Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Humanisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Humanisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de juny del 2009

MJ ha mort...


El Déu dels jueus va enviar un fill a la terra per tal que expandís la veritat del seu regne; el capitalisme també. El rei dels jueus fou Jesucrist, qui tergiversà la fúria venjativa de Javè i el convertí en un misericordiós sense caràcter. El rei dels esclaus posmoderns fou Michael Jackson. Ell va trair l'humanisme burgés i ens mostrà la veritat enfollida del món on vivim. Avui, Michael ha mort.

Em fa l'efecte que, en bona mesura, les multituds que l'estimaven quan era un atractiu negre que ballava com ningú i cantava com un posseït van començar a deplorar-lo per les seves obscenes costums. Jo no en vaig seguir mai la carrera artística. Fou precisament quan la pederàstia, l'excèntric consumisme i la manca de cura paterna que mostrà aquell documental difamatori eren en boca de tothom, quan vaig començar a interessar-me per la figura d'aquell que mai va ser home.
El recorregut del mite esquivà la posició adulta per voluntat dels seus súbdits, els qui l'elevaren i el condemnaren a seguir una via estrictament no humana de conducta. Fou nen prodigi, estrella i finalment monstre, però mai home. La seva vida servirà sens dubte d'exemple als futurs exemplars d'una espècie, la nostre, en plena descomposició intel·lectual i genètica. Però, qui ha dit que calgui restar de braços plegats davant aquest fet? Per què no accelerar aquesta extinció? Per què no fer-ho de manera festiva? Per què no canviar de raça, d'edat i de sexe per caprici? Per què no ser Michael Jackson?

Avui hem entrat solemnement i irreversible en el que tots els índexs econòmics ens anunciaven: la mort del capitalisme tal i com el coneixíem. La vida i la mort de Michael no és ni un fet anecdòtic ni una metàfora de la crisi; és la crisi mateixa. Però aquest mite no admet resurreccions, només reencarnacions quirúrgiques.
Si algun dia en faig ingressar en una clínica de cirurgia estètica pots estar segur que no ho faré per a posar-me pits, engrandir-me la polla, fer-me implantar un clítoris a l'aixella dreta ni cabells púbics sobre l'alopècic cuir capil·lar de que la genètica m'ha dotat: Demanaré que em transformin en el Michael Jackson de Thriller. Crec que aquesta és la bona nova del seu evangeli: El poder omnímode de la tecnologia occidental ens pot transformar en criatures de fantasia: Ja no cal somniar els somnis ni deixar anar discursos com Marthin Luther King, per tal de conformar-nos amb orgull del fet de ser negres, o blancs, o taronges, o pollacurts, rossos, alts, prims, grossos: El bisturí pot dibuixar en la vida real (si es que tal paraula té algun sentit hores d'ara) el que volem ser.

Ja no cal tenir cap respecte per la vida, ni fingir que ens agrada ser humans, simplement humans. En secret ja fa dècades que deplorem ser humans, merament humans. Amb les nostra farragosa ètica, el destí que li ha tocat a cadascú (ser blanc, negre, noi, noia, ...), els pares, els fills. Creieu de veres que Michael ha entaforat la seva polla en cap forat humit i fosc? De debò? Ja fa dècades que som productes fabricats ens hospitals, que ens obliguen a seguir vivint i vivint a base d'operacions, de medecines, de marcapassos, de bypass quadruples, a gaudir i frustrar-nos a base de pornografia gratuïta o de pagament, de vibradors realistes de poliestiré tamany 22 per 4, d'anuncis de iogurts amb bacteris transgènics que fan que els nostres intestins actuïn, que les nostres defenses s'activin, de drogues que ens acceleren els metabolismes com motors de combustió interna, de reallity-shows que performen amb escreix més misèria que a l'Àfrica. Tots nosaltres ja som monstres; tan monstres com Michel Jackson.

dijous, 3 d’abril del 2008

Crónica d'una xerrada sobre el futur de la universitat.

Una colla d'humanistes desfassats intenten repensar la universitat, sense adonar-se, que l'home, com Foucault anuncià a la fi d"Els mots i les coses", ha desaparegut. Una dona que es vanta darrera el micrófon d'haver fet tot el que pot fer-se al camp editorial, proclama una cita de Barthes que diu el següent: "La universitat és el lloc on es troben, no els qui ensenyen i els qui aprenen, sino els qui aprenen entre ells". La noció de comunitat requereix els homes? És aquesta confiança en la companyonia, tot ignoran que les "Humanitats" ja no són possibles, aquesta evocació nostàlgica d'una tradició morta, la que encara conmociona el públic. Aquí, a la llibrería, jo no veig extenses cartes als amics, com Sloterdijk defineix l'esperit de la literatura humanista; malgrat que alguns dels llibres així es vulguin. Sols veig tecnologíes simbóliques i cognitives a mans d'una aristocrácia embrutida que prova de mantenir la posissió i la compostura.
Obviament no menystinc el drama de la universitat, ni dubto que la reforma anomenada de Bolonya serà perjudicial per a els alumnes menys adinerats. Aquests, a qui s'impedirà a la pràctica estudiar, car no els serà possible compaginar el treball i els estudis. Però entenc que fins i tot en el cas que el famos plà de Bolonya calés fins els ossos de la universitat i, en conseqüència, s'esclavitzés els estudiants com a obrers de l'ofici d'escriure i produïr coneixement, aquest canvi no suposa, com els ponents preconen amb estil salmatí i preocupacions del segle passat, un canvi real de l'estatut universitari. Aquesta seguirà éssent una dispensadora d'honors i privilegis (obviament amb repercussió económica).
Els antics aristocrates s'exclamen amb dramatisme per la perdua dels seus privilègis en mans dels nous adalids de les tecnologíes infomatives digitalitzades i numériques. "Bolonya es el fin" exclama una dona que, escandalitzada, reconeix que a les seves classes de literatura ja no hi ha alumnes. "Los clássicos ya no se leen, ya no se editan, ya no se venden." No sé si és una pena o no.
L'únic que sé, amics, és que no em desperten cap simpatía ni els nous tecnócrates ni els vells lectors cervantins, embogits els uns pel seu concepte d'home i els altres de benefici i de progrés.