Corria bosc endins. Sota la lluna plena. Va parar un alè o dos, per respirar forces. L'aroma de la molsa li tacava de sang la pell. Es va rascar amb la boca i flairà de nou la sang. El cadàver havia quedat endarrere; endarrere i avall, on s'acaba la fageda. En una cleda el va veure, i els seus ulls udolaren. L'enorme forat lluminós del cel. Calia córrer els feréstecs camins fins a travessar-lo.
S'afanyà. Trescà convertit en tromba de nit espessa. Assolí la carena. Les pedres li cremaven sota les potes tot encarant-se amb el paisatge. Fità les cases dels homes. Allí havia vessat sang. S'hi havia alimentat. S'acomiadà de casa seva.
La lluna descendia regular cap a l'encontre. Ell s'enfilava per la cresta muntanyosa, escalant cap al forat. Els homes en deien pleniluni. Ell: El pas. Ja fregava la pedra, de baix que estava. Llavors, l'home llop saltà, esvelt, la llinda fins al més enllà.
PS.Retiro el que vaig dir i continuaré amb això, bàsicament desclassificaré més que escriuré, com suggereix el Pau. També hi ajuda haver recuperat l'internet a casa.
2 comentaris:
udolo d'alegria i em rasco el cap amb les urpes d'admiració
celebro el teu retorn, tot i que no em vaig acabar de creure la despedida ;)
Publica un comentari a l'entrada