Sobre demora i universitat.

>

De nou estem preocupats pel futur de l'augusta institució medieval que anomenem Universitat. El caracter d'aquesta institució com a indret és potser el que en desapareixer irrita intel·lectuals i humanistes, i també aquells qui s'hi refugiaven amb l'espernça de no fer res.
M'explicaré millor: La universitat solia ser un indret, un lloc mental i físic bressol de l'intercanvi intel·lectual i espiritual d'aquells qui es distingien de la plebe pels seus coneixements, que sovint eren molts. Aquest intercanvi, doncs, es produïa al sí de la institució, dins l'edifici o a la biblioteca o als passadissos, o a les aules també. Actualment, però, les universitats es dissenyen com a allò que els antropòlegs han anomenat no-llocs. Hom hi va, fa el que ha de fer, i se'n torna. Aquestes activitats no han mutat més del que la bibliografía universitaría i els seus interprets (els professors), ho han fet. El canvi substancial ha estat i serà encara més en el futur la perdua de la demora. Aquesta és la característica principal dels indrets: Acollir la demora.
Una vegada ens hem adonat que la perdua de la demora és el que ens incomoda podre'm comprendre de seguit les perdues de valor de la Cultura acadèmica i el que, grosso modo, anomenarem Tradició. Pose'm un exemple: El trasllat de les facultats de filosofía i de geografía i história de la Universitatd de Barcelona. En ell, no sols els va utilitzar la institució universitaria per a realitzar els plans urbanístics extremament lucratius que havien planificat els qui governen el país; no sols es va ensorrar el pintoresc futurisme dels antics edificis del C/ Baldiri Reixach en favor d'un parc científic que, en forma de "col·laboració" empresarial, produeix beneficis en els àmbits del prestigi i el diner; no sols han eliminat en el nou edifici qualsevol racó confortable i han situat l'entrada sota el ciment de l'edifici, de manera que mai hi toca el sol i ningú hi demora per parlar, per...
També és la demora en la intitució la que desapareix, a causa dels inexistents programes de beques d'aquest país, que impossibiliten somiar-se doctorant o investigador per falta de possibilitats realistes de mantenir-se (els estudiants també menge, també beuen, també dormen, també follen...). Es fon la demora en els llibres i creixen, en canvi, les bibliografíes atapeïdes que no tenen en compte el temps necessàri per a llegir-les.
És a dir: Se'ns demana que llegim en diagonal, que fullegem. Se'ns demana que pensem en la feina que farem la resta de la nostra vida, ètapa de la vida que els ideólegs actuals solen situar després dels estudis universitaris, els màsters que pagarem per aconseguir aquell lloc de treball, aquell esclavatge que a força de consells i trucatges considerem el millor que mai tindrem.

Com combatre aquesta tendéncia? O potser més aviat caldría plantejar-se: Cal combatre aquesa tendéncia? O més aviat cal abandonar aquesta institució forana a la nostra classe i ideals, car, com ja vaig escandir en el primer dels artícles sobre el futur de la universitat, aquesta sempre ha estat una dispensadora de mérits i privilègis per a els fills de l'aristocràcia i la burgesía.
Hem estat enganyats. L'accés de la classe mitjana a la universitat fou el preàmbul del que avui presenciem. Així doncs; podem, en rigor, enfrontar-nos a la tendéncia que la nostra massa ha engegat com a massa crítica?
No proposaré, deprés d'haver dibuixat somerament l'orografía d'una part del problema, cap mena de solució mesiànica ni pagana. Senzillament no la tinc, però cal intituir, més enllà de les institucions, un criteri capaç d'evaluar la qualitat dels espais, mentals, discursius o físics, on es pretengui efectuar l'aprenentatge. Aquest criteri és la capacitat d'acollida de la demora. Han de ser llocs i discursos on un pugui entretenir-s'hi. (tenir-s'hi entre, /entre les seves parets, entre les seves pàgines, etc./)I, potser, quedar-se amb la voluntat de demorar els altres.