Necessito un refugi. Un lloc tancat amb clau des de dins. Una cambra com la de'n Joseph Walser, on col·leccionar quelcom inert. Quelcom permanent, que no canvii ni se m'endugui com les emocions. Necessito un refugi al marge de la família, de la parella, a recer del meu cor. Necessito una cova on obnubilar les meves carències. Un lloc sec, sense aquesta pluja insistint amb somics esgotats. Serà construït amb maons ferms. L'interior el pintaré completament de blanc. Serà el més semblant a la mort, sense finestres. Mai hi entrarà una engruna de menjar ni de mal humor. La meva humanitat quedarà penjada com un abric en un perxa de ferro col·locada just al costat de l'entrada. Només pot passar la matèria, dirà un cartell enganxat a la fusta, massissa, de la porta. Una vegada dins seré serè com un aliatge noble. Ni la calor ni el fred m'alteraran. No resaré, ni creuré cap cosa. Restaré indiferent davant els desastres, les alegries i les vides exteriors. El passat s'esborrarà. El futur serà orb. La meva petita eternitat s'anomenarà negra nit.
2 comentaris:
Ja et vaig demanar una vegada si "T'estimo" servia com a comentari, és el que m'arriba quan et sento. Ets preciós, Marc, volia repetir-t'ho, que de vegades l'ego és dur d'oïda. Tot el millor.
Publica un comentari a l'entrada