Una breu costatació m'obliga a explicar-vos aquest aire de família que em lliga a certes persones. Deixo de veure-les, de sentir la seva presència com la necessària abundància d'aire respirable. Però, tan vont punt les retrobo, la familiaritat és idèntica, la comoditat en el tracte absoluta. Es trcta, crec, d'un cert aire de família, com aquell de que parla Wittgensetein en les seves investigacióins filosófiques. Semblances indescriptibles però efectives. Què fa que la gent d'una família s'assembli; certs gestos, certs traços en la fisonomía, però si ens hi fixem atentament cap nas, cap orella, cap decepció es marca en dos rostres d'igual manera.
es tracta d'unes semblances que ens uneixen, potser arrelades al passat però també en llunyanes esperançes que no podem formular en paraules. En qualsevol cas, en assemblem en la familiaritat amb què ens tractem en retrobar-nos, com si durant tot aquest temps haguéssim estat, tot i incomunicats, junts.
