parpelles de lletres

La nit respirava sordament com una dona embarassada quan vaig arribar a París. Quedava una hora de divendres que s'escolaria ràpida tot sopant. Suposo que no cal explicar gaire de la visita; amics, pintures i festa. Una casa ocupa de “luxe” a la rive gauche, un pis petit en un quart al costat del bulevard de Clichy, moltes llibreries...
No obstant va ser la visita d'una minsa botigueta de barri al costat de la plaça d'Abesses on em conduí la noia que m'allotjava. Era atapeïda fins a l'extrem, la que va fer les delícies d'un servidor. D'entrada duia preparada una simple pregunta de no tan simple resposta: Buscava literatura Croata, Montenegrina o Albanesa, o, en tot cas, Balcànica més enllà d'Imail Kadaré i Ivo Andric (l'accent tancat que duu sobre la cé no el col·loco perquè en el sistema d'escriptura del blog l'accent més la lletra cé es converteixen en una cé trencada). Malgrat que en un primer instant la resposta fou negativa un cartell que penjava a la sola columna de la llibreria va desllorigar un comentari nostre.
Al cartell hi deia:

Cher ami,
Il y a à la Rochelle
une vielle demoiselle
qui vient de se mettre
à l'art abstrait. Elle en
avait envie depuis long-
temps mais pensait que
c'était DEFENDU.

Gaton CHAISSAC

Arrel del comentari vam començar a parlar amb la dona. Ens va dir que ella no era la mestressa de la llibreria sinó una amiga que hi treballava de tant en tant quan aquesta havia de fer encàrrecs. Per contra, i presa per l'entusiasme que brolla de parlar amb gent que comparteix els teus gustos ens confessà que editava petites cartes postals i lamentà que l'editorial dels cartells i textos del Sr. CHAISSAC, de qui ens feu cinc cèntims de vida i obra purament autodidacta, no li permetés editar cap postal amb el seu text. Presa per l'emoció ens va regalar un llibre a cadascú i una postal. També contestà a la meva pregunta sobre el nom de la llibreria, que no havia vist en entrar o no recordava. Es deia ANIMA.
La situació havia esdevingut durant la conversa alhora deliciosa i insostenible i les presses van començar a aflorar, car cada minut de permanència era suspecte de motivar un nou regal i la dona no podia permetre's aquell luxe per bé que el moment li'l prescrigués. Jo em sentia obligat a comprar quelcom per bé que ella hagués lamentat no conèixer l'establiment tan bé com la seva propietària i no poder ajudar-me. A la fi però, en un darrer acte de gentilesa i generositat va dir-me:
Aquest l'estic llegint jo, però si t'interessa... Era un llibre de l'escriptor servo-croat Branimir Scepanovic (no escric cap dels tres accents que duu el cognom) anomenat L'estiu de la vergonya editat a L'Age de l'homme, i acte seguit tragué una altre petita novel·la del mateix autor anomenada La boca plena de terra, acabada de publicar en francès al número tres-cents de la magnífica col·lecció Motifs.
He llegit aquest darrer i m'ha semblat impressionant. En tot cas, vaig sortir de la minúscula botiga delectat per una amabilitat tan poc usual que fa de mal dir. Acabo de llegir la postal i no puc parar de repetir-me obsessivament el nom de l'editorial: Paupières de terre. Extrec un vers a l'atzar del llibre que em regalà: un rire incoercible. I somric.


**



Malgrat que no he trobat lloc al text per a anomenar-lo, i que no en puc dir res perquè no l'he llegit, deixo anotat que el llibre d'on he extret el vers del final del text, és Silence à vif de Mireille Fargier-Caruso. Ni l'editorial Paupières de terre ni la llibrería Anima tenen web, no obstant podeu accedir a certes ressenyes de la seva activitat si premeu sobre els links. Tant la imatge que acompanya aquest article com el gradient utilitzat per a el nou títol del blog pertanyen a Emil Nolde, de qui el Gran Palais ofereix una retrospectiva completa fins al gener.