La inseparable companya de la sinceritat és la indecència. No l'acompanya a primera vista però és questió de temps, és a dir; si ets sincer prou temps acabes sent indecent al mateix temps.
La sinceritat, aquesta suposada virtud que a tothom incomoda fins al punt que una sinceritat radical serà titllada en tot moment de mentida o follia, és atribuida habitualment als nens i als borratxos. Aquesta taxonomía esquiva un tercer arquetip social que d'alguna manera també hi pertany. Si els nens i els borratxos són sincers (i per tant indecents) és perquè les seves preguntes i respostes cauen fora del terreny de joc formal i moral dels adults. Igualment, les meuques, al ser desterrades de la societat formal i moral, acusades tothora de portar malalties i desgràcies a les cases de bé. I sobretot de corrompre els homes.
Justament per ser fora de la dignitat i el civisme oficials, les putes parlen sense pels a la llengua i s'expresen, en aquest llibre clàssic, amb paraules d'avui.
"Converses de meuques", Llucià de Samòsata, Ed. Adesiara.
LLuicià de Samòsata (120 - 185 dc aprox ), renegat de la segona sofística que es dedicà a la sàtira. D'altres títols seus: História de Lluci o l'home que es convertí en ruc, Diàlegs de déus i El Gall, entre d'altres.
1 comentari:
si, però, les altres, les putes que no són d'ofici, les que estan escampades per tot arreu en forma de patrons, policies i polítics, aquestes serien el cas extrem de la indecència i l'antítesi de la sinceritat.
Salut companyero!!
www.enrock.bloc.cat
Publica un comentari a l'entrada