A tota màquina!

Un arxipèlag de l'hemisferi austral
neix dins el sòl que trepitjo.
Nòmada com jo, m'acompanya;
és la meva pàtria secreta,
de nom indesxifrable
que no coneix el bruixot.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
arcaics pirates tornats
del secà; de nou al mar.

– Capità: Us ordeno que
m'entregueu el control
de la màquina. Pont enllà
sou lliure.
El parlament l'impressiona
poc o menys que les faldilles
de palmera
de la vestimenta ritual.
No creu un mot; és un home modern.
M'he calçat la màscara
ferotge a l'ànima i ara danso
fet un brivall; escorxant cortinatges,
escopint als oficials,
vesant el vi tot bevent de tant en tant.


L'amenaço de veres:
– Faré caure galernes
embravides com teixons.
Plouran ànimes dins el brou
dels comensals i els grumets.
Correré per les cobertes nu a plaer
i, quan els vostres efeminats mariners
em trepitgin els talons,
el principal mastil faré meu,
escalant fins prop dels deus
per ser el penó vivent del casc
i menar-lo de dret al naufragi.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
sota una cridòria estrident
a la caça de belles princeses.

L'home em considera.
Encuriosit per tal torrent
de verbal espargiment
com ningú abans n'hi havia fet
desinteressat i pròdic obsequi.
– Bon home; se us veu molt embravit.
Mireu el mar – m'aconsella amb fè.
Pla com un espill,
quina serena gràcia
que dona a l'esperit;
Mireu com bressola
amb tendra audàcia
les sirenes i els dofins.

– Veig que vos no us feu ensurt
si es tracta de verbigràcia,
però us erreu ras i curt:
No sóc un bon home
i no teniu alternativa.
– I què en fareu, si es pot saber,
dels controls del transatlàntic?
On voleu anar? – Al fons del mar –
li responc, fent cara de matusser
i amb els ulls fits al radar.
– Vos no hi sou tot, home de món.
No veieu que les faldilles
no plauen gens a les filles
dels magnats que van a bord.
On és el vostre bitllet? Digueu!
On embarcàreu?


Descobrint-me l'armadura
mostro al xeic la dinamita,
que al cos porto cosida
amb esparadrap i cinta aïllant.
– No és cosa de broma – els advereteixo
– ja veuran quina cridòria,
quanta sang i poca glòria
que s'enduu si no em fa cas.
El patró, de cop, es desinfla
i fa senyal al comandant
per tal que passi com un lleó
pel cercle de foc que el bon domador
li para amb fermesa triomfal.

Esbotzem junts l'ideal,
navegant en canoes pintades;
arcaics caçadors otomans
amb patent de cors caducada.

– Deixeu-m'ho fer a mi – ordeno
– això de moure el control:
A TOTA MÀQUINA – els endego.
– Amb quin rumb?
Amb quin rumb? – responen a cor.
– A TOTA MÀQUINA – Crido.
– On anem? Ai Déu meu!

Miro fixament la massa
tenyida de victòria i de roig
sense poder reprimir el goig
ni les ganes d'aventura.
Les mil virolades cares
que reflexa l'oceà
em captiven avares
i no em deixen respirar.
– Quin rumb? Quin rumb?
S'impacienta la tropa.
– Senyors i senyores totes:
Rumb L'HORITZÓ!
Atrapem-lo! Ja és l'hora!