El rei sol

(asumptes de família)

El mar com una taca d'oli; planísim. Dins una canoa inflable i equipat amb un flotador d'aneguet em deixo endur, tot contemplant les altures amb expressió contrariada. El mar brilla amb un deix celest, com si l'aigua fos vaporosa. La cara de fascinació abstreta brilla, en certa manera, dins el requadre, com una mena de sol. Potser tots els nens tenen aquesta mena de cara-de-sol, potser per això tenen el un poder d'atracció tan gran. Tothom mira els nens; a l'autobús, al carrer, a la platja, com si les expressions del semblant dels infants fos un punt de fuga per on fugir del seu mon adult. Un punt d'escapatòria al que es deuen i que denoten amb els apel·latius amb que tracten els petits.
El meu rei o el meu sol, el rei de la casa; mots que havia escoltat tantes vegades, quan era petit, i que en créixer es feren cada vegada menys freqüents, fins a restar en la memòria tan dèbils com el record dels somnis a migdia. Sé que la meva avia em deia el meu rei o fins i tot, ... em fa una mica de vergonya dir-ho, el meu reietó, però tot i així no acaba, per a mi, de ser quelcom real que afecti la meva existència.
He estat un monarca seguit amb devoció; un astre. Sé que deus pensar que peco d'immodèstia però si recordes una mica la teva infància t'adonaràs que tu també has estat una deessa. Tots hem estat monarques d'un regne on governa el més petit de la casa. Intueixo en la fotografia l'aire carnavalesc d'aquesta comitiva reial. Un portador de mans envellides per les llengües de l'astre empeny la canoa imperial. No pujo de rang sinó per a dir que de nen tot l'univers era a conquerir.
Créixer no és altre cosa que ésser destronat i assegut en una cadira, com la gent vulgar. L'altre record que la instantània m'evoca és més un compost de coses que m'han explicat que una vivència, o sigui que ben fàcilment podria ser titllat de simple literatura.
La que em va ensenyar a nedar fou la meva avia materna, la iaia pili, i ho feu al mar. M'aguantava amb les mans com si fos una safata per tal que no m'enfonsés i, mentrestant, donava voltes com uns cavallets. La sensació devia ser prou emocionant perquè li vaig agafar afició i, mica en mica, em va anar subjectant amb menys força fins que ja ho vaig poder fer sol, i en anar fent-me gran somiar que esdevindria un tritó.


Aquesta entrada ha estat reciclada pràcticament sense modificacions. Va aparèixer per primera vegada al blog ínitim "La nuvolosa qualitat dels somnis" ara fa un any. En record de les motivacions d'aquell blog, tot i estar-ne lluny, el publico de nou.