Parlem del temps: Una benvinguda a l'estiu

Fa dos dies que una realitat palmària s’imposa amb vehemència: L’estiu ha arribat. Calor, sol i poca roba en són i els símptomes i m’agraden.
D’antuvi vaig sentir una lleu tristor, pròpia de l’adéu a la primavera. La pèrdua d’aquella temperatura tan agradable que et permet posar-te tot just un jerseiet o una jaqueta fina i que molts no dubten (per exemple la meva àvia) en qualificar d’ideal.
No obstant, aquesta calor es rebaixa a la nit com el whisky en abraçar els glaçons, i la fresca es presta a passejades noctàmbules per indrets insospitats, especialment les nits de lluna plena com aquestes darreres.
He de confessar, per si algun despistat encara ho ignorava, que són noctàmbul per instint. Quan m llevo al matí o, si pot ser, al migdia, em sento espès com un brou que em deixar bullir massa estona i on ja s’han desfet les patates; qui s’hagi oblidat olles al foc sabrà de què parlo.

Ahir, per exemple, vaig sortir a fer una copa amb un amic i al voltant de mitjanit vaig tornar a casa. Pel camí m’havia trucat la meva companya de pis avisant-me que no tenia claus i, per tant, en arribar al pis no vaig fer cap al llit sinó que vaig apoltronar-me al sofà i, primer una pàgina per veure què tal, després una altre perquè vé al darrere, vaig llegir tota la introducció de L’ange de l’histoire, de Sthepan Moses. La meva companya encara no havia arribat i la vaig trucar.
La resposta va ser interrogativa: Venim amb uns amics, digué amb l’accent marcadament napolità que la caracteritza, i anirem al laberint. Vols venir? Obviament la resposta va ser que si.
Després de fer el laberint, pujar al palauet que hi ha damunt el turó on s’assenta el parc, i comentar amb profusió l’espectacularitat de la lluna, ens vam passar tres quarts d’hora buscant pel laberint la bellota que un d’ells hi havia perdut. No la vam trobar.
Vam eixir del parc saltant una tanca diferent a la d’entrada i encongint-nos per tal que el vigilant de seguretat no advertís la nostra presència. I en acabat, just al final, al costat del velòdrom, ens vam asseure al costat de la monumental poesia de Brossa a descansar.
Els signes tipogràfics hi estan disseminats per terra: ( ) , ¿ , ! , ; : [ ], ? , etcètera. Al final el colofó: Al centre d’uns bancs una gegantina A.

Sens dubte ahir succeïren aquest seguit de coses. També és possible, i com a mínim entretingut, fer una lectura poètica del fenomen. El signes de puntuació, d’exclamació escampats sobre la gespa com caigudes estrelles d’un entramat de text. I aquella A, governadora insadollable de l’ordre alfabètic de les coses un copet a l’esquena. El text governa el món tan efectivament com els pastissets ensucren l’existència dels golosos. El fil d’Ariadna guià la successió fortuïta dels esdeveniments i no sols la nostra entrada, sortida i morada del laberint, tot inaugurant l’estiu. Els signes solts, escampats pel mon com presagis cecs i sords es deixen llegir: Són presagis optimistes sobre curs del nou estiu.