Avui cedim la paraula a Gerard Tarrés, polítoleg i asagista, que ens regalarà un alàlisi de la situació de l'alliberament català:
Adèu Espanya!
Joan Maragall
Certes zones de la ciutat ja s'han lliurat al poder colonial estranger, com a mínim si la conjuntura actual es perllonga seguint la voluntat de la gent que mana. No obstant, ja a l'any 1929 i probablement també amb anterioritat podien llegir-se en pàgina impresa observacions com les següents de Carles Soldevila: “Tothom fa guies a fi d'orientar els forasters (avui en diem turistes) que venen a Barcelona; n'hi ha a dotzenes, n'hi ha de totes les grandàries i de tots els colors”1. Podem sostenir en conseqüència que l'afer no s'inicià, com volen alguns catalanistes crèduls de les paraules dels respectius cacics, amb el desarrollismo i el destape franquistes, dues paraules, dit sigui de pas, que comencen amb la lletra D, fet que, a dir veritat, no té la més mínima importància. Cal establir l'aflorament de la tendència al començament del S. XX, juntament amb el noucentisme, el desenvolupament del pla Cerdà i l'esclat del catalanisme cultural i polític. El franquisme, en tot cas, hauria congelat amb violència i fam de postguerra el que ja era força viu abans de la II República.
Soldevila, emperò, no deté el discurs en la constatació d'aquest fet, sinó que desencalla de seguit un greuge comparatiu que els oriünds pateixen a Barcelona i, per extensió a la resta de ciutats atractives per a els visitants. No discutirem aquí el parer castellà procliu a associar catalanisme i queixa ni reclamarem propietat sobre cap litigi, per flagrants que ens semblin alguns fets recents. Si he utilitzat aquest concepte és per la tenacitat de la seva forja i perquè malgrat d'altres pobles no el tinguin a mà, per haver estat històricament menys estafats, el pateixen amb igualtat de condicions a cada ciutat pagada pels flaixos de les càmeres digitals.
El que denuncia l'any 1929 el llavors jove escriptor és el següent: Hi ha moltes guies de Barcelona “Però ningú no s'ocupa de guiar els barcelonins dins llur pròpia ciutat. M'ha semblat una injustícia i fins una imprudència”. Soldevila segueix l'argumentació adduint la necessitat de saber com presentar la ciutat a amics, coneguts o clients, menes de gent diferents però que en el desagradable cas de romandre, per feina o misèria, tot l'estiu a la ciutat, és probable que haguem d'acompanyar a monuments, sales de concerts o d'altres atraccions que d'habitud no freqüentem. L'articulista formula ensems el convenciment que aquesta mancança pot solucionar-se i que l'activitat dels cicerones pot esdevenir un “noble ofici que té alguna semblança amb el del pintor i del poeta, amb el del producer o el del metteur en scène2”.
Introduïts ja en l'ambició de “crear una ciutat més interessant que la que veiem cada dia en el tràfec dels nostres negocis”3, ens deurem de sobte als monuments. Les atraccions de la ciutat esdevindran els pols gravitatoris dels nostres passos, i sens dubte l'obligació jeràrquicament més elevada serà, bé per convicció bé per petició; anar a la sagrada família.
Els passos del darrer poeta nacional (segons Papasseit); el gran Maragall, també es sentien atrets sovint cap a la monumental obra gaudiniana, tot i fer-ho per motius divergents. Vint-i-tres anys abans que Soldevila es preocupés pel mètode òptim d'exhibir la ciutat, Maragall escrigué, entre d'altres texts, un article en la llengua de Castella que el burgès Diari de Barcelona li publicà el dia de Sant Josep de 1906. S'intitulava “En la Sagrada Família”4. En ell, el poeta, camuflat amb pell d'articulista, exhortava la població a visitar el temple tantost com es disculpava per l’afecció a constituir-se en peticionari de diner per a l'obra, com havia fet amb anterioritat en d'altres articles al mateix periòdic i ho a amb aquestes paraules: “Cualquier camino que hubiésemos emprendido, yo creo que habríamos venido a parar a este dichoso templo”.
La fascinació sincera del poeta impregna les frases tot i ésser robustes i foranes, emulant avant la lèttre5 la quotidiana experiència d'explicar en llengües estrangeres diverses la idiosincràsia d'aquesta o d'altres manifestacions culturals nostrades.
“Un templo que todavía está naciendo es fascinador...” declara amb convicció. De fet, malgrat l'actitud peticionària de fons que s'expressa netament en l'oració imperativa “Dad más”, haguda compte que l'obra “aguarda la caridad para hacerse visible”, tots els elogis que professa a la catedral es dirigeixen a la seva extraordinària buidor. “Hay árboles dentro del templo y pájaros que vuelan” i encara més important, “hay pobres, que es lo primero que un templo necesita”. Prossegueix d'aquesta guisa i declara a la fi que “En este templo hay más luz dentro que fuera”.
Tot i que estaria sobradament justificat no recuperaré en aquesta exposició la denuncia pel acte denigrant que l'edifici rep mans d'una colla d'arquitectes incompetents, ni reclamaré que el temple segueixi apareixent al vianant “como una gran ruina, o como un palomar” on realment volin coloms a l'alçada de es agulles i hi facin niu. Aquesta venerable causa ja l'han adoptada en Boigas i alguns amics seus, tant de l'Ateneu com dels que ha conegut en nombroses festes privades de càtering imponent.
Cap a on aniran els trets? Cap a la crítica trillada del japonès com a humanoide desposseït de sentiments? Envers una marcat deliri milenarista que pregoni el temple per seu d'un novell culte panteista que anuncií amb fervor la proximitat de l'apocalipsi? Canviaré potser de tema amb brusca cobdícia i defensaré l'actual estat de coses? Senyors; en aquesta ocasió i tenint ben present el rodolí de Carner sobre el tema6, em proposo explicar-vos, després d'aquesta recapitulació sumària dels d'alguns antecedents que hem dut a port, la relació metafòrica existent entre la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família i l'ambició d'independència política i cultural. Aquest cas particular ens arrossegarà de ben segur envers una reflexió més amplia...
Dins el manifest “CONTRA ELS POETES EN MINÚSCULA”7 Papasseit atorgà a Maragall el rang de darrer poeta nacional de Catalunya. Analitzem doncs, a mode d'advertència, un fragment de l'anteriorment citat article de Maragall: “La cuestión no está en que yo me explique mejor o peor, sino en recordar, siempre que viene al caso que nuestro espíritu está empeñado en la obra de ese templo (...)”. De primera mà sembla que el poeta recalca la seva modesta capacitat expressiva per magnificar el missatge profètic posterior que uneix inextricablement l'evolució del nostre esperit a la de l'obra. No obstant, l'excusa inicial del fragment admet àdhuc una interpretació més oculta que posteriorment es convertí en divisa del socialistes capitanejats pel seu net. A saber: És igual si m'expresso en català o en castellà, el cas és que puc parlar de l'esperit de la nació amb autoritat versemblant, i que aquest està unit al progrés del temple.
No sols els diaris es publiquen encara en castellà amb el col•laboracionisme dels poetes de torn; ara ja ni nacionals ni, a dir veritat, poetes, car els manca el romanticisme i la fe que Papasseit havia establert com a criteris per a opositar a tan elevats llaurers, sinó que l'avenç en la confecció del temple són magres i pèssims. Però la situació ha evolucionat notablement amb l'expropiació que el patronat del temple ha efectuat en nom de la bona gestió i els guanys derivats del turisme. Ara ja no es pot passejar per l'interior del temple sense ésser sancionat amb una terrible multa que anomenen entrada. Els cristians no estan d'enhorabona, els Barcelonins tampoc. No oblidem, a l'acabar el paràgraf, que els socialistes són els qui han aprovat el pas de l'arma vexatòria espanyola (AVE) just per sota el temple, arriscant-se en iniciar una aventura decostructivista que converteixi el temple, efectivament, en la ruïna que l'avi Maragall pressentia.
D'altra banda, la reacció dels coetanis de Gaudí no fou tan entusiasta com la de Maragall. L’excés en les formes arquitectòniques i el barroquisme naturalista de les ornamentacions generaren encesos debats entre els detractors de l'obra i els seus entusiastes. En qualsevol cas l'arrauxada manca de modèstia del projecte, que sols reduïa en alguns metres l'obra divina en dictamen de la fe cristiana de Gaudí, provocà en certs comentaristes com Soldevilla l'efecte que el caràcter de la població quedava marcat ad aeterno per l'ambició d'assolir explicacions per aquell fenomen que depassava amb escreix la racionalitat.
Dins les instruccions per a presentar la ciutat als forans Soldevilla imagina una escena possible: “En passar per davant de La Pedrera, somrieu amb aire resignat i senyaleu.
Què és això? - Exclamaran els Kaufmann a cor.
Encara no ho sabem ben bé – els podeu dir –. L'edifici té més de vint anys d'existència... No obstant, els barcelonins no acabem de saber què dintre és...
Però... algun objecte deu tenir?
Naturalment, és destinat a habitació... Hi viu gent; s'hi lloguen pisos... Vol ésser, realment, una casa de lloguer... Però, ho és?
És estrambòtic...
És l'obre d'un arquitecte indiscutiblement genial, però d'un g molt personal. Ara, si us sembla, ens arribem a veure una altre obra seva... Sagrada Família, catedral en construcció... i donarem per acabat aquest capítol.”
L'escriptor acompanyava aquests fantasieigs amb possibles maneres d'actuar davant l'estupefacció del visitant. Què dir si no li agradava.. Què si sí... Avui, hi ha hagut importants canvis en la recepció de l'obra de Gaudí. No sols és difícil que un turista us en faci un fàstic, fins al punt que afirmacions sostingudes per Soldevila, com ara que les joves generacions no l'aprecien gaire o que cal parlar-ne “talment com qui deplora una desgràcia de família”, sonen absolutament anacròniques. No obstant el fet que la Pedrera hagi convertit en oficines i la Sagrada Família en temple absolut del turisme nipó, la pregunta segueix en peu: Algú sap què és això?
La meva tesi, que amb benevolència i niciesa regalo al lector que hagi assolit aquesta cota del text, interpreta amb fanatisme la segona part de l'asseveració maragalliana. Efectivament l'esperit català i la Sagrada Família estan compromesos com marit i muller; fins que la mort els separi. La primera part de l'argument, la d'explicar-se bé o malament, crec haver-la satisfet abastament i, pel que fa a Maragall, la bona fe s'imposa davant els ancestres, sobretot aquells que han arribat a escriure més de dos versos contundents.
Donada conta que la caritat dels adinerats autòctons és ben esquifida, motiu pel qual el temple expiatori resta i restarà inconclús, i seguint el paral•lelisme podem imaginar que la seva voluntat catalanista (que suposa un cert risc econòmic) tot i ansiejar una “casa gran” no abasta somnis catedralicis, motiu pel qual malgrat no voler caure en la reiteració em veig forçat a escriure que la independència resta i restarà inconclusa. Podem deduir confortablement d'aquests fets que la traïdoria dels catalans rics no ens permetrà assolir la independència de manera anàloga a com no feu possible la magna obra sacra de Gaudí. Si n'haguéssim de fer una divisa per a pintar en murs escriuríem “Burgesia = Ni llibertat ni salvació”. Però com que ens guia l'ànim instrucció em limitaré a delinear el cercle viciós per on corre, com un hàmster engabiat, l'esperit català:
Un: No serem independents si la Sagrada Família no s’acaba
Dos: No s’acabarà la Sagrada Família si no esdevenim independents.
Recorrent al vocabulari polític clàssic podem afirmar que els millor qualificats per combatre el cercle viciós burgès que ens atrapa són els socialistes. Cert és que després del 39 han perdut llustre i que ara semblen simples oficinistes atrafegats i cobdiciosos, però no hem de subestimar la famosa conspiració Socialista-Judeo-Masònica i les seves xarxes.
Com deia d'esquitllada més amunt potser un pervers pla socialista operi des de fa temps per desarticular la clau en doble pinça que tenalla els catalans. La solució més obvia a el problema d'un cercle viciós que té dos pols és neutralitzar-ne un. D'aquesta manera les dues oracions precedents es transformarien en:
Un: Com que hem assolit la independència donem gràcies a Déu acabant el temple.
Dos: Com que hem acabat el temple Déu, agraït, ens arregla la independència.
Malgrat que sembli que hi ha dues solucions sols una és segura: La primera. La segona, que sembla ser la més majoritària, presenta un problema greu: Encara que acabem el temple d'això de la independència als espanyols no els en convenç ni Déu. Per tant, sospito que els afanats socialistes planegen sacsejar el primer dels principis atacant, precisament un dels sos pols. Només un sotrac anímic d'escala nacional, més gran que les apagades de Barcelona o els problemes constants i dramàtics de rodalies, pot crear la necessitat suficient d'independència per què el poble surti al carrer en massa i demani el que és seu. Aquest efecte sols un esdeveniment pot produir-lo a Catalunya: L'esfondrament de la Sagrada Família.
Estic d'acord que aquest eventual succés no desembocaria en una demanda immediata de llibertat, però el desgavell d'emocions seria tan fort que rodarien caps. Primerament els dels socialistes, autèntics agents dobles catalanistes infiltrats al PSOE, que arrossegarien amb ells el partit. Posteriorment els dels traïdors burgesos. Car la turba de pobres (recordem-ho; el més important per a un temple), encegada de ràbia clamaria venjança per la desaparició del temple (recordem-ho, el més important per a un pobre). La impressió de la catedral enrunada seria un ultratge tan gran a la ciutat... El seu caràcter, místicament unit al de l'edifici, canviaria per complet i, donat que seria més necessari que mai un gest d'autoafirmació, sols la independència podria evitar que el caos anarquista tornés als carrers.
Amics socialistes, quan dieu que sou els veritables catalanistes jo us crec.
Ànims. Endavant!
Visca Catalunya Lliure!
Barcelona, a 12 de Juliol de 2008.
1 L'art d'ensenyar Barcelona, Carles Soldevilla (1929).
2 Les cursives són seves.
3 Les cursives són seves de nou.
4 En la sagrada família, Joan Maragall, al Diario de Barcelona del 19 de març de 1906.
5 Seguint amb educació l'estil cursiu de Soldevilla incloc aquest minúscul homenatge a la seva dèria. Aquesta vegada les cursives són meves.
6 Carner diu de Gaudí:
“Arma un temple a Sant Martí
que mai més no tindrà fi”
Dins l'Auca d'una resposta del senyor Gaudí, a Auques i ventalls, Josep Carner (1914).
7 Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català. Joan-Salvat Papaeit (1920)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada