Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesía. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesía. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 de novembre del 2008

Sonet entre dues respostes
















Convertim un peix en bandera
de la profunda carència dominical,
i que esbravi el gas de la beguda
alcohòlica refugiada entre les mans.

La llum que entra a la cambra
retalla mapes de desigs canviants.
Sobre la paret tota blanca
les ombres xineses hi xisclen.

Tot és una peixera que bull.
Hi floten ulls com meduses,
ganes de fer això i allò, i allò

que com la llet, fora de l'habitació
es tallen donant lloc a agres silencis,
truites verdes i amables abandons.

dijous, 6 de novembre del 2008

La grip

















L'amor és com la grip, s'agafa pel carrer i s'acava al llit
(ho diuen uns rumberos)

Passions gripals i deliris
i febres i deures i moltes
velles coneixences del cole
pescades un dia al facebook.

escasseja la pesca...

dilluns, 22 de setembre del 2008

A tota màquina!







Un arxipèlag de l'hemisferi austral
neix dins el sòl que trepitjo.
Nòmada com jo, m'acompanya;
és la meva pàtria secreta,
de nom indesxifrable
que no coneix el bruixot.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
arcaics pirates tornats
del secà; de nou al mar.

– Capità: Us ordeno que
m'entregueu el control
de la màquina. Pont enllà
sou lliure.
El parlament l'impressiona
poc o menys que les faldilles
de palmera
de la vestimenta ritual.
No creu un mot; és un home modern.
M'he calçat la màscara
ferotge a l'ànima i ara danso
fet un brivall; escorxant cortinatges,
escopint als oficials,
vesant el vi tot bevent de tant en tant.


L'amenaço de veres:
– Faré caure galernes
embravides com teixons.
Plouran ànimes dins el brou
dels comensals i els grumets.
Correré per les cobertes nu a plaer
i, quan els vostres efeminats mariners
em trepitgin els talons,
el principal mastil faré meu,
escalant fins prop dels deus
per ser el penó vivent del casc
i menar-lo de dret al naufragi.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
sota una cridòria estrident
a la caça de belles princeses.

L'home em considera.
Encuriosit per tal torrent
de verbal espargiment
com ningú abans n'hi havia fet
desinteressat i pròdic obsequi.
– Bon home; se us veu molt embravit.
Mireu el mar – m'aconsella amb fè.
Pla com un espill,
quina serena gràcia
que dona a l'esperit;
Mireu com bressola
amb tendra audàcia
les sirenes i els dofins.

– Veig que vos no us feu ensurt
si es tracta de verbigràcia,
però us erreu ras i curt:
No sóc un bon home
i no teniu alternativa.
– I què en fareu, si es pot saber,
dels controls del transatlàntic?
On voleu anar? – Al fons del mar –
li responc, fent cara de matusser
i amb els ulls fits al radar.
– Vos no hi sou tot, home de món.
No veieu que les faldilles
no plauen gens a les filles
dels magnats que van a bord.
On és el vostre bitllet? Digueu!
On embarcàreu?


Descobrint-me l'armadura
mostro al xeic la dinamita,
que al cos porto cosida
amb esparadrap i cinta aïllant.
– No és cosa de broma – els advereteixo
– ja veuran quina cridòria,
quanta sang i poca glòria
que s'enduu si no em fa cas.
El patró, de cop, es desinfla
i fa senyal al comandant
per tal que passi com un lleó
pel cercle de foc que el bon domador
li para amb fermesa triomfal.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
arcaics caçadors otomans
amb patent de cors caducada.

– Deixeu-m'ho fer a mi – ordeno
– això de moure el control:
A TOTA MÀQUINA – els endego.
– Amb quin rumb?
Amb quin rumb? – responen a cor.
– A TOTA MÀQUINA – Crido.
– On anem? Ai Déu meu!

Miro fixament la massa
tenyida de victòria i de roig
sense poder reprimir el goig
ni les ganes d'aventura.
Les mil virolades cares
que reflexa l'oceà
em captiven avares
i no em deixen respirar.
– Quin rumb? Quin rumb?
S'impacienta la tropa.
– Senyors i senyores totes:
Rumb L'HORITZÓ!
Atrapem-lo! Ja és l'hora!

divendres, 20 de juny del 2008

Parlem del temps: Una benvinguda a l'estiu



Fa dos dies que una realitat palmària s’imposa amb vehemència: L’estiu ha arribat. Calor, sol i poca roba en són i els símptomes i m’agraden.
D’antuvi vaig sentir una lleu tristor, pròpia de l’adéu a la primavera. La pèrdua d’aquella temperatura tan agradable que et permet posar-te tot just un jerseiet o una jaqueta fina i que molts no dubten (per exemple la meva àvia) en qualificar d’ideal.
No obstant, aquesta calor es rebaixa a la nit com el whisky en abraçar els glaçons, i la fresca es presta a passejades noctàmbules per indrets insospitats, especialment les nits de lluna plena com aquestes darreres.
He de confessar, per si algun despistat encara ho ignorava, que són noctàmbul per instint. Quan m llevo al matí o, si pot ser, al migdia, em sento espès com un brou que em deixar bullir massa estona i on ja s’han desfet les patates; qui s’hagi oblidat olles al foc sabrà de què parlo.

Ahir, per exemple, vaig sortir a fer una copa amb un amic i al voltant de mitjanit vaig tornar a casa. Pel camí m’havia trucat la meva companya de pis avisant-me que no tenia claus i, per tant, en arribar al pis no vaig fer cap al llit sinó que vaig apoltronar-me al sofà i, primer una pàgina per veure què tal, després una altre perquè vé al darrere, vaig llegir tota la introducció de L’ange de l’histoire, de Sthepan Moses. La meva companya encara no havia arribat i la vaig trucar.
La resposta va ser interrogativa: Venim amb uns amics, digué amb l’accent marcadament napolità que la caracteritza, i anirem al laberint. Vols venir? Obviament la resposta va ser que si.
Després de fer el laberint, pujar al palauet que hi ha damunt el turó on s’assenta el parc, i comentar amb profusió l’espectacularitat de la lluna, ens vam passar tres quarts d’hora buscant pel laberint la bellota que un d’ells hi havia perdut. No la vam trobar.
Vam eixir del parc saltant una tanca diferent a la d’entrada i encongint-nos per tal que el vigilant de seguretat no advertís la nostra presència. I en acabat, just al final, al costat del velòdrom, ens vam asseure al costat de la monumental poesia de Brossa a descansar.
Els signes tipogràfics hi estan disseminats per terra: ( ) , ¿ , ! , ; : [ ], ? , etcètera. Al final el colofó: Al centre d’uns bancs una gegantina A.

Sens dubte ahir succeïren aquest seguit de coses. També és possible, i com a mínim entretingut, fer una lectura poètica del fenomen. El signes de puntuació, d’exclamació escampats sobre la gespa com caigudes estrelles d’un entramat de text. I aquella A, governadora insadollable de l’ordre alfabètic de les coses un copet a l’esquena. El text governa el món tan efectivament com els pastissets ensucren l’existència dels golosos. El fil d’Ariadna guià la successió fortuïta dels esdeveniments i no sols la nostra entrada, sortida i morada del laberint, tot inaugurant l’estiu. Els signes solts, escampats pel mon com presagis cecs i sords es deixen llegir: Són presagis optimistes sobre curs del nou estiu.