aniversaris individuals, s’esforcen en renovellar les condicions anímiques d’aquell naixement o d’aquella mort, talment com si cada 4 de Juliol els EE UU aconseguissin de nou, per primer cop, la independència.
L’estratègia de reinversió en valors passats, com per exemple la mateixa noció de jo (de jo mateix, per a ser més precisos), fa que aquesta suposada persona, sempre la mateixa, ens atrapi de nou amb les seves obligacions i traïcions: En resum, amb els compromisos del passat que ens obliga a acceptar, de nou, com a propis. De ben segur que exagero la importància de l’aniversari en si mateix i se’m podria objectar amb facilitat sospitosa que ningú, en bufar les espelmes, contrau més compromisos que un dia qualsevol. Però enlloc d’observar aquesta obvietat com a refutadora de la meva tesi cal, més aviat, veure-la com una lleu confirmació del que afirmo.
Cadascun dels nostres dies és creuat per una infinitud de petits aniversaris dels quals la festa nacional és prototip. Són concatenats en una lògica de la repetició, o més aviat de la represa. Cada vegada que el cigarret s’encén de nou i ens arranca el somriure satisfet es reprenen les intenses relacions emocionals i financeres que ens vinculen a les empreses tabaqueres i el seu model de negoci. Cada vegada que notem l’aliança el matrimoni es torna a fer present amb un nou sí d’igual faisó que en observar l’estàtua del bon rei s’afirmava de nou la seva voluntat sobirana. Aquests milers de renovellaments, de represes d’actes antics són les minúscules partícules de la nostra identitat em temo. Una reflexió de Burroughs al voltant de l’addició a l’heroïna, un dels lligams identitats entre persona i acció més potents que poden experimentar-se, discorria en el sentit que l’addicte no ho era tant a la substància (física i comptable) com a la parafernàlia, al ritual d’injectar-se i tots els seus objectes màgics associats, als gestos precisos una i mil vegades represos amb l’objectiu d’aconseguir el mateix fi.
Aquesta sacralització de la represa que amaga l’espernça de fer reneixer un esdeveniment passat és potser, com pensa Derrida, la condició mateixa per a que poguem anomenar tal o qual accións i reaccións passades amb el nom d’esdeveniments. Una opinió tal amb prou feines amaga el deute ideológic que manté amb le cristianisme. La convicció que hi subjau és la següent: La vida de Crist haguera estat indiferent per a nosaltres sense l’evangeli; l’expansió de la bona nova del seu naiexement, vida, martiri i ressurecció.
Si assumim que així fos ens hauríem de preocupar a continuació de la operació simbolica que Crist efectuà i que nosáltres renovem, fins els ateus, diverses vegades a l’any. La seva crucificció no només ens dona prop d’una setmana de vacances, també preten lliurar-nos de totes les culpes. Aquesta mena de d’irresponsabilitat que ens imposa no serà rebatuda fins a la ilustració. Desgraciadament emperò, l’esforç contestatari ilustrat no aconseguirà doblegar la tendència cristiana a la irresponsabilitat.
D’altra banda l’esglèsia ha estat un model represiu de primer ordre, com difícilment pot oblidar-se avui i, a la pràctica, aquesta innocència ha estat exiliada solament a l’esfèra trascendent. Actuant d’aquesta guisa ens ha fet addictes al mon trascendent on podem romandre innocents i esser repetitivament perdonats per cadascún des nostres delictes.
Tornant a ls fixació temporal de la represa de l’ajusticiament d’aquest fanàtic ampliament adorat, ens ha de quadr clar que mai deixarem endarrere la mediocre innocència cristiana, als ajusticiaments de gent per definició incapaços d’ésser culpables, i en el pla personal seguirem sent nosaltres mateixos i el poc que ens en desviem durant un any sacrificat per complet a l’exigent ritual del treball serà reblat simbolicament el dia que ens reconeixem diferents sols en la xifra que acompanya el bnostre nom.
