I en l'hora foscant

I en l'hora foscant
s'agrumollen les arnes

Six day, a two song story

These are some notes to write an article about the vision of conflict in this popular song, then reshaped by Dj Shadow, then reshaped again by Machinedrum. 

Machinedrum remix of Dj Shadow "Six Days" (2014)

Dj Shadow song (now remixed), is based on a song by Colonel Bagshot, a 60' Liverpool pop band wich released it inside the album "Oh What a Lovely War" in 1971. Lovely or not, the original song talks about the incompetence of politicians at negociation talks to stop the conflict escalation and the war following the negociation break down.

Late cold war scenario: Nasserist Egipt vs. Israel, winch in the interposed enemies warfare logic ment Socialism against Liberalism. All in the nuclear era systemic terrorism. Colonel Bagshot conclusions seems to be that political negociations can not prevent doomsday. A pesimistic view we can aply to today's worthless climate sumits.

Six Day War Lyrics: http://www.lyricsmode.com/lyrics/c/colonel_bagshot/six_day_war.html

Colonel Bagsho's "Six Day War" (1971)

Dj Shadow make a twist in the song signification, and it seems to be talking about 2001 riot's wave in England and USA.
Six Day (Dj Shadow) Lyrics: http://www.metrolyrics.com/six-days-lyrics-dj-shadow.html

Dj Shadow's "Six Days" (2002)

Qui coneix tem

Qui coneix tem

el corc del presbitèri

doncs cap fe resistèix

el lent furgar endins

                                 endins

sense parar mai.

Una perspectiva pessimista

De la segona part del documental d'Adam Curtis All Watched Over Machines by Loving Grace, anomenada The Use and Abuse of Vegatational Concepts, que considero estretament lligada a l'injustament poc llegit assaig  L’hypothèse cybernétique dels Tiqqun per raons que especificaré més endavant, n'extrec la següent reflexió sobre el decreixement. 

L'any 1972 el Club de Roma publicà el llibre The Limits of Growth, un llibre neomaltussià que explicava les idees cibernètiques de Jay W. Forrester sobre el media ambient —una simplificació computacional que considera la natura una màquina d'equilibri—, entre cometes confirmades per un informe del MIT, que n'havia calculat les implicacions a través de la computació dels seus models. L'opuscle es convertí en un bestseller i transformà els paràmetres del debat mediambiental. Sota l'ègida d'aquest document, l'ONU celebrà aquell mateix any la conferència d'Estocolm, on s'emplaçà els estats membres a concebre el món com un sistema on la sobirania independent i irresponsable de 120 estats, cadascun pel seu compte, conduiria el món —que es concebia com una enorme nau espacial— al col·lapse.

Això no obstant, la sobirania compartida que proposava la ONU en pos de l'equilibri —i per tant en contra del creixement perpetu—, no incloïa cap intenció de canvi social. Es plantejava simplement congelar la història i mantenir-la en equilibri; econòmic, social, mediambiental, etc. Per tant, proposava instaurar aquell fi de la història que Fukuyama va creure efectuat el 1992: un final on el capitalisme havia aconseguit per mitjà de la hipòtesi cibernètica esdevenir part del sistema-món juntament amb la natura, i per tant esser considerat natural al seu temps.

L'oposició dels Tiqqun a una revolució cibernètica —i, què és el 15M and so forth sinó això mateix?—, que ells consideren tan sols una mutació més del capitalisme, incapaç, per molt que tendeixi a una democràcia més radical, de canviar veritablement de model, és en molts sentits hereva de les protestes que els ecologistes d'esquerres menaren fora del palau de congressos per denunciar que el pretès equilibri desterrava tota idea d'anivellament social.

Avui en dia el projecte d'equilibri sembla haver fracassat. Les causes probablement siguin la incapacitat de les classes dirigents per renunciar al creixement —al creixent enriquiment. Les polítiques de sobirania compartida, en gran mesura hipòcrites, com els repetits fracassos en l'aprovació i compliment del protocol de Kyoto demostren, no han estat més que un desenvolupament imperial més. Així mateix, la idea inicial d'equilibri ha estat substituïda per la de creixement sostenible, que molts experts desacrediten per impossible donades les capacitats del planeta. Tot això ens situa davant el projecte, defensat cada vegada per més teòrics i activistes, del decreixement.

Això no obstant, faríem bé de preparar-nos per l'assumpció sistèmica d'aquest procés. En certa manera, el camí cap a la precarietat que ja hem començat és un procés de decreixement. Segurament l'únic decreixement que el sistema de la cobdícia pugui tolerar. Les advertències de The Limits of Growth eren en gran mesura una ampliació de camp respecte a les advertències quasi apocalíptiques expressades per Paul Elrich, el 1968, a The population Bomb (L'explosió demogràfica), on alertava de la imminent sobrepoblació i els problemes que se'n derivaven. Enfrontats a un problema de sobrepoblació, sembla que els comandants de la nau hagin decidit un estrangulament programat de les capes inferiors de la població que en limitarà l'esperança de vida a la baixa —per manca d'accés a una alimentació suficient i manca d'accés a serveis mèdics adequats— i segurament conduirà a més guerres —ja veurem si d'extermini— sota les coartades ideològiques del Lebensraum. Les que ja empren actualment els EEUU i probablement també de noves.

Mentrestant, a les poblacions dels països rics se'ls imposaran els ideals d'austeritat, estalvi i sobrietat individuals del decreixement, sense incloure mai —com ja el 1972 no ho foren— dinàmiques d'igualació social. Alhora, s'incrementarà la bretxa entre els dos grups bàsics d'humans: els dirigents i la resta. Aquest procés ja ha començat. L'historiador Josep Fontana en situa el començament precisament als anys setanta, l'anomena La Gran Divergència coincidint amb l'economista i Premi Nobel Paul Krugman. Els primers gaudiran d'una esperança de vida com més va més llarga, així com els beneficis d'una eugenèsia liberal. Els altres, com més va més reduïts a formes de vida neomedievals, esdevindrem, a la llarga, poc menys que una espècie diferent, si no quan a base biològica quan a consideració social. Serem els nous negres d'aquest món.

El decreixement és inevitable, però el primer que decreixerà —ja ho està fent— seran les classes mitjanes; aquell miratge de benestar que proporcionà pau social als comandants de la nau. Com diu Fontana en una entrevista a El Periódico, l'única manera de revertir el procés és que la por canviï de bàndol, és a dir, el terrorisme. Ara bé, no crec que el poble dels EEUU, que ara per ara és l'únic que ho podria fer, es llenci en massa a la contestació del pla mestre de l'Imperi. De fet penso que la dinàmica és irreversible. 

Corruptfont

Aquí us deixo la Corruptfont, la font TrueType basada en la Corrupt Script d'Identya que tant ha sortit a la prema aquests darrers dies. De moment encara no te interrogants ni signes d'exclamació (perquè ara no tinc temps, però ja la milloraré).

Apa, ja podeu començar a fer apunts comptables a tort i a dret. Això sí, que siguin en B! Seguiu l'enllaç per descarregar-la: AQUÍ

I si de veres us agrada, sigueu agraïts:

Sobre LulzSec

He estat recopilat certa informació sobre aquesta avantguarda postsituacionista que fou Lulz Security. Alhora banda de hacktivisme i avantguarda estètica, amb els seus manifestos i les seves innocentades, els 50 days of lulz (noti's que "lulz" ve de l'expressió "laughing out loud") es van acabar, però potser les activitats dels qui es van definir —ho deia el seu compte de Twitter— com «the world's leaders in high-quality entertainment at your expense» hagin, com ells mateixos afirmaven desitjar al seu missatge final «had a microscopic impact on someone, somewhere. Anywhere». Aquí deixo alguns vídeos de la seva activitat, mai exempta de sentit de l'humor.

Lulz Boat Theme & Video

Here with lyrics

Euronews nos ilustra sobre el tema...

Dmitri finds out LulzSec has skill

http://www.youtube.com/watch?v=SUlkAPxrwcw

LulzSec Hacking Sony - Animation /w sound

RT about attack against SONY

LulzSec Anthem Rap

LulzSec Anthem Rap w lyrics

LulzSec dice adiós

Final Message

Lyrics

We are Lulz Security, and this is our final release, as today marks something meaningful to us. 50 days ago, we set sail with our humble ship on an uneasy and brutal ocean: the Internet. The hate machine, the love machine, the machine powered by many machines. We are all part of it, helping it grow, and helping it grow on us.

For the past 50 days we've been disrupting and exposing corporations, governments, often the general population itself, and quite possibly everything in between, just because we could. All to selflessly entertain others - vanity, fame, recognition, all of these things are shadowed by our desire for that which we all love. The raw, uninterrupted, chaotic thrill of entertainment and anarchy. It's what we all crave, even the seemingly lifeless politicians and emotionless, middle-aged self-titled failures. You are not failures. You have not blown away. You can get what you want and you are worth having it, believe in yourself.

While we are responsible for everything that The Lulz Boat is, we are not tied to this identity permanently. Behind this jolly visage of rainbows and top hats, we are people. People with a preference for music, a preference for food; we have varying taste in clothes and television, we are just like you. Even Hitler and Osama Bin Laden had these unique variations and style, and isn't that interesting to know? The mediocre painter turned supervillain liked cats more than we did.

Again, behind the mask, behind the insanity and mayhem, we truly believe in the AntiSec movement. We believe in it so strongly that we brought it back, much to the dismay of those looking for more anarchic lulz. We hope, wish, even beg, that the movement manifests itself into a revolution that can continue on without us. The support we've gathered for it in such a short space of time is truly overwhelming, and not to mention humbling. Please don't stop. Together, united, we can stomp down our common oppressors and imbue ourselves with the power and freedom we deserve.

So with those last thoughts, it's time to say bon voyage. Our planned 50 day cruise has expired, and we must now sail into the distance, leaving behind - we hope - inspiration, fear, denial, happiness, approval, disapproval, mockery, embarrassment, thoughtfulness, jealousy, hate, even love. If anything, we hope we had a microscopic impact on someone, somewhere. Anywhere.

Thank you for sailing with us. The breeze is fresh and the sun is setting, so now we head for the horizon.

Let it flow...

Lulz Security - our crew of six wishes you a happy 2011, and a shout-out to all of our battlefleet members and supporters across the globe

Marker a Fondo (f.)

"Il faudrait raser la Sorbonne et mettre Chris Marker à sa place."

Henri Michaux

—Quatre a un euro! Quatre a un euro! —anunciava el gitano, tot agitant un paquet ple d'encenedors de coloraines a la sortida del metro.

     L'última vegada que havia trepitjat Fondo eren cinc a un euro, pensà en Bogart. Deu ser cosa de la pujada de l'IVA. Bogart no era el seu nom de veritat, però per respecte al seu anonimat l'anomenarem així, fent broma amb el tret elemental de la seva vestimenta: una gavardina llarga, gairebé fins als peus. Aquella vestimenta antiquada i el que hi hagués a l'interior caminaven amb el pas decidit de qui sap on va. Travessaven la placeta del metro, on grups d'homes de diferents ètnies asiàtiques la feien petar. Entomàren el carrer Mozart amb moltes ganes, però dues travessies més tard la forta pendent del carrer ja n'havia moderat la marxa.

     El personatge seguí trescant gairebé fins a assolir el cim d'aquell turó que separava el barri de Fondo de la resta de Badalona. Poc abans d'arribar a la piscina municipal, però ensumant-ne ja els bafs de clor, s'encarà a la porta esmerilada d'uns baixos. Des d'una finestra propera, una senyora més aviat grassa se'l mirà amb curiositat. Quines pintes més rares, va pensar la Conxita, que rondava la cinquantena i tenia una olla de llenties al foc, fent xup-xup. De la finestra estant podia veure'n aquell barret ridícul i aquella gavardina grisosa de l'any de la picor.    

     Dins la gavardina hi havia l'home, o el que fos. Els mutàgens havien afectat els teixits a més velocitat que el llenguatge. Per què seguim anomenant-los homes? Tant se val. Dins la gavardina l'angoixa i aquella picor al dits que senten els col·leccionistes. Ell no ho era, però sabia reconèixer-la tan bon punt apareixia. Les informacions importants sempre duien problemes, però alhora aquella ansietat gairebé eròtica i aquella coïssor estranya a tot el cos, com una dosi d'heroïna antiga desfermant-se per tot el sistema.

El local no tenia cartell. Una pintada a pinzell, al costat de la porta adjacent, anunciava en àrab que es tractava de la finca d'en Hong Bao. Qui era en Hong Bao? Ni idea. El carrer tenia el mateix aire displicent que tants d'altres a Fondo, però la proximitat al cim del turó el feia respirar un aire gairebé en condicions. La persiana del local era oberta i la porta segurament també, però per respecte esperà que li obríssim.

     Va entrar i tot dient hola a mitja veu. Els ulls ametllats que li havien obert s'afanyaren a tornar rere l'aparador. Un cop a lloc el van seguir amb mandra mentre Bogart gastava un llarg parell de minuts remenant guies telefòniques londinenques de mitjans del XX, provant de dissimular la frisança desbridada que sentia per dintre. Es tractava d'una sala fosca amb les parets d'un verd quirúrgic i esgrogueït. El taulell en delatava l'anterior condició de carnisseria. Encara hi restava una inscripció en àrab que anunciava costelles de xai halal a un preu mòdic. Dels ganxos de la paret enrajolada hi penjaven ara tot un estoc de documents i llistes de l'època de les impressores de paper de rotlle i tipografia monoespaiada. La resta del local no eren sinó caixes plenes de paperam cobertes de pols, poca llum i un silenci estranyament humit, fins i tot per ser a Barcelona. La comèdia seguí fins que l'altre client que hi havia pul·lulant com una ànima en pena entre les piles de paper tocà el dos, havent preguntat abans quelcom inaudible al dependent. Aleshores Bogart va dirigir-se al taulell.

     —Esteu segur del què m'heu dit? —trabucà a l'asiàtic que regentava el negoci.

     —Ep, ep... Aquí no venem seguretat sinó documents antics.

     Bogart observà l'entorn de nou. Quelcom havia canviat, però... què? No, ell no sabia el què, però n'estava segur: un canvi imperceptible s'havia produït al local, com si aquest hagués migrat d'una atmosfera a una altra lleugerament diferent. Una diferència de l'orde de 10-20, no més, però un canvi important nogensmenys. Àdhuc hi detectà una subtil flaire a baclavà que no havia identificat en entrar, però aquella novetat no suscità una alarma equiparable al canvi d'atmosfera, que l'havia arribat a desorientar per uns instants. Estabilitzat de nou a la dimensió present exposà netament el motiu de llur presència a l'antiquari.

     —Però està segur que es tracta d'una cinta perduda de Marker?

     —Bastant segur. Els plans... els talls... el tema...

     —Aleshores està muntada?

     —No ben bé. Son plans de gravació, però es nota que ja n'havia descartat els clarament sobrers.

     —Plans, plans! No em vingui amb aquestes collonades de crític cinematogràfic. Segur que pot aconseguir un grapat de fel·lacions si va amb aquestes històries a qualsevol escola de cinema, però jo no sóc cinèfil sinó historiador dels gats.

     L'asiàtic s'enretirà mig pas enrere. Ara la distància era d'un metre ben bo entre ell i la vitrina de carnisseria que el distanciava dels clients. La il·luminació, que entrava íntegrament a través de la porta de vidre esmerilat farcia l'expressió curiosa dels seus llavis humitejats amb un relleu més acusat, poc menys que un descarat efecte de Photoshop.

     —I digui'm senyor historiador dels gats —contraatacà el botiguer, que no estava per aguantar aquella mena d'estirabots—: els seus estudis atreuen gaire a les mosses.

     —Això són figues d'un altre paner. No em vulgui desviar del tema: com sap que és un Marker autèntic i no una mera imitació?

     —Pel preu, pel risc que ha corregut qui me l'ha portat i, sobretot, pel gat.

     —Quin gat, d'això no me n'havia comentat res per telèfon?

     —Potser a aquestes alçades vostè creu que es pot tenir una conversa seriosa per telèfon. Sento discrepar. Si es pensa que és l'únic que busca Markers l'erra de mig a mig. Si l'he avisat a vostè i no a la mitja dotzena de compradors que fan cua ha estat perquè sempre paga bé i sé que no és...

     No va acabar la frase. Una dona esquifida, vestida a l'estil japonès, es capbussà a la botiga sense pudor. En veure el dependent li demanà quelcom en japonès, i ell va contestar-li negativament i en anglès, precisant-li que no era pas japonès sinó coreà ell, i que no, no venien documents del XIX. El paper és massa car senyora, això ho deixem per als rics. Naturalment era mentida, però la cinta de Marker cremava a les mans d'en Chang Beng Morris i necessitava foragitar la dona per seguir negociant amb Bogart, que mentrestant s'havia fixat que la botiga no tenia ordinador. Era una absència assenyalada, però en el món en que es movien els traficants de dades l'excentricitat no era un tret remarcable, ans l'autèntica normalitat.

     Per descomptat que no hi havia mitja dotzena de persones interessada en la cinta de Marker. En aquella època ja gairebé ningú recordava qui era Marker que, d'altra banda mai havia estat un cineasta popular. Era, i sempre havia estat, quelcom específic, objecte de cobdícies expertes. Com a molt dues o tres persones en tenien col·leccions apreciables i desitjaven alimentar-les amb més material. Potser sí que n'hi havia algun més d'interessat, algun ric que col·leccionava per amuntegar però sense coneixements sobre la matèria ni ànsies de possessió més enllà del fanfarroneig, o algun artista esnob que volgués donar-se-les de connoisseur, però per a arribar-hi primer havien de saber que existia el document i estava segur que el senyor Chang actuava amb totes les precaucions acostumades: l'havia fet investigar abans de presentar-s'hi personalment.

     Tots aquells escarafalls no havien estat sinó les marques de sortida de la negociació. Quan la dona guillà en Chang va abaixar la persiana del carrer justificant-ho amb l'excusa que així no els molestarien. Vestia uns texans i una camisa de franel·la ataronjada, com si visqués al camp. No semblava antiquari ni un freak de la informàtica, i la seva presència al Caire era sospitosa en si mateixa. Aquest cúmul de circumstàncies era precisament el que li atorgava credibilitat com a traficant de dades obsoletes i molt probablement no es tractava sinó d'una màscara més del senyor Benítez, antic nom del marxant abans no hagué de fugir de Nova York foragitat per una trama mafiosa que Bogart no havia arribat a desxifrar.

     Acabà de baixar la persiana i es quedà uns instants adaptant els seus ulls a l'obscuritat, aprofitant l'avinentesa per apamar l'historiador dels gats amb l'esguard sever d'un bòfia inflexible després de descobrir-vos una quantitat risible de droga en una butxaca del pantaló. L'únic que el distancià d'aquesta imatge que se li havia disparat amb notable fresa d'èlitres fou que no li ordenà baixar del cotxe. Ara bé, no li estalvià un sobresalt quan afirmà:

     —Sé que vostè és un gat —li etzibà amb aquell to de veu fàcil.

     —I què? —es feu l'orni el perfectament conscient Bogart.

     —Ja deu saber que se'ls busca i extermina arreu, especialment en aquestes terres inflamades d'odi religiós irredempt.

     El sol es filtrava a través de les escletxes de la persiana aclucada. La llum interior hauria resultat insuficient per a un humà, però no pas per Bogart. Benítez devia dur implants, rumià l'historiador, apuntant-se el detall al seu quadern de notes mental. La pols es deixava paladejar com una marea de temps caient sobre llur gavardina envellida mentre lluitava per mantenir el nivell de conversa i no veure's absorbit pels secrets d'aquella estança closa i les aromes que amagava.

     —Conec prou la mediterrània per saber que això que diu és veritat —reconegué seguint la tècnica del reculer pour mieux sauter—. Ara bé, àdhuc els falsos asiàtics com vostè han de mantenir el nom de l'hospitalitat ben alt si no volen veure llurs negocis defallir sota el pes de les enraonies.

     —Discurseja amb traça. No sembla un gat —i escoltar-ho li proporcionà la seguretat que havia anul·lat l'amenaça. Se sentí satisfet de la feina ben feta, que havia consistit bàsicament a descobrir quatre draps bruts del fals asiàtic. Ara era el moment de treure'ls a la llum.  

     —Estalviï's les consideracions supèrflues senyor Benítez. És aquest oi el seu veritable nom? El que utilitzava abans de la cirurgia i els empelts? Deixi's d'orgues doncs. Parli'm del gat que surt al vídeo.

     En Benítez no va dir ni que sí ni que no. Era ell, és clar. Haguera estat superflu refusar-s'hi amb tossuderia numantina. Fet i fet, una identitat diferent no afeblia llurs possibilitats de negociació. De bell nou i amb paciència, examinava la fila que feia aquell gat enfundat dins una gavardina, ara amb una nova llum, com si l'estatura d'aquell diguem-ne home s'hagués magnificat. I mentre era sotmès a examen Bogart va perdre la posició uns segons i es trobà en una cambra sense finestres on totes les parets eren cobertes per pesants cortinatges de vellut vermell brodades d'or a les faldes. La mena de telons encimbellats pròpis d'un gran teatre d'òpera. Olor a pols del segle XVI i sensació de set. Nua per complet de qualsevol peça de mobiliari, la sala constava tan sols d'una peça de ceràmica d'estil egipci col·locada sobre el terra al centre exacte de la cambra. Era completament negre excepte a la cara, on duia una màscara carnavalesca i daurada que ressonava amb l'estil de la Commedia dell'Arte. Aquell sincretisme estilístic anorreà llur primera impressió, tendent a considerar la peça provinent del baix imperi egipci. De cop i volta era de nou a la botiga. El fals asiàtic n'escrutava l'esguard perdut. Quan estigué segur que la breu excursió mística d'aquell ésser quasi humà havia finalitzat i Bogart tornava a ser allí en cos i ànima, i de nou atent a la conversa, aleshores Benítez feu arrencar la moviola de les explicacions.

     —El vídeo és una entrevista a un vell. És un rus que va sobreviure al gulag. La major part del temps parla de la mena de coses rares que agradaven a Marker. La imatge ens el presenta davant d'una llibreria plena de volums en francès, presumptament casa de Marker. Però el que en determina l'autoritat és que en un moment el gat del propi Marker passa per darrere l'entrevistat.

    —I què?

    —Doncs que és el mateix gat del curt Cat Listening to Music.

    —De quant és el vídeo, segons vostè?

    —Crec que era una de les gravacions que quedaren excloses de l'A Grind Without a Cat, una de les primeres gravacions.

    —Poc probable. Le fond de l'air est rouge és un muntatge en base a imatges d'arxiu.

    Aquell intercanvi de cultismes només tenia per objectiu demostrar-se mútuament que ambdós eren qui deien ser. Els dos títols responien de la mateixa obra, l'un en la versió anglesa i l'altre en l'original. Si hom hagués preguntat a qualsevol dels dos per què no anaven al gra, hagués hagut d'atendre una llarga defensa de la mitja dotzena de motius pels quals era imperatiu procedir a través de tots aquells meandres.  

    —Com vulgui, si vol truco un altre comprador —s'impacientà fictíciament el fals asiàtic.

    —Esperi. De quin any creu que és la gravació?

    —Del 1959 o principis dels seixanta. Examinant els títols de la llibreria que apareix al fons no en trobarà cap posterior a 1959. A més, la temàtica de l'entrevista podria ser l'origen de La jetée.

—Aleshores per què afirma que la gravació estava destinada a formar part de Le fond de l'air?

    —Bé doncs. A l'inici l'entrevistat fa un comentari que ens permet pensar que Marker li ha demanat d'entrevistar-lo per a un reportatge sobre l'estalinisme.

    —Podria ser un pretext. A més, Le fond de l'air no tracta específicament l'estalinisme i vostè ho sap perfectament. I per afegitó el Cat Listening to Music és molt posterior. Molt posterior —repetí per a si mateix, en un to de veu misteriós per inaudible.

    —Com vulgui senyor Bogart. Vostè és historiador dels gats i jo no. Jo sóc un humil antiquari de documents al qual li agradaria saber d'una vegada si està interessat a comprar el vídeo o no. Per cert, està en Beta. Suposo que era una copia destinada a la pròpia reflexió del director.

    L'intercanvi de referències l'havia deixat ben situat per la negociació econòmica. Tota la corrua d'escarafalls demostrava fefaentment que no era un passerell, ans un expert, i sobretot que no pagaria un preu abusiu. Havia estat el senyor Beng, o, si ho preferiu, Benítez, qui s'havia posat en contacte amb ell malgrat no haver-hi tingut tractes amb anterioritat. Li havia confessat que una font que preferia mantenir l'anonimat li l'havia aconsellat com a comprador preferent. Qui devia ser la font anònima? Això ja era una altra història. Bogart es sentia preparat i va llençar-s'hi:

    —Això del Beta no és cap problema per a mi. Disposo dels aparells adients. Quan en demana?

    —Tant.

    —Tant? Això és una barbaritat. La meitat.

    —Ni parlar-ne. Tant.

    —Tant.

    —No no, com a mínim tant.

    —Va bé. Accepto.

    Després de l'intercanvi de diners va rebre una sobre encoixinat amb la cinta. No era necessari comprovar res, ja que sabia com enviar el fals asiàtic a criar malves i també que el botiguer sabia que ell ho sabia. Perdoneu l'embarbussament.

    Va col·locar el paquet dins una bossa de tela que duia dins la gavardina, penjant dessota llur aixella dreta, com si es tractés de la funda d'una arma de foc. Aleshores va mirar en Beng-Benítez per darrera vegada i li'n donà les gràcies. El fals asiàtic no va dir res, només acotà un xic el bust per denotar aquiescència, i amb allò considerà finalitzada la transacció, es dirigí a la persiana i la hi badà de nou com si es tractés de la boca flamígera d'un castell medieval. Bgart ataüllà l'exterior amb precaució, quedant enlluernat per la profusió lumínica que regurgitaven les blanques parets emblanquinades de les cases del carrer. Necessitava fotre el camp i ràpid, era possible que li volguessin robar el material allà fora.

Va sortir al carrer Mozart de nou. Va mirar a dreta i esquerra: ni una ànima. Érem al pic del migdia. Imagineu-vos-el: barret, gavardina, com en una pel·lícula dels anys vint; ulleres de sol, un maletí a la mà dreta, sabates de cuir, mitjons negres. Fins i tot enmig del bigarrat ètnic del barri badaloní la seva era una fila estrafolària. Començà a davallar l'empinada pendent amb l'ai al cor. Li calia arribar a la parada de metro. Els sis sentits alerta. Quan, de cop, un ciclomotor emanat del no res li passà a frec. Zas! Una entrebada i s'acabava de quedar sense maletí.

    —Merda! —s'exclamà amb poc convenciment. Pur teatre.

    Encara trigaran uns minuts en adonar-se que dins el maletí només hi ha quatre paperots sense valor, pensà. La cinta la duia dins l'abric. Calia fer-se fonedís tan depresa com sigués possible. Arrencà a córrer pendent avall. Corria amb una elegància inusitada en un humà. Va córrer, dos, tres carrers, però en arribar al quart, a només dues illes de l'anhelada boca de metro, escoltà un soroll que el previngué de creuar. Altre cop la Vespino. Es camuflà en un portal mentre, parant l'orella, pogué escoltar com dos nanos es discutien en xinés. Un argumentava que ja devia haver assolit un lloc segur, mentre l'altre, que duia la veu cantant, s'hi negava en rodó. Cal seguir buscant-lo: no pot endur-se els documents. Bogart somrigué, murri, i, acte seguit, miolà. Els joves xinesos es van quedar glaçats un segon abans de donar un cop de gas i treure el cap per la boca del carrer. Ningú. Aparentment ningú. Però de cop un d'ells es va esfondrar. El seu company s'ajupí per veure-li la cara. Estava esvaït però tenia pols. Al coll un breu dard assenyalava la causa d'aquell sobtat defalliment.

    —Cony de gats! —reprimí entre dents el jove xinès mentre s'alçava de nou, ara completament en guàrdia, i treia del seu cinturó una estrella argentada.

En posició de combat; les cames separades, els braços en alt, un xuriquen a la mà, els ulls afinats per percebre el mes lleu moviment d'aire i les oïdes obertes a nivells estratosfèrics. I devia pressentir alguna cosa, perquè de sobte girà el coll amb la mateixa velocitat mecànica d'un pinçà i llençà l'estrella de ganivetes amb tota llur força i precisió, gambant a tota màquina en direcció a l'enemic.

     Clavada a la paret, l'estrella ninja guardava un bri de gavardina esqueixada: havia fallat de molt poc. Aleshores sentí les passes, apressades, carrer avall. Va girar la moto en rodó i va accelerar al màxim. Era contra direcció i se li'n fotia. La gavardina corria un centenar de metres més avall. La moto va haver d'esquivar una nena que creuava el carrer amb un xupa-xup a la mà. Si hi hagués hagut caixes de fruita al carrer probablement se les hagués endut per davant. Malgrat tot en Bogart era massa lluny. No podia atrapar-lo. Ja havia girat a l'esquerra, abandonant el carrer i entrant al petit passeig que condueix al metro. El xinès accelerà a fons fins al cap del carrer. Derrapà sense fanfarroneria i abandonà la moto: corrent cap al metro a tota llet. Tot i així encara era massa lluny. Aleshores parà en sec. Va treure una pipa del cinto, apuntà bé, respirant l'aroma a fideus i col bullida que emanava un local proper, i premé el gallet. Bang!

    El barri es va estremir en sentir aquell soroll terrible, però la bala no va abatre el fugitiu sinó el desafortunat venedor d'encenedors a quatre a un euro. Hi havia un devessall d'encenedors multicolors escampats per terra, com les restes de confeti d'una festa infantil d'aniversari orlant el cos trèmul del pobre gitano. Primer no el va socórrer ningú: colpits pel desconcert del tret i encara temerosos per les pròpies vides, els vianants havien enganxat llurs cossos contra les parets. Alguns s'havien ajupit o s'havien quedat com estaquirots, congelats com estàtues humanes, mentre d'altres havien arrencat a córrer. Només uns vint o trenta segons després, mentre en Bogart ja era a l'andana, insistint a mirar amb impaciència el marcador electrònic que encara li augurava dos minuts d'espera abans no aparegués el comboi; només després d'aquells segons tan fins, tothom mut, a l'expectativa d'un nou atac; només aleshores quatre o cinc curiosos s'atansaren al pobre gitano, que patia greus convulsions al terra, just davant les escales de la boca de metro, mentre la gent que n'eixia seguia a la seva, sense saber què passava, i amb cara de desconcert esquivaven el ferit i seguien amb les seves vides. El paio de la ONCE va trucar a una ambulància.

     Havia escapat. Un cop dins el metro en va estar segur. Ara bé: el seguien? Impossible de saber. Continuava viu però. Va haver de donar unes quantes voltes per assegurar-se que els eventuals perseguidors, dels quals no podia saber del cert que existissin, li perdien la petja. Tota precaució era poca. Finalment, al cap d'un parell d'hores, penetrava dins el portal de casa seva.

Adéu política

Mira les plantes, em va dir el vell: llurs tiges mostren estrambòtics meandres. No és sinó la recerca insadollable de llum qui els guia. A vegades als articles els ocorre el mateix. Empés per les paraules de sabies d'aquell vell guru internàutic, vestit amb jaqueta de llana que la meva imaginació havia construir maquillant les imatges de Richard Stallman que havia vist en un vídeo la nit anterior, m'he decidit a segregar la política d'aquest bloc. A partir d'ara qui estigui interessat en les cabòries polítiques que apareixien en aquest blog les haurà d'anar a buscar a Nervi (nervi.cat), ja que les hi trasllado en busca de més visibilitat.

A partir d'ara esgarrapades tornarà al que era si sobreviu a la brutal amputació de la seva fibra sensible dels darrers anys. Perdoneu que em posi dramàtic però carai! és que són hores convertides en lletra sabeu? Bé doncs: aquí hi haurà coses literàries, com abans. Ja us podeu imaginar: porqueria narcisista, fragments inconclusos, et caetera. I la política l'haureu d'anar a buscar al nou blog, dins de Nervi, Sotracs. 

Ràtzia #2: Un grapat de mots sobre l'estabilitat que la gent tant tem perdre

Hi ha un equilibri de forces entre una multitud de concurrents que pressiona (o estira, segons es miri) seguint els seus interessos, quan aquest equilibri cristal·litza per causa d'un temps més o menys llarg d'estabilitat en les correlacions de forces dels concurrents pren la forma d'un Estat. Com tot estat, l'Estat és passatger malgrat la majúscula acostumada.

Per figurar-nos-ho podem pensar en una ciutat assentada sobre una falla. Mentre les forces mantenen un cert equilibri, tot i que en tensió permanent, l'estat es manté i a vegades fins i tot s'enorgulleix de ser una forma eterna, una forma feta a mida de la humanitat o d'altres foteses de nen malcriat que no ha viscut mai una guerra. Quan es perd l'equilibri la falla es mou i l'Estat tal i com el concep la teoria política tradicional (digues-n'hi Weber) s'esfondra. Si concebem, en canvi, l'Estat com un estat passatger en la dinàmica de les correlacions de forces, un escenari sempre provisional immers en un procés de mutació perpetua, llavors resulta fàcil adonar-se  de dos correlats.

El primer que l'esfondrament de l'Estat és només qüestió de temps, i el segon que després d'aquest esfondrament i de la lluita per la preeminència que el seguirà s'establirà un altre punt d'equilibri, és a dir, un nou estat que, potser, anomenarem altrement, però que en definitiva no deixarà de ser l'Estat.

Estat, per tant, igual a l'estat actual de les correlacions de forces més o menys cristal·litzades però en constant esdevenir.

Tot concepte de la revolució en sentit clàssic, com una mena de cursa cap a un Gran Dia D de l'emancipació només és una fantasia apocalíptica de caire cristià, no gaire diferent a qui espera tenir tots els cupons que regala el diari per atènyer la bateria de cuina promesa. D'antuvi no és ni més ni menys certa que la concepció segons la qual les revoltes de la història serien una mena de fre de mà del progrés tècnic que ens mena cap a una mena d'apocalipsi mecànic, nuclear o qualsevol altre aberració tecnològica. Resulta més difícil d'acceptar que només hi ha una lluita crua i permanent pel domini que adopta diferents estratègies discursives i estètiques bé per migrar envers posicions més favorables bé per mantenir les places fortes de la correlació de forces establerta.

En tot cas convé recordar que tot establishment s'estableix sobre la fràgil crosta que cobreix la falla. D'aquesta crosta normalment en diuen pau. Els més agosarats s'atreveixen a donar-li el nom de benestar social però ja queden ben poques orelles que se'ls creguin.

A nivell personal hom pot contribuir a estabilitzar o desestabilitzar el sistema d'equilibri, per bé que mai sabrà si realment camina envers la seva meta, ni tan sols si realment aquesta meta és seva o bé està sent manipulat per propiciar objectius de tercers. Cal saber així mateix que, fins i tot en el cas que l'assolís només hi seria uns instants, ja que aquest sistema d'equilibris en l'espai i el temps (n'hi ha que n'hi diuen història) seguiria la seva deriva d'estats pseudoestàtics dins el temps Alhora convé adonar-se que tothom qui s'absté d'apostar és jugat com a peça en el joc d'un tercer. Per a expressar-ho en llenguatge grec, podem dir que qui no te el domini de si mateix per apostar en nom propi serà mobilitzat per tercers en aquesta mateixa contesta que no és possible abandonar. Dir-ne guerra, política o vida és, al meu entendre, una elecció estètica. L'elecció radica en jugar o ser jugat.

Quan hom és apostat, com ara un treballador l'empresa del qual és venuda a uns altres propietaris (cas en el qual l'empresari venedor guanya diners venent l'estabilitat econòmica dels seus treballadors a tercers), o bé com un hipotecat morós, el risc de la hipoteca del qual és venut i revenut a asseguradores, reasseguradores, empreses de capital risc i avaladors variats, és l'estabilitat de la pròpia vida el que aquests tercers venen de nosaltres. És, per tant, l'estabilitat de la pròpia vida el que podem decidir apostar en nom propi i per a els nostres objectius sabent sempre que l'Estabilitat amb majúscula és una quimera.    

Ràtzia #1: Sonen les campanes

Cal entendre l'estat actual de la ciutat, el capitalisme contant i sonant de cada dia, com un sistema temporal. El capital hi circula amb una intensitat que mareja dins els moneders de criatures multilingües. Incessant, s'evapora en caixes registradores i és conduït al sistema de transaccions metafísiques que, diuen, li és propi. De tant en tant, com una ànima transmigrada, torna a l'arcaica forma d'un bitllet, d'una moneda guardada en un portamonedes, d'un xec escrit amb la ploma dels xecs importants que bleixa sota el sol esquivant dos filipins de cresta acolorida amb sengles monopatins a les mans i un grup de col·legials lionesos en viatge d'estudis.

Si enlloc de creure cegament la metafísica del diner que privilegia la mobilitat absoluta d'un món sense friccions, en definitiva un altre món diferent del nostre, mirem els efectes que té aquest culte sobre la realitat biològica que el manté podem afirmar que cada unitat monetària és un alè cristal·litzat que ens abandona. Les núpcies entre el diner i la mort no són noves.

Quants diners pot guanyar un home abans de morir? Quan diners calen per matar un home? Sospesant-les col·legeixo que la voluntat de la patronal d'abaratir costs persegueix la igualtat en les seves respostes. Assassins! I després em refredo i em dic que no m'he d'emmerdar d'aquesta manera. He de fer la meva. Faig la meva. Sona a lema publicitari però és cert: la meva és adaptar-me al mètode de la pantera rosa. Així doncs, pujo a casa i penso que la realitat és dura i el món del picapedrer.

Engego l'ordinador pensant en un llibre que no ha calgut piiiiii i dubto sobre quan de temps és possible ser pirata. Rebutjar la patent de cors que tots accepten. Temps! Deu immortal de la fam, no hi ha descans quan hom viu en un circuit imprès? Les burgeses que s'atreveixen a baixar fins aquí al centre temperen la seva ànima acariciant les perles amb l'angora que els cobreix les pitreres mentre jo els somric amb malícia tres pisos damunt. Sembla que no pugui ser però em continc, perquè l'anonimat també s'ha de negociar.

Doble platina

El nostre vell conegut i bandarra reconegut per les instàncies oficials, el mateix que ja va avisar de l'imminent amenaça que la tercera edat representa per a la nostra seguretat i al qual els representants governatius van ignorar olímpicament, torna a la càrrega. En aquesta ocasió, aquest personatge que, en ocasions, es fa passar per mi, assaltarà l'escena de petit format del nostre país amb un espectacle a cavall entre la poesia, l'spoken word, el rap i la bogeria. Per anar escalfant motors, aquest espècimen barceloní ha engegat un blog on podreu llegir i escoltar els seus textos per anar obrint boca fins que no arribi l'estrena (m'ha assegurat que ja falta poc). Tan bon punt ens n'assabentem els farem arribar notícies fresques.

Cliqueu sobre la imatge.

Necessito un refugi

Necessito un refugi. Un lloc tancat amb clau des de dins. Una cambra com la de'n Joseph Walser, on col·leccionar quelcom inert. Quelcom permanent, que no canvii ni se m'endugui com les emocions. Necessito un refugi al marge de la família, de la parella, a recer del meu cor. Necessito una cova on obnubilar les meves carències. Un lloc sec, sense aquesta pluja insistint amb somics esgotats. Serà construït amb maons ferms. L'interior el pintaré completament de blanc. Serà el més semblant a la mort, sense finestres. Mai hi entrarà una engruna de menjar ni de mal humor. La meva humanitat quedarà penjada com un abric en un perxa de ferro col·locada just al costat de l'entrada. Només pot passar la matèria, dirà un cartell enganxat a la fusta, massissa, de la porta. Una vegada dins seré serè com un aliatge noble. Ni la calor ni el fred m'alteraran. No resaré, ni creuré cap cosa. Restaré indiferent davant els desastres, les alegries i les vides exteriors. El passat s'esborrarà. El futur serà orb. La meva petita eternitat s'anomenarà negra nit.

Música contemporània [M]

Recomano que poseu en marxa el vídeo que hi ha abaix i una vegada soni comenceu a llegir.

Aquesta tarda estava escoltant un disc d'Anthony Braxton, eminent saxofonista, compositor i filòsof nord-americà, quan se m'ha repetit com un pebrot mal digerit una anècdota que l'altre dia vaig escoltar a la ràdio. Per a ser més concret al programa «Carne Cruda» de Radio 3.
En un festival de jazz el nom del qual no vull recordar, una vegada començada un concert de música que, tot i no haver escoltat, devia ser peculiar, un home s'aixecà dempeus i, tot cridant, feu parar a la banda. Aquell acte cridà l'atenció del personal de seguretat que l'apartà i li demanà pel motiu de la seu sobtat estirabot. L'home denuncià acaloradament que allò que s'estava escoltant no era jazz sinó música contemporània. El problema era que el seu metge li havia prohibit escoltar música contemporània com qui prohibeix menjar sal, tot per a el bé de la seva salut.
Davant el poc cas que obtenia dels lògicament estupefactes organitzadors, que havien estat cridats per uns empleats de seguretat que no es veien en cor de fer front a una objecció de tal calibre teòric, feu trucar a la Guàrdia Civil que, naturalment, acudí al lloc d'autos presta a fer respectar la llei. Es tractava, efectivament, d'un frau dels organitzadors?
Primerament, la noció de la Guàrdia Civil com a policia artística pot semblar còmica i fins i tot pueril, però a l'hora de veritat, potser si els cossos de policia tinguessin brigades artístiques no ens la colarien tant com avui en dia. Sóc conscient que al mateix temps apareixeria tota una censura encoberta que fa desaconsellable la instauració d'aquests cossos d'ordre artístic. Ara bé, més d'un concurs literari i més d'una performance generarien denúncies si el públic es sabes sota l'empara de la policia en aquesta mena de casos.
D'altra banda, em sembla especialment curiosos els coneixements medico-artístics d'aquest metge que s'atreveix a bandejar tota una franja de composicions musicals per al bé de la salut del seu pacient. La meva pregunta és: Hi ha estudis especialitzats que demostren que la música contemporània és nociva per a algun grup de població sociològicament rellevant, com per exemple els hipertensos o els diabètics? I, en tal cas, la pregunta més difícil: Què es considera música contemporània? El criteri del metge en qüestió no sembla ser cronològic car el jazz, si fem cas de les dates de composició dels temes que en conformen el cànon, és una música contemporània. Aleshores, com es mesura la contemporaneïtat de la música que hom escolta?

Us abandono amb aquestes preguntes, i us desitjo un bon nadal.

"Passen y vean"

Escric per tal de convidar-vos a gaudir d'una nova experiència "blocquera". Es tracta de la iniciativa d'un amic que pretén observar amb ulls crítics fragments del contingut més vist de la xarxa: la pornografia. El seu "Observatorio de porno" ja  compta amb tres entrades i promet seguir publicant-ne amb una freqüència ràpida. Ja que tots en veiem, de porno, més val saber a què atenir-nos. Visiteu aquesta magnífica publicació digital AQUI.

AAAAAAAAAA!!!

Diuen que als paios que tanquen en celes d'aïllament massa temps acaben donant-se cops de cap contra les parets. Sabeu per què? Doncs perquè és l'única cosa que poden fer, ja que no poden relacionar-se, ni caminar, ni suïcidar-se, ja que els han pres les coses que punxen, les que talles, i el sentit mateix de la vida.
No sé per quin motiu hem poso tan dramàtic, però si que sóc en una cela les parets de la qual no es veuen, no es toquen, no poden olorar-se. M'he llevat amb ganes de trencar-ho tot: tirar a terra l'estanteria amb els llibres, rebentar els gots que restaven sobre la taula d'ahir a la nit contra les parets, esclafar la televisió a cops de cadira, trencar miralls, i cridar mentre em rebolco pel merder de vidres trencats del terra aviam si d'aquesta manera em sento menys impotent davant la realitat objectiva que tota la destrossa la he fet jo.
De totes maneres no hi ha res a fer, potser trencar coses i prou: només cops de cap contra la paret de la cela.

Ordres superiors

(REFLEXIONS MATUTINES V)

















Pensareu que sóc imbècil i segurament no us faltarà raó, però heu de fer-vos càrrec de l'enorme complexitat que revesteix tota activitat matutina, sobretot de caire oficial com en el cas que ens ocupa. Vaig passar per la comissaria ahir, per tal d'assegurar-me que feien la renovació dels passaports sense cita prèvia. El modern complex burocràtic és una peixera de parets de vidre, protegida per l'adjacència més immediata a una comissaria dels mossos d'esquadra dissenyada amb amor per un arquitecte amant de les totxanes, un autèntic poeta del formigó armat que ha demostrat la seva sensibilitat privilegiada amb aquesta imponent mole que domina el carrer d'Aiguablava.
Enganxat amb cinta adhesiva per la part de dintre del vidre de l'entrada, un cartell anunciava clarament i en castellà que la renovació tant del DNI com del passaport es duia a terme, durant el mes d'agost, tant amb cita prèvia com sense la mateixa. De manera que avui, després d'una nit inusitadament dolenta, plena de voltes i voltes sobre mi mateix buscant un son que se m'escapava de la punta dels dits, m'he llevat a les vuit del matí per a poder dutxar-me, esmorzar, agafar el metro i ser allí abans de les nou del dematí, primera hora d'atenció al públic de l'oficina ministerial. Ha obert un xic tard.
Un policia nacional neulit però pilós ens ha fet passar en fila. Quan m'ha arribat el torn he declarat el meu propòsit alt i clar:
-Vinc a renovar el passaport -li he engegat.
-Cita previa?
-El cartell de l'entrada diu...
-No podemos tramitar nada sin cita previa -m'ha tallat.
-Pero allí dice que se atiende con y sin cita previa.
-Ya, .. pero cuando se llena toda la lista ya no atendemos sin cita.
-Pero...
-Yo me limito a trasmitirle una orden superior -ha sentenciat definitivament i sense violència.
Atònit per la declaració però certament tranquil·litzat que no es tractés de mala fe per part del funcionari armat, sinó de mala fe per part dels seus superiors a l'ombra, he sortit de la peixera ja amb un lleuger mal a la templa, producte de la mala nit i del viatge en va fins a la comissaria.
M'he assabentat per un pamflet que el bon funcionari m'ha lliurat amb vehemència que podia concertar la tan necessària cita per mitjà del telèfon, tot trucant a un 902 de propietat estatal. Ben pensat, deuen empescar-se els responsables de la mesura, més val guanyar quartos alhora que es presta servei al ciutadà. Anhelant solucionar el tràmit d'una vegada per totes, he marcat el número mentre caminava sota la calda incipient del dia que ¢començava. La meva sorpresa ha estat que a l'altra banda de l'auricular una màquina que havia aprés quatre frases de la llengua del regne em donava opció rere opció per a escollir; que si marca el número de DNI, que si pronuncia alt i fort la teva província, la teva ciutat, que si no t'he entès, torna-ho a repetir si us plau, i un llarg etcètera, sense que mai aparegués la possibilitat de parlar amb una persona a qui preguntar dubtes o establir un mínim contacte humà.
La màquina m'ha donat cita per a el dia trenta a les nou en punt del matí, l'únic problema l'he trobat quan en arribar a casa he volgut apuntar amb un retolador vermell la cita sobre el calendari de la cuina. El dia trenta és diumenge. El diumenge és el dia que Déu va descansar i en honor d'aquesta efemèride setmanal la comissaria i la majoria d'activitats occidentals fan festa.
Llavors he entrat a la pàgina de cita prèvia d'internet per a confirmar la cita, però tampoc hi ha manera, o sigui que n'he concertat una altre, però pel dia 7 de setembre, que era el dia més proper amb dates lliures. La tensió ve, ara mateix, d'un sol fet: Jo marxo al Marroc el dia 11, per això vull el passaport. Ara bé, tenint en compte els desenganys burocràtics que ja he sofert i, sobretot, la negativa oficial de treballar a la tarda, hores on les coses no esdevenen purs galimaties que sóc incapaç de desxifrar, creieu, pregunto, que arribaré a trepitjar sol africà?



PS. La fotografia és de la comissaria de la Pç Espanya, no de la del carrer Aiguablava, a Nou Barris, que s'esmenta al text.

Decks, EFX & 909. Richie Hawtin [M]

     En aquesta ocasió m'agradaria commemorar amb nostàlgia l'època de la darrera adolescència, de les primeres pastilles d'èxtasi, de l'ample mon i els llum de colors, i els cotxes de la gent que em duia amunt i avall amb bona fe i imprudència. Aquesta fou la meva manera de créixer i explorar la nit durant l'entrada del mil·lenni i és cosa sabuda per tots vosaltres.

L'aniversari que celebrem és el d'un disc que sortí just abans del tombant del segle i que marcà musicalment el rumb de la musica tecno posterior. És la música que jo vaig escoltar al principi de la meva ruta personal de festa i música electrònica. Era la mena de música que escoltava al NAN de Granollers al 2001. L'estil compacte, elegant, sense variacions, gairebé monòton si no fos per aquesta sensació cinètica... Estic temptat d'afirmar-ho però ho deixaré en possibilitat: Potser la novetat del disc i dintre del disc no ve de la variació, sinó de la repetició. La repetició quasi exacta aconsegueix que em fixi en els detalls imperceptibles en una música variada, els detalls d'equalització, les textures sonores dels samplers, la densitat dels sons, la seva duresa, la seva liquidesa o solidesa; en definitiva, el so com a matèria; no més enllà sinó més ençà de la melodia, l'harmonia i fins i tot del ritme, que és repeteix amb mètode de principi a fi del disc. Potser no us agradarà, però és història.

Descarregueu-lo AQUI.

Balanç

He estat llegint les seves 625 pàgines en dos dies seguits, sis hores per dia, intentant no fer judicis de valor. He deixat fer a la prosa fàcil i a una estructura narrativa basada en el mètode del pal i la pastanaga. En aquest cas la pastanaga eren les incògnites del cas de desaparició de la Harriete Vanger, i la vida de l'extravagant Salander. Per si algú encara està despistat després d'una entrada tan obvia, només queda dir que estic parlant de Els homes que no estimaven les dones, la novel·la de l'Stieg Larsson.
Per què és un bestseller està meridianament clar: és addictiva fins al punt de privar-te d'altres activitats o induir-te a no dormir. Extremadament; exageradament. Els hams estan ben col·locats i son prou potents per anar-te arrossegant a llegir els capítols que no et venen de gust i quan ja estàs cansat per esbrinar el què amaga la novel·la.
Si és una bona novel·la no està tan clar. Certament té una estructura pensada per enganxar, però les revelacions que se'ns van administrant no causen sensació més enllà de la satisfacció de la nostra incògnita, sempre previ plantejament d'una nova incògnita. Cap dels personatges, a excepció de la hacker pseudoanorèctica i pseudoautista, amb plantejaments antipolicials divertits i una actitud bastant passota davant la vida, s'escapa en cap moment dels elements més típics de la classe mitja-alta. La tòpica lluita entre familiars d'una de les fortunes més potents del país no és ni una novetat argumental ni es revisa amb originalitat. El superheroi del periodisme econòmic, en kalle Blomkvist, té menys perspicàcia que el darrer epígon exitós de'n Holmes, el Dr. House.
La prosa és plana; va sumant les informacions en frases de poca complicació sintàctica. Tipus: Va fer allò, fa fer allò altre. Pensava en tal. Llavors fa començar a fer qual... No contemporitza amb les accions estilísticament. Realment és la tercera persona més freda que he llegit mai. Potser per això t'atrapa tant com el tabac. No dona cap satisfacció més enllà de la trama i l'estructura d'enigmes i respostes, que generen un cicle de frustració-satisfacció-frustració.
M'ho he passat bé llegint-lo, i crec que és una bona pel·lícula, i també que és una bona novel·la d'un escriptor modest i honrat. Ara bé, he arribat a d'altres conviccions. Ni és la novel·la negra de la dècada ni de l'any ni res. Em nego a creure-ho; no pel fet que llegeixi gaire novel·la negre, sinó que en tal cas el gènere estaria en crisi. El que sí que és és un bluf comercial descomunal i carn de rodalies.
A més l'editorial Columna, que ha traduït el text al català, ha estat tan amable que ha fet enquadernar el text amb cola, de manera que si el transportes gaire les pàgines és van desenganxant mentre les manipules. Suposo que van pensar que els 22,50€ que costava el bestseller més vengut per San Jordi no obligaven a fer un volum cosit i prou sòlid per aguantar un parell de lectures, perquè el lucre era massa important.
Sabeu que? Em va agradar més El Codi DaVinci.
Tot i així, he de reconèixer que és tota una experiència llegir a 52,08 pàgines per hora.

MJ ha mort...

El Déu dels jueus va enviar un fill a la terra per tal que expandís la veritat del seu regne; el capitalisme també. El rei dels jueus fou Jesucrist, qui tergiversà la fúria venjativa de Javè i el convertí en un misericordiós sense caràcter. El rei dels esclaus posmoderns fou Michael Jackson. Ell va trair l'humanisme burgés i ens mostrà la veritat enfollida del món on vivim. Avui, Michael ha mort.

Em fa l'efecte que, en bona mesura, les multituds que l'estimaven quan era un atractiu negre que ballava com ningú i cantava com un posseït van començar a deplorar-lo per les seves obscenes costums. Jo no en vaig seguir mai la carrera artística. Fou precisament quan la pederàstia, l'excèntric consumisme i la manca de cura paterna que mostrà aquell documental difamatori eren en boca de tothom, quan vaig començar a interessar-me per la figura d'aquell que mai va ser home.

El recorregut del mite esquivà la posició adulta per voluntat dels seus súbdits, els qui l'elevaren i el condemnaren a seguir una via estrictament no humana de conducta. Fou nen prodigi, estrella i finalment monstre, però mai home. La seva vida servirà sens dubte d'exemple als futurs exemplars d'una espècie, la nostre, en plena descomposició intel·lectual i genètica. Però, qui ha dit que calgui restar de braços plegats davant aquest fet? Per què no accelerar aquesta extinció? Per què no fer-ho de manera festiva? Per què no canviar de raça, d'edat i de sexe per caprici? Per què no ser Michael Jackson?

Avui hem entrat solemnement i irreversible en el que tots els índexs econòmics ens anunciaven: la mort del capitalisme tal i com el coneixíem. La vida i la mort de Michael no és ni un fet anecdòtic ni una metàfora de la crisi; és la crisi mateixa. Però aquest mite no admet resurreccions, només reencarnacions quirúrgiques.

Si algun dia en faig ingressar en una clínica de cirurgia estètica pots estar segur que no ho faré per a posar-me pits, engrandir-me la polla, fer-me implantar un clítoris a l'aixella dreta ni cabells púbics sobre l'alopècic cuir capil·lar de que la genètica m'ha dotat: Demanaré que em transformin en el Michael Jackson de Thriller. Crec que aquesta és la bona nova del seu evangeli: El poder omnímode de la tecnologia occidental ens pot transformar en criatures de fantasia: Ja no cal somniar els somnis ni deixar anar discursos com Marthin Luther King, per tal de conformar-nos amb orgull del fet de ser negres, o blancs, o taronges, o pollacurts, rossos, alts, prims, grossos: El bisturí pot dibuixar en la vida real (si es que tal paraula té algun sentit hores d'ara) el que volem ser.

Ja no cal tenir cap respecte per la vida, ni fingir que ens agrada ser humans, simplement humans. En secret ja fa dècades que deplorem ser humans, merament humans. Amb les nostra farragosa ètica, el destí que li ha tocat a cadascú (ser blanc, negre, noi, noia, ...), els pares, els fills. Creieu de veres que Michael ha entaforat la seva polla en cap forat humit i fosc? De debò? Ja fa dècades que som productes fabricats ens hospitals, que ens obliguen a seguir vivint i vivint a base d'operacions, de medecines, de marcapassos, de bypass quadruples, a gaudir i frustrar-nos a base de pornografia gratuïta o de pagament, de vibradors realistes de poliestiré tamany 22 per 4, d'anuncis de iogurts amb bacteris transgènics que fan que els nostres intestins actuïn, que les nostres defenses s'activin, de drogues que ens acceleren els metabolismes com motors de combustió interna, de reallity-shows que performen amb escreix més misèria que a l'Àfrica. Tots nosaltres ja som monstres; tan monstres com Michel Jackson.

Apollinaire, POSTAL nº VIII [P]

Ai les regles de sang lunar
Que inciten
I no ho sabria pas negar
M'exciten
Arengs del gran capità Cook
Formatge
Tomata en salsa olor de boc
Garnatxa
Pro prefereixo l'oloreta
Amable
Del bacallà de l'amigueta
Cardable


Poesies lliures, Apollinaire, versió de Miquel Martí Pol.
Ed. Pòrtic, Col. La Piga nº 11, Barcelona 1989.