Música contemporània [M]

Recomano que poseu en marxa el vídeo que hi ha abaix i una vegada soni comenceu a llegir.

Aquesta tarda estava escoltant un disc d'Anthony Braxton, eminent saxofonista, compositor i filòsof nord-americà, quan se m'ha repetit com un pebrot mal digerit una anècdota que l'altre dia vaig escoltar a la ràdio. Per a ser més concret al programa «Carne Cruda» de Radio 3.
En un festival de jazz el nom del qual no vull recordar, una vegada començada un concert de música que, tot i no haver escoltat, devia ser peculiar, un home s'aixecà dempeus i, tot cridant, feu parar a la banda. Aquell acte cridà l'atenció del personal de seguretat que l'apartà i li demanà pel motiu de la seu sobtat estirabot. L'home denuncià acaloradament que allò que s'estava escoltant no era jazz sinó música contemporània. El problema era que el seu metge li havia prohibit escoltar música contemporània com qui prohibeix menjar sal, tot per a el bé de la seva salut.
Davant el poc cas que obtenia dels lògicament estupefactes organitzadors, que havien estat cridats per uns empleats de seguretat que no es veien en cor de fer front a una objecció de tal calibre teòric, feu trucar a la Guàrdia Civil que, naturalment, acudí al lloc d'autos presta a fer respectar la llei. Es tractava, efectivament, d'un frau dels organitzadors?
Primerament, la noció de la Guàrdia Civil com a policia artística pot semblar còmica i fins i tot pueril, però a l'hora de veritat, potser si els cossos de policia tinguessin brigades artístiques no ens la colarien tant com avui en dia. Sóc conscient que al mateix temps apareixeria tota una censura encoberta que fa desaconsellable la instauració d'aquests cossos d'ordre artístic. Ara bé, més d'un concurs literari i més d'una performance generarien denúncies si el públic es sabes sota l'empara de la policia en aquesta mena de casos.
D'altra banda, em sembla especialment curiosos els coneixements medico-artístics d'aquest metge que s'atreveix a bandejar tota una franja de composicions musicals per al bé de la salut del seu pacient. La meva pregunta és: Hi ha estudis especialitzats que demostren que la música contemporània és nociva per a algun grup de població sociològicament rellevant, com per exemple els hipertensos o els diabètics? I, en tal cas, la pregunta més difícil: Què es considera música contemporània? El criteri del metge en qüestió no sembla ser cronològic car el jazz, si fem cas de les dates de composició dels temes que en conformen el cànon, és una música contemporània. Aleshores, com es mesura la contemporaneïtat de la música que hom escolta?

Us abandono amb aquestes preguntes, i us desitjo un bon nadal.

"Passen y vean"

Escric per tal de convidar-vos a gaudir d'una nova experiència "blocquera". Es tracta de la iniciativa d'un amic que pretén observar amb ulls crítics fragments del contingut més vist de la xarxa: la pornografia. El seu "Observatorio de porno" ja  compta amb tres entrades i promet seguir publicant-ne amb una freqüència ràpida. Ja que tots en veiem, de porno, més val saber a què atenir-nos. Visiteu aquesta magnífica publicació digital AQUI.

AAAAAAAAAA!!!

Diuen que als paios que tanquen en celes d'aïllament massa temps acaben donant-se cops de cap contra les parets. Sabeu per què? Doncs perquè és l'única cosa que poden fer, ja que no poden relacionar-se, ni caminar, ni suïcidar-se, ja que els han pres les coses que punxen, les que talles, i el sentit mateix de la vida.
No sé per quin motiu hem poso tan dramàtic, però si que sóc en una cela les parets de la qual no es veuen, no es toquen, no poden olorar-se. M'he llevat amb ganes de trencar-ho tot: tirar a terra l'estanteria amb els llibres, rebentar els gots que restaven sobre la taula d'ahir a la nit contra les parets, esclafar la televisió a cops de cadira, trencar miralls, i cridar mentre em rebolco pel merder de vidres trencats del terra aviam si d'aquesta manera em sento menys impotent davant la realitat objectiva que tota la destrossa la he fet jo.
De totes maneres no hi ha res a fer, potser trencar coses i prou: només cops de cap contra la paret de la cela.

Ordres superiors

(REFLEXIONS MATUTINES V)

















Pensareu que sóc imbècil i segurament no us faltarà raó, però heu de fer-vos càrrec de l'enorme complexitat que revesteix tota activitat matutina, sobretot de caire oficial com en el cas que ens ocupa. Vaig passar per la comissaria ahir, per tal d'assegurar-me que feien la renovació dels passaports sense cita prèvia. El modern complex burocràtic és una peixera de parets de vidre, protegida per l'adjacència més immediata a una comissaria dels mossos d'esquadra dissenyada amb amor per un arquitecte amant de les totxanes, un autèntic poeta del formigó armat que ha demostrat la seva sensibilitat privilegiada amb aquesta imponent mole que domina el carrer d'Aiguablava.
Enganxat amb cinta adhesiva per la part de dintre del vidre de l'entrada, un cartell anunciava clarament i en castellà que la renovació tant del DNI com del passaport es duia a terme, durant el mes d'agost, tant amb cita prèvia com sense la mateixa. De manera que avui, després d'una nit inusitadament dolenta, plena de voltes i voltes sobre mi mateix buscant un son que se m'escapava de la punta dels dits, m'he llevat a les vuit del matí per a poder dutxar-me, esmorzar, agafar el metro i ser allí abans de les nou del dematí, primera hora d'atenció al públic de l'oficina ministerial. Ha obert un xic tard.
Un policia nacional neulit però pilós ens ha fet passar en fila. Quan m'ha arribat el torn he declarat el meu propòsit alt i clar:
-Vinc a renovar el passaport -li he engegat.
-Cita previa?
-El cartell de l'entrada diu...
-No podemos tramitar nada sin cita previa -m'ha tallat.
-Pero allí dice que se atiende con y sin cita previa.
-Ya, .. pero cuando se llena toda la lista ya no atendemos sin cita.
-Pero...
-Yo me limito a trasmitirle una orden superior -ha sentenciat definitivament i sense violència.
Atònit per la declaració però certament tranquil·litzat que no es tractés de mala fe per part del funcionari armat, sinó de mala fe per part dels seus superiors a l'ombra, he sortit de la peixera ja amb un lleuger mal a la templa, producte de la mala nit i del viatge en va fins a la comissaria.
M'he assabentat per un pamflet que el bon funcionari m'ha lliurat amb vehemència que podia concertar la tan necessària cita per mitjà del telèfon, tot trucant a un 902 de propietat estatal. Ben pensat, deuen empescar-se els responsables de la mesura, més val guanyar quartos alhora que es presta servei al ciutadà. Anhelant solucionar el tràmit d'una vegada per totes, he marcat el número mentre caminava sota la calda incipient del dia que ¢començava. La meva sorpresa ha estat que a l'altra banda de l'auricular una màquina que havia aprés quatre frases de la llengua del regne em donava opció rere opció per a escollir; que si marca el número de DNI, que si pronuncia alt i fort la teva província, la teva ciutat, que si no t'he entès, torna-ho a repetir si us plau, i un llarg etcètera, sense que mai aparegués la possibilitat de parlar amb una persona a qui preguntar dubtes o establir un mínim contacte humà.
La màquina m'ha donat cita per a el dia trenta a les nou en punt del matí, l'únic problema l'he trobat quan en arribar a casa he volgut apuntar amb un retolador vermell la cita sobre el calendari de la cuina. El dia trenta és diumenge. El diumenge és el dia que Déu va descansar i en honor d'aquesta efemèride setmanal la comissaria i la majoria d'activitats occidentals fan festa.
Llavors he entrat a la pàgina de cita prèvia d'internet per a confirmar la cita, però tampoc hi ha manera, o sigui que n'he concertat una altre, però pel dia 7 de setembre, que era el dia més proper amb dates lliures. La tensió ve, ara mateix, d'un sol fet: Jo marxo al Marroc el dia 11, per això vull el passaport. Ara bé, tenint en compte els desenganys burocràtics que ja he sofert i, sobretot, la negativa oficial de treballar a la tarda, hores on les coses no esdevenen purs galimaties que sóc incapaç de desxifrar, creieu, pregunto, que arribaré a trepitjar sol africà?



PS. La fotografia és de la comissaria de la Pç Espanya, no de la del carrer Aiguablava, a Nou Barris, que s'esmenta al text.

Decks, EFX & 909. Richie Hawtin [M]

     En aquesta ocasió m'agradaria commemorar amb nostàlgia l'època de la darrera adolescència, de les primeres pastilles d'èxtasi, de l'ample mon i els llum de colors, i els cotxes de la gent que em duia amunt i avall amb bona fe i imprudència. Aquesta fou la meva manera de créixer i explorar la nit durant l'entrada del mil·lenni i és cosa sabuda per tots vosaltres.

L'aniversari que celebrem és el d'un disc que sortí just abans del tombant del segle i que marcà musicalment el rumb de la musica tecno posterior. És la música que jo vaig escoltar al principi de la meva ruta personal de festa i música electrònica. Era la mena de música que escoltava al NAN de Granollers al 2001. L'estil compacte, elegant, sense variacions, gairebé monòton si no fos per aquesta sensació cinètica... Estic temptat d'afirmar-ho però ho deixaré en possibilitat: Potser la novetat del disc i dintre del disc no ve de la variació, sinó de la repetició. La repetició quasi exacta aconsegueix que em fixi en els detalls imperceptibles en una música variada, els detalls d'equalització, les textures sonores dels samplers, la densitat dels sons, la seva duresa, la seva liquidesa o solidesa; en definitiva, el so com a matèria; no més enllà sinó més ençà de la melodia, l'harmonia i fins i tot del ritme, que és repeteix amb mètode de principi a fi del disc. Potser no us agradarà, però és història.

Descarregueu-lo AQUI.

Balanç

He estat llegint les seves 625 pàgines en dos dies seguits, sis hores per dia, intentant no fer judicis de valor. He deixat fer a la prosa fàcil i a una estructura narrativa basada en el mètode del pal i la pastanaga. En aquest cas la pastanaga eren les incògnites del cas de desaparició de la Harriete Vanger, i la vida de l'extravagant Salander. Per si algú encara està despistat després d'una entrada tan obvia, només queda dir que estic parlant de Els homes que no estimaven les dones, la novel·la de l'Stieg Larsson.
Per què és un bestseller està meridianament clar: és addictiva fins al punt de privar-te d'altres activitats o induir-te a no dormir. Extremadament; exageradament. Els hams estan ben col·locats i son prou potents per anar-te arrossegant a llegir els capítols que no et venen de gust i quan ja estàs cansat per esbrinar el què amaga la novel·la.
Si és una bona novel·la no està tan clar. Certament té una estructura pensada per enganxar, però les revelacions que se'ns van administrant no causen sensació més enllà de la satisfacció de la nostra incògnita, sempre previ plantejament d'una nova incògnita. Cap dels personatges, a excepció de la hacker pseudoanorèctica i pseudoautista, amb plantejaments antipolicials divertits i una actitud bastant passota davant la vida, s'escapa en cap moment dels elements més típics de la classe mitja-alta. La tòpica lluita entre familiars d'una de les fortunes més potents del país no és ni una novetat argumental ni es revisa amb originalitat. El superheroi del periodisme econòmic, en kalle Blomkvist, té menys perspicàcia que el darrer epígon exitós de'n Holmes, el Dr. House.
La prosa és plana; va sumant les informacions en frases de poca complicació sintàctica. Tipus: Va fer allò, fa fer allò altre. Pensava en tal. Llavors fa començar a fer qual... No contemporitza amb les accions estilísticament. Realment és la tercera persona més freda que he llegit mai. Potser per això t'atrapa tant com el tabac. No dona cap satisfacció més enllà de la trama i l'estructura d'enigmes i respostes, que generen un cicle de frustració-satisfacció-frustració.
M'ho he passat bé llegint-lo, i crec que és una bona pel·lícula, i també que és una bona novel·la d'un escriptor modest i honrat. Ara bé, he arribat a d'altres conviccions. Ni és la novel·la negra de la dècada ni de l'any ni res. Em nego a creure-ho; no pel fet que llegeixi gaire novel·la negre, sinó que en tal cas el gènere estaria en crisi. El que sí que és és un bluf comercial descomunal i carn de rodalies.
A més l'editorial Columna, que ha traduït el text al català, ha estat tan amable que ha fet enquadernar el text amb cola, de manera que si el transportes gaire les pàgines és van desenganxant mentre les manipules. Suposo que van pensar que els 22,50€ que costava el bestseller més vengut per San Jordi no obligaven a fer un volum cosit i prou sòlid per aguantar un parell de lectures, perquè el lucre era massa important.
Sabeu que? Em va agradar més El Codi DaVinci.
Tot i així, he de reconèixer que és tota una experiència llegir a 52,08 pàgines per hora.

MJ ha mort...

El Déu dels jueus va enviar un fill a la terra per tal que expandís la veritat del seu regne; el capitalisme també. El rei dels jueus fou Jesucrist, qui tergiversà la fúria venjativa de Javè i el convertí en un misericordiós sense caràcter. El rei dels esclaus posmoderns fou Michael Jackson. Ell va trair l'humanisme burgés i ens mostrà la veritat enfollida del món on vivim. Avui, Michael ha mort.

Em fa l'efecte que, en bona mesura, les multituds que l'estimaven quan era un atractiu negre que ballava com ningú i cantava com un posseït van començar a deplorar-lo per les seves obscenes costums. Jo no en vaig seguir mai la carrera artística. Fou precisament quan la pederàstia, l'excèntric consumisme i la manca de cura paterna que mostrà aquell documental difamatori eren en boca de tothom, quan vaig començar a interessar-me per la figura d'aquell que mai va ser home.

El recorregut del mite esquivà la posició adulta per voluntat dels seus súbdits, els qui l'elevaren i el condemnaren a seguir una via estrictament no humana de conducta. Fou nen prodigi, estrella i finalment monstre, però mai home. La seva vida servirà sens dubte d'exemple als futurs exemplars d'una espècie, la nostre, en plena descomposició intel·lectual i genètica. Però, qui ha dit que calgui restar de braços plegats davant aquest fet? Per què no accelerar aquesta extinció? Per què no fer-ho de manera festiva? Per què no canviar de raça, d'edat i de sexe per caprici? Per què no ser Michael Jackson?

Avui hem entrat solemnement i irreversible en el que tots els índexs econòmics ens anunciaven: la mort del capitalisme tal i com el coneixíem. La vida i la mort de Michael no és ni un fet anecdòtic ni una metàfora de la crisi; és la crisi mateixa. Però aquest mite no admet resurreccions, només reencarnacions quirúrgiques.

Si algun dia en faig ingressar en una clínica de cirurgia estètica pots estar segur que no ho faré per a posar-me pits, engrandir-me la polla, fer-me implantar un clítoris a l'aixella dreta ni cabells púbics sobre l'alopècic cuir capil·lar de que la genètica m'ha dotat: Demanaré que em transformin en el Michael Jackson de Thriller. Crec que aquesta és la bona nova del seu evangeli: El poder omnímode de la tecnologia occidental ens pot transformar en criatures de fantasia: Ja no cal somniar els somnis ni deixar anar discursos com Marthin Luther King, per tal de conformar-nos amb orgull del fet de ser negres, o blancs, o taronges, o pollacurts, rossos, alts, prims, grossos: El bisturí pot dibuixar en la vida real (si es que tal paraula té algun sentit hores d'ara) el que volem ser.

Ja no cal tenir cap respecte per la vida, ni fingir que ens agrada ser humans, simplement humans. En secret ja fa dècades que deplorem ser humans, merament humans. Amb les nostra farragosa ètica, el destí que li ha tocat a cadascú (ser blanc, negre, noi, noia, ...), els pares, els fills. Creieu de veres que Michael ha entaforat la seva polla en cap forat humit i fosc? De debò? Ja fa dècades que som productes fabricats ens hospitals, que ens obliguen a seguir vivint i vivint a base d'operacions, de medecines, de marcapassos, de bypass quadruples, a gaudir i frustrar-nos a base de pornografia gratuïta o de pagament, de vibradors realistes de poliestiré tamany 22 per 4, d'anuncis de iogurts amb bacteris transgènics que fan que els nostres intestins actuïn, que les nostres defenses s'activin, de drogues que ens acceleren els metabolismes com motors de combustió interna, de reallity-shows que performen amb escreix més misèria que a l'Àfrica. Tots nosaltres ja som monstres; tan monstres com Michel Jackson.

Apollinaire, POSTAL nº VIII [P]

Ai les regles de sang lunar
Que inciten
I no ho sabria pas negar
M'exciten
Arengs del gran capità Cook
Formatge
Tomata en salsa olor de boc
Garnatxa
Pro prefereixo l'oloreta
Amable
Del bacallà de l'amigueta
Cardable


Poesies lliures, Apollinaire, versió de Miquel Martí Pol.
Ed. Pòrtic, Col. La Piga nº 11, Barcelona 1989.

manifest mínim per un erotisme atmosfèric

Les turgències de la terra transformant-se contínuament amb la carícia del vent. Estremint-se en la disbauxa de formes. Estic parlant de núvols.
No resseguir ni més pells ni camins amb l'olfacte. Cal escoltar la brisa canicular; escassa, preciosa; una lleu distensió de la mà que estrangula.
Figures més corpòries també pertanyen al nostre erotisme: Els fulards onejant, els vestits de seda, arrapats als mugrons atents al fred.
La bafarada alitòsica de les sortides exteriors dels aires condicionats són els nostres pervertits. Els dies de tempesta les orgies.
Sensacions de contorn/baf en una forn geològic. Fiblades d'electricitat estàtica al tacte i la mirada.
Busca la fruïció inacabable del frec amb l'atmosfera.
La seva acció és el teu plaer.

No ha plogut

No ha plogut. He anat a demanar la pròrroga de l'embargament però, com sempre, era a una altre oficina. El cel és cobert amb un tel que li lleva el blanc. Esblaimat i malalt, ens cobreix amb la manca d'esperança que sols els embriacs i els enamorats, en qualques ocasions, aprenem a ignorar. En tot cas, he tronat a casa i sé que em resta el jorn per endavant, car entre la Blanca i jo hi pesa una ordre temporal d'allunyament dictaminada per la presencia de l'altre, de manera que escriuré per passar el temps que em resta fins a la nit. Aleshores em faré una palla i m'estendré al jaç.

Són coneguts els símptomes de l'abandó de la vida en parella. Moltes vegades no es tracta de d'estats d'ànim nous, sinó d'estats d'ànim inadvertits per l'ocupació obsessiva de la ment en la companya. Així l'apatia. És de sobres conegut que en l'estat de matrimoni (tan se val si legal o no) abandonem les amistats i, en alguns casos, vells amics ens resulten grotescs o fins insuportables. Les situacions excitants sols ho són si estem acompanyats d'aquella persona, i en els moments de solitud els pensaments que no s'hi dediquen, brollen insípids. Naturalment, en entrar en l'estat de necessitat, quan precisament necessitaríem captar amb intensitat els moments interessants de la vida, l'atròfia de la nostra capacitat empàtica resulta dramàtica, al tenir com a únic objecte el buit.

Es el resultat d'una inversió monopolística. L'individuu passa a tenir un mercat delimitat en propietat exhaustiva, en conseqüència, no sols comença per un guany considerable en autoestima, realització sexual, capacitat organitzativa en la quotidianitat, i d'altres aspectes menors, també i fonamentalment per una promesa de més beneficis que, a l'hora de la veritat no tastarem mai perquè són inexistents. Quan el mercat es satura per excés d'atenció, impaciència per recollir guanys, requeriments ètics inassolibles, circumstàncies polítiques o els sempre temibles desacords econòmics, les relacions es deterioren fins a generar terribles pèrdues, sobretot de caire psicològic. En aquest moment, i abans els desperfectes no siguin massa estrepitosos, és quan hauríem de batre'ns en retirada.

Òbviament aquesta estratègia ideal mai es duu a la pràctica. Pendents del molt que hem invertit en l'empresa no abandonem el negoci a temps i deixem córrer les pèrdues, contraiem deutes inenarrables i fins podem arribar a hipotecar-nos.

A nivell metafísic es troba una justificació per aquesta suma estupidesa. La nostre ànima s'ha ajuntat amb una altre. En el moment de la fusió s'eixampla el volum de negoci i ens obnubilem amb unes perspectives de futur poc realistes. Més tard, quan arriben els balanços negatius en forma d'insatisfaccions i baralles, poques ganes de follar i descords a l'hora de llogar una pel·lícula, triar un restaurant o quedar amb familiars de l'altre banda, i els daltabaixos produïts per una suposat refinançament que ho havia de solucionar tot, com aquelles vacances que havien de relaxar l'ambient i només han aportat més baralles i més factures i menys ganes de seguir junts, o, en el més estrepitós dels casos, el fill que segrestarà la relació un mínim de dos anys i serà utilitzat com a arma llancívola pel membre més hàbil de la coalició; llavors serem incapaços de trobar la manera de materialitzar la tan necessària escissió que precisem.

En termes generals, abans d'embarcar-me en una relació sóc incapaç de recordar les dues normes que, racionalment, sé que són les que governaran el meu esdevenidor: 1) La inversió és a fons perdut. 2) Cap inversió amorosa té futur a llarg plaç.

La llinda del bosc

Corria bosc endins. Sota la lluna plena. Va parar un alè o dos, per respirar forces. L'aroma de la molsa li tacava de sang la pell. Es va rascar amb la boca i flairà de nou la sang. El cadàver havia quedat endarrere; endarrere i avall, on s'acaba la fageda. En una cleda el va veure, i els seus ulls udolaren. L'enorme forat lluminós del cel. Calia córrer els feréstecs camins fins a travessar-lo.
S'afanyà. Trescà convertit en tromba de nit espessa. Assolí la carena. Les pedres li cremaven sota les potes tot encarant-se amb el paisatge. Fità les cases dels homes. Allí havia vessat sang. S'hi havia alimentat. S'acomiadà de casa seva.
La lluna descendia regular cap a l'encontre. Ell s'enfilava per la cresta muntanyosa, escalant cap al forat. Els homes en deien pleniluni. Ell: El pas. Ja fregava la pedra, de baix que estava. Llavors, l'home llop saltà, esvelt, la llinda fins al més enllà.



PS.Retiro el que vaig dir i continuaré amb això, bàsicament desclassificaré més que escriuré, com suggereix el Pau. També hi ajuda haver recuperat l'internet a casa.

Si defunció ve de difunt, de moribund surt moribundia?

Camarades internautes!

Com els menys imbècils d'entre vosaltres (o els més llestos, que és el mateix; jo ho feia per variar de formula una mica, però veig que pot ser ofensiu) ja fa setmanes que heu notat, tinc abandonat el blog a la seva sort i, com que no ha après a escriure els articles tot sol, doncs encara guardava, fins en aquest moment, les seqüeles d'un viatge que gairebé ja he oblidat.

Si no m'he decidit abans a fer aquest pas ha estat bàsicament per mandra, i no per llàstima o falses esperances de reemprendre una activitat pseudoperiodística que ara ha agafat nous camins, per contrades més allunyades de l'onanisme i més orientades a la comunitat.

Per tant i solemnement, declaro amb un neologisme, la moribúndia d'aquest bloc. Potser algun dia retorni al mon dels vius, però probablement acabi, sense més notícia al dels morts. En tot cas, quedarà moribund, gelat, crionitzat, petrificat com un fòssil cada vegada que teclegeu la direcció acostumada, fet que no sovinteja gaire i menys que ho farà.

Sempre vostre,
Marc Montanyés

Albània

Desprès de més d'una setmana d'haver tornat d'un viatge pels Balcans que comprengué visites a Bosnia-Herzegovina, Croàcia, Montenegro, Albània i Macedònia, m'adono que de l'únic dels països que sóc incapaç de fer-me una impressió unitària del que hi he vist és Albània. El caos que impera arreu del seu territori, i que és característic d'alguns països del tercer món, només conec una manera d'intentar reflectir-lo. La seva absoluta riquesa de petits esdeveniments i curiositats no sóc capaç d'emmarcar-la en una tònica o uns tòpics generals i sols el següent cens de curiositats, per força reduït, incomplet i mínim, pot servir d'orientació de quant he pogut tastar d'aquella terra propera i llunyana al mateix temps.
Creuàrem la carretera per una garita prefabricada com les de les obres després de contestar l'interrogatori que en un francès bàsic però correcte dugué a terme un vell policia del país. Havent passat, el taxista bigotut i amable que ens portava des de Ulcinj ens va oferir sense que els poguéssim rebutjar sengles cigarrets que vam encendre i fumar durant els pocs quilòmetres que mediaven entre la duana i Skodra. Amb prou feines pogueren servir-nos d'apaivagador preàmbul del què, a continuació, vam poder veure passar per davant els nostres ulls incrèduls. Ulcinj encara era part de l'Europa que coneixem.

Vaig veure cases velles i noves, destruïdes i a mig fer, venta ambulant de calçat parada damunt un Mercedez dels setanta, dones en bicicleta i abric de polypiel, gitanos barallant-se amb un ruc que no volia avançar, un cavall blanc pasturant entre les multicolors escombraries d'un petit abocador improvisat a la vora del riu, un matrimoni d'ancians trajinant dalt d'un carro amb rodes de cotxe i tracció animal, BMW's i Mercedez amb tracció a les quatre rodes d'última generació essent rentats amb mangueres d'alta pressió, un pont amb taulons que tapaven els esvorancs fatals que l'haguessin fet inutilitzable, mocadors florejats de mal gust cobrint cabelleres musulmanes, homes que duïen cornudes cabres amunt i avall, goso i gats feréstecs i ampolles i bosses de plàstic de tots els colors enganxades a les branques dels arbres a mig negar de la ribera, barrets de feltre envellit tapant l'esguard de rostres amb arrugues de preocupació i esperança, una fe geològica en Déu, una plaça amb un monument de ferro colat que representava un home rude amb gorra de llana i un cinturó col·locat en bandana ple de cartutxos per l'escopeta que mantenia a la mà mentre feia cara de males puces i ens amenaçava amb el revòlver enfundat a la cintura del pantaló i calçant botes militars, llantes de Mercedez pintades de groc, llantes de Mercedez pintades de vermell, botigues de bombones de gas, una pantalla plana i gegant que escopia publicitat sobre el carrer principal, arbres arrencats en un parc enmig de tota la terra escarbotada on uns vailets jugaven a llançar pedres, a veure qui les llançava més lluny, policies vestits de gris i militars amb viseres grana, la sempiterna oficina de cartell groc amb dues efígies de cavall d'escaquer creuades, present en totes les ciutats dels Balcans, del Raffeisen Bank, minibusos ataronjats i verds i blancs amb petits panteons penjant dels seus retrovisors i enganxats sobre els taulers, amb potes de conill, creus i inscripcions àrabs, fotos de les famílies, fragments de corall, rosaris, i tantes altres coses que no sé definir, donant voltes amb les portes obertes fins que la furgoneta s'omple amb les divuit o vint persones que hi caben, ben apretades, i marxen, sense haver tingut mai una parada, cap al seu destí, probablement Tirana, deixant endarrere mesquites i esglésies, minarets en construcció, petons de comiat entre amics enfundats en jaquetes de cuir, un vell amb un carretó per a minusvàlids que creuava la rotonda del mig de la plaça pel mateix lloc que els cotxes que es piten entre ells i al vell tant per saludar-se com per advertir-se o recriminar-se diverses accions, les motos sorolloses i carregades amb una, dos o tres persones, les bicicletes amb carretó que transporten patates, o roba, o carcasses de mòbil a l'engròs, o qualsevol altre cosa que pugueu imaginar, les eugues que tiraven de carros de fusta i de ferro, homes amb cistells plens de tabac i dolços, ocells cantors engabiats en plena activitat, el cant sedant del mudjaidí, tarongers i llimoners i parades ambulants de byrek, cotxes anglesos, amb el volant a l'inrevés, nens comprant llaminadures a través de la tanca del col·legi al tenderete que hi és adjacent, neu a les muntanyes i una dona que seu en una lleixa, al carrer, amb una balança d'estar per casa al davant que et cobra 20m leks si t'hi vols pesar.

L'art de l'espera

Capítol 1: Descripció d'un funcionari

Mirava les notícies sabent que la informació pública era a la veritat com la calor a la energia: La seva forma més degenerada i inútil. Histeritzava a les masses com el sol paorós d'un migdia d'agost empeny les mosques a volar hipnotitzades, posant-se per tot, intentant fugir o buscant qui sap què. Ni elles ho saben. Així mateix, tampoc els mansos ciutadans europeus aconseguien saber per què tots aquells suposats esdeveniments els preocupaven si al cap d'una setmana eren incapaços d'esmentar més de mitja notícia de la quinzena anterior.

Desapassionadament agafà el comandament a distancia i n'acaricià la tova vora, feta de goma per tal de protegir-lo d'eventuals caigudes. No va arribar a canviar el canal. Era només aquella sensació absurda i occidental que, per bé que la sabia falsa, no podia arrencar del seu fur intern i el fascinava. Experimentava la sensació de poder que el pes del transmissor electrònic li contagiava. Saber que pots canviar de canal, si vols... Sense aixecar-te de la butaca! De totes maneres tothom sap que canviar de canal és no fer res, que a totes les cadenes posen la mateixa porqueria i els anuncis els fan a tots els canals al mateix temps. Llavors: Per què aquesta sensació reconfortant i dictatorial de poder? Ja no hi pensava: Es limitava a comprovar aquella fútil causa de satisfacció barata mentre esperava la seva trucada.

Aquesta era la seva feina: Esperar. Saber esperar és un art complex que no tothom sap ni pot exercir. No vull dir que en Michel Leireaux fos una persona passiva. Era temible i cruel, però tant la seva tècnica com el seu caràcter provenien d'un art de l'espera. No es precipitava mai. Un no pot ser impacient si vol trobar el moment oportú. Ell no ho era. La seva exigència era tan alta que no es conformava mai amb un bon moment.


Feia anys que no tenia domicili fix. Solia allotjar-se en hotels si hi havia de passar menys d'una setmana, si s'havia de mantenir al mateix emplaçament durant un període més dilatat llogava un pis segur als suburbis. Pot semblar contradictori però als suburbis hom pot desaparèixer quasi literalment de la faç de la terra. I la invisibilitat és la seguretat més duradora. Això és el que li havien ensenyat a una de les moltes acadèmies que havia trepitjat. Havia après a no ser vist si no volia, a no ser escoltat encara que parlés, a seguir sense ser seguit per carrers deserts.

Era funcionari i la seva vida, malgrat el que la gent sol pensar de la vida d'homes com Leireaux, era monòtona. Sempre seguia protocols. Seguir el lliure albir duu a cometre errors. I els errors et condueixen de dret al forat quan treballes pel govern com ho feia ell. Llogava els apartaments amb algun dels múltiples alies que tenia. No se'ls inventava a l'atzar per tal d'evitar coincidències. Tenia una llista prefabricada que havia memoritzat. Una cosa semblant a la llista que els meteoròlegs empren per anomenar els ciclons.

Sempre eren apartaments sense moblar. Hi instal·lava una televisió d'escasses polzades i un matalàs directament al terra de la sala d'estar. Al dormitori tancava la persiana o qualsevol altre enginy que li permetes d'impedir als ulls exteriors cap mena de vista de l'interior i hi desava, sempre en una cantonada allunyada de la finestra, la seva maleta negra. Només anava al dormitori quan entrava al pis per primera vegada, just després de tancar la porta amb tots els ressorts que li oferís, i no tornava a franquejar el llindar de la cambra fins després de rebre la seva trucada. Immediatament després cloïa la resta de finestres registrava els calaixos del moble de sota la pica de la cambra de bany, únic moble que persisteix fins als apartaments sense moblar. Pel que fa a aquestes costums, era tan meticulós com un xinès i més rígid que un alemany: Les executava pas per pas i tardava uns vint minuts en dur a terme el procés complet.


Pel que fa al telèfon, el canviava cada setmana i sols usava una vegada cada aparell. Sempre usava el mode prepagament per no haver de deixar cap mena de dades a la companyia. Mai no duia dones al pis. No tenia amics. A vegades llegia però mai guardava els llibres, que solia cremar una vegada llegits. Memoritzava qualsevol informació pertinent i posteriorment eliminava tots els documents possibles. L'única despesa important que mantenia i el seu taló d'Aquiles era la constant copra d'identitats noves que efectuava a diferents falsificadors d'alt nivell així com a certs alts funcionaris que li'n proporcionaven d'autèntiques.

En Leireaux era un professional. Ell solia comparar-se amb certs cirurgians. I, emulant-los, no sols treballava per a l'Estat, sinó que mantenia (això sí, en secret) una consulta privada que certs sequaços de magnats visitaven assíduament per a encarregar-li operacions variades i lucratives. Tothom sap que el sou que paga l'erari públic a un cirurgià excel·lent posa en perill la serenor econòmica necessària per a executar amb la precisió desitjada els bypass i trasplants preceptius, i que és habitual que realitzin pel seu compte i risc algunes operacions de menor calibre per mantenir una segona residència i assegurar-se una jubilació confortable. En aquest sentit Leireaux era un funcionari modèlic, doncs si bé no oferia una dedicació absoluta al bé públic, li consagrava un zel incomparable en les operacions que aquest li encomanava.

El seu nom era inventat. Ell no havia nascut Michel Leireaux sinó amb una altre nom que no m'és permès d'esmentar aquí. No obstant s'havia aficionat a creure's que era el seu nom i el protegia com a tal, per bé que era tan veritable com qualsevol dels altres que utilitzava. O potser, en el decurs d'aquella curta missió a Barcelona havia succeït quelcom que l'havia fet apreciar amb especial intensitat aquella identitat, fins a creure's mig seriosament mig caprici que era la seva original.

Un home necessita tenir una identitat. En el cas contrari acaba despersonalitzant-se i els nervis se'n ressenteixen. Es pot arribar a aguantar anys, però al final una mena d'Alzeimer prematur va corcant-te la clepsa fins a anorrear-te. Per això ens va semblar bé que volgués conservar-lo. Al cap i a la fi Leireaux no és pas lleig. A vegades em pregunto, però que va passar quan va ser allí baix, a Barcelona. Va tornar una mica canviat. No estava deprimit, ni enfonsat, ni tampoc content, però una mena d'actitud més seca, una austeritat més severa, va anar dominant-lo fins que vaig abandonar el seu contacte. Vaig pensar que era normal. La severitat ens l'ensenya la duresa de la vida. Ell s'havia passat des dels setze anys en programes d'entrenament militar de diferent indole. En tot aquest temps havia après a sentir-se lliure de decidir. A seguir les ordres tot i treballar amb independència. Ja en sabia abans també, però em sembla que fou en aquell viatge on va aprendre de debò a esperar.

Continuarà...

On va el capital a refugia-se quan surt de les caixes de caudals?

Ara que la potència magnètica dels anuncis televisius i el consum en general es debilita, per la manca de material a atreure de les nostres butxaques, i els valors heroics de la moralitat i el thriller psico-sentimental de la vida s'esfondren, la preocupació per les condicions de la vida s'obre pas, de nou, fins a nosaltres.

Ens sorprenem trobant una inusitada actualitat a paraules escrites fa més d'un segle, sobre la ganduleria, la coacció i els furt que ens infligeixen els amos dels capitals i les institucions, i que ara citem per a reflexió del lector:

“ On va [el capital], doncs, a refugiar-se quan surt de les caixes de caudals? Hi ha per a ell col·locacions més avantatjoses. Anirà a alimentar els harems del sultà, a sostenir les guerres d'unes nacions contra les altres. O bé servirà per a fundar una societat d'accionistes, no per a produir res útil, sinó simplement per fer als dos o tres anys una fallida escandalosa que permeti als seus fundadors retirar-se emportant-se amb ells els milions que representen << el benefici de la idea>>. O potser els diners s'utilitzin per a construir inútils ferrocarrils al Ghotard, al Japó o al Sahara, si és precís, perquè els Rotschild, fundadors, enginyers en cap i contractistes guanyin tots els milions que vulguin ”.

Piotr Kropotkin

Ho deixo a la vostra consideració.

Salut!

FAMILIA / PATRIA / RELIGIÓ

NK.MC

Un propòsit d'enguany

Avui he acomplert o, millor dit, he començat a acomplir el meu particular propòsit d'any nou. Deixeu-me comentar breument aquest subgènere literari de caire cristià abans no desvetlli el designi que enguany em desviu. Es tracta d'un ritual de renovellament, lligada als credos il·lustrats de la racionalitat i la rigidesa del calendari gregorià com amb les antigues saturnals del mes de Desembre. Si per una banda la festa d'any nou és una celebració eminentment bàquica, per tal com una joia immotivada ens posseeix i la disbauxa pren l'espai públic, d'altra banda és un moment de balanç en que una certa sobrietat (no obstant coaccionada per les copes de vi, cava i licors que acompanyen el sopar) ens empeny no sols a valorar els darrers tres cents seixanta-cinc dies sinó a proposar-nos tota mena de forassenyades missions a complir en els següents tres cents i escaig a venir.
Pel que a l'humil redactor d'aquestes rampoines fa el projecte fou pronunciat quasi en secret, per por que els seus amics, moderns fins al moll de l'os, i per tant molt dellà d'aquesta mena de vicis que la gent arrelada mantenim, no el titllessin d'innocent en el moment de jurar i de pusil·lànime en el més que probable cas que la promissió fos abandonada. Us preguntareu, després de tanta aspra parrafada, quina fou la noble ofrena que vaig fer a l'esdevenir i ara mateix us ho diré: Em vaig dir que s'havia d'esmenar tanta tos i tant ofegar-se al pujar les escales per causa d'un vici tabaquista ja abandonat els estralls del qual emperò encara resten a lloc, dins els pulmons, el coll, la gola i, generalitzant, al conducte respiratori tot.
Començant, com a bon jan i personalitat mitjana del món consumista on vivim, pel que hom imagina estrictament necessària em vaig prometre unes bambes d'atletisme. Hom no pot fer esport amb unes sabates de vestir, em vaig justificar. Com que malgrat aquest monstre intangible anomenat Crisi, que sols els periodistes i altra gent de mal auguri reconeix en indicis variats i de desxifrat impossible per a els neòfits, encara guanyo una nòmina (no sense esforç), el desig d'anar reglamentàriament abillat a l'hora de complir el meu designi salutífer s'ha convertit en acció aquesta mateixa tarda. I, pel que he vist als grans i cèntrics magatzems on m'he procurat el calçat escaient, no dec ser l'únic que enguany desitja respirar millor, tenir més fons, morir més tard, que les noies es fixin en ell, que no només es fixin en ell sinó que a més...
Perdoneu: Mil excuses! M'estava desviant del prepòsit d'aquesta petita suma de fets i pensaments que, sent amable, puc anomenar article. Deia doncs que m'he fet amb unes esportives que duen un signe de color fluorescent al costat i que, segons l'etiqueta, gaudeixen de tres o quatre tecnologies registrades sota patent en la seva manufactura.

Fins aquí solen arribar els propòsits que, entre xin xin i brindis, ens fem els que encara creiem que el cap d'any és el moment de prometre's coses independentment del resultat dels tals vots. El que m'ha sorprès ha estat una fèrria determinació posterior al pas de la targeta de dèbit pel datàfon del Decathlon. He agafat el metro amb els auriculars del meu aparellet d'ema-pe-tres brunzint marranades psicodèliques que un negre va entaforar en un gravador magnètic trenta anys ha, no sé si hi deu tenir res a veure, però el cas és que just arribara a casa he dit hola al meu company de sostre, m'he calçat els enginys acabats de comprar, uns pantalons de xandall que mai a la vida havien eixit del minúscul recinte on visc, he seleccionat un disc encara més psicodèlic que l'anterior (cal que reconegui la meva afició a aquesta mena de coses) i he sortit corrents de casa. Parlo amb una literalitat absoluta: He sortit corrent. I no sols això: He seguit corrent, almenys un carrer sencer. Llavors m'he adonat que si havia de fer esport era millor fer-ho ben fet i m'he decidir per fer uns estiraments abans de seguir amb la meva sobtada i sorprenent (fins a mi i tot) predilecció pel que els anglesos i els denominen jogging, i que la resta en diem, ras i curt, córrer.
Mentre batia les meves gambades una darrere l'altre, i ho he fet una mitja hora sense parar, el meu esperit es reviscolava i hi afloraven tota mena de pensaments falsament heroics que bevien dels anuncis de material esportiu i alguna que altre colònia que he vist al llarg de la campanya nadalenca. Déu meu! Em sentia com un astronauta, embotit i suat dins un cangur, amb la música al·lucinògena i rítmica que empenyia les meves cames endavant i anorreava el pressentiment que l'endemà tindria agulletes. Fins i tot he parat en un parell d'ocasions a fer alguns estiraments. Abdominals no. El terra està massa fred per estirar-s'hi així com així, i menys la primera vegada. Fet i fet volia que l'experiència fos satisfactòria, i ho ha estat. Em sento satisfet. Ara bé, tractant-se d'un propòsit d'any nou un no pot estar segur de quant durarà. Ja ho veurem.