Breu apología del perjur

D'habitud hom no dona crèdit a la santedat de la paraula, sorgida en línia directa de la boca de Déu a les nostres consciències recaragolades. Si aneu a preguntar als experts més prominents us asseguraran de grat que les velles supersticions ja no valen en la època materialista en la que vivim. Si antany, convençuts de la beatífica coerció que la paraula del clergue exercia en les seves carns pecadores, feien passadores les hores sota l'efluvi de sermons, avui amb més raó són els perjurs els que són escoltats amb reverència, car atorguen la tranquil·litat a l'ànima dels homes de bé i, sobretot a les seves butxaques.
El perjur; aquest traïdor de la santedat de la paraula, soscava la veritat seguint el model d'una esponja, al final tan porós que absorbeix tota classe fluids. El perjur és l'autèntic apòstol del capitalisme mafiós que afiança els governalls sobre el territori. Mitjançant l'acció d'aquests rol social indispensable per a la sostenibilitat del nostre present, és a dir, tota la infinitud de representacions que ens expliquen què i com està passant, el present adquireix una porositat extraordinària que els homes de bé saben aprofitar per a fer circular els seus fluids monetaris i sexuals.
Una definició no metafísica del perjur és complicada i en darrera instància impossible. La més allunyada podria ser la següent: Persona que diu mentides sota jurament. Cal afegir que pot tractar-se d'un jurament eventual, com el que s'obliga en un judici, o bé un jurament permanent, que es contrau en un moment i de per vida, com un jurament professional o lligat a qualsevol altre entitat religiosa o social.
Convencionalment dir una mentida és no dir la veritat. Si provem d'esclarir el que és la veritat i sobre quins valors és fonamenta trobarem un ventall d'institucions disposades, previ pagament de la quota monetària i/o espiritual, usualment les dues, a servir de pilar a les nostres asseveracions per estrafolàries que siguin: Trobem veritats cristianes, com ara que tot el que fem en la nostra vida és observat per un ésser omnipotent d'infinita benevolència que al final dels temps ens jutjarà i podria enviar-nos a l'infern. Trobem veritats científiques, per exemple la que diu que l'univers s'expandeix i es contrau. Podem trobar veritats islàmiques, com els milers de verges que esperen els màrtirs. O veritats monetàries, una de les més esteses afirma que no hi ha duros a quatre pessetes. En fi: Podem trobar moltes veritats.
El problema essencial és la incompatibilitat que genera la convivència dels diferents sistemes veritatius, que en alguns punts són incompatibles. A l'edat mitjana era usual convertir-se religiosament per motius polítics o de supervivència i seguir professant la pròpia fe, fet que permetia cotes de d'integració social impossibles a causa de l'odi entre les ideologies diverses.
El perjur fluïdifica la societat, flexibilitzant les rigideses a que sotmeten el camp social els juraments. És tan així que la força creativa del perjuri catapulta esportistes d'elit a nous rècord de velocitat, de resistència, elevant els sostre de les capacitats humanes i conreant un entusiasme escuet del públic per l'empresa humana. És la força de la firma d'un professional; d'un metge, d'un notari, d'un pèrit, d'un forense, etcètera. El perjuri forneix un espai de veritat, no un espai opac a ella sinó en contacte amb la veritat poètica. Crea la veritat amb el simple acte de firmar-la. Crea estats de comptes, de salut, crea circumstàncies, voluntats, passats, tots ells imaginaris, que passen a ser veritat per al present.
Oscar Wilde afirmava que la boira l'havien creada el poetes de tant encolomar-li propietats. Més humils, els perjurs creen espais de llibertat quotidiana. En certa manera el perjuri redimeix el present de la violència dels juraments i els judicis. Perjurem per escapar a a presó i a l'odi dels altres, perjurem per aconseguir sexe, favors, diners; ens perjurem a nosaltres mateixos veritables fantasies, finalment, per escapar a la por. I a vegades funciona.