Música contemporània [M]

Recomano que poseu en marxa el vídeo que hi ha abaix i una vegada soni comenceu a llegir.

Aquesta tarda estava escoltant un disc d'Anthony Braxton, eminent saxofonista, compositor i filòsof nord-americà, quan se m'ha repetit com un pebrot mal digerit una anècdota que l'altre dia vaig escoltar a la ràdio. Per a ser més concret al programa «Carne Cruda» de Radio 3.
En un festival de jazz el nom del qual no vull recordar, una vegada començada un concert de música que, tot i no haver escoltat, devia ser peculiar, un home s'aixecà dempeus i, tot cridant, feu parar a la banda. Aquell acte cridà l'atenció del personal de seguretat que l'apartà i li demanà pel motiu de la seu sobtat estirabot. L'home denuncià acaloradament que allò que s'estava escoltant no era jazz sinó música contemporània. El problema era que el seu metge li havia prohibit escoltar música contemporània com qui prohibeix menjar sal, tot per a el bé de la seva salut.
Davant el poc cas que obtenia dels lògicament estupefactes organitzadors, que havien estat cridats per uns empleats de seguretat que no es veien en cor de fer front a una objecció de tal calibre teòric, feu trucar a la Guàrdia Civil que, naturalment, acudí al lloc d'autos presta a fer respectar la llei. Es tractava, efectivament, d'un frau dels organitzadors?
Primerament, la noció de la Guàrdia Civil com a policia artística pot semblar còmica i fins i tot pueril, però a l'hora de veritat, potser si els cossos de policia tinguessin brigades artístiques no ens la colarien tant com avui en dia. Sóc conscient que al mateix temps apareixeria tota una censura encoberta que fa desaconsellable la instauració d'aquests cossos d'ordre artístic. Ara bé, més d'un concurs literari i més d'una performance generarien denúncies si el públic es sabes sota l'empara de la policia en aquesta mena de casos.
D'altra banda, em sembla especialment curiosos els coneixements medico-artístics d'aquest metge que s'atreveix a bandejar tota una franja de composicions musicals per al bé de la salut del seu pacient. La meva pregunta és: Hi ha estudis especialitzats que demostren que la música contemporània és nociva per a algun grup de població sociològicament rellevant, com per exemple els hipertensos o els diabètics? I, en tal cas, la pregunta més difícil: Què es considera música contemporània? El criteri del metge en qüestió no sembla ser cronològic car el jazz, si fem cas de les dates de composició dels temes que en conformen el cànon, és una música contemporània. Aleshores, com es mesura la contemporaneïtat de la música que hom escolta?

Us abandono amb aquestes preguntes, i us desitjo un bon nadal.

Anem a pams...

Anem a pams: L’altre dia vaig veure en un dels estants d’una llibreria del centre una edició recent del text “L’art d’ensenyar Barcelona”, que Carles Soldevila publicà l’any 1929 detectant una necessitat creixent de la ciutat: La de ser ensenyada, mostrada, venguda com una obra d’art. No en va Soldevila exclama que aquesta mena d’acció del cicerone pot esdevenir “un noble ofici que té alguna semblança amb el de pintor i del poeta, amb el producer o el metteur en scène”.

El text em va fer gràcia i vaig prendre de la pila un exemplar, al qual vaig donar una giragonsa a fi i efecte de veure’n el preu. Llavors arribà l’esglai de les dues xifres: 10€ per un fulletó de seixanta pàgines!

He, necessàriament, d’irrompre amb una lleu digressió encaminada a execrar la recent política editorial de la publicació d’opuscles mínims a preus de llibre. Comprenc a la perfecció la motivació crematística de les tals publicacions, essent la relació de benefici per pàgina que n’extreuen els editors fins tres vegades superior a la d’un volum gruixut.

Heus aquí les xifres de la comparativa, que qualsevol, bé per malfiança del que un servidor exposa bé per passatemps matemàtic, pot corroborar de manera senzilla:

El volum anomenat “Fulls de dietari. Una antología” consta de 441 pàgines i costa 20€, cada pàgina val, en conseqüència, 0.04535€. La novel·la “Fanny”, tot un clàssic de les lletres catalanes contemporànies, consta, en l’edició de 62, de 152 pàgines i costa 11.50€, cada pàgina val, en conseqüència, 0.07566€. En darrer lloc observem el preu per pàgina de l’edició que llibres de l’Índex fa de “L’art d’ensenyar Barcelona”. Consta de 60 pàgines i costa 10€, amb el que surt un preu per pàgina de 1,66667€.

Veiem com els editors, enlloc de publicar d’altres texts oblidats de l’autor prefereixen agafar un breu i, mitjançant una bella coberta, fer negoci del bo. Car tothom sap que la literatura no convé als pobres, car elaboren idees desavinents i es frustren al descobrir hàbits elevats.

Malgrat el mal negoci que feia vaig acabar per comprar el fulletó corromput per una minsa paga doble que feia poc m’havia estat feta efectiva. Vaig desar-lo dins la bossa de cartró i el metro em dugué túnel amunt fins a Valldaura, on es dreça modest l’edifici on visc.

Quan vaig extreure de la bossa em meu magre festí per examinar-lo amb deteniment i, si s’esqueia, encetar-ne una lectura ràpida, vaig descobrir que un notable de la ciutat hi ha via estampat un pròleg interessat i partidista, sobretot partidista, signat per Xavier Tries. Per si els incauts no sabesin qui és el personatge ell mateix se’ns descriu en tercera persona com segueix: “Xavier Tries és candidat de CIU a l’Ajuntament de Barcelona. Barceloni que gaudeix passejant i ensenyant la seva ciutat, Xavier Tries compta amb una sòlida carrera professional i política, com a metge-pediatra i com a Conseller de Sanitat i de la Presidència de la Generalitat després. Es presenta a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007, amb l’objectiu de convertir-se en el nou alcalde de Barcelona”.

No cal ni dir que tal pamflet electoral dins el pròleg d’un llibre pretesament literari no s’escau. En toto cas les sorpreses que el sotsdit llibre de Soldevvila em produí no s’acabaren amb la fulgurant presentació de’n Xavier. Però com que vaig mancat de temps demà o passat ja us ho explicaré.

Servidor;