Capítol 1: Descripció d'un funcionari
Mirava les notícies sabent que la informació pública era a la veritat com la calor a la energia: La seva forma més degenerada i inútil. Histeritzava a les masses com el sol paorós d'un migdia d'agost empeny les mosques a volar hipnotitzades, posant-se per tot, intentant fugir o buscant qui sap què. Ni elles ho saben. Així mateix, tampoc els mansos ciutadans europeus aconseguien saber per què tots aquells suposats esdeveniments els preocupaven si al cap d'una setmana eren incapaços d'esmentar més de mitja notícia de la quinzena anterior.
Desapassionadament agafà el comandament a distancia i n'acaricià la tova vora, feta de goma per tal de protegir-lo d'eventuals caigudes. No va arribar a canviar el canal. Era només aquella sensació absurda i occidental que, per bé que la sabia falsa, no podia arrencar del seu fur intern i el fascinava. Experimentava la sensació de poder que el pes del transmissor electrònic li contagiava. Saber que pots canviar de canal, si vols... Sense aixecar-te de la butaca! De totes maneres tothom sap que canviar de canal és no fer res, que a totes les cadenes posen la mateixa porqueria i els anuncis els fan a tots els canals al mateix temps. Llavors: Per què aquesta sensació reconfortant i dictatorial de poder? Ja no hi pensava: Es limitava a comprovar aquella fútil causa de satisfacció barata mentre esperava la seva trucada.
Aquesta era la seva feina: Esperar. Saber esperar és un art complex que no tothom sap ni pot exercir. No vull dir que en Michel Leireaux fos una persona passiva. Era temible i cruel, però tant la seva tècnica com el seu caràcter provenien d'un art de l'espera. No es precipitava mai. Un no pot ser impacient si vol trobar el moment oportú. Ell no ho era. La seva exigència era tan alta que no es conformava mai amb un bon moment.
Feia anys que no tenia domicili fix. Solia allotjar-se en hotels si hi havia de passar menys d'una setmana, si s'havia de mantenir al mateix emplaçament durant un període més dilatat llogava un pis segur als suburbis. Pot semblar contradictori però als suburbis hom pot desaparèixer quasi literalment de la faç de la terra. I la invisibilitat és la seguretat més duradora. Això és el que li havien ensenyat a una de les moltes acadèmies que havia trepitjat. Havia après a no ser vist si no volia, a no ser escoltat encara que parlés, a seguir sense ser seguit per carrers deserts.
Era funcionari i la seva vida, malgrat el que la gent sol pensar de la vida d'homes com Leireaux, era monòtona. Sempre seguia protocols. Seguir el lliure albir duu a cometre errors. I els errors et condueixen de dret al forat quan treballes pel govern com ho feia ell. Llogava els apartaments amb algun dels múltiples alies que tenia. No se'ls inventava a l'atzar per tal d'evitar coincidències. Tenia una llista prefabricada que havia memoritzat. Una cosa semblant a la llista que els meteoròlegs empren per anomenar els ciclons.
Sempre eren apartaments sense moblar. Hi instal·lava una televisió d'escasses polzades i un matalàs directament al terra de la sala d'estar. Al dormitori tancava la persiana o qualsevol altre enginy que li permetes d'impedir als ulls exteriors cap mena de vista de l'interior i hi desava, sempre en una cantonada allunyada de la finestra, la seva maleta negra. Només anava al dormitori quan entrava al pis per primera vegada, just després de tancar la porta amb tots els ressorts que li oferís, i no tornava a franquejar el llindar de la cambra fins després de rebre la seva trucada. Immediatament després cloïa la resta de finestres registrava els calaixos del moble de sota la pica de la cambra de bany, únic moble que persisteix fins als apartaments sense moblar. Pel que fa a aquestes costums, era tan meticulós com un xinès i més rígid que un alemany: Les executava pas per pas i tardava uns vint minuts en dur a terme el procés complet.
Pel que fa al telèfon, el canviava cada setmana i sols usava una vegada cada aparell. Sempre usava el mode prepagament per no haver de deixar cap mena de dades a la companyia. Mai no duia dones al pis. No tenia amics. A vegades llegia però mai guardava els llibres, que solia cremar una vegada llegits. Memoritzava qualsevol informació pertinent i posteriorment eliminava tots els documents possibles. L'única despesa important que mantenia i el seu taló d'Aquiles era la constant copra d'identitats noves que efectuava a diferents falsificadors d'alt nivell així com a certs alts funcionaris que li'n proporcionaven d'autèntiques.
En Leireaux era un professional. Ell solia comparar-se amb certs cirurgians. I, emulant-los, no sols treballava per a l'Estat, sinó que mantenia (això sí, en secret) una consulta privada que certs sequaços de magnats visitaven assíduament per a encarregar-li operacions variades i lucratives. Tothom sap que el sou que paga l'erari públic a un cirurgià excel·lent posa en perill la serenor econòmica necessària per a executar amb la precisió desitjada els bypass i trasplants preceptius, i que és habitual que realitzin pel seu compte i risc algunes operacions de menor calibre per mantenir una segona residència i assegurar-se una jubilació confortable. En aquest sentit Leireaux era un funcionari modèlic, doncs si bé no oferia una dedicació absoluta al bé públic, li consagrava un zel incomparable en les operacions que aquest li encomanava.
El seu nom era inventat. Ell no havia nascut Michel Leireaux sinó amb una altre nom que no m'és permès d'esmentar aquí. No obstant s'havia aficionat a creure's que era el seu nom i el protegia com a tal, per bé que era tan veritable com qualsevol dels altres que utilitzava. O potser, en el decurs d'aquella curta missió a Barcelona havia succeït quelcom que l'havia fet apreciar amb especial intensitat aquella identitat, fins a creure's mig seriosament mig caprici que era la seva original.
Un home necessita tenir una identitat. En el cas contrari acaba despersonalitzant-se i els nervis se'n ressenteixen. Es pot arribar a aguantar anys, però al final una mena d'Alzeimer prematur va corcant-te la clepsa fins a anorrear-te. Per això ens va semblar bé que volgués conservar-lo. Al cap i a la fi Leireaux no és pas lleig. A vegades em pregunto, però que va passar quan va ser allí baix, a Barcelona. Va tornar una mica canviat. No estava deprimit, ni enfonsat, ni tampoc content, però una mena d'actitud més seca, una austeritat més severa, va anar dominant-lo fins que vaig abandonar el seu contacte. Vaig pensar que era normal. La severitat ens l'ensenya la duresa de la vida. Ell s'havia passat des dels setze anys en programes d'entrenament militar de diferent indole. En tot aquest temps havia après a sentir-se lliure de decidir. A seguir les ordres tot i treballar amb independència. Ja en sabia abans també, però em sembla que fou en aquell viatge on va aprendre de debò a esperar.
Continuarà...
