Ritual

>

.
.

Vull corre’m a la llengua
D’un gripau lleig
Com un pecat,
Com un gerro
De porcellana escapçada
Que he comprat als encants.

La seva boca grossa,
Grotesca a força de raucs,
Es desencaixa sota la lluna
Desinflada, que somieja
Desastres accelerats
Amb pols d’estel fugaç.

Ningú a la vista, pensa
La via confosa, congelada, convertida
En catenària biològica
De la por, de l’hivern.

Vull encendre foc
Fregant el meu cos
Amb paper d’estrassa.
No gemegaré, si s’escau
Que la sang taca l’alfombra
Extremadament cara
Del rebedor.

A contracor,
Recolliré els cossos morts
I furgaré dins les butxaques,
En busca de llibrets atrotinats
I monedes,
i fotos velles
De les seves filles,
Per masturbar-me en un futur
Gens llunyà,
Al carrer solitari,
Dins un cine o fora,
En un aparcament anònim,
Trepitjant la línia
Que limita
Les parcel·les.

Faré escampar als meus
Servents gràcils i mal
Educats tones de safrà.
Me n’untaré una poció,
Per tenir el poder,
De les pells maltractades.
Ansiejo els cardenals
De sotanes occides,
I mala reputació.

El ritual començarà aviat,
Tan bon punt les esquerdes del deler
remetin cartes d’enyorança barata,
de pel·lícula americana,
de sèrie B,
de seriositat marcada
per l’amenaça termonuclear.

Escopiu a la cara de les adolescents
Que surten encara amb
les cares banyades
per l’emoció de la xona aigualida
pel torç d’una estrella, humana
profana
drogada,
d’un que millor que estigues mort.
Perseguiu les faldilles pudents
D’arnes
D’armari
De vella confosa quan un li entafora
Ben grossa la polla d’infant.

Les ànimes dels rocs
Reclamen la gaubança
Dement sota del roig
Firmament d’esglésies
Cremades.
Esbarjo de mansos
Deixats anar
Pixant pluja àcida
I roderes de ponts
Fets a dones, a cotxes,
A cases ocupades per la nit
Infecte d’escarabat i puça
I turmell malferit al saltar,
Escalant el mur abrasiu d’una
antiga finca buida.

Hem engegat de nou les torxes.
Les cares pintades
Fan patxoca per salvatges propòsits
Com ho són els nostres.
Les venes et bullen quan escoltes
Les reiterades sagues de redobles
I els plors del nen
Abandonat i petit i sol i pobret
Que deixen a l’estacada les ganes
De viure de la mare,
Massa jove
Massa bella
Meuca bona
Del conte de fades que implora
Clemència: Oh Déu meu!
Fins quant el crits
S’adreçaran al cel?

Una polla, una cova:
El buit a l’infern de la jupa
De cuir, envellida per quilometres
A peu de polígon sense mai haver
Trepitjat, l’innoble sol sota el fum
De la fàbrica.
Picant
El guix de paret al metall,
Encenent la despesa de cos.
Pintant
Al terra el cercle d’esputs
Que em separa de la comèdia.

Puja el volum: Raneres d’imbècil.
Ho escoltes? T’han engiponat
I d’aquesta potser no en surtis.
De nou la banda
Sonora
D’aquest despropòsit
filmat que cobreix de fracàs
Les vísceres més íntimes
Dels amics que se’n van.