úka úka (honomatopeia musical)

Sembla mentida però una convenció com la del canvi d'any és capaç d'afegir pressió a aquesta darrera entrada d'enguany, malgrat que, com d'habitud, no tinc ben bé res a dir. La campanya nadalenca, viscuda des d'un comerç, i la grip que em ronda i ni m'occeix definitivament ni em deixa estar m'han buidat el magí de les poques idioteses que de costum alberga i d'on extrec les idees de bomber que aquí omplen els paràgrafs.

Malgrat tot m'agradaria compartir amb vosaltres una eina que he fet per tal de veure actualitzats els posts de diferents blogs que pengen enllaços a descarregues directes de música, usualment d'àlbums sencers. Es tracta d'una pàgina feta a base de blogrolls i que es va actualitzant sola on podreu veure el títol de les entrades, la imatge que normalment és la portada del disc i un petit extracte. Consta d'una secció de música variada (jazz, del món, pop, etc.), una secció de soroll (punk, noise, hard core) i una altre de música clàssica. Així mateix també tinc la voluntat d'afegir-hi una secció amb blogs que ofereixin descàrregues de sèries de televisió i pel·lícules, espero que m'ajudeu i me'n digueu uns quants.

La pàgina es diu úka úka (onomatopeia rítmica) i us en deixo el l'enllaç

>>>>>>>>>>>AQUI<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<<

Bon any!

Detractors il·lustrats

Estranyament s'adona aquest bog de les actualitats que assolen el país, no obstant en aquesta ocasió m'abelleix recomanar-vos el recentment aparegut segon número de la Revista de Tractors que la consolida com una flor delicada i punyent, si fa no fa com un bell i liliaci card lluçanenc; flor de fred i obaga que surt a la llum per a burxar les aspreses pàtries. Les seves complicades espines prometen clavar-se a la carn dels lectors benintencionats amb la seriositat de la bona sàtira, emprant un estil decimonònic i decadent que escarneix d'una banda les rarefaccions lingüístiques dels filòlegs nostrats i d'una altre l'abstrús colonialisme lingüístic de que adoleixen les publicacions confeccionades en la nostre llengua. Sense pèls a la ploma, els seu títol no s'empara endebades en un esplèndid joc de paraules sinó que irradia el seu doble sentit per unes pàgines d'intel·ligència comarcal i voluntat quixotescament il·lustrada.
De moment podeu trobar-la a Barcelona, a l'Heliogàbal, les llibreries Documenta i Central del raval i la fanzineria Watergate, així com a l'ecumènica ciutat de Vic, a la llibreria La Tralla.

Fideus còsmics

Els arbres del pàrquing de darrera el pis s'han despullat completament. Ara són un manat de ramificacions venoses que escaven el cel en busca de nutrients. Demostren clarament que el concepte general que es té dels arbres és erroni. De fet s'alimenten del cel amb aquesta relàm durant tot el fred per donar com a fruit la terra sencera. És fàcil imaginar el planeta com el fruit gegantí d'un arbre. Veure'ls m'ha revifat tot el que en mi hi resta de l'arcaic arborícola que s'alimentava de cuques i escarabats que caçava al perillós sotabosc.
Al Fondo, a pocs carrers de la boca de metro, hi ha un bar de nom xinès que no sóc capaç de llegir. No és com la resta de bars de nom xinès que no sé llegir que hi ha a Sta. Coloma, en aquest hi fan una sopa de tallarines que ressuscita el cos i l'esperit de tanta misèria com pul·lula pels topants.
L'ambient suburbial sempre és curull de minses llibertats quotidianes. Hom es passa el dia a la plaça, fuma porros, els nens no es disculpen quan et claven una pilotada, els xinesos s'encenen l'un darrere l'altre cigarrets de tabac negre, els sih es guarneixen per anar cerimònies religioses, els moros fan negocis a les cantonades; des de venta d'estupefaents a rellotges d'or de segona ma; però el que ho fa tot simpàtic no és aquesta corrua d'activitats sinó que la gent amaga menys les seves misèries i fa menys propagandes de les seves grandeses. Els edifics no són grandiloqüents i donant pel sac a le Corbusier no hi ha dubte que duen la marca de la genuïna arquitectura realista.
La majoria d'immobles fou construït per les famílies dels murcians i els andalusos, que s'han integrat, és a dir: S'han tornat més rics i més hipòcrites. Ara les cases les hi lloguen als indis, pakistanesos, marroquins, nigerians, xinesos, i alguns d'altres.
Tot això és el que oblides mentre t'entafores tallarines bullents al pap. Els xinesos mengen amb la barbeta a un dit del líquid i engoleixen els enormes bols metàl·lics mig empenyent amb els palets mig xuclant, produint un xivarri espectacular. Llavors un s'adona que els palets xinesos són una eina que no està tan destinada a pinçar i mantenir l'aliment en alt com per llençar endins. Segurament no degluteixen per igual la clientela del bar del Fondo com els comensals de'n Den Ziao Ping, de totes maneres és forçosament diferent l'ús que es fa d'aquestes mil·lenàries eines per a menjar les càpsules sabor japoneses, alies sushi, que les sopes còsmiques xineses en bol gegant que serveixen aquí. El caldo és semitransparent, no té una composició homogènia sinó que proporciona visibilitat sols als objectes que hi floten just sota la superfície, opacant el gruix de l'aliment en una obscuritat atàvica. Quan les tallarines, amb trossos de vedella enredats, sorgeixen del fons ho fan conservant una escalfor i una substància metafísiques. Hom te la impressió d'estar engolint un univers sencer.
El Nikita és amic de la filla petita de la família que duu el bar. La mocosa deu tenir uns nou o deu anys. Són una família quasi arquetípica: Una àvia, el pare cuiner, mare ajudanta de cuina, la filla gran, que provoca un dolor d'ous immediat, porta la barra i la petita fa el gamberro i intenta travar conversa amb els clients, la majoria xinesos, sense tallar-se un pèl. Al costat de les escurabutxaques hi ha una trepa de magrebins fent negocis. Els magrebins són una gent que dedica als negocis el noranta-vuit per cent de la vida.
La nena ens havia estat ensenyant uns tazos d'aquests que regalen amb les patates fregides i que hom hi juga posant-los en pila i llençant-ne un al damunt aviam quants en pot fer saltar. Aquesta tazos però tenien unes petites escletxes a les vores i es poden enganxar els uns als altres per a construir tot de figures extravagants. Ella anava joguinejant amb aquella porqueria i ens ho anava ensenyant mentre dinàvem, però quan hem acavat ha tret un taulell de parxís i del joc de l'Oca i al final ens hem animat a fer unes partides a aquest darrer jugant, a causa de la seva manca, amb tres tazos com a fitxes. A mi m'ha tocat el de l'escut del Reial Madrid, al Nikita el d'un jugador del Reial Madrid i la mocosa ha escollit la fitxa de l'Etoo. La molt ¡X@#!!! ha acabat la primera partida en cinc tirades després d'encertar totes les oques. Les dues partides de revenja se les han endut una el Nikita i l'altre la mocosa. I jo, només després de canviar la fitxa malastruga per una d'un jugador colchonero, he pogut endur-me la partida del final. Em rigut molt. Ha estat divertit.

Fragment ple de tópics del gènere policíac col·locats l'un darrere l'altre

La veritat era que em vaig acollonir un ou quan la vaig trobar morta, dins el meu llit. El que és cert és que no sabia que hi feia allí. Suposo que me la devia follar. No serveix de res follar-se una paia si després no te'n recordes. És absurd. La memòria serveix per oblidar el que et fot i recordar el que t'és car, però és una traïdora.
En calçotets vaig anar fins la cuina i em vaig rentar la cara amb aigua abundant, com si se m'hi hagués caigut algun producte d'aquests, no sé, un lleixiu o un dissolvent; una cosa d'aquestes que a l'etiqueta posa LAVESE LOS OJOS CON AGUA ABUNDANTE. Intentava eliminar una fina capa de fracàs que mutilava el meu gest. Donava voltes a la cuina. Els peus nus es repenjaven sobre les rajoles amb esglaï. Era un animal engabiat.
No tenia cap sentit intentar desfer-me del cadàver perquè son germà sabia que s'allotjava a casa meva i en conseqüència jo seria la primera visita de la llista. Em quedava l'opció d'enterrar-me a la gruta més recòndita i creuar els dits per que no em trobés, mètode que ara, a posteriori, s'ha revelat un fracàs. És clar que, llavors, ni tenia una idea millor ni gaire estona per quedar-me parat. Total: Vaig agafar i li vaig clavar un breu petó de comiat a la noia, de qui no sabia ni volia saber el nom. Em vaig entaforar uns texans bruts, una camisa, la jaqueta i una xumada de la reserva secreta de l'infern. Una ràpida llucada a la bossa de la noia em va donar tres-cents euros i una idea, potser absurda, però per primera vegada des de feia molt de temps era una idea justa, una idea de justícia.
Pensava fer el bé. Tal com sona. El Bé. Vaig regirar la calaixera del menjador amb urgència i poca habilitat i a la fi en vaig extreure el que precisava: La Vereta i un parell de condons, per si de cas. A mi, extranyament, la sang no em produïa la repulsió atàvica acostumada. De fet, el que em trasbalsava era la por al seu germà, la sang em posava a to i vaig trempar. És difícil de justificar; de fet no té justificació. Vaig trempar i vaig sortir al carrer amb la verga encara tibant.
El rellotge corria. Havia de trobar l'assassí de la noia abans que el seu germà em trobés a mi. Les cartes ja estaven donades i era segur que correria encara més sang que la de la preciosa innocent que ara descansaria al meu llit fins que algú la trobés i la cobrís de terra.
Primer havia d'anar al super. Ara tenia calers i difícilment imaginava una investigació com la que m'esperava sense unes quantes ampolles de ginebra al meu costat. De la porta de l'edifici un sortia pràcticament a la ronda de dalt. Vaig pujar una travessia fins al començament del passeig de Valldaura i em va picar el cuquet. Necessitava menjar alguna cosa si no volia desmaiar-me. Dins el form una argentina que devia estar en la quarantena em va demanar que volia amb el seu accent melindrós, però de mal humor.
Vull un dònut de xocolata.
Algo más? - Va deixar anar la meuca amb una flema desdenyosa.
No.
Un euro con veinte.
No vaig pronunciar una paraula més. Sols la seva presència em molestava ostensiblement. No sabia per què però aquella dona em queia repatània a més no poder. Les monedes van caure sobre el taulell de vidre i ni la vaig mirar. Amb una mà vaig prendre el dònut i amb l'altre el canvi abundant d'un bitllet de cinquanta que la dependenta havia escodrinyat amb desconfiança, i vaig fotre el camp.