Fragment ple de tópics del gènere policíac col·locats l'un darrere l'altre

La veritat era que em vaig acollonir un ou quan la vaig trobar morta, dins el meu llit. El que és cert és que no sabia que hi feia allí. Suposo que me la devia follar. No serveix de res follar-se una paia si després no te'n recordes. És absurd. La memòria serveix per oblidar el que et fot i recordar el que t'és car, però és una traïdora.
En calçotets vaig anar fins la cuina i em vaig rentar la cara amb aigua abundant, com si se m'hi hagués caigut algun producte d'aquests, no sé, un lleixiu o un dissolvent; una cosa d'aquestes que a l'etiqueta posa LAVESE LOS OJOS CON AGUA ABUNDANTE. Intentava eliminar una fina capa de fracàs que mutilava el meu gest. Donava voltes a la cuina. Els peus nus es repenjaven sobre les rajoles amb esglaï. Era un animal engabiat.
No tenia cap sentit intentar desfer-me del cadàver perquè son germà sabia que s'allotjava a casa meva i en conseqüència jo seria la primera visita de la llista. Em quedava l'opció d'enterrar-me a la gruta més recòndita i creuar els dits per que no em trobés, mètode que ara, a posteriori, s'ha revelat un fracàs. És clar que, llavors, ni tenia una idea millor ni gaire estona per quedar-me parat. Total: Vaig agafar i li vaig clavar un breu petó de comiat a la noia, de qui no sabia ni volia saber el nom. Em vaig entaforar uns texans bruts, una camisa, la jaqueta i una xumada de la reserva secreta de l'infern. Una ràpida llucada a la bossa de la noia em va donar tres-cents euros i una idea, potser absurda, però per primera vegada des de feia molt de temps era una idea justa, una idea de justícia.
Pensava fer el bé. Tal com sona. El Bé. Vaig regirar la calaixera del menjador amb urgència i poca habilitat i a la fi en vaig extreure el que precisava: La Vereta i un parell de condons, per si de cas. A mi, extranyament, la sang no em produïa la repulsió atàvica acostumada. De fet, el que em trasbalsava era la por al seu germà, la sang em posava a to i vaig trempar. És difícil de justificar; de fet no té justificació. Vaig trempar i vaig sortir al carrer amb la verga encara tibant.
El rellotge corria. Havia de trobar l'assassí de la noia abans que el seu germà em trobés a mi. Les cartes ja estaven donades i era segur que correria encara més sang que la de la preciosa innocent que ara descansaria al meu llit fins que algú la trobés i la cobrís de terra.
Primer havia d'anar al super. Ara tenia calers i difícilment imaginava una investigació com la que m'esperava sense unes quantes ampolles de ginebra al meu costat. De la porta de l'edifici un sortia pràcticament a la ronda de dalt. Vaig pujar una travessia fins al començament del passeig de Valldaura i em va picar el cuquet. Necessitava menjar alguna cosa si no volia desmaiar-me. Dins el form una argentina que devia estar en la quarantena em va demanar que volia amb el seu accent melindrós, però de mal humor.
Vull un dònut de xocolata.
Algo más? - Va deixar anar la meuca amb una flema desdenyosa.
No.
Un euro con veinte.
No vaig pronunciar una paraula més. Sols la seva presència em molestava ostensiblement. No sabia per què però aquella dona em queia repatània a més no poder. Les monedes van caure sobre el taulell de vidre i ni la vaig mirar. Amb una mà vaig prendre el dònut i amb l'altre el canvi abundant d'un bitllet de cinquanta que la dependenta havia escodrinyat amb desconfiança, i vaig fotre el camp.