dijous, 24 de juliol del 2008

Anem a pams...


Anem a pams: L’altre dia vaig veure en un dels estants d’una llibreria del centre una edició recent del text “L’art d’ensenyar Barcelona”, que Carles Soldevila publicà l’any 1929 detectant una necessitat creixent de la ciutat: La de ser ensenyada, mostrada, venguda com una obra d’art. No en va Soldevila exclama que aquesta mena d’acció del cicerone pot esdevenir “un noble ofici que té alguna semblança amb el de pintor i del poeta, amb el producer o el metteur en scène”.

El text em va fer gràcia i vaig prendre de la pila un exemplar, al qual vaig donar una giragonsa a fi i efecte de veure’n el preu. Llavors arribà l’esglai de les dues xifres: 10€ per un fulletó de seixanta pàgines!

He, necessàriament, d’irrompre amb una lleu digressió encaminada a execrar la recent política editorial de la publicació d’opuscles mínims a preus de llibre. Comprenc a la perfecció la motivació crematística de les tals publicacions, essent la relació de benefici per pàgina que n’extreuen els editors fins tres vegades superior a la d’un volum gruixut.

Heus aquí les xifres de la comparativa, que qualsevol, bé per malfiança del que un servidor exposa bé per passatemps matemàtic, pot corroborar de manera senzilla:

El volum anomenat “Fulls de dietari. Una antología” consta de 441 pàgines i costa 20€, cada pàgina val, en conseqüència, 0.04535€. La novel·la “Fanny”, tot un clàssic de les lletres catalanes contemporànies, consta, en l’edició de 62, de 152 pàgines i costa 11.50€, cada pàgina val, en conseqüència, 0.07566€. En darrer lloc observem el preu per pàgina de l’edició que llibres de l’Índex fa de “L’art d’ensenyar Barcelona”. Consta de 60 pàgines i costa 10€, amb el que surt un preu per pàgina de 1,66667€.

Veiem com els editors, enlloc de publicar d’altres texts oblidats de l’autor prefereixen agafar un breu i, mitjançant una bella coberta, fer negoci del bo. Car tothom sap que la literatura no convé als pobres, car elaboren idees desavinents i es frustren al descobrir hàbits elevats.

Malgrat el mal negoci que feia vaig acabar per comprar el fulletó corromput per una minsa paga doble que feia poc m’havia estat feta efectiva. Vaig desar-lo dins la bossa de cartró i el metro em dugué túnel amunt fins a Valldaura, on es dreça modest l’edifici on visc.

Quan vaig extreure de la bossa em meu magre festí per examinar-lo amb deteniment i, si s’esqueia, encetar-ne una lectura ràpida, vaig descobrir que un notable de la ciutat hi ha via estampat un pròleg interessat i partidista, sobretot partidista, signat per Xavier Tries. Per si els incauts no sabesin qui és el personatge ell mateix se’ns descriu en tercera persona com segueix: “Xavier Tries és candidat de CIU a l’Ajuntament de Barcelona. Barceloni que gaudeix passejant i ensenyant la seva ciutat, Xavier Tries compta amb una sòlida carrera professional i política, com a metge-pediatra i com a Conseller de Sanitat i de la Presidència de la Generalitat després. Es presenta a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007, amb l’objectiu de convertir-se en el nou alcalde de Barcelona”.

No cal ni dir que tal pamflet electoral dins el pròleg d’un llibre pretesament literari no s’escau. En toto cas les sorpreses que el sotsdit llibre de Soldevvila em produí no s’acabaren amb la fulgurant presentació de’n Xavier. Però com que vaig mancat de temps demà o passat ja us ho explicaré.

Servidor;

dijous, 17 de juliol del 2008

Llibres de vell

Toca encaminar-se a una llibreria de vell. Remenar a les piles de pàgines com al mercat de Canovelles malgrat que hi manqui la gitana de torn que crida allò de “Vinga Maríes! Al remeneo!”.
Toca, però, enlloc de deixar-se endur per la intuïció de cadascú, cercar un llibre curt, sorprenent i franc. Un llibre escrit en contra de la complaença que empeny filòsofs i escriptors a agafar la ploma, a aporrejar el teclat.

Hom pot esgrimir que l’escriptura no és complaent per quant no és conforma amb el buit i trama explicacions, reals o fictícies, sobre el mon. No obstant, no s’ha de confondre la mandra i la complaença.

Ben cert és que al sofà, amb una cervesa a la ma i la tele engegada poca necessitat literària experimenta el cos. Però en situacions de manca d’alcohol i de ficció, quan ens adonem que la realitat apreta i que no saben com prendre’ns-ho, llavors escriure una bona tirallonga d’explicacions pot ser crucial per a poder dormir plans a la nit, quan el monstres ixen de les ombres. Aquesta és, precisament, la feina dels filòsofs segons Clement Rosset.
Us recomano que busqueu aquest llibre a les llibreries de vell, car de nous, no en fabriquen (en castellà no, en català tampoc).

En Castellà: El principio de crueldad, Clement Rosset. Ed. Pre-Textos 2002. EAN: 9788487101977. Descatalogat (de moment).

En Francés: Le pricnipe de cruauté, Clement Rosset, Ed. Gallimard. EAN: 9782707311801 Disponible.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Maledicció

(reflexions matutines)
Uaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!! Maleits siguin! Tots els marcuians que pululen, s'arroseguen, babegen, demanen, palppen, parlen, es despertein i aconsellen, Maleïts tots els vius i els morts que se'n van sense donar mai les gràcies.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Lectures d'estiu: Filosofía profana

Estic d'acord amb les dues opinions generals que diuen, primer que la filosofia és farragosa, i segon que a l'estiu cal envoltar-se de coses lleugeres. A primera vista, doncs, la lectura filosòfica sembla haver de relegar-se lluny de l'estiu, preferntment a l'hivern o, com a molt d'hora, cap a començament de tardor. No obstant certs títols atrauen la mirada fins i tot a l'estiuejant més enfervorit.
No és freqüent, però a vegades els filòsofs dirigeixen la mirada fora del recinte dels propis sistemes per tractar de dilucidar aspectes de la vida humana més quotidiana. Sovint s'ha considerat aquests assaigs obres menors. A vegades fins i tot els mateixos autors s'han avergonyit d'elles i alguns, com Kant, les han publicades sota pseudònim. No obstant és innat en l'home relaxar-se i abandonar a estones l'heroisme de les obres atemporals per incidir en la realitat dels seus contemporanis, de manera anàloga a com els sermons, tot i pertànyer a la pràctica religiosa canvien el rigor de les demostracions teològiques pels consells i les opinions del dia a dia. I... Què no poden aquestes agudes mirades sobre una matèria tan viva!
Aquesta mena de filosofia de gènere, limitada d'una banda per l'assaig de Montaigne i d'altre per la boutade o broma intel·lectual de De Quincey, antecessora dels "How to" i els llibres d'autoajuda moderns tant com de les entrades enciclopèdiques, obre un fabulós catàleg de temes on sempre pot amagar-s'hi la sorpresa. Per ventura la filosofia actual no és, en certa manera, filosofia profana?

Per veure una bibliografía no exhaustiva pitgeu AQUÍ.

Per veure algunes portades d'aquesta selecció, elaborada per a La Central, AQUÍ

divendres, 4 de juliol del 2008

El rei sol

(asumptes de família)

El mar com una taca d'oli; planísim. Dins una canoa inflable i equipat amb un flotador d'aneguet em deixo endur, tot contemplant les altures amb expressió contrariada. El mar brilla amb un deix celest, com si l'aigua fos vaporosa. La cara de fascinació abstreta brilla, en certa manera, dins el requadre, com una mena de sol. Potser tots els nens tenen aquesta mena de cara-de-sol, potser per això tenen el un poder d'atracció tan gran. Tothom mira els nens; a l'autobús, al carrer, a la platja, com si les expressions del semblant dels infants fos un punt de fuga per on fugir del seu mon adult. Un punt d'escapatòria al que es deuen i que denoten amb els apel·latius amb que tracten els petits.
El meu rei o el meu sol, el rei de la casa; mots que havia escoltat tantes vegades, quan era petit, i que en créixer es feren cada vegada menys freqüents, fins a restar en la memòria tan dèbils com el record dels somnis a migdia. Sé que la meva avia em deia el meu rei o fins i tot, ... em fa una mica de vergonya dir-ho, el meu reietó, però tot i així no acaba, per a mi, de ser quelcom real que afecti la meva existència.
He estat un monarca seguit amb devoció; un astre. Sé que deus pensar que peco d'immodèstia però si recordes una mica la teva infància t'adonaràs que tu també has estat una deessa. Tots hem estat monarques d'un regne on governa el més petit de la casa. Intueixo en la fotografia l'aire carnavalesc d'aquesta comitiva reial. Un portador de mans envellides per les llengües de l'astre empeny la canoa imperial. No pujo de rang sinó per a dir que de nen tot l'univers era a conquerir.
Créixer no és altre cosa que ésser destronat i assegut en una cadira, com la gent vulgar. L'altre record que la instantània m'evoca és més un compost de coses que m'han explicat que una vivència, o sigui que ben fàcilment podria ser titllat de simple literatura.
La que em va ensenyar a nedar fou la meva avia materna, la iaia pili, i ho feu al mar. M'aguantava amb les mans com si fos una safata per tal que no m'enfonsés i, mentrestant, donava voltes com uns cavallets. La sensació devia ser prou emocionant perquè li vaig agafar afició i, mica en mica, em va anar subjectant amb menys força fins que ja ho vaig poder fer sol, i en anar fent-me gran somiar que esdevindria un tritó.


Aquesta entrada ha estat reciclada pràcticament sense modificacions. Va aparèixer per primera vegada al blog ínitim "La nuvolosa qualitat dels somnis" ara fa un any. En record de les motivacions d'aquell blog, tot i estar-ne lluny, el publico de nou.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Pensar en dejú

(reflexions matutines II)


Surts de casa massa d’hora pels teus propòsits. Ni tan sols es tracta d’una malaltissa recaiguda vers el credo secular dels refranys. Un motiu molt més prosaic t’ha empès al carrer: Ha vingut el lampista. T’has hagut de llevar i obrir-li la porta. Això ha estat a les nou. Ha tallat l’aigua. Ha començat a picar contra la paret amb una escarpa per obrir forat i accedir als conductes de plom que ha de substituir amb tubs de coure. Quan has sortit al carrer t’has adonat d’una cosa.
No has esmorzar. Res de res: Ni un mos. Les frases que aconsegueixes articular son senzilles i palmàries, caient com el cops de martell sobre les teves orelles adormides. Tan se val i puges al metro, baixes al centre i et refugies en una d’aquestes estances urbanes que donen cabuda als desemparats:
Oh biblioteques! Oh Universitats! Les vostres sales són calentones a l’hivern i fresquetes a l’estiu... Bé, ja n’hi ha prou de lloances.
Notes el teu estómac buit, massa buit. Però ja et trobes davant de la pantalla. La sala d’ordinadors, desacostumadament buida, indica l’arribada de les vacances.
Durant uns segons t’atures i espies la buidor de la sala, les cares dels pocs que ens hi estem sonen a turista, no a estudiant dels que normalment l’omplen a vessar. I, motivat per aquesta escolta de l’entorn reflexiones uns segons sobre el que Deleuze anomena índexs. Aquestes petites variacions que ens donen idea de desplaçament en el temps. Senyals que ens situen dins un calendari que actua fora del cicle setmanal i que s’utilitzen abastament al cinema. Intentes omplir-te d’ells, amarar-te’n fins al moll de l’os però segueixes tenint gana.
Llavors el curs de la teva reflexió gira bruscament i es topa amb la piràmide de Maslow. La seva ombra allargada sumeix la sala en una penombra vaporosa. La planta és tan imponent que les arestes, al principi, amb prou feines sembla que ascendeixin. I de cop tota ella, amb els diferents pisos (que algú ha pintat de diferents colors per mor d’una fàcil comprensió), es transforma en un croissant de xocolata acabat de fer.
T’adones aleshores de la idea rectora d’aquesta divagació matutina: Reflexionar en dejú esmola el pensament metafísic, però tu prefereixes pensar amb la panxa plena.


Per anar a les
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI