Un casquet ràpid i a casa

(reflexions matutines IV)

Que s’ha de fer quan hom és en un cert estat de gràcia? Aprofitar-lo i córrer a fer el màxim sota la bona estrella. Així ho he fet i he acabat l’examen amb mitja hora d’avançada. Em pensava que duraria dues hores, al final era només una perquè el professor està cardat i l’han d’operar i ja no aguanta aquests trotes. En total hi he esmerçar dos quarts i he emplenat dos fulls, quatre cares.
Malgrat la facilitat de la pregunta (si s’ha llegit el llibre prescriptiu) sobre Kant i certs problemes que planteja en la constitució dels objectes de coneixement, els estudiants m’han entrellucat amb cara de pensar “imbècil!”, i el professor ha calmat el gest de menysteniment en descobrir l’extensió de la resposta.

Ara bé: Al marge del cas concret d’aquest matí, per què hom suposa que s’ha d’esgotar necessàriament el temps de la prova. Si ja no se t’acut res que no sigui dubtós i accessori el millor es entregar els fulls i estalviar-te la temptació de cagar-la.
I, una vegada has fet el que et pensaves que seria un examen de dues hores en mitja, pots escriure aquesta breu notícia o fer-te una palla, i a continuació tornar-te’n al llit.

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines III, Diré el mati per dir tot el que em carda, pitja AQUÍ

Diré el matí per dir tot el que em carda

(Reflexions matutines III)

Amics i amigues; arriba el setembre amb el seu escàs devessall de plaers. Un d’ells és l’encomiable segona convocatòria universitària a la que concorren els menys astuts però més perseverants alumnes. I heus-me aquí; a la biblioteca de la universitat, vestit amb la jaqueta la darrera setmana d’agost mente, a fora, el sol brilla, els ocellets fan piu-piu i aquell sobat etcètera que de sobra coneixem. Però noi, a dins fa un fred que pela perquè l’aire cau a plom, gèlid com un alè mortal, i un servidor ja està prou encostipat; que entre el metro, el curo i la pesca marinera l’estiu ha estat ben fred i ja ni el cafè amb gel ve de gust.

Retornem emperò, després del necessari i repatani excurs precedent a l’afer que havíem tot just encetat. És època d’exàmens pels que, com jo, no van fer amb total aprofitament la temporada regular i que segurament en aquesta segona tampoc acabem de fer net. En tot cas, anem a la biblioteca i esmercem les hores del matí en realitzar els bords exercicis que els professors ens reclamen.

Avui toca, en el meu cas, refer un treball que va ser qualificat amb un escàs quatre i mig. Jo no pretenc que sigui una tesi brillant ni un assaig de bandera. Un aprovat em serveix. I penso: Cony, si només he de pujar mig punt. Vinga home que això està fet! Però la realitat és diferent, car corregir és encara més avorrit que escriure, i ja no es tracta que la matèria en qüestió (l’ascens de la matemàtica teòrica en les societats alfabetitzades de l’hel·lenisme) em sembli d’un interès limitat, sinó més aviat que el procediment necessari per dur endavant la tasca s’assembla força a regirar els vòmits d’un malalt per trobar què li ha fet mal. I, de fons, un sord menyspreu em dicta: Se me’n fot què li ha fet mal! Però l’he de reprimir, perquè el treball m’és igual però la nota la necessito.

Total, que estic aquí, escrivint al bloc després d’un parell d’hores de treball, esperant que escriure quelcom no enverinat mortalment amb l’estultícia tecnocràtica que exigeix el professor com a estil de redacció del treball em rescabali els gambals, doncs entre la filosofia de la ciència i la ressaca em tenen content!

Per anar a
Reflexions matutines I, Maitines, pitja AQUÍ
Reflexions matutines II, Pensar en dejú, pitja AQUÍ
Reflexions matutines IV, Un casquet ràpid, pitja AQUI