Ordres superiors

(REFLEXIONS MATUTINES V)

















Pensareu que sóc imbècil i segurament no us faltarà raó, però heu de fer-vos càrrec de l'enorme complexitat que revesteix tota activitat matutina, sobretot de caire oficial com en el cas que ens ocupa. Vaig passar per la comissaria ahir, per tal d'assegurar-me que feien la renovació dels passaports sense cita prèvia. El modern complex burocràtic és una peixera de parets de vidre, protegida per l'adjacència més immediata a una comissaria dels mossos d'esquadra dissenyada amb amor per un arquitecte amant de les totxanes, un autèntic poeta del formigó armat que ha demostrat la seva sensibilitat privilegiada amb aquesta imponent mole que domina el carrer d'Aiguablava.
Enganxat amb cinta adhesiva per la part de dintre del vidre de l'entrada, un cartell anunciava clarament i en castellà que la renovació tant del DNI com del passaport es duia a terme, durant el mes d'agost, tant amb cita prèvia com sense la mateixa. De manera que avui, després d'una nit inusitadament dolenta, plena de voltes i voltes sobre mi mateix buscant un son que se m'escapava de la punta dels dits, m'he llevat a les vuit del matí per a poder dutxar-me, esmorzar, agafar el metro i ser allí abans de les nou del dematí, primera hora d'atenció al públic de l'oficina ministerial. Ha obert un xic tard.
Un policia nacional neulit però pilós ens ha fet passar en fila. Quan m'ha arribat el torn he declarat el meu propòsit alt i clar:
-Vinc a renovar el passaport -li he engegat.
-Cita previa?
-El cartell de l'entrada diu...
-No podemos tramitar nada sin cita previa -m'ha tallat.
-Pero allí dice que se atiende con y sin cita previa.
-Ya, .. pero cuando se llena toda la lista ya no atendemos sin cita.
-Pero...
-Yo me limito a trasmitirle una orden superior -ha sentenciat definitivament i sense violència.
Atònit per la declaració però certament tranquil·litzat que no es tractés de mala fe per part del funcionari armat, sinó de mala fe per part dels seus superiors a l'ombra, he sortit de la peixera ja amb un lleuger mal a la templa, producte de la mala nit i del viatge en va fins a la comissaria.
M'he assabentat per un pamflet que el bon funcionari m'ha lliurat amb vehemència que podia concertar la tan necessària cita per mitjà del telèfon, tot trucant a un 902 de propietat estatal. Ben pensat, deuen empescar-se els responsables de la mesura, més val guanyar quartos alhora que es presta servei al ciutadà. Anhelant solucionar el tràmit d'una vegada per totes, he marcat el número mentre caminava sota la calda incipient del dia que ¢començava. La meva sorpresa ha estat que a l'altra banda de l'auricular una màquina que havia aprés quatre frases de la llengua del regne em donava opció rere opció per a escollir; que si marca el número de DNI, que si pronuncia alt i fort la teva província, la teva ciutat, que si no t'he entès, torna-ho a repetir si us plau, i un llarg etcètera, sense que mai aparegués la possibilitat de parlar amb una persona a qui preguntar dubtes o establir un mínim contacte humà.
La màquina m'ha donat cita per a el dia trenta a les nou en punt del matí, l'únic problema l'he trobat quan en arribar a casa he volgut apuntar amb un retolador vermell la cita sobre el calendari de la cuina. El dia trenta és diumenge. El diumenge és el dia que Déu va descansar i en honor d'aquesta efemèride setmanal la comissaria i la majoria d'activitats occidentals fan festa.
Llavors he entrat a la pàgina de cita prèvia d'internet per a confirmar la cita, però tampoc hi ha manera, o sigui que n'he concertat una altre, però pel dia 7 de setembre, que era el dia més proper amb dates lliures. La tensió ve, ara mateix, d'un sol fet: Jo marxo al Marroc el dia 11, per això vull el passaport. Ara bé, tenint en compte els desenganys burocràtics que ja he sofert i, sobretot, la negativa oficial de treballar a la tarda, hores on les coses no esdevenen purs galimaties que sóc incapaç de desxifrar, creieu, pregunto, que arribaré a trepitjar sol africà?



PS. La fotografia és de la comissaria de la Pç Espanya, no de la del carrer Aiguablava, a Nou Barris, que s'esmenta al text.

Un casquet ràpid i a casa

(reflexions matutines IV)

Que s’ha de fer quan hom és en un cert estat de gràcia? Aprofitar-lo i córrer a fer el màxim sota la bona estrella. Així ho he fet i he acabat l’examen amb mitja hora d’avançada. Em pensava que duraria dues hores, al final era només una perquè el professor està cardat i l’han d’operar i ja no aguanta aquests trotes. En total hi he esmerçar dos quarts i he emplenat dos fulls, quatre cares.
Malgrat la facilitat de la pregunta (si s’ha llegit el llibre prescriptiu) sobre Kant i certs problemes que planteja en la constitució dels objectes de coneixement, els estudiants m’han entrellucat amb cara de pensar “imbècil!”, i el professor ha calmat el gest de menysteniment en descobrir l’extensió de la resposta.

Ara bé: Al marge del cas concret d’aquest matí, per què hom suposa que s’ha d’esgotar necessàriament el temps de la prova. Si ja no se t’acut res que no sigui dubtós i accessori el millor es entregar els fulls i estalviar-te la temptació de cagar-la.
I, una vegada has fet el que et pensaves que seria un examen de dues hores en mitja, pots escriure aquesta breu notícia o fer-te una palla, i a continuació tornar-te’n al llit.

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ

Diré el matí per dir tot el que em carda

(Reflexions matutines III)

Amics i amigues; arriba el setembre amb el seu escàs devessall de plaers. Un d’ells és l’encomiable segona convocatòria universitària a la que concorren els menys astuts però més perseverants alumnes. I heus-me aquí; a la biblioteca de la universitat, vestit amb la jaqueta la darrera setmana d’agost mente, a fora, el sol brilla, els ocellets fan piu-piu i aquell sobat etcètera que de sobra coneixem. Però noi, a dins fa un fred que pela perquè l’aire cau a plom, gèlid com un alè mortal, i un servidor ja està prou encostipat; que entre el metro, el curo i la pesca marinera l’estiu ha estat ben fred i ja ni el cafè amb gel ve de gust.

Retornem emperò, després del necessari i repatani excurs precedent a l’afer que havíem tot just encetat. És època d’exàmens pels que, com jo, no van fer amb total aprofitament la temporada regular i que segurament en aquesta segona tampoc acabem de fer net. En tot cas, anem a la biblioteca i esmercem les hores del matí en realitzar els bords exercicis que els professors ens reclamen.

Avui toca, en el meu cas, refer un treball que va ser qualificat amb un escàs quatre i mig. Jo no pretenc que sigui una tesi brillant ni un assaig de bandera. Un aprovat em serveix. I penso: Cony, si només he de pujar mig punt. Vinga home que això està fet! Però la realitat és diferent, car corregir és encara més avorrit que escriure, i ja no es tracta que la matèria en qüestió (l’ascens de la matemàtica teòrica en les societats alfabetitzades de l’hel·lenisme) em sembli d’un interès limitat, sinó més aviat que el procediment necessari per dur endavant la tasca s’assembla força a regirar els vòmits d’un malalt per trobar què li ha fet mal. I, de fons, un sord menyspreu em dicta: Se me’n fot què li ha fet mal! Però l’he de reprimir, perquè el treball m’és igual però la nota la necessito.

Total, que estic aquí, escrivint al bloc després d’un parell d’hores de treball, esperant que escriure quelcom no enverinat mortalment amb l’estultícia tecnocràtica que exigeix el professor com a estil de redacció del treball em rescabali els gambals, doncs entre la filosofia de la ciència i la ressaca em tenen content!

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI

Pensar en dejú

(reflexions matutines II)


Surts de casa massa d’hora pels teus propòsits. Ni tan sols es tracta d’una malaltissa recaiguda vers el credo secular dels refranys. Un motiu molt més prosaic t’ha empès al carrer: Ha vingut el lampista. T’has hagut de llevar i obrir-li la porta. Això ha estat a les nou. Ha tallat l’aigua. Ha començat a picar contra la paret amb una escarpa per obrir forat i accedir als conductes de plom que ha de substituir amb tubs de coure. Quan has sortit al carrer t’has adonat d’una cosa.
No has esmorzar. Res de res: Ni un mos. Les frases que aconsegueixes articular son senzilles i palmàries, caient com el cops de martell sobre les teves orelles adormides. Tan se val i puges al metro, baixes al centre i et refugies en una d’aquestes estances urbanes que donen cabuda als desemparats:
Oh biblioteques! Oh Universitats! Les vostres sales són calentones a l’hivern i fresquetes a l’estiu... Bé, ja n’hi ha prou de lloances.
Notes el teu estómac buit, massa buit. Però ja et trobes davant de la pantalla. La sala d’ordinadors, desacostumadament buida, indica l’arribada de les vacances.
Durant uns segons t’atures i espies la buidor de la sala, les cares dels pocs que ens hi estem sonen a turista, no a estudiant dels que normalment l’omplen a vessar. I, motivat per aquesta escolta de l’entorn reflexiones uns segons sobre el que Deleuze anomena índexs. Aquestes petites variacions que ens donen idea de desplaçament en el temps. Senyals que ens situen dins un calendari que actua fora del cicle setmanal i que s’utilitzen abastament al cinema. Intentes omplir-te d’ells, amarar-te’n fins al moll de l’os però segueixes tenint gana.
Llavors el curs de la teva reflexió gira bruscament i es topa amb la piràmide de Maslow. La seva ombra allargada sumeix la sala en una penombra vaporosa. La planta és tan imponent que les arestes, al principi, amb prou feines sembla que ascendeixin. I de cop tota ella, amb els diferents pisos (que algú ha pintat de diferents colors per mor d’una fàcil comprensió), es transforma en un croissant de xocolata acabat de fer.
T’adones aleshores de la idea rectora d’aquesta divagació matutina: Reflexionar en dejú esmola el pensament metafísic, però tu prefereixes pensar amb la panxa plena.


Per anar a les
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI

Maitines

(reflexions matutines I)


El matí desvetlla sensacions innombrables i execrables a parts iguals. Si hom treballa en una botiga s’adona que els clients matutins els caracteritza una voluntat manifesta d’aprofitament del dia.
Aquesta voluntat s’allunya perillosament de la inocuïtat que hom li atorga més per ignorància que per experiència. Que una persona, jove o gran, estrangera o nostrada tan se val, s’aixequí amb aquest rampell aprofitador a mi m’hauria de ser igual. Ara bé: Quan aquest aprofitament requereix complicades recerques bibliogràfiques i se m’imposa amb la mala educació característica dels imbècils que es pensen que m’he llevat per somriure’ls mentre m’exigeixen un reguitzell d’esforçades accions sense usar ni per casualitat la formula “si us plau”.
S’imposa la sensació, al cap de poc minuts, que el profit que extreuen aquests matiners em constarà la salut. En un parell d’hores el meu estat d’agitació nerviosa (ara en diuen estrès) adquireix proporcions descomunals.

A tota aquesta gent li aconsello una cosa: Emborratxeu-vos força la nit abans si es que pel matí no treballeu ni feu res de profit, car d’aquesta faisó us llevareu tard i amb ressaca i no vindreu a fotre’m enlaire les comptades hores que em separen del dinar.



Per anar a les
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI