Diré el matí per dir tot el que em carda

(Reflexions matutines III)

Amics i amigues; arriba el setembre amb el seu escàs devessall de plaers. Un d’ells és l’encomiable segona convocatòria universitària a la que concorren els menys astuts però més perseverants alumnes. I heus-me aquí; a la biblioteca de la universitat, vestit amb la jaqueta la darrera setmana d’agost mente, a fora, el sol brilla, els ocellets fan piu-piu i aquell sobat etcètera que de sobra coneixem. Però noi, a dins fa un fred que pela perquè l’aire cau a plom, gèlid com un alè mortal, i un servidor ja està prou encostipat; que entre el metro, el curo i la pesca marinera l’estiu ha estat ben fred i ja ni el cafè amb gel ve de gust.

Retornem emperò, després del necessari i repatani excurs precedent a l’afer que havíem tot just encetat. És època d’exàmens pels que, com jo, no van fer amb total aprofitament la temporada regular i que segurament en aquesta segona tampoc acabem de fer net. En tot cas, anem a la biblioteca i esmercem les hores del matí en realitzar els bords exercicis que els professors ens reclamen.

Avui toca, en el meu cas, refer un treball que va ser qualificat amb un escàs quatre i mig. Jo no pretenc que sigui una tesi brillant ni un assaig de bandera. Un aprovat em serveix. I penso: Cony, si només he de pujar mig punt. Vinga home que això està fet! Però la realitat és diferent, car corregir és encara més avorrit que escriure, i ja no es tracta que la matèria en qüestió (l’ascens de la matemàtica teòrica en les societats alfabetitzades de l’hel·lenisme) em sembli d’un interès limitat, sinó més aviat que el procediment necessari per dur endavant la tasca s’assembla força a regirar els vòmits d’un malalt per trobar què li ha fet mal. I, de fons, un sord menyspreu em dicta: Se me’n fot què li ha fet mal! Però l’he de reprimir, perquè el treball m’és igual però la nota la necessito.

Total, que estic aquí, escrivint al bloc després d’un parell d’hores de treball, esperant que escriure quelcom no enverinat mortalment amb l’estultícia tecnocràtica que exigeix el professor com a estil de redacció del treball em rescabali els gambals, doncs entre la filosofia de la ciència i la ressaca em tenen content!

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI

Aires de família

Una breu costatació m'obliga a explicar-vos aquest aire de família que em lliga a certes persones. Deixo de veure-les, de sentir la seva presència com la necessària abundància d'aire respirable. Però, tan vont punt les retrobo, la familiaritat és idèntica, la comoditat en el tracte absoluta. Es trcta, crec, d'un cert aire de família, com aquell de que parla Wittgensetein en les seves investigacióins filosófiques. Semblances indescriptibles però efectives. Què fa que la gent d'una família s'assembli; certs gestos, certs traços en la fisonomía, però si ens hi fixem atentament cap nas, cap orella, cap decepció es marca en dos rostres d'igual manera.
es tracta d'unes semblances que ens uneixen, potser arrelades al passat però també en llunyanes esperançes que no podem formular en paraules. En qualsevol cas, en assemblem en la familiaritat amb què ens tractem en retrobar-nos, com si durant tot aquest temps haguéssim estat, tot i incomunicats, junts.

Sobre demora i universitat.

>

De nou estem preocupats pel futur de l'augusta institució medieval que anomenem Universitat. El caracter d'aquesta institució com a indret és potser el que en desapareixer irrita intel·lectuals i humanistes, i també aquells qui s'hi refugiaven amb l'espernça de no fer res.
M'explicaré millor: La universitat solia ser un indret, un lloc mental i físic bressol de l'intercanvi intel·lectual i espiritual d'aquells qui es distingien de la plebe pels seus coneixements, que sovint eren molts. Aquest intercanvi, doncs, es produïa al sí de la institució, dins l'edifici o a la biblioteca o als passadissos, o a les aules també. Actualment, però, les universitats es dissenyen com a allò que els antropòlegs han anomenat no-llocs. Hom hi va, fa el que ha de fer, i se'n torna. Aquestes activitats no han mutat més del que la bibliografía universitaría i els seus interprets (els professors), ho han fet. El canvi substancial ha estat i serà encara més en el futur la perdua de la demora. Aquesta és la característica principal dels indrets: Acollir la demora.
Una vegada ens hem adonat que la perdua de la demora és el que ens incomoda podre'm comprendre de seguit les perdues de valor de la Cultura acadèmica i el que, grosso modo, anomenarem Tradició. Pose'm un exemple: El trasllat de les facultats de filosofía i de geografía i história de la Universitatd de Barcelona. En ell, no sols els va utilitzar la institució universitaria per a realitzar els plans urbanístics extremament lucratius que havien planificat els qui governen el país; no sols es va ensorrar el pintoresc futurisme dels antics edificis del C/ Baldiri Reixach en favor d'un parc científic que, en forma de "col·laboració" empresarial, produeix beneficis en els àmbits del prestigi i el diner; no sols han eliminat en el nou edifici qualsevol racó confortable i han situat l'entrada sota el ciment de l'edifici, de manera que mai hi toca el sol i ningú hi demora per parlar, per...
També és la demora en la intitució la que desapareix, a causa dels inexistents programes de beques d'aquest país, que impossibiliten somiar-se doctorant o investigador per falta de possibilitats realistes de mantenir-se (els estudiants també menge, també beuen, també dormen, també follen...). Es fon la demora en els llibres i creixen, en canvi, les bibliografíes atapeïdes que no tenen en compte el temps necessàri per a llegir-les.
És a dir: Se'ns demana que llegim en diagonal, que fullegem. Se'ns demana que pensem en la feina que farem la resta de la nostra vida, ètapa de la vida que els ideólegs actuals solen situar després dels estudis universitaris, els màsters que pagarem per aconseguir aquell lloc de treball, aquell esclavatge que a força de consells i trucatges considerem el millor que mai tindrem.

Com combatre aquesta tendéncia? O potser més aviat caldría plantejar-se: Cal combatre aquesa tendéncia? O més aviat cal abandonar aquesta institució forana a la nostra classe i ideals, car, com ja vaig escandir en el primer dels artícles sobre el futur de la universitat, aquesta sempre ha estat una dispensadora de mérits i privilègis per a els fills de l'aristocràcia i la burgesía.
Hem estat enganyats. L'accés de la classe mitjana a la universitat fou el preàmbul del que avui presenciem. Així doncs; podem, en rigor, enfrontar-nos a la tendéncia que la nostra massa ha engegat com a massa crítica?
No proposaré, deprés d'haver dibuixat somerament l'orografía d'una part del problema, cap mena de solució mesiànica ni pagana. Senzillament no la tinc, però cal intituir, més enllà de les institucions, un criteri capaç d'evaluar la qualitat dels espais, mentals, discursius o físics, on es pretengui efectuar l'aprenentatge. Aquest criteri és la capacitat d'acollida de la demora. Han de ser llocs i discursos on un pugui entretenir-s'hi. (tenir-s'hi entre, /entre les seves parets, entre les seves pàgines, etc./)I, potser, quedar-se amb la voluntat de demorar els altres.

Crónica d'una xerrada sobre el futur de la universitat.

Una colla d'humanistes desfassats intenten repensar la universitat, sense adonar-se, que l'home, com Foucault anuncià a la fi d"Els mots i les coses", ha desaparegut. Una dona que es vanta darrera el micrófon d'haver fet tot el que pot fer-se al camp editorial, proclama una cita de Barthes que diu el següent: "La universitat és el lloc on es troben, no els qui ensenyen i els qui aprenen, sino els qui aprenen entre ells". La noció de comunitat requereix els homes? És aquesta confiança en la companyonia, tot ignoran que les "Humanitats" ja no són possibles, aquesta evocació nostàlgica d'una tradició morta, la que encara conmociona el públic. Aquí, a la llibrería, jo no veig extenses cartes als amics, com Sloterdijk defineix l'esperit de la literatura humanista; malgrat que alguns dels llibres així es vulguin. Sols veig tecnologíes simbóliques i cognitives a mans d'una aristocrácia embrutida que prova de mantenir la posissió i la compostura.
Obviament no menystinc el drama de la universitat, ni dubto que la reforma anomenada de Bolonya serà perjudicial per a els alumnes menys adinerats. Aquests, a qui s'impedirà a la pràctica estudiar, car no els serà possible compaginar el treball i els estudis. Però entenc que fins i tot en el cas que el famos plà de Bolonya calés fins els ossos de la universitat i, en conseqüència, s'esclavitzés els estudiants com a obrers de l'ofici d'escriure i produïr coneixement, aquest canvi no suposa, com els ponents preconen amb estil salmatí i preocupacions del segle passat, un canvi real de l'estatut universitari. Aquesta seguirà éssent una dispensadora d'honors i privilegis (obviament amb repercussió económica).
Els antics aristocrates s'exclamen amb dramatisme per la perdua dels seus privilègis en mans dels nous adalids de les tecnologíes infomatives digitalitzades i numériques. "Bolonya es el fin" exclama una dona que, escandalitzada, reconeix que a les seves classes de literatura ja no hi ha alumnes. "Los clássicos ya no se leen, ya no se editan, ya no se venden." No sé si és una pena o no.
L'únic que sé, amics, és que no em desperten cap simpatía ni els nous tecnócrates ni els vells lectors cervantins, embogits els uns pel seu concepte d'home i els altres de benefici i de progrés.