Un es recupera de la malaltia. Sent progressivament créixer l'escalf i la força dins els muscles de braços, cames, coll, i tots els altres també. Es diu que l'endemà ja podrà sortir al carrer i gaudir de les delícies ciutadanes de cada dia. JA PUC TORNAR A LA NORMALITAT – penso, i de sobte un no sé què m'ensorra les il·lusions que m'havia fet com inflant un globus sense esforç. El derrotisme s'empara dels meus pensaments i un servidor sent de nou el glaç niar a les fibres més secretes del seu cos. La normalitat. Què vol dir aquesta paraula?
Normalitat vol dir que avui, dia de la tornada a la normalitat, m'he aixecat a les vuit i mitja i he esmorzat, he agafat el metro mentre encara estava adormit, he baixat al cap de vint minuts d'haver-hi pujat, he sortit a la plaça Catalunya i he entrat a treballar tres minuts abans de l'hora prescriptiva. Vol dir que he treballat de deu del matí a quatre de la tarda. Vol dir que com que segueixo sent igual de despistat que sempre m'he deixat el paperam tant de la baixa com de l'alta i no els he pogut entregar a la dona de personal. Vol dir que he dinat a bar Castells i després he assistit a una classe sobre la divinitat en Plató. Vol dir que en entrar a l'aula he vist durant uns segons una de les noies més boniques del món. Vol dir que estic rebentat mentre escric aquestes línies i faig glops de vi de la terra des de casa.
La normalitat és una mena d'afecció crònica que substitueix les altres dolències que els humans patim habitualment en cas que aquestes manquin. Com a malaltissa realitat, la normalitat presenta un grau elevat d'avorriment així com una manca de creativitat que espaordirien a qualsevol infant. No obstant, éssers de costums i de lleis, els homes moderns hem aprés a cultivar-la com qui cultiva cols o remolatxa i ens inquieta la manca de regularitat en la paga de final de mes (que no cap altre cosa). De manera que celebro l'arribada d'una fatalitat tan coneguda com comú, car sóc estúpid i ja se sap: Mal de molts consol de...
2 comentaris:
mol bé, a tu sa normalitat t'estimula sa creativitat
hay días en que te levantas con una trucha verde revoloteando a tu alrededor.
son despertares pausados, serenos;
suavemente, abrazada aún entre las sábanas, abro un párpado;
se desliza el primer rumor de las olas del mar dentro de mi oido;
los labios se me entreabren exhalando los últimos alientos del profundo sueño errante que me ha acompañado durante toda la noche;
una brisa brillantina me ilumina al abrir lentamente el otro párpado,
una sonrisa se me esboza en el rostro al sentirme violada por la calidez de los rayos del sol;
y de repente una brisa brillantina dibuja la silueta de la trucha verde en la pared del fondo de la habitación;
anoche dejé la ventana abierta y se ha colado mientras gozaba entre el oscuro silencio.
una sonrisa turbada se me condensa en el rostro al sentir el desgarro de la frialdad en mi entrepierna, la certeza de la futura ausencia del placer se materializa en mis entrañas. la normalidad se halla imperturbable ante mi.
pienso que quizás la trucha verde quisiera gozar conmigo,
pienso que quizás estuviera celosa de mi estado extasiante de esta noche;
en realidad, mientras me diluia placidamente entre las endorfinas artificiales, mientras dejaba que el orgasmo redescubierto me penetrara y me poseiera, pensé fugazmente en ella.
lo reconozco, la trucha verde apareció fugazmente en mis retinas oculares mientras me regocijaba entre la decadente bajez.
Publica un comentari a l'entrada