dijous, 21 de maig del 2009

No ha plogut

















No ha plogut. He anat a demanar la pròrroga de l'embargament però, com sempre, era a una altre oficina. El cel és cobert amb un tel que li lleva el blanc. Esblaimat i malalt, ens cobreix amb la manca d'esperança que sols els embriacs i els enamorats, en qualques ocasions, aprenem a ignorar. En tot cas, he tronat a casa i sé que em resta el jorn per endavant, car entre la Blanca i jo hi pesa una ordre temporal d'allunyament dictaminada per la presencia de l'altre, de manera que escriuré per passar el temps que em resta fins a la nit. Aleshores em faré una palla i m'estendré al jaç.
Són coneguts els símptomes de l'abandó de la vida en parella. Moltes vegades no es tracta de d'estats d'ànim nous, sinó d'estats d'ànim inadvertits per l'ocupació obsessiva de la ment en la companya. Així l'apatia. És de sobres conegut que en l'estat de matrimoni (tan se val si legal o no) abandonem les amistats i, en alguns casos, vells amics ens resulten grotescs o fins insuportables. Les situacions excitants sols ho són si estem acompanyats d'aquella persona, i en els moments de solitud els pensaments que no s'hi dediquen, brollen insípids. Naturalment, en entrar en l'estat de necessitat, quan precisament necessitaríem captar amb intensitat els moments interessants de la vida, l'atròfia de la nostra capacitat empàtica resulta dramàtica, al tenir com a únic objecte el buit.
Es el resultat d'una inversió monopolística. L'individuu passa a tenir un mercat delimitat en propietat exhaustiva, en conseqüència, no sols comença per un guany considerable en autoestima, realització sexual, capacitat organitzativa en la quotidianitat, i d'altres aspectes menors, també i fonamentalment per una promesa de més beneficis que, a l'hora de la veritat no tastarem mai perquè són inexistents. Quan el mercat es satura per excés d'atenció, impaciència per recollir guanys, requeriments ètics inassolibles, circumstàncies polítiques o els sempre temibles desacords econòmics, les relacions es deterioren fins a generar terribles pèrdues, sobretot de caire psicològic. En aquest moment, i abans els desperfectes no siguin massa estrepitosos, és quan hauríem de batre'ns en retirada.
Òbviament aquesta estratègia ideal mai es duu a la pràctica. Pendents del molt que hem invertit en l'empresa no abandonem el negoci a temps i deixem córrer les pèrdues, contraiem deutes inenarrables i fins podem arribar a hipotecar-nos.
A nivell metafísic es troba una justificació per aquesta suma estupidesa. La nostre ànima s'ha ajuntat amb una altre. En el moment de la fusió s'eixampla el volum de negoci i ens obnubilem amb unes perspectives de futur poc realistes. Més tard, quan arriben els balanços negatius en forma d'insatisfaccions i baralles, poques ganes de follar i descords a l'hora de llogar una pel·lícula, triar un restaurant o quedar amb familiars de l'altre banda, i els daltabaixos produïts per una suposat refinançament que ho havia de solucionar tot, com aquelles vacances que havien de relaxar l'ambient i només han aportat més baralles i més factures i menys ganes de seguir junts, o, en el més estrepitós dels casos, el fill que segrestarà la relació un mínim de dos anys i serà utilitzat com a arma llancívola pel membre més hàbil de la coalició; llavors serem incapaços de trobar la manera de materialitzar la tan necessària escissió que precisem.
En termes generals, abans d'embarcar-me en una relació sóc incapaç de recordar les dues normes que, racionalment, sé que són les que governaran el meu esdevenidor: 1) La inversió és a fons perdut. 2) Cap inversió amorosa té futur a llarg plaç.

1 comentari:

Pablo Fantasma ha dit...

bo-nís-sim

m'encanta sa comparació economia-amor i aquest subtil humor negre que destila es text