Surts de casa massa d’hora pels teus propòsits. Ni tan sols es tracta d’una malaltissa recaiguda vers el credo secular dels refranys. Un motiu molt més prosaic t’ha empès al carrer: Ha vingut el lampista. T’has hagut de llevar i obrir-li la porta. Això ha estat a les nou. Ha tallat l’aigua. Ha començat a picar contra la paret amb una escarpa per obrir forat i accedir als conductes de plom que ha de substituir amb tubs de coure. Quan has sortit al carrer t’has adonat d’una cosa.
No has esmorzar. Res de res: Ni un mos. Les frases que aconsegueixes articular son senzilles i palmàries, caient com el cops de martell sobre les teves orelles adormides. Tan se val i puges al metro, baixes al centre i et refugies en una d’aquestes estances urbanes que donen cabuda als desemparats:
Oh biblioteques! Oh Universitats! Les vostres sales són calentones a l’hivern i fresquetes a l’estiu... Bé, ja n’hi ha prou de lloances.
Notes el teu estómac buit, massa buit. Però ja et trobes davant de la pantalla. La sala d’ordinadors, desacostumadament buida, indica l’arribada de les vacances.
Durant uns segons t’atures i espies la buidor de la sala, les cares dels pocs que ens hi estem sonen a turista, no a estudiant dels que normalment l’omplen a vessar. I, motivat per aquesta escolta de l’entorn reflexiones uns segons sobre el que Deleuze anomena índexs. Aquestes petites variacions que ens donen idea de desplaçament en el temps. Senyals que ens situen dins un calendari que actua fora del cicle setmanal i que s’utilitzen abastament al cinema. Intentes omplir-te d’ells, amarar-te’n fins al moll de l’os però segueixes tenint gana.
Llavors el curs de la teva reflexió gira bruscament i es topa amb la piràmide de Maslow. La seva ombra allargada sumeix la sala en una penombra vaporosa. La planta és tan imponent que les arestes, al principi, amb prou feines sembla que ascendeixin. I de cop tota ella, amb els diferents pisos (que algú ha pintat de diferents colors per mor d’una fàcil comprensió), es transforma en un croissant de xocolata acabat de fer.
T’adones aleshores de la idea rectora d’aquesta divagació matutina: Reflexionar en dejú esmola el pensament metafísic, però tu prefereixes pensar amb la panxa plena.
Per anar a les
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada