dijous, 8 d’abril del 2010

Ràtzia #1: Sonen les campanes



















Cal entendre l'estat actual de la ciutat, el capitalisme contant i sonant de cada dia, com un sistema temporal. El capital hi circula amb una intensitat que mareja dins els moneders de criatures multilingües. Incessant, s'evapora en caixes registradores i és conduït al sistema de transaccions metafísiques que, diuen, li és propi. De tant en tant, com una ànima transmigrada, torna a l'arcaica forma d'un bitllet, d'una moneda guardada en un portamonedes, d'un xec escrit amb la ploma dels xecs importants que bleixa sota el sol esquivant dos filipins de cresta acolorida amb sengles monopatins a les mans i un grup de col·legials lionesos en viatge d'estudis.
Si enlloc de creure cegament la metafísica del diner que privilegia la mobilitat absoluta d'un món sense friccions, en definitiva un altre món diferent del nostre, mirem els efectes que té aquest culte sobre la realitat biològica que el manté podem afirmar que cada unitat monetària és un alè cristal·litzat que ens abandona. Les núpcies entre el diner i la mort no són noves.
Quants diners pot guanyar un home abans de morir? Quan diners calen per matar un home? Sospesant-les col·legeixo que la voluntat de la patronal d'abaratir costs persegueix la igualtat en les seves respostes. Assassins! I després em refredo i em dic que no m'he d'emmerdar d'aquesta manera. He de fer la meva. Faig la meva. Sona a lema publicitari però és cert: la meva és adaptar-me al mètode de la pantera rosa. Així doncs, pujo a casa i penso que la realitat és dura i el món del picapedrer.
Engego l'ordinador pensant en un llibre que no ha calgut piiiiii i dubto sobre quan de temps és possible ser pirata. Rebutjar la patent de cors que tots accepten. Temps! Deu immortal de la fam, no hi ha descans quan hom viu en un circuit imprès? Les burgeses que s'atreveixen a baixar fins aquí al centre temperen la seva ànima acariciant les perles amb l'angora que els cobreix les pitreres mentre jo els somric amb malícia tres pisos damunt. Sembla que no pugui ser però em continc, perquè l'anonimat també s'ha de negociar.