Hi ha un equilibri de forces entre una multitud de concurrents que pressiona (o estira, segons es miri) seguint els seus interessos, quan aquest equilibri cristal·litza per causa d'un temps més o menys llarg d'estabilitat en les correlacions de forces dels concurrents pren la forma d'un Estat. Com tot estat, l'Estat és passatger malgrat la majúscula acostumada.
Per figurar-nos-ho podem pensar en una ciutat assentada sobre una falla. Mentre les forces mantenen un cert equilibri, tot i que en tensió permanent, l'estat es manté i a vegades fins i tot s'enorgulleix de ser una forma eterna, una forma feta a mida de la humanitat o d'altres foteses de nen malcriat que no ha viscut mai una guerra. Quan es perd l'equilibri la falla es mou i l'Estat tal i com el concep la teoria política tradicional (digues-n'hi Weber) s'esfondra. Si concebem, en canvi, l'Estat com un estat passatger en la dinàmica de les correlacions de forces, un escenari sempre provisional immers en un procés de mutació perpetua, llavors resulta fàcil adonar-se de dos correlats.
El primer que l'esfondrament de l'Estat és només qüestió de temps, i el segon que després d'aquest esfondrament i de la lluita per la preeminència que el seguirà s'establirà un altre punt d'equilibri, és a dir, un nou estat que, potser, anomenarem altrement, però que en definitiva no deixarà de ser l'Estat.
Estat, per tant, igual a l'estat actual de les correlacions de forces més o menys cristal·litzades però en constant esdevenir.
Tot concepte de la revolució en sentit clàssic, com una mena de cursa cap a un Gran Dia D de l'emancipació només és una fantasia apocalíptica de caire cristià, no gaire diferent a qui espera tenir tots els cupons que regala el diari per atènyer la bateria de cuina promesa. D'antuvi no és ni més ni menys certa que la concepció segons la qual les revoltes de la història serien una mena de fre de mà del progrés tècnic que ens mena cap a una mena d'apocalipsi mecànic, nuclear o qualsevol altre aberració tecnològica. Resulta més difícil d'acceptar que només hi ha una lluita crua i permanent pel domini que adopta diferents estratègies discursives i estètiques bé per migrar envers posicions més favorables bé per mantenir les places fortes de la correlació de forces establerta.
En tot cas convé recordar que tot establishment s'estableix sobre la fràgil crosta que cobreix la falla. D'aquesta crosta normalment en diuen pau. Els més agosarats s'atreveixen a donar-li el nom de benestar social però ja queden ben poques orelles que se'ls creguin.
A nivell personal hom pot contribuir a estabilitzar o desestabilitzar el sistema d'equilibri, per bé que mai sabrà si realment camina envers la seva meta, ni tan sols si realment aquesta meta és seva o bé està sent manipulat per propiciar objectius de tercers. Cal saber així mateix que, fins i tot en el cas que l'assolís només hi seria uns instants, ja que aquest sistema d'equilibris en l'espai i el temps (n'hi ha que n'hi diuen història) seguiria la seva deriva d'estats pseudoestàtics dins el temps Alhora convé adonar-se que tothom qui s'absté d'apostar és jugat com a peça en el joc d'un tercer. Per a expressar-ho en llenguatge grec, podem dir que qui no te el domini de si mateix per apostar en nom propi serà mobilitzat per tercers en aquesta mateixa contesta que no és possible abandonar. Dir-ne guerra, política o vida és, al meu entendre, una elecció estètica. L'elecció radica en jugar o ser jugat.
Quan hom és apostat, com ara un treballador l'empresa del qual és venuda a uns altres propietaris (cas en el qual l'empresari venedor guanya diners venent l'estabilitat econòmica dels seus treballadors a tercers), o bé com un hipotecat morós, el risc de la hipoteca del qual és venut i revenut a asseguradores, reasseguradores, empreses de capital risc i avaladors variats, és l'estabilitat de la pròpia vida el que aquests tercers venen de nosaltres. És, per tant, l'estabilitat de la pròpia vida el que podem decidir apostar en nom propi i per a els nostres objectius sabent sempre que l'Estabilitat amb majúscula és una quimera.
