La introspecció està francament passada de moda. La gent vol ser i s'esforça en mostrar-se social, extrovertida i amaga els girs envers la interioritat. En parlar d'interioritat no em refereixo, com podría malentendre's, a les idees (més o menys absurdes) que ens poblen el cap; parlo de l'aprenentatge dels estats interiors a través de l'existència.
Sovint desatenem el cos i, acte seguit, ens hi enfadem per la seva manca d'obediència i la impotència de no saber què ens passa. Es precisament la manca de saver sobre ell el que ens denega un poder ansiejat (el poder sobre el nostre cos) i, dit sigui de pas, detentat a nivell impersonal per una llarga comparsa d'experts: Metges, psicólegs, mestres, etc.
Sovint no prenem consciència del cos fins que aquest es veu alterat per malaltíes, lesións o drogues, que transmuten el nostre domini sobre el substrat que acull les intensitats i accions que considerem (de manera justificada o no) nostres.
Una d'aquestes situacións, em semblava lligada al que anomenem resacao, en tot cas, a l'endemà d'una festa grossa. Es tracta de la lenta exaustivitat a l'hora d'aixecar pesos, la slow motion amb que les nostres cames pujen les escales. Requerim veure cantitats ingents d'aigua, com si el cos hagués oblidat el règim energètic habitual i passés a funcionar altrement; amb altres capacitats i altres requeriments. Amb una sensibilitat extrema notem la duresa del vidre, la rugositat de la fusta, la flonjor malaltissa dels coixins,... Sembla talment que algún daemon nocturn ens hagi canviat l'aparell sensitiu per un model aliè, qui sap si alienígena.
Una afirmació d'Spinoza que convé recordar per dotar d'autoritat aquest modest artícle: "Ningú sap el que pot un cos." Tot i que habitualment ens arrepenjem en la certesa a sota veu que ens assegura que travessem una batzegada, que ens trovam momentaniament malament i que l'endemà ens trovarem millor. Però el cert és que aquesta sensibilitat exacervada em (potser ENS) fascina.
Després de la Diada, en la que vaig treballar tot el sant dia (15h seguides), avui m'he llevat sentint-me exactament igual que en aquelles ocasions i he descobert que l'estat sensitiu que em seduia no estava produït per la quantitat més o menys ingent de drogues i son, sinó per l'exhaustiu cansament de cada múscul, de cada nervi; també el simpàtic. Aquest esgotament, barrejat amb una dinàmica vital que impossa el moviment, perpetuu; a qualsevol preu, era la recepta de la sensivilitat lleugera, d'un altre món, dels ascetes.
Properament, en un altre artícle, parlaré negativament de l'ascetisme: Properament parlaré de Nietzsche. De moment m'acomiado amb l'alè eteri, que flota enllà com una exhalació tranquila i agraïda que resa: Per fí exhaust; per fí la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada